“No podem reduir la veu del món a una sola persona, el món té moltes veus i quantes més veus llegeixis més t’enriquiràs” Marc Cerrudo

En Marc descobria a l’escola el que seria la seva vocació: l’escriptura. Tot i que les lletres i els llibres sempre l’havien acompanyat, la seva imaginació començava a alçar al vol i creava històries que l’han dut avui dia a publicar la seva primera novel·la: “Lluny vol dir mai més.” Ara, com a escriptor, recorda l’Escola Pia de Terrassa com una font d’inspiració, un lloc on va aprendre, es va nodrir de literatura i va conèixer a persones que han estat un punt clau a l’hora de fer el pas a escriure. En Marc, parla de veus, veus que s’amaguen en llibres i ho fa sense adonar-se que avui la seva veu ens obre els ulls a la seva manera d’entendre el món.

Que sents quan penses en la teva escola?
L’Escola Pia de Terrassa és la meva vida. Em vaig passar quinze anys allà, dels tres als divuit i ara ja en tinc trenta. Els meus millors amics els vaig conèixer allà. El meu pare també treballa a l’escola. És un lloc que no oblidaré mai i on sempre em fa il·lusió tornar.

Quin vincle tens amb Escola Pia Terrassa? Consideres que és la teva segona llar?
Més que la segona llar, l’escola per a molts nens es converteix en la primera casa. Recordo passar més hores allà, amb els companys, a classe o fent extraescolars que a casa i això t’acompanya sempre. En el meu cas vaig estudiar fins a 2n de batxillerat, també vaig jugar a futbol durant anys i vaig acabar entrenant un equip de futbol de l’escola durant 4 o 5 anys. Puc dir que sempre he tingut una relació molt directe.
M’agrada parlar de vincle i arrelament cap a l’escola. És molt estrany perquè companys meus de classe ara són professors. Fa un parell o tres de mesos hi vaig anar a presentar el meu llibre i entre el públic hi havia professors que havia tingut i també excompanys de classe. És emotiu de veure. És una escola molt gran però alhora molt familiar.

M’expliques una anècdota d’aquella època?
Hi ha una anècdota que tinc marcada i sempre recordo. Em quedava a dinar sempre al menjador de l’escola i durant molts anys teníem un cuiner que feia una mena de patates tallades a daus acompanyades d’una salsa molt bona que ningú sabia quina era. Era un secret que ens tornava bojos.
Un dia aquest cuinar es va jubilar i mai més vam menjar aquelles patates ni aquella salsa. Ens va marcar generacionalment perquè ara encara quan quedem amb els amics de l’escola ho continuem recordant. S’ha convertit en una espècie de misteri del menjador de l’escola. Ara m’encantaria parlar amb el cuiner i que m’expliques com ho feia.

I un cop acabada l’etapa escolar, que va ser de tu?

Vaig fer el batxillerat social administratiu, amb economia i empresa, però feia temps que les lletres em cridaven l’atenció. Vaig decantar-me per estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. Un cop acabada la carrera vaig continuar estudiant un màster en comunicació en conflictes armats, pau i moviments socials a la mateixa universitat. A partir d’allà vaig començar a tenir diferents feines. No he acabat treballant en el periodisme pur perquè no estic a un mitjà de comunicació ni en una redacció, però si he tirat pel món de les lletres, comunicació i literatura que és el que més m’agrada.

Quina és la teva feina?

És una pregunta difícil de respondre. Faig moltes coses. La meva feina com a tal és ser cap de comunicació de la llibreria Altaïr. És una llibrera especialitzada en viatges situada al centre de Barcelona. A més, també porto les xarxes socials de Serializados, una revista digital especialitzada en series que cada any organitzant un festival internacional de sèries a Barcelona. A part de la feina, està el meu gran hobbie que és la literatura. El temps lliure el dedico a llegir i a escriure. Gràcies a això vaig aconseguir publicar la meva primera novel·la ara fa un any.

“No podem reduir la veu del món a una sola persona, el món té moltes veus i quantes més veus llegeixis més t’enriquiràs”

Com neix la teva passió per l’escriptura?

A casa meva sempre s’ha llegit molt, he crescut envoltat de llibres. Crec, però, que més enllà de la passió per la lectura em vaig començar a aficionar a escriure quan vaig veure que l’escrivia agradava a la gent. Quan era petit vaig escriure una redacció a classe que ens van encarregar per deures a l’escola. La professora la va llegir i em va comentar que allò estava molt bé. A més, em va proposar presentar-me a un premi literari on participaven totes les escoles de Terrassa.
En aquell moment feia 3r o 4r d’ESO. Al concurs havies d’escriure una carta a un maltractador per conscienciar a la gent jove de la violència de gènere. Em va agradar molt el procés d’imaginar que li diria a una persona així, l’estructura i com plasmar les paraules. I vaig tenir la sort de guanyar el concurs. Em va agradar l’experiència i això em va animar a continuar escrivint.

Així doncs, l’escriptura sempre t’ha acompanyat i ara fins i tot, has publicat una novel·la. Quina va ser la teva motivació per escriure-la?

Feia molt temps que rumiava i tenia ganes d’escriure una novel·la. Durant les meves hores lliures a casa escrivia relats breus i quan vaig veure que tenia alguna cosa amb cara i ulls vaig buscar un premi literari. Vaig enviar al meu manuscrit a veure què li semblava al jurat. I vaig tenir la sort de guanyar el premi  Roc Boronat 2021 amb el meu primer llibre: “Lluny vol dir mai més.”  He tingut molta sort perquè soc conscient que és molt complicat. Quan em van trucar no m’ho creia. Havia guanyat i part del premi era publicar la novel·la amb l’editorial Amsterdam, tot un somni. I ara estic molt content, fent presentacions i promocions del llibre.

Que tal la fama de l’escriptor?

Per sort encara no hi ha una fama pel mig! Continuo sent anònim com sempre. És una sensació estranya que la gent t’escrigui i et digui que li ha agradat el que escrius o que m’entrevistin a Catalunya ràdio i a TV3, però alhora és bonic sentir aquest caliu. He gaudit molt durant aquests mesos perquè volia veure el feedback de la gent i ho he aconseguit.

I ara, tens un nou projecte entre mans?

Sí, hi ha projectes entre mans. Amb l’editorial hi ha hagut molt bona relació i m’han obert les portes a nous somnis. Tinc moltes ganes. He escrit la meva primera novel·la i el feedback que estic rebent em dona força i ganes per escriure de nou.

Si haguessis de triar un llibre que t’ha ajudat a despertar la teva vocació, quin seria?

No hi ha un únic sinó moltíssims. He llegit molt i sé triar molt bé els llibres que més m’agraden. Quan acabo un llibre que m’ha agradat vull escriure un llibre com aquell. He tingut molts referents, però recordo de més jovenet que em va fascinar el llibre de “Trainspotting”. Em va marcar. Explica una història dura però que alhora és bonica. Quan la vaig llegir vaig dir que jo volia escriure un llibre així i publicar-lo. Segurament no seria tan bo com aquell però estaria publicat. Aquest va ser el primer llibre que em va obrir els ulls i incentivar a voler publicar un llibre jo també.

A l’hora d’escollir un llibre, en què  et bases?

Intento llegir llibres molt variats. Sobretot llibres de tot el món, com els que tenim a la llibreria on treballo. M’agrada anar canviant, si he llegit un autor francès i un d’angles, després vull un d’Àfrica. Depèn d’on sigui l’escriptor trobem una nova perspectiva de veure el món i això ens enriqueix.

Consideres que gràcies al que vas aprendre i viure a l’escola ets qui ets avui dia?
A l’Escola Pia es va iniciar tot. És on vaig aprendre a escriure i a llegir. Encara que sigui un aprenentatge molt bàsic, és d’on parteixen totes i cada una de les novel·les. Dins l’escola també vaig tenir referents dins el món de l’escriptura. Un d’ells era en Quilo Martínez, treballador de l’escola al qual admirava. Ell era xilè i va venir aquí fugint de la dictadura. Era periodista i fins i tot em va ajudar amb el treball de recerca de batxillerat. La passió que em transmetia quan parlava d’escriptura, de periodisme i literatura em va quedar gravada. Potser no em va influenciar en el que escric, però si va ser una inspiració en el moment de començar a escriure. També ho van ser els professors de l’escola, els quals van saber veure el meu potencial quan era alumna i no només em van acompanyar, sinó també, donar l’empenta cap al món literari.

Quines vivències o consells els hi donaries als alumnes que els hi apassiona escriure i llegir?
Que llegeixin molt, moltíssim. Que llegeixin clàssics i autors nous. Que vagin a la biblioteca i agafin el primer llibre que els hi cridi l’atenció. Que s’empapin de bona literatura i de no tan bona. Que vegin que els hi agrada, quin estil i descobreixin els seus referents impregnant-se d’aquí i d’allà. I així puguin construir el seu propi estil. Sobretot que siguin capaços d’obrir els ulls. No t’adones i caus en la tendència de llegir només els més coneguts o aquells clàssics que has estudiat a classe. Jo mateix, un dia fent un inventari de la biblioteca de casa vaig veure que tots els autors eren Europeus i homes. Volia ampliar fronteres, llegir autors i autores de tot el món per poder descobrir noves maneres d’escriure, entendre i comprendre la vida. No podem reduir la veu del món a una sola persona, el món té moltes veus i quantes més veus llegeixis més t’enriquiràs com a lector i com a escriptor.