“Els esportistes tenim un objectiu clar: intentar ser els millors, guanyar medalles i batre rècords. El cert, però, és que el que més valorem són els moments que vivim amb els nostres companys.” Sarai Gascón

La passió, l’esforç i la constància han acompanyat la Sarai des que va dir adéu a la seva escola. El que ella no sabia era que aquell adéu no seria un “adéu per sempre”, sinó un “fins aviat”. Després de formar-se, entrenar, competir a alts nivells, participar en els jocs paralímpics guanyar medalles i veure món, les portes de la que ha estat i continua sent la seva segona casa, es tornen a obrir per rebre-la amb els braços ben oberts. Ara, guiada per la seva vocació de ser mestra, recorda l’Escola Pia com el punt de partida de la Sarai que coneixem avui dia.

Com va començar el teu camí dins de l’Escola Pia?

Vaig començar a l’Escola Pia de ben petita, des de P3. La meva germana, però, ja hi estudiava. Sóc nascuda al novembre, així que quan vaig entrar a l’escola encara tenia dos anyets. Tot i que era molt petita tinc records de l’etapa d’infantil i sempre hi penso amb un somriure. A l’escola vaig estudiar fins a acabar la secundària. No obstant això el meu vincle amb l’Escola Pia continua: els meus dos nebots, la Judith i el Víctor, hi continuen estudiant.

Conserves alguna anècdota de tots aquells anys?

Me’n recordo que quan era petita, no puc precisar bé quina edat tenia, amb les meves amigues de classe, durant l’hora del pati, ens havíem inventat una llengua de signes amb les mans. En aquell moment no sabíem que n’existia una de veritat, per nosaltres era com el nostre secret. Ens posàvem lluny les unes de les altres i jugàvem a endevinar frases. Ens comunicàvem d’aquesta manera. Mesos més tard ens vam assabentar que existia un llenguatge de signes i vam pensar que ens l’havien copiat.

Si haguessis de definir la teva escola amb quatre paraules, quines serien?

Valors, coneixement, companyonia i compromís.

Sents que has crescut dins la teva escola? En quin sentit?

Sí, l’Escola Pia ha sigut la meva segona casa. És on vaig poder créixer físicament i també personalment. Tot el temps que vaig passar a l’escola el recordo com una etapa molt feliç, on vaig tenir el plaer de coincidir amb mestres, companys i persones meravelloses que sempre recordaré. Tots ells em van acompanyar, guiar i ajudar en el meu aprenentatge i desenvolupament personal. Gràcies a ells sóc la persona que coneixeu avui.

Podríem dir que és a l’escola on vas descobrir la teva passió?

I tant! A P3 vaig començar a fer cursets de natació cada divendres com a activitat extraescolar a la Crol (l’Escola de natació de Terrassa). La intenció era defensar-me a l’aigua i la veritat és que vaig descobrir que m’encantava, però sobretot que gaudia nedant. A més m’ho passava genial amb els meus amics.

“L’Escola Pia són valors, coneixement, companyonia i compromís”, Sarai Gascón.

Un cop acabada l’etapa escolar, com ha continuat la teva trajectòria professional?

Un cop va arribar el moment de fer el batxillerat, vaig decidir juntament amb els meus pares anar a viure i estudiar al Centre d’Alt Rendiment Esportiu (C.A.R) de Sant Cugat, on també hi ha un institut. És al Centre d’Alt Rendiment on actualment continuo entrenant. Allà vaig cursar batxillerat i després un mòdul superior d’esports. Les condicions eren ideals per a poder compaginar l’esport d’elit i la formació. Tenia totes les facilitats al mateix centre. Allà estudiava, entrenava i vivia. Anys més tard vaig decidir estudiar un grau universitari per a ser mestra d’educació infantil. Des de l’Escola Pia Terrassa em van permetre fer les pràctiques curriculars a la meva escola! Aquest cop no era alumna sinó mestra en formació i això em va encantar! L’any passat em vaig graduar, però ara, tot i que continuo competint, he decidit continuar formant-me. Estic estudiant un segon grau universitari, aquesta vegada per ser mestra d’educació primària.

Sarai Gascón, cuarta en los 200 m estilos SM9. Tokyo Aquatics Centre. 01/09/21. Juegos Paralímpicos Tokio 2020. © Jaime de Diego / CPE.

Que destacaries de totes les experiències paralímpiques?

Tinc la sort d’haver pogut dedicar-me a allò que més m’agrada. Gràcies a l’esport he pogut superar obstacles que veia impossibles de superar, millorar com a persona, aconseguir els somnis que m’havia proposat, viatjar arreu del món, etc. Però sens dubte el que més valoro són les persones que he conegut i els moments que he pogut compartir amb elles. Tots els esportistes tenim un objectiu clar: intentar ser els millors en el nostre esport, guanyar medalles i batre rècords. El cert, però, és que en marxar de qualsevol competició el primer que més valorem i recordem són els moments i experiències que hem viscut amb els nostres companys.

Quin consell li donaries a algú que s’esforça i lluita per fer realitat el seu somni?

Penso que si fas el que t’agrada cap obstacle farà que no puguis fer realitat el teu somni. A vegades el camí per fer-lo realitat és més llarg del que esperaves, però cada dia que passa segur que estàs més a prop d’aconseguir-lo. Amb actituds d’esforç, constància i confiança.

I ara, fent una mirada enrere, que li diries a la Sarai nena?

Li diria que tenia raó, que compliria els seus somnis i que aquella confiança que tenia en ella mateixa li ha anat genial per a tenir les idees clares i fermes. Que la vida a vegades és complicada, però que serà una persona feliç. Que la família ha crescut amb els meus nebots, que es prepari perquè guanyarà moltes medalles i viatjarà molt. Que de gran, tindrà nous somnis per complir i que encara que els anys passin, no ha de deixar mai de somiar.