Tristesa a Vilanova

//Tristesa a Vilanova

Durant anys, estudiem i ens preparem per exercir com a mestres, i cada dia ens llevem i iniciem un seguit de rutines: les d’entrada a l’escola, les de canvi de classe… Les rutines són bones, perquè ens estalvien improvisar. Tanmateix hi ha moments pels quals no tenim formació ni rutina i toca improvisar.
Això és el que va passar dimarts a l’Escola Pia de Vilanova. Des de dilluns al vespre tots els vilanovins i vilanovines sabien que una nena de sisè de Primària, la Laia, havia mort brutalment assassinada.

Com acollim l’endemà els seus companys i companyes de classe i els de la classe del seu germà gran, i els familiars? Què els hi diem? Com els ajudem? Com canalitzar la ràbia i la indignació que ens crema i els crema per dins? Com gestionar tanta tristesa, impotència i frustració?

No estem preparats per això. Però els que hi vàrem ser, vam veure com es desplegaven els recursos instintius i afectius dels que estem dotats: recursos d’humanitat. Els nostres alumnes ens varen veure plorar i abraçar-nos. Van veure que vivíem el que ells vivien.

Vam fer el cor fort, i aconsellats per l’equip psicopedagògic de l’escola i de les administracions, amb l’ajuda d’alguns pares psicòlegs, entomàvem la situació i fèiem el que millor sabem fer: acompanyar, orientar, humanitzar.

Queda un pupitre buit. La Laia no tornarà i en nosaltres quedarà el record d’una alumna, que el dilluns a la tarda preguntava “Què farem si plou durant les colònies?”.

Sí, Laia, està plovent als nostres cors, però sabrem trobar un racó on guardar el teu record que ens ajudarà a ser més humans.

2018-06-07T14:14:00+00:00