És prou conegut que, entre les figures que exemplifiquen alguns models culturals on recolza el que anomenem la cultura europea, n’hi ha dues de ben contraposades: Abraham i Ulisses. Val la pena recordar-ho, en aquest inici de curs tan atípic.

Ulisses, al llarg de tot el relat de l’Odissea, fa un camí en cert sentit circular: ha sortit de la seva Ítaca natal, i acaba tornant-hi. Cert que, com diu el poeta, no hi torna amb les mans buides, sinó que fruit de l’atzarós viatge, hi arriba empobrit per fora però enriquit per dintre amb un arreplec d’experiències que l’han convertit en «un altre». Tant és així que no és reconegut per ningú, si exceptuem el gos i l’antiga dida quan li palpa la ferida de la cama. Fins Penèlope s’ha d’assegurar astutament que es tracta de debò del seu marit, en una escena commovedora. Torna, doncs, tot i no ser ben bé «el mateix»; però el seu camí humà sembla que consisteixi a tornar al punt de partida.

Abraham, el patriarca del llibre del Gènesi, en canvi, surt de casa seva per no tornar-hi mai més. Aquesta és una diferència que es pot considerar fonamental des del punt de vista antropològic. Està clar que, a mesura que fa camí, l’experiència acumulada el converteix també en «un altre»; però fa la impressió que es desplaça sempre endavant, i el seu punt final no és tornar a Ur, d’on se n’havia anat anys enrere, sinó acabar a la cova de Macpelà, en territori estranger, la cova que era el sepulcre de la seva dona Sara, i que des d’ara serà el sepulcre de tots dos. Podem considerar, potser, en aquest model, una mena de fidelitat diferent de la grega? 

Per a Ulisses, la pàtria a la qual s’ha de mantenir fidel és abans que res el lloc de naixença, per bé que lligat, és clar, a la dona, al fill, als criats, a la dida, al gos. Així es comprèn que li calia tornar com fos al lloc. Per a Abraham en canvi sembla que la pàtria entesa com a lloc perd pistonada i és desbancada per la fidelitat a les persones, per bé que lligades, és clar també, a un lloc determinat. Hi veig com una inversió en el terme de destinació del camí humà, un canvi, una opció molt significatius.

Quin dels dos models acabarem afavorint quan parlem de «tornar»? Això acabarà decidint sobre el sentit real del que volem dir quan es parla de «nova normalitat». M’atreviria a dir que el model encarnat per Abraham, ultra ser «més obert» pel fet de referir-se a persones i no a llocs i per la seva manca de «marxa enrere», és molt més adient al nostre propòsit educatiu. Tornar, tornar a l’escola, tornar a «la normalitat», sí… però perquè la persona ocupi el primer lloc de destinació i no els simples costums, els hàbits de la tribu, la vida «d’abans». Ens hi juguem molt. Tornar «diferents», segur, però a més, tornar a les persones. Bona «tornada»!