Si feu un cop d’ull al diccionari de sinònims, hi trobareu trenta-cinc variants possibles per a una acció tan senzilla a primera vista. I és que no saps ben bé quina d’elles fer servir a l’hora de tancar certes coses. Per tancar una porta o una finestra, per exemple, no hi ha problema; però per tancar un curs que ens ha presentat situacions tan inèdites i un final força desolador (platges i bars plens i escoles… buides!), ja no saps gaire com posar-t’hi.

Amb tot, com que no es tracta ben bé de «tancar» l’aprenentatge, ni la capacitat de pensar o de salvaguardar la nostra llibertat, sinó, simplement, d’un tràmit de calendari, potser no cal posar-se tan tràgics i fer-nos fonedissos com si no hagués passat res… El problema, però, és que sí que ha passat! I això caldria «no tancar-ho» de cap de les maneres.

Ens podria venir al cap una curiosa frase de l’evangeli (Lc 10): «quan hàgiu fet el que us estic dient, digueu: ‘som uns criats inútils, el que havíem de fer ho hem fet’.» D’entrada sembla una contradicció evident: si hem fet el que havíem de fer, per què som inútils? Si captem, però la ironia de tot el fragment, llegint-lo sencer, ens adonarem que la frase és per posar en relleu l’absoluta manca de comprensió dels deixebles respecte del que Jesús els està dient. I com, doncs, podran portar-ho a terme si ni ho entenen?

¿No és una mica aquesta, la percepció que podem tenir en aquest «final de curs», que ben bé no sabem de què és final i de què no? Malgrat tot, hem treballat de valent, qui podria dir que no! Encara ens fan mal els ulls i el cap de tantes hores davant la pantalla, i de fer el que mai no havíem fet, ni hauríem somiat de fer. El que havíem de fer ho hem fet… Ens mereixem unes vacances! Però qui ens treu de sobre la impressió de desconcert? Som uns servents inútils? No acabem de comprendre del tot el que ha passat ni el seu abast. I ens movem en la incertesa de cara al curs vinent…

I si ens poséssim en sintonia amb la fina ironia de Jesús, davant d’uns deixebles desconcertats perquè no comprenien el que els estava dient? Podria ser una bona base per a fer unes vacances reparadores. Riure’ns de nosaltres mateixos, de la nostra desorientació, del guirigall de notícies, ordres i contraordres, i deixar que l’humor ens airegi i ens pacifiqui? Per què no?

Alguns educadors assenyats (homes i dones, que consti) han dit als pares dels alumnes que no han acabat de reeixir del tot en alguna matèria, una frase equivalent a: «el que no hagin après en aquest curs ho aprendran el curs que ve, que la vida és llarga». Desdramatitzar, posar les coses a lloc, fer servir la perspectiva adequada, prendre distàncies… Pot ser una bona manera de «tancar» aquest curs que recordarem tota la vida? Potser sí que és això, el que necessitem. Després de l’efervescència de tres mesos de bombardeig de malalts i de morts, de caos i de no saber on som, una mica de calma ens anirà bé a tots. I si algú creu que tot és tan seriós que no ens podem permetre la més mínima relaxació, qui sap si no li aniria bé la més que irònica cura de cavall que Jesús va fer servir davant dels seus deixebles esporuguits (Mt 10): «no tingueu por dels qui maten només el cos» i ja no poden fer res més! Va, «tanquem» el curs? Traguem-li ferro. Riguem-nos pacíficament de nosaltres mateixos i de les nostres pors. La nostra salut mental ho agrairà, i els nostres alumnes en sortiran beneficiats, el curs que ve, sigui com sigui… Bon estiu i bones vacances (de debò).