La sort de viatjar al Senegal. Aprèn i conviu.

/, Social/La sort de viatjar al Senegal. Aprèn i conviu.

El viatge al Senegal va aparèixer com una oportunitat fantàstica. Des de Mataró sempre hem tingut una vinculació estreta i propera amb els projectes que es fan a l’Escola Pia a l’Àfrica. Hem intentat ajudar des de molts fronts per posar-hi un granet de sorra: el futbol solidari, els amics del Senegal, l’entrepà, les beques, els voluntaris… una mica d’ajuda amb una mirada des d’Europa que no fa justícia a la realitat que he pogut viure.

Treballar a Mataró, una escola gran, fa que cada dia, cada setmana, cada mes, facis mil micro-coses que et fan perdre la noció del temps. La meva responsabilitat em porta a tenir els peus en el dia a dia i el cap en el futur proper o llunyà. Viure així, que té la seva gràcia, fa que visquis un pèl accelerat.

I de cop i volta em vaig veure a l’aeroport esperant els companys i les companyes. La primera sensació que tinc és veure la Cristina i La Fanny fent cua per enviar les maletes; la segona veure arribar en Sergi i l’Ernest amb presses per no fer tard; la tercera (com és la ment humana) ja era a l’Aeroport de Dakar fent cua com un estranger més que vol entrar al país. Molt curiosa la sensació de ser l’estranger blanc en un país d’africans; el diferent ets tu!

I aquí comencen les primeres sensacions i l’acollida dels companys. En Carles Gil, la Mireia, en Bertrand i en Samson van ser els nostres acompanyants durant els dies de l’estada, quin luxe! A Àfrica si et conviden et conviden. Ens vam sentir en tot moment uns privilegiats, no sols per la bondat dels nostres amfitrions, sinó per la bondat de la terra i del país. Cada persona que coneixíem, cada racó visitat, cada moment viscut ha estat una experiència de gran riquesa i una oportunitat d’entendre la realitat africana.

Vam visitar mil llocs: Sokone, Oussouye, Ziguinchor, l’escola de Joseph Faye, Kadjifolong, M’lomp, Mampatim, Thiaroye a Pikine… Però sobretot ens emportem la bondat i la generositat de les persones, en especial dels nostres escolapis: Josep Artigas, Miquel Betbesé, Ferran Sans, Carles Gil, Bertrand Hermes, Samson Ehemba i molts altres que fan una feina fantàstica. Hem conegut què és ser escolapi en la realitat del Senegal: moltes dificultats però molts projectes per tirar endavant. La feina és crear xarxa i escola a l’estil escolapi en un país amb diferents costums. Els escolapis es guanyen el respecte de les comunitats des del primer minut per la seva bondat i la seva proximitat. Aprenen l’idioma del territori on viuen, creen comunitat i aposten per les persones des de l’educació. Per a nosaltres ha estat un aprenentatge de com fer la nostra feina, amb un estil particular, el nostre estil.

Reconec que hi vaig anar amb la intenció de conèixer i pensar de quina manera podia ajudar en els projectes que hi tenim, sense prejudicis (creia jo). Però el que em vaig endur, la lliçó d’humilitat i generositat d’aquella terra i la seva gent, m’ha deixat sense paraules i amb un deute que no sé si podré retornar. Hi anava per ensenyar i ajudar i he tornat aprenent i acompanyat; entenent que amb menys es pot fer molt.

Encara tanco els ulls i tinc imatges de paisatges africans, de mirades i somriures, d’amics, d’olors i sensacions. El deute vital i moral que tinc amb el Senegal em fa ser més escolapi i em dóna força per continuar treballant cada dia amb rigor en el meu compromís personal i professional. Gràcies de tot cor.

Toni Aguilar Vidal, Escola Pia Mataró

*Al llarg del curs, diferents grups de persones vinculades a l’Escola Pia de Catalunya visiten els projectes de Senegal. En Toni va participar en un d’aquests viatges fa uns mesos.

2019-04-02T13:46:27+00:00