Ai, els rituals…

Els humans ens anem fent per addició. Tot suma i fa feix, fins i tot si no hi pensem. És clar, però, que l’ideal és ser-ne ben conscients i aprofitar totes les ocasions. Des de les primeres audicions de sons, paraules, músiques i melodies quan encara som dins la mare, fins a les darreres adquisicions que potser farem poc abans de fer el darrer badall, tot plegat és la substància de les nostres vides. Si ho volem dir d’una manera més literària, podem recórrer a Shakespeare: «We are such stuff / as dreams are made on.» (The Tempest)

Sí, els somnis són la matèria primera de què estan fetes les nostres vides: som fets del seu mateix teixit. I, a mesura que digerim els nostres somnis i sembla que els convertim en vida nostra, anem sumant capes i capes al nostre creixement, a la nostra maduració, com ho fa la medul·la del tronc d’un arbre o la perla en formació.

Aquesta operació d’addició no sempre resulta fàcil, tant sigui per la dispersió de la nostra ment, per les imposicions de modes socials que ens condicionen, per la dificultat de discernir els nostres somnis i el seu significat profund, o per qualssevol altres motius.

Em penso que els rituals que hem inventat els humans i de què van plenes les nostres vides deuen tenir la funció de facilitar la digestió de tanta suma. Posen ordre, com si diguéssim, a tot el procés de pair l’experiència vital. En pocs dies, per exemple, haurem fet ús d’una bona colla de rituals, uns aparentment més laics (des de la diada de sant Jordi o les festes de fi de curs fins a les fogueres de sant Joan), altres amb alguna connotació religiosa (el Corpus, les primeres comunions o la confirmació d’alumnes de les nostres escoles).

Seria bo, crec, viure tots aquests rituals en el seu conjunt, sense trencar la seva unitat amagada. Tots són bons col·laboradors en la tasca de teixir la nostra vida, a partir dels somnis –personals i col·lectius, confessats o
amagats–, per arribar a compartir una existència humana de debò.

Diguem-ho en paraules d’un altre poeta: «El Nen és Pare de l’Home» (Wordsworth, El meu cor salta cap amunt, 1802).

Sí, l’Home no existeix al principi, sinó al final, una frase que podria fer feliç qualsevol ànima educadora! Au, va, doncs: posem-nos a somiar, que els somnis ens donaran la matèria per construir la nostra humanitat personal i col·lectiva i la dels nostres educands.

Fem-ho, però, sense oblidar els rituals, que ens ofereixen el temps de pair. Queixalem amb gust la coca de sant Joan, agafem un llibre i asseguem-nos a l’ombra d’un arbre, fem immersió en aigua salada, fem l’onada en un camp de futbol, prenguem una orxata tancant els ulls… Quants i quants rituals! No ens en podem estar. Pobres de nosaltres si els perdéssim. Sense ells no arribaríem a pair la nostra textura humana, sí, la que està feta del
mateix teixit que els somnis.

Bon estiu amb els seus rituals refrescants, i dolços somnis!