Podríem remenar en alguns tractats d’Antropologia per trobar raons a favor del número quaranta. Segurament hi descobriríem que ha representat, durant segles (i encara ara en alguns països més pobres), l’esperança mitjana de vida de la humanitat, o sigui el nombre mitjà d’anys viscuts. D’aquí la màgia d’aquesta xifra, que trobem moltes vegades en la cultura bíblica. Se li pot donar un valor simbòlic semblant al d’una vida entera. Tant la tradició cristiana com la musulmana van rebre l’impacte d’intuïcions com aquesta, que es troben en la Bíblia hebrea.

Què, de més natural, que voler distingir, dins del magma aparentment uniforme dels dies, un nombre de dies (o d’anys) marcats per aquella simbologia? La situació així ressaltada és com un abrégé de la vida humana. Així trobem que el Diluvi dura quaranta dies (amb les nits corresponents), Isaac troba la seva Rebeca als quaranta anys, Israel pelegrina pel desert durant quaranta anys, Jesús es posa a prova durant quaranta dies… D’aquí ve també la paraula Quaresma, que té una durada semblant, i que el nostre alumnat probablement ignora.

Si ens fixem ara en la manera com les diverses tradicions distingeixen aquell període especial, lògicament trobarem que busquen algun element relativament senzill de practicar i fàcil d’entendre. Potser el més a l’abast de tothom es refereix a l’aliment que necessitem per viure. Com que la vida és en tot ambigua i no acabem de veure clar què ens alimenta i fa viure de debò o què ens fa mal, un mètode pot consistir a controlar l’aliment. Per exemple, la tradició cristiana defugia durant la Quaresma de menjar menges cares o exquisides, com la carn, en aquells temps, o dejunar alguns dies (coses que, a més, possibilitaven ser solidari amb qui no tenia menjar). La tradició musulmana ha preferit no actuar sobre l’aliment, sinó sobre els hàbits de prendre’n. Durant el Ramadà, no mengen ni beuen res mentre hi ha llum de dia, però ho fan quan arriba la fosca. El fonament antropològic és semblant, encara que es fixi en una pràctica diversa: es tracta de saber qui mana, en mi. Sí, és un entrenament, abans anomenat ascesi. No té la finalitat en ell mateix, és clar, sinó que ens prepara o predisposa perquè jo estigui pel damunt de la meva gana, tenint present que la gana és una bona representació del desig, una de les forces que ens ajuden a viure… quaranta anys.

Entre els cristians aquests costums s’han anat perdent, i no hi hauria res a lamentar si haguessin estat substituïts per altres més adequats als nostres temps. Els nostres alumnes, en edat de creixença, no es poden permetre cap broma amb l’aliment. El problema és quan es perden sense que res no els substitueixi, i ens quedem amb un gran buit.

Podríem imaginar altres expressions del desig que puguem aprendre a controlar? Us imagineu tota aquesta estratègia aplicada a millorar el nostre rendiment personal o el del nostre alumnat  a base de silenci, control del whatsapp o d’altres mitjans? En una paraula, us imagineu els beneficis d’una Quaresma silenciosa i plena d’escolta? I si ho provàvem? De què puc dejunar perquè la meva comunicació sigui més rica i propera?