La parròquia del Carme, un espai de trobada i acollida

/, Pastoral, lleure i voluntariat/La parròquia del Carme, un espai de trobada i acollida

La Montse Garcia és del Poble Sec i s’hi sent, de tota la vida, com diu ella. Tot i que ara viu a Sant Antoni i, des de fa uns quants anys, pertany a la Parròquia del Carme (dels escolapis al Raval de Barcelona), on és responsable de les activitats entre mil i una cosa més.

“Per a mi, una parròquia és acolliment, escoltar, mirar i veure com són les persones i què necessiten. Quan entra al Carme algú que mai hi ha entrat, et preocupes de fixar-t’hi i de saludar-lo”, assegura aquesta mestra jubilada tot i que molt ocupada en mil iniciatives. “Vaig entrar a la meva escola, les monges de la Plaça del Sortidor, amb 4 anys i vaig sortir-ne a dos mesos de fer-ne 65. Allò era casa meva: mai la vaig deixar perquè estudiava Magisteri de nit i treballava amb els petits de dia”, ens explica i afegeix “que em considerava molt franciscana però ara ja sóc teresiana, escolàpia… tinc el carisma educatiu!”.

Els seus fills estudiaven a l’Escola Pia de Sant Antoni i ella i el seu marit, de sempre, anaven allà a missa. Però l’any 2001, a l’octubre, el seu home va morir. “Arribo a la Parròquia del Carme perquè m’hi va portar Déu. Havia vingut alguna vegada i l’havia trobat fosca. En morir el meu home continuava anant a missa del pollet a Sant Antoni però ja no m’hi trobava. Però un dia no sé perquè vaig entrar a la missa de 8 al Carme. Recordo que em vaig seure a l’últim banc i vaig plorar moltíssim. Era diferent, sèiem al voltant de l’altar, al final de l’església. La setmana següent hi vaig tornar i l’Anna Royo, una monja teresiana, em va dir “posa’t més a prop, no al final”. Cada vegada em sentia més i més acollida… i ja no hi he faltat mai més. M’hi sento molt a gust”.

I d’oient que entra per casualitat a dona implicada hi ha un pas: “Hi ha gent molt gran, molt maca, a la nostra parròquia. Jo porto les activitats, les sortides… la gent té el meu telèfon, les senyores em truquen… Al principi de venir encara treballava. En morir el meu home havia fet de voluntària de Càritas: era quan venien molts immigrants i estava amb un advocat, escoltàvem els qui arribaven i els ajudàvem amb els papers. Quan el meu home va morir, jo tenia dos fills joves i vaig pensar que no em podia enganxar a ells perquè tenia cinquanta i pocs… Ells estan contents si em veuen contenta”. Allò va ser una època i després va deixar d’arribar tanta gent… i la Montse tornava a tenir més temps.

“El Josep Maria Rierola em van cridar pel consell pastoral. D’allà vaig passar al consell arxiprestal i després, no sé com, perquè dic sempre que sí, em van escollir per al consell diocesà. Els meus fills diuen que tinc una catifa directa al cel. També estic amb Caminem Junts amb la diversitat, un grup de Barcelona, on gent de tot arreu acompanyem els migrants… La meva feina és animar perquè no estiguin sols, no es trobin sols” ens comparteix.

A la Montse, que dedica tan d’esforç a la parròquia, li preguntem per què creu que moltes estan buides: “A la majoria no hi ha joves: depèn molt del mossèn, què deixa fer o no… és un rotllo. Nosaltres hem anat tota la vida a missa i sempre m’hi he emportat els nens. Però va arribar un dia que van dir: “Avui no hi anirem amb vosaltres”. Primer van voler anar-hi sols i després, un dia, van dir-me “ja no hi anirem més.” Ho entenc. No hi troben res: són maquíssims així que, què he de dir? Abans tot passava per la parròquia però ara pots ajudar des de molts llocs. Quan jo era jove, per fer alguna cosa, havies d’estar aquí. Ara hi ha mil opcions i bones. Jo ho he fet tot de nena i de jove: vivia la parròquia, les colònies i excursions, fins i tot el meu home era de la parròquia! ” I encara més clara assegura que “les misses tradicionals aniran tancant totes. Ara m’aixeco, ara m’assec… però per què ho faig? què és el que és important?”.

A la seva celebració, explica entusiasmada, “al principi ens donem la pau tots. Et coneguis o no, ens fem petons. Jesús va fer el sopar assegut, no s’aixecava. No us extranyeu doncs: nosaltres no ens aixequem. Quan vens per primer cop et sembla fantàstic. A tothom l’hi sembla!”.

Els escolapis, diu per experiència, “són molt oberts. Hi ha altres congregacions obertes però els escolapis sempre he tingut clar que eren d’aquest tarannà i per això hi vaig portar els fills. Tenen amplitud de mires i estan per la gent. No he trobat cap rector que em digués que no a qualsevol projecte. Vull agrair als escolapis com són i també a la meva comunitat. En el moment més difícil de la meva vida, em van saber acollir. Havia quedat sola i no em trobava. Si no fos per la meva comunitat no sé on estaria”.

Sens dubte, la parròquia és també casa seva.

 

 

 

 

2019-07-11T21:47:09+00:00