Frases de llarg recorregut

Cada curs, quan s’acosta l’acabament del mes de gener, els responsables de l’animació de les nostres institucions i del creixement en totes les dimensions del personal que s’hi mou, tenen la mirada posada en la Jornada del DENIP. La figura de l’ànima gran, Gandhi, sobrevola i inspira la creativitat perquè el treball en favor de la pau no decaigui davant les greus dificultats de totes les èpoques.

En aquesta avinentesa entre nosaltres és corrent de fer servir una frase de Calassanç: «La pau és el millor del món», que de fet és la citació que ell va treure de la primera tradició cristiana, per exemple d’Ignasi (bisbe d’Antioquia des de l’any 69 i assassinat potser el 108), que escrivia: «No hi ha res més preciós que la pau», i represa pràcticament al peu de la lletra per Ireneu (bisbe de Lió el 177 i mort en data desconeguda a finals del segle II o inicis del III): «La pau és el millor del món». De quin dels dos devia treure-la Calassanç? No ens consta, tot i que la segona resulta més literal, però s’eixampla el cor en veure que el nostre inventor era una persona amb bona base.

Avui dia, el concepte de pau el veiem també associat al de salut, com si haguéssim avançat des d’una visió massa externa (com una pau només «per fora») cap a una visió més arrelada en la plenitud de la mateixa persona. Les dues paraules –pau, salut– crec que miren de reflectir una vivència global (holística, en diuen també) de la persona, fruit d’una certa plenitud. Perquè la salut sigui bona, res no ha fer mal ni fallar; perquè la pau ho sigui, igualment ha de contemplar tots els aspectes, personals i col·lectius, els humans i el medi, la persona i el seu entorn. El treball per la pau, doncs, es presenta ardu i llarg. Cal ser-ne ben conscients per evitar el desànim que podria produir-nos una imatge gairebé mecànica i il·lusa, com si la pau s’aconseguís polsant un botó o fos «fruit d’un dia». Tots sabem com n’és, de difícil i complicat, «estar bé» amb tothom. És evident, però, que no hi estarem, de bé, si nosaltres no estem bé.

Si el lector ha hagut de passar per alguna experiència de manca de salut, com li ha passat recentment a qui això escriu, s’adonarà fàcilment que la salut, com la pau, és un tot que no es pot trossejar. És molt difícil la salut emocional sense la salut física, i la salut del cos no val res si no comporta un benestar amb si mateix, fruit de l’acceptació de la Realitat (l’escric en majúscula, per precaució). Els filòsofs estoics ho tenien molt clar i aconsellaven constantment d’acollir de manera positiva tot el que venia («bo» i «dolent»), així garantien la salut del cos (mentre n’hi havia), la salut de la persona com a tal encara que arribi a faltar la del cos, la salut de la ciutat, la salut del món. Tan sols persones sanes, en el sentit més ple de la paraula, resultaran efectives en l’impuls humà cap a la pau entre els humans i amb el medi que ens envolta. Aquestes persones aptes per pacificar són les mateixes que poden «tenir cura» de la salut d’elles mateixes i de la dels altres. Això ho descobreixes quan has hagut de passar «pel taller» i de posar-te en mans d’aquelles persones. És una experiència rica i que humanitza, en el fons desitjable, un veritable «regal» que cal agrair.