Anem arribant a final de curs. Quan llegireu això que escric quedaran ben pocs dies de classe. Les perspectives de la salut, a dir dels entesos, han millorat sensiblement gràcies al grup de gent vacunada, cada vegada més nombrós. Malgrat totes les crítiques i dubtes que s’han suscitat al voltant de temes com les vacunes, la seva diversitat, l’efectivitat i també les contraindicacions o efectes col·laterals sempre possibles, els límits raonables del negoci de la indústria farmacèutica, la correcció o no del tema de les patents, l’oblit sistemàtic dels països més pobres, i un llarg etcètera, vista des de la perspectiva dels nostres països, la vacunació rebrà segurament una nota alta quan s’avaluï aquest curs tan estrany que hem viscut.

Hi ha, però, una malaltia per a la qual no hi ha vacuna, i és de les malalties més letals i preocupants del nostre món. Es tracta de l’odi destructor que no se sap ben bé qui atia de tant en tant, i que pren com una foguera. Tots guardem memòria de molts episodis, passats i d’ara, on persones que podrien perfectament passar per germanes s’enfronten aferrissadament, com en aquests moments passa entre l’Estat d’Israel i els palestins de la franja de Gaza –uns i altres semites, o sigui germans–, un espectacle intolerable… que tots els governs toleren.

Si tinguéssim espai i en sabéssim prou, podríem mirar d’esbrinar les arrels d’aquesta malaltia que mata indiscriminadament. Les tradicions sobre les quals s’ha bastit la cultura europea, en els seus relats fundacionals, relaten com se’n produeixen els brots, com s’encenen i es propaguen. La Iliada, per exemple, les tragèdies gregues i molts altres textos clàssics de diferents èpoques il·lustren a bastament els fenòmens de demonització de persones, grups o races… que sobren i han de ser eliminades. No podem, però, ni sabríem fer un escrit convincent sobre el tema.

Tan sols faria una pregunta –potser impertinent–: quina presència i pes tenen, aquests conflictes, en les nostres escoles? Tenint present la importància i el pes que hi ha tingut la pandèmia, ni que sigui per les mesures de protecció que s’han hagut de seguir i pel bombardeig de notícies referents al tema, podríem esperar que la pandèmia dels conflictes armats i sagnants fos més present en totes les aules. Se’n parla? Estan assabentats, els alumnes, dels conflictes actuals? Es fa algun debat per mirar d’aclarir-ne els motius? Es parla del comerç d’armament? Es denuncia la hipocresia dels qui demanen que callin les armes, quan són ells qui les han venudes? Sabem prou que aquest era un dels temes estrella del gran Arcadi Oliveres, per al qual no tenia pèls a la llengua. Nosaltres, que estem tan cofois d’haver-lo pogut comptar no sols com a antic alumne sinó com a persona molt propera a la nostra institució, podríem prendre’n exemple i treballar decididament per trobar la vacuna d’aquest mal destructor. Segurament també recordem que Calassanç va viure de forma molt intensa l’anomenada Guerra dels Trenta Anys –que va acabar-se l’any que ell morí– i en parla sovint en les seves cartes, amb preocupació i recomanant que s’eduqui els alumnes en l’esperit de pau i de convivència. Per a quan, la vacuna contra l’odi, l’exclusió, la mentida i la guerra fratricida?