NIARA, aquella que té grans proposits.

L’Armand i L’Anuar, antics alumnes de l’Escola Pia Nostra Senyora, han recollit aquest octubre el primer premi de Treballs de Recerca de la UPC. Un projecte tecnològic amb un objectiu social.

 

No feia més de deu minuts que m’havia llevat, quan la senyora Medila, em demanà que anés a comprar el que faltava a la plaça “Basantapur”. Vaig agafar les sandàlies i el cistell i tot seguit em vaig aventurar a realitzar la mateixa rutina. Podia haver agafat un tuk-tuk 2però vaig anar-hi caminant. La gran pujada de preus que hi va haver va motivar-me a veure el que havia succeït de primera mà.
Serpentejant els carrers veia l’ínfima evolució de la nostra ciutat, enfonsada per aquell gran succés. De fet recordo què va passar no fa més de deu dies. El dia en què baixava per aquest mateix carrer a tota pressa puix que els meus germans de la casa es despertaven. M’encarregava d’ells, ja que soc la més gran del lloc, i havia de banyar-los. Vaig agafar el sabó, que tenia al cistell, i l’olla, que estava al carrer assecant-se. Vaig acompanyar el Bagdar, que no parava de queixar-se perquè li havia sortit el seu primer queixal. Vaig obrir l’aixeta i, com més o menys, l’aigua arribava fins a la meitat, el vaig posar dintre. Amb el sabó que havia comprat, vaig començar a ensabonar-lo, cosa que el meu germà immediatament se’n penedí. Li estava desensabonant la cara quan l’aixeta va fer un soroll molt estrany i va parar de sortir aigua. Tot seguit, vaig veure com a l’aigua de l’olla començava a ondular-se. Així mateix, van començar a vibrar els plats que teníem sobre la taula, les cadires, l’olla i finalment, el terra. Aquest va ser l’inici d’un fet que va desbaratar una vida, una comunitat i una societat des de les seves arrels més profundes, un canvi que va marcar el Nepal el 25 d’abril de 2015.

De fet, la situació en la qual vivim no dista molt des que va acabar el terratrèmol. A Katmandú3, encara no hi ha electricitat i molts dels carrers pels quals passejava ara són intransitables. Runes d’edificis mil·lenaris rodejaven la ciutat, passant a ser escombraries. La nostra vida va fer un gir de 180 graus quan menys ens ho esperàvem. Edificis mil·lenaris han passat a ser runes sense cap valor, tanmateix inunden la nostra ciutat. Cap sostre pot ser considerat un refugi, i per tant la vida únicament es troba al carrer. El que considerem “normalitat” avui dia dista molt dels nostres costums abans del terratrèmol. El caos inunda Katmandú, la gent ha deixat de ser la mateixa i únicament es preocupa per com afrontar totes les seves dificultats. Els nens que fa poc joguinejaven a futbol pel carrer, ara caminen neguitosament carregant runes d’un lloc a l’altre. El ressò de les motos que travessaven pel carrer a tota velocitat, ha estat substituït pel complet silenci. Un silenci que únicament es veu trencat per algun plor d’alguna mare o el constant murmurar de la ràdio. De la constant bullícia que hi havia a les places on els comerciants venien productes d’arreu del Nepal, s’ha passat a un ambient esparracat on ambulàncies i policia no paren d’anar d’un lloc a l’altre. Tot i això, es respira un cert sentiment d’esperança amb la il·lusió de prosperar, evolucionar i reconstruir. Cada un ha de fer el seu propi camí per sortir-se’n i tirar endavant. Aquest és l’esperit que vull que es reflecteixi al meu dia a dia.

Per aquesta raó, volia dedicar el meu futur a alguna cosa que fos útil pels altres. Aquest fet va qüestionar totes les bases a les quals em subjectava. Em va fer veure, més que mai, la necessitat d’ajudar els altres. No tant en l’aspecte físic sinó en l’emocional. Quan les persones afronten aquests problemes es queden sense res, sense possessions, treball, persones estimades, il·lusions, desitjos i esperances. En definitiva, perden una vida a la qual és imposada una altra molt més dura i desgraciada. En aquests moments són els que més necessiten un pilar al qual subjectar-se, un somriure enmig d’un mar de llàgrimes. Jo vull ser una d’aquestes persones.

No parava de pensar en això mentre ajudava els nostres veïns. Quan vaig acabar, vaig comentar a la senyora Medila la meva il·lusió per ser-ho. Com que estava netejant les restes del sostre de la nostra casa, vaig oferir-me. Després d’estar una bona estona donant-li la tabarra amb el tema, finalment em va recomanar parlar amb el pare Rameix. Tot i això, era complicat, ja que, tot i que abans acostumava a visitar-nos totes les tardes després de treballar, ara ni tan sols ve un dia a la setmana. Tanmateix vaig encaminar-me a la clínica per saber si avui tenia algun buit per poder parlar amb ell. En preguntar a la infermera que estava a la recepció, em va dir que probablement estava a la sala de parts d’emergències. Segons el que em va dir, el temps lliure el passen aquí pel poc personal que hi ha. Com que aquestes dones són les que necessiten una lleu, però constant atenció els metges podien descansar allà però a la vegada realitzant una tasca. Com a conseqüència, la gestió personal era molt més eficaç tot i que realment passen tot el dia treballant. En entrar a la sala vaig veure’l atenent a una pacient. Després de saludar-lo, no vaig poder resistir-me a començar a transmetre tota la meva il·lusió que tenia per ser infermera i poder ajudar als altres.

Mai havia vist la Niara tan feliç, la veritat que agraeixo la seva alegria després de tants dies d’angoixa. Plena de goig i amb un somriure d’orella a orella, vaig oferir-li l’oportunitat de començar a estudiar infermeria a l’institut Yubak, un dels millors instituts de la regió de Katmandú. Va sortir de la sala donant salts d’alegria. Penso que realment li dedica molt esforç, per algun motiu es diu Niara, “aquella que té grans propòsits”. La veritat que últimament no tenim tanta feina com els primers dies del succés.

Quedaven 3 minuts per les dotze quan la vida a la clínica va canviar totalment. Cap s’ho esperava i ens va agafar desprevinguts. Tot i això, l’edifici va poder suportar les sacsejades puix que l’estructura era forta, cosa que ens va permetre reorganitzar-nos ràpidament per afrontar la situació. Primer de tot vam intentar localitzar els diferents treballadors i conèixer el seu estat. En cas que estiguessin ferits, els vam restaurar perquè poguessin donar un cop de mà. La quantitat de persones que hi havia pels passadissos va augmentar considerablement, en conseqüència vam haver de dividir en diferents grups (segons les seves necessitats) la quantitat ingent de persones que arribava al nostre hospital. Els metges van començar a treballar sense descans d’un lloc a l’altre, amb una llista de malalts que semblava interminable. Per cada persona que estabilitzàvem n’arribaven 3 en un estat molt greu. Per aquesta raó vam haver d’optimitzar el màxim possible el temps sobre els pacients. La gran majoria de metges que treballàvem vam haver d’instal·lar-nos al mateix centre per poder treballar el màxim possible. De fet, des d’aquell dia la nostra clínica no dona a l’abast del treball que hi ha per fer. Els hospitals de les altres ciutats també estaven plens de ferits, amb múltiples fractures d’extremitats i altres lesions. Tanmateix, els ferits que es troben en un estat més greu o necessiten maquinària especial els porten cap aquesta, carregant encara més la nostra organització. Avui porto treballant des de les 5.30 del matí i esperant un rickshaw4 que ens porta al voltant de 35 víctimes al dia.

Últimament anem curts de medicines i material quirúrgic. Conseqüentment, fa un parell de dies vaig enviar-li un e-mail al ministre de sanitat com podíem subministrar-nos, ja que el sistema està una mica desbordat. Aquest és un problema que com no se solucioni aviat ens causarà molts mals de cap. La veritat que la perspectiva amb què veig aquest panorama és totalment inhumana. En aquests moments tot el que hagués pogut aprendre a la universitat, tota l’experiència que has après al llarg de tota la vida, tota l’ètica en la qual pensaves que creies i el que et defineix canvia totalment. Son successos que et marquen no pel fet de la catàstrofe en si, sinó en les decisions que prens en conseqüència d’això. Si disposes d’una bossa de sèrum però la necessiten dues persones, a qui li donaràs el privilegi de tenir-ne? A un nen que està molt crític i que després pot perdre la vida o a una embarassada que està dèbil i a punt de donar a llum? Son qüestions que s’allunyen de tot el que t’has pogut haver preparat i l’ètica trontolla. Al cap i a la fi és allò en què es basa un bo metge però que mai ha estat ensenyat o examinat. Prendre decisions delicades en moments difícils sobre vides de persones que ni coneixes. Tot això has de mantenir les maneres i seguir endavant amb força i energia, per poder animar a aquells que estan passant per pitjors situacions. Al cap i a la fi, el paper del metge no és curar a una persona físicament sinó emocionalment. Mentre m’estava menjant el cap aquestes qüestions ètiques i morals, vaig rebre el missatge del ministre. Em va dir de contactar amb un tal Tulsi, qui dirigeix les accions d’una ONG que es dedica en subministrar medicaments arreu del món.

Les peticions que hi havia al missatge que vaig rebre eren bastant difícils de complir. Tot i això vaig oferir-li una furgoneta en bones condicions i els contactes que necessitava per posar-ho tot en marxa. La veritat és que, després d’aquell dia, estem coordinant diferents operacions al llarg del territori i resulta bastant complicat. Tot i això, els nepalesos, si alguna cosa tenim, és que ens ajudem uns als altres en els moments més indicats. Encara recordo com a l’instant posterior del terratrèmol tota la gent s’afanyà a ajudar a la persona més propera. Des de nens fins a persones de la tercera edat s’oferien en ajudar als altres sense esperar res a canvi. Encara que estiguessin ferides, la vida dels altres era més important que la seva pròpia. De la mateixa manera, ara les famílies s’agrupen sota una lona de plàstic donant-se suport i reconfortant-se els uns als altres. Fins i tot, mentre els seus propis aliments es fan cada vegada més escassos ells segueixen endavant amb el que tenen. Encara que la situació sigui caòtica, el benestar dels altres és un principi per tothom i això t’anima molt a seguir endavant amb la feina. D’ençà que va succeir el terratrèmol, totes les ONG estem en constant contacte per coordinar les diferents operacions de la forma més eficient possible. El treball que hem de fer és interminable i de forma conjunta fem que de mica en mica es redueixi, a més d’aconseguir reduir el màxim possible el nombre de víctimes.

Mentre pensava en tot el treball que havíem portat a terme, vaig rebre un missatge del metge. Semblava que aquesta opció era quasi impossible. Les runes de diferents edificis feien els carrers intransitables i utilitzar una furgoneta demoraria molt les recepcions de les medicines. La veritat que el mateix problema estava succeint de forma simultània arreu del territori. Vaig donar voltes al cap per intentar solucionar aquest problema, i l’única opció que hi havia era l’aèria. Tot i això era extremadament car fer-ho. Els diners i el temps que feien falta per posar a punt un helicòpter o un avió, omplir el dipòsit de gasolina i agafar el personal necessitat feien que aquesta opció s’utilitzés en casos molt extrems. Ara bé, vaig recordar un projecte que estava sent bastant nomenat a la comunitat de les ONG. El seu nom crec recordar que era Niara o Drone Niara. Estaven treballant en un projecte de fer un dron capaç de portar medicines, material quirúrgic o semblant a zones que no es pogués accedir fàcilment. Vaig mirar el seu web i vaig veure les funcionalitats en les quals estaven treballant. Segons el web estan dissenyant un dron capaç de portar una càrrega de fins 1kg amb un abast 10km de ràdio, de manera que sigui capaç d’anar, llançar la càrrega, tornar i ser recarregat amb noves bateries i material mèdic en cas que es necessiti més. A més a més, el model que estan desenvolupant sembla que és molt més versàtil i senzill d’utilitzar que d’altres disponibles al mercat (requerint personal que no sigui molt especialitzat com pilots d’avió o d’helicòpter), ja que funciona amb sistemes de ruta GPS. La veritat que és una idea bastant intel·ligent, ja que a més que el seu ús és molt barat (únicament necessita energia elèctrica per funcionar), es pot fer servir per quasi tothom que tingui alguna noció amb el tema i de forma quasi autònoma. I per una altra banda, es pot construir sense requerir maquinària especialitzada o molta mà d’obra així que la seva reparació és molt ràpida i barata. Penso que aquest projecte ens podria facilitar molt les tasques que tenim avui dia com a organització. Amb un parell de drons i unes quantes bateries podríem subministrar de forma contínua l’hospital des d’un centre que sigui fàcil de portar medicines.

Una setmana, disposàvem de set dies per fer el treball que havíem de fer durant un més. Era un gran repte que havíem d’afrontar, ja que la situació ho demanava. De fet vam veure la notícia del desastre per algun diari, un més dels molts terratrèmols que solen succeir arreu del món cada any. Tot i això no ens esperàvem que ens demanarien ajuda directament. De totes maneres, com el mateix nom del projecte marca, no podem deixar que una simple data limiti els grans propòsits que té per assolir. Així que, vam veure-ho com una oportunitat de donar-lo a conèixer al món i per aquesta raó vam donar-hi tot el nostre esforç a un projecte, un que era totalment diferent del que s’havia vist. La raó d’això és perquè és un dron, però no d’un normal. Els més vists són aquells que tenen quatre o més hèlixs que propulsen l’aire cap al sòl per poder enlairar-se, en altres paraules és un quadricòpter. Tanmateix la paraula dron fa referència a una aeronau que vola sense tripulació la qual exerceix la seva funció remotament. Al nostre cas el dron té forma per dir-ho d’una forma simple “d’avió”, és un model d’ala fixa. Això permet utilitzar la bateria no únicament per enlairar-se (generant sustentació a les ales) sinó per avançar horitzontalment. Això li permet incrementar el seu rang i incrementar la càrrega que pot portar. Vam haver de superar molts reptes, tot i això una setmana més tard vam aconseguir acabar el projecte. En aquest constituïen les bases per dissenyar aquest dron i entendre fàcilment com funciona. Vam enviar-lo al Tulsi perquè el pogués posar en marxa, i en res més de dues setmanes una gran flota de drons funcionava diàriament al llarg de Nepal. Diàriament arribaven caixes de medicaments arreu del món als aeroports. Però gràcies a ells les medicines podien arribar als diferents centres mèdics d’una manera molt més efectiva i barata que els medis terrestres o els aeris (com helicòpters).

Que us ha semblat? No deixa de ser res més que la peculiar introducció d’un treball de recerca, establint la idea bàsica del projecte. Tanmateix, un que s’allunya del que és típic d’un mateix buscant informació d’un tema i exposant-la. Més aviat aquest treball de recerca (tot i que creiem que catalogar-lo d’aquesta forma el subestima) tracta de com dos nois han aconseguit la confiança de desenes de persones per finançar el disseny d’un prototip que pot ajudar a salvar moltes vides i després han portat aquest disseny a la realitat amb un prototip. Un projecte que intenta donar veu i solucionar els problemes que s’han reflectit al llarg de la història. En definitiva, com Drone Niara esdevé una esperança enmig de dificultats, un somriure enmig d’un món pessimista i un símbol de col·laboració.