L’Escola Pia crida a Sometent!

//L’Escola Pia crida a Sometent!

Tots sabem que la crida del Sometent, pròpia de la tradició catalana, es feia en una població per defensar els habitants o el territori de qualsevol perill. Normalment es feien sonar els corns, s’encenien fogueres visibles des dels pobles veïns o es tocaven campanes.

Segons els historiadors, aquesta pràctica sorollosa, per la qual tothom deixava el que estava fent, prenia les armes o les eines de treball més aptes per al combat i es reunia a la plaça davant l’església organitzant-se per oficis (faccions), podria ser un dels orígens del mot: “so metent”; vaja que feien molt de so, molt de soroll.

Una altra opció explica que quan ja eren totes les faccions a lloc, el cap o capità per tal de demanar silenci i l’atenció del seu gremi, cridava: “Sou atents?” i tothom responia “Som atents!”
Fent ús d’aquest símil podríem dir que l’Escola Pia crida a Sometent. Arriba el Capítol Provincial i amb ell els capítols locals, les assemblees, les sessions precapitulars o d’avaluació i prospecció, i un llarg etcètera. De fet, ja hi ha col·lectius i àrees (els nostres gremis) que han començat la feina d’avaluar els darrers quatre anys i a discernir on som per començar a escriure línies de futur per al proper quadrienni. I no es demanen només propostes per la pròpia àrea, sinó que aixequem la mirada per pensar en el conjunt de la Institució, perquè l’Escola Pia no és només la suma del que fa cadascú individualment (al seu taller) o des de la seva àrea (el seu gremi), sinó que pensem també en el que volem que sigui i que faci l’Escola Pia de Catalunya en la seva totalitat.

Aquesta crida reclama unes actituds ben concretes. Només n’indiquem tres, seguint l’analogia històrica que fem servir:

  • armar-se d’esperit constructiu per donar respostes noves als problemes nous i ep! no ho descuidem, també als problemes de sempre. El contrari seria caure en la rutina de dir amb altres paraules el que ja ens hem dit ahir i abans d’ahir.
  • desarmar-se per un costat de tradicions o costums que per molt útils que hagin estat, potser ja no responen al que estem vivint i fent i per altre costat desarmar-se de les pròpies seguretats, perquè el capítol, com el sometent, no vol anar al darrere dels més històrics, dels més forts o dels qui tenen millor tècnica, sinó sumar la fortalesa de tots per bastir un projecte que a tots ens engresqui.
  • no caure en temptacions d’exèrcits grandiloqüents i creure’s que com més serem més compromesos estarem com si molts i més fossin sinònims; ni de pensar que l’idealisme està per sobre del compromís o la professionalitat per damunt de la vocació. Els uns no estan renyits amb els altres, i tan de bo els tinguéssim tots, però sobretot, no s’exclouen.

Què esperem que sorgeixi d’aquest esforç i d’aquest treball capitular? Ras i curt: un projecte quadriennal que ens entusiasmi a tots. Calassanç no va crear l’Escola Pia per fer una altra organització, per fer classes, per fer jocs, per assistir persones, per crear llocs de treball… sinó per transformar el món amb la gran eina de l’educació. Citant un dels clàssics: “no volem que la gent estimi l’Escola Pia perquè és gran, sinó perquè és seva”.

Iniciem temps de “so metent” i de “som atents”. L’Escola Pia crida a Capítol! Endavant i Via fora!

2018-10-15T16:40:39+00:00