Durant anys, l’Araceli Capdevila va ser “la veu de l’Escola Pia”. L’Araceli, que es va jubilar el 2014, va ser responsable de la centraleta i la recepció del 80 durant prop de 20 anys. La seva afició pel punt de mitja (recordeu algun dels jerseis que es feia?) i pels viatges l’han acompanyat també aquests anys així com a la seva família.

2014. Carme Guàrdia, Bea Garrido, Araceli Capdevila i Nieves Diez

2014. Carme Guàrdia, Bea Garrido, Araceli Capdevila i Nieves Diez

Quan i com vas entrar a l’Escola Pia?

Primer, vaig entrar a l’Escola Pia, al 80, amb un contracte de mig any, fins un estiu. Feia de tot amb la Carme Guàrdia. També hi era el Josep Abril i després van arribar el Lluís Jornet, el Toni Uix… Un any després, la Dolors es va jubilar a recepció. I vaig entrar-hi el 1995, quan va néixer el fill de la Bea, fins al 2014 en què em vaig jubilar. Van ser molts anys aquí! Quan vaig començar a treballar, l’Andreu Trilla feia de Provincial.

Era el teu primer contacte amb l’Escola Pia?

Nooo! El meu home i jo ens vam conèixer al Casal Calassanç i amb el Carles Mascaró ens unia una amistat molt gran. Per això vaig arribar a treballar al 80 però suposo que, si no hagués servit… no hauria durat tants anys!

Tants anys de feina… què era el que més t’agradava?

M’encantava tractar amb la gent de les escoles. Tots passaven per aquí perquè al principi al principal hi havia els ponedors de les escoles. Del telèfon vaig acabar-ne molt cansada. També destacaria els companys de llavors, la relació era molt bona. De fet, un dels records que tinc més clar és quan va morir la mare, que em va sobtar la quantitat de gent de l’Escola Pia que va venir al funeral. Del 80 van venir tots! Recordo que vaig dir: “Però ha quedat algú treballant?” Aquell dia em vaig adonar que comptava per a molta gent.

El pitjor?

La dificultat va ser trobar-me amb una centraleta… que quan no feia ni un mes que treballava, me la van ampliar. “A on t’has ficat?”, em vaig dir en arribar. Jo havia treballat fent comptabilitat, de soltera, fins que vaig plegar per atendre el meu fill. Llavors vaig passar 15 anys sense trepitjar el món laboral. Hi havia dies de bogeria, sobretot abans de Setmana Santa, estiu, Nadal… “Corre, corre, corre”… i abans d’assemblees i capítols. Calia enquadernar de tot.. “Com pot ser? -ens preguntàvem- que ens agafi sempre sense temps si fa quatre anys que sabem que caldrà fer-ho?”. I és que no podia ser d’una altra manera. 

El 2014 et vas jubilar. Què has fet des de llavors?

Ara? He continuat fent mitja, vaig a conferències a la universitat, m’he animat a cantar a l’Orfeó de Sant Andreu, faig formacions a l’escola de la dona… Passo els dies amb el marit, els fills i els nens… Viatjar ja no es pot! L’economia ja no ho permet tant…

Quina empremta te n’has emportat?

Què me’n vaig emportar? He après molt… a fer paquets, ha, ha, ha. Vaig perdre la vergonya, que n’havia tingut molta. No obria la boca, no parlava en català per por d’equivocar-me, de no dir-ho bé. Recordo que contestava al telèfon i ho feia en castellà. La Carme Roig em deia: “Ei! que estem a Catalunya! Com a mínim l’han d’entendre, el català” Ara tot en català però a la meva generació ens van fer molt mal… Aquí vaig aprendre a no canviar de llengua.