Durant dos anys, en Ferran Agulló, en Martí Sidro i la Roser Tarrida, tots tres monitors del MOU-TE i antics alumnes de l’Escola Pia de Sant Antoni, han sigut representants de Catalunya pel Sínode Escolapi Mundial, el Piarist Synod.

Un breu context:

L’any 2015 el Papa Francesc demana de fer un sínode mundial per mesurar l’estat d’opinió sobre  “Joves, la Fe i el Discerniment Vocacional”. En aquest moment, l’orde Escolàpi va comprendre ràpidament que aquests tres temes ens implicaven de ple. El 2017, es va convocar, doncs, un sínode escolapi on la veu principal la tinguessin els joves.

Per més informació podeu visitar la pàgina web del sínode.

El Sínode Escolapi representava un gran repte. Cm s’ha treballat?

Ferran: Doncs vam començar un treball en què es recollien les opinions de joves d’entre 16 i 23 anys a més a més de l’opinió d’educadors. Amb la informació recollida es va fer una reunió per ajuntar totes les conclusions que van quedar resumides en diferents punts a treballar a Catalunya. L’estiu del 2018, un grup d’escollits de Catalunya vam anar a Salamanca per posar en comú el material recollit de totes les províncies europees. Va ser una feina dura, però molt interessant i tota una experiència.

Perquè una feina dura?

Ferran: El material que venia de Catalunya el teníem molt assumit i els resultats recollien trets molt similars entre si. En aquesta reunió europea ens vam trobar amb els primers contrastos, al conèixer la feina de les altres demarcacions.

Què és el que més us va sorprendre?

Roser: La manera de viure la fe. És a dir, a la nostra comunitat estem acostumats a viure les eucaristies a través del cant, de la comunitat. Estem acostumats a viure la fe a partir de compartir-la. En canvi, ens va semblar que a la resta d’Europa ho viuen d’una manera més individual. Crec que en el fons, és una qüestió de vocabulari. Potser ells estan acostumats a utilitzar conceptes més individuals i teològics i això ens sorprenia. Al final, vam entendre que parlàvem del mateix, però amb diferents paraules.

Després de Salamanca vosaltres tres vau representar Catalunya a Mèxic. 

Roser: Si, i a Mèxic ens va passar tot al contrari, vam veure que teníem més coses en comú amb els companys d’Amèrica Llatina –tot i estar a milers i milers de quilòmetres-, que no pas amb els nostres companys europeus. Allà també viuen la fe a través de la comunitat, com nosaltres.

Martí: Si, un exemple són les cançons que eren les mateixes que nosaltres cantem. Ells en castellà i nosaltres en català. Però a més, compartíem la mateixa manera d’entendre el món i la fe. En canvi, la seva realitat social és totalment diferent i per tant, també el seu dia a dia. Aquí ens sembla gairebé impossible imaginar que la missió escolapia i els projectes es centrin en nois i noies no escolaritzats. Pensem en les nostres 20 escoles! En canvi, allà la missió està enfocada a realitats més desfavorides. Un noi de Tijuana ens explicava la seva realitat de crim diari. Ell acompanya a casa els nens després de classe, perquè vagin segurs i no caiguin, per exemple, en el món de la drogoaddicció. Nosaltres, per sort, podem dedicar estones a compartir les nostres preocupacions i reflexionar sobre les notícies, sobre feminisme o altres temes. Tenim uns espais que ells no tenen, de reflexió, de grup… És un xoc molt gran.

Roser: Per molts, propostes com el “Movimiento Calasanz” els ofereix un espai d’aquest tipus. És on trobaran una família i un suport molt gran en amics. Tots necessitem sentir-nos acompanyats. De fet, hem parlat molt d’acompanyament aquests dies però és cert que és molt diferent l’acompanyament aquí que el d’allà.

Quines són les principals conclusions del Piarist Synode? 

Roser: Entre d’altres, s’ha parlat del paper dels escolapis religosos en l’acompanyament dels joves. De vegades, tenim la sensació que a altres comunitats, els grups Mou-te (o Movimiento Calasanz com l’anomenen a molts llocs) tenen més facilitat per accedir a aquest acompanyament. Ens agradaria que els escolapis estiguin més presents i més propers a nosaltres, joves catalans. Volem que participin més als espais juvenils.

Ferran: Per exemple a la meva escola, Sant Antoni, tots els alumnes saben que hi ha una comunitat escolàpia però no la coneixen. Aquesta trobada també ens ha permés descobrir les dimensions reals de l’Escola Pia: fins que no vam entrar en aquest projecte gairebé pensàvem que l’Escola Pia acabava amb les 20 escoles que hi ha a Catalunya. I de cop resulta que vam anar a Mèxic i vam visitar una Escola Pia d’allà. Clar, se’ns ha eixamplat la mirada.  Ara podem entendre que l’Escola Pia és molt més gran i que arreu del món hi ha acció escolàpia.

 

“Molts no sabem què és, fins on arriba i quin és l’objectiu que busca l’acció escolàpia”. Roser

 

Martí: Per a mi, un dels punts clau és una idea que reforça el sentit del sínode: els joves volem ser escoltats i necessitem ser escoltats. El sínode ha sigut un punt d’inici però no volem que sigui un punt final.  Volem donar la nostra opinió i que arribi a on hagi d’arribar.

Ferran: Si, un dels objectius després d’aquesta trobada és crear estructures per poder renovar aquesta “sinodalitat”: demanar opinió, fer crítica i proposar noves idees per ajudar a resoldre els problemes que hagin sorgit durant aquest temps.

A escala personal què us ha aportat aquest projecte?

Martí: Un punt i a part. Quan em van proposar aquest projecte vaig pensar: vaig provant i ja veurem. Però quan vaig començar a posar-me amb les reunions, a involucrar-me, vaig veure que hi havia molta feina a fer. Vaig veure que m’hi podria implicar i que volia destinar temps a canviar una cosa en què hi crec.

Amb aquest projecte he après molt. M’ha permès conèixer molta gent però sobretot m’ha ajudat a ubicar-me dins del projecte Escola Pia.

 

“Crec que és important saber on estàs i què pots i què no pots aportar”. Martí

 

Ferran: Aquest procés en el fons ha estat molt llarg (2 anys per nosaltres). Precisament en un moment personal de molts canvis. Hem passat a la universitat, hem hagut de triar estudis… És un procés molt lligat al tema de discerniment vocacional, del qual se n’ha parlat molt durant el sínode. Durant aquests dos anys hem descobert el nostre paper dins l’escola just després d’acabar el nostre procés formatiu. Ens ha permès analitzar quines coses es poden millorar del nostre entorn i pensar si individualment hi podem fer alguna cosa.

 

“Si ho volem fer millor, ens hi hem de posar de mans i mànigues i comprometre’ns”. Ferran

 

Roser: Per mi ha sigut l’oportunitat d’entrar més dins d’Escola Pia i de fer propostes de millora per a l’escola. De Mèxic he tornat renovada. No m’esperava res, no sabíem on anàvem realment. No sabíem què ens trobaríem, però d’alguna manera ens ha canviat. Hem pensat molt, hem vist noves realitats. I hem tornat amb moltes idees.

Dieu, aquest projecte us ha fet saber quin és el vostre lloc dins d’Escola Pia. Quin és aquest lloc, per a vosaltres?

Martí: Aconseguir que se li doni molta més veu als joves. És molt important escoltar què tenen a dir en tots els aspectes, no només en l’àmbit de pastoral ni de fe.

Roser: Sobretot que sentin que formen part d’Escola Pia. Que entenguin què significa formar-ne part. Que no sigui un tràmit, que es visqui. Representem tots els joves de Catalunya que han participat en aquest procés i coneixem la seva opinió, ara l’important és que s’apliqui, que no es quedi a mig camí la feina feta. Si s’aplica, ha de funcionar i d’aquí a pocs anys, hem de poder veure els resultats de tot aquest treball.

Ferran: Jo crec que, nosaltres com a monitors Mou-te, hem d’agafar més responsabilitats. Després de viure el que hem viscut creiem que hi ha aspectes en els quals podem millorar perquè els nostres nens i nenes puguin aplicar algunes de les coses que nosaltres ja hem après d’aquesta experiència.

I ara què? Heu d’exposar les conclusions:

Martí: Ara l’únic que tenim clar és que tenim molta feina. Ens estem plantejant com afrontar-la.

Ferran: Caldrà digerir i potser cal tallar a trossets tota la informació perquè arribi bé i traslladar-la amb precisió.

Última pregunta: vosaltres que heu pogut conèixer l’Escola Pia amb profunditat, com és  per vosaltres l’Escola Pia perfecta?

Martí: Acollidora i present en la societat, referint-me que tothom ha de poder-hi entrar. Ha de ser una entitat que ajudi a l’alumne, mestre o membre en totes les dimensions. No només en un aspecte formatiu, sinó que ajudi a desenvolupar la persona en tots els àmbits de la seva vida: En l’àmbit espiritual, familiar, etc.

Roser: Una gran comunitat. Que sigui una gran família. No cal que ens coneguem personalment, però que tinguem sentiment de pertinença, implicació entre nosaltres.

Ferran: Per a mi, l’Escola Pia perfecta és  una escola participativa, professors que se sentin ben identificats amb l’acció educativa. També una escola propera, que se senti la confiança entre les persones i que tothom cregui en aquest mateix projecte per anar tots a la una.