La Torna| L’editorial de juliol

Tothom sap, sobretot la gent de poble, què és la torna. Un afegit per suplir una manca, per exemple en el pes del pa o d’altres mercaderies. Avui, aquest escrit és la torna d’un curs que ja consideràvem acabat, però que encara cueja. Té el dring de l’inesperat, i així se m’ha convertit en «el tema» d’avui.

Estem tan acostumats a preveure i programar les coses amb temps, que l’inesperat ens sobta. Tant hem creat les nostres rutines de cada dia, en la feina, en les relacions, que l’imprevist ens agafa de trascantó i potser fins tenim la tendència de no valorar-lo com caldria, si és que no ens fa certa basarda. Aquest escrit n’és una imatge viva. Pensant haver complert ja la dosi prevista per al curs que hem acabat, què més es pot dir ara, quan et demanen un altre escrit amb què no comptaves?

Doncs sí, parlem de la possibilitat de trobar-nos amb una torna inesperada. Qui sap si el temps de vacances no resulta propici a descobrir-la? Perquè, de fet, qui més qui menys, trencarem certes rutines, i en això consisteixen potser les vacances. Però farem unes vacances tan programades que no deixaran ni una petita escletxa a la improvisació? Això em recorda un acudit que vaig veure fa molt de temps en un periòdic americà: es veia un cotxe davant una casa, amb tota una família a dintre, amb cara d’extenuació completa. I, com a única explicació, la frase dins de la bafarada corresponent, en anglès deia, si no la recordo malament: «We’ve got it!». I, a sota, com un títol: «A non-stop holidays». Havien planificat unes vacances non-stop, i ho havien aconseguit! A quin preu? Tornaven rendits, fosos, però havien fet el que s’havien proposat… Podien estar-ne satisfets?

He recordat sovint aquell acudit, d’un humor que no és ben bé el nostre, en l’avinentesa de començar (o de veure començar) vacances, amb aquella obsessió de tenir-ho tot lligat, les reserves de bitllets, d’allotjament, de desplaçaments. En fi, tot allò que cal perquè les vacances siguin com les hem desitjat, sense sorpreses que ens farien sentir insegurs.

No tinc gaire clar que aquesta sigui la manera més encertada de procedir. De segur que deixar potser algun detall a la improvisació, o fins a l’atzar si voleu, no ens duria aventures més plaents, i una sensació més viva de la nostra experiència?

Això que ara em resulta més fàcil de comentar referint-me al temps de vacances, en un escrit sense més transcendència, trobo que seria una bona idea per a qualsevol altre moment de la nostra vida. Vivim com si no existís la torna: allò que demanem té (o creiem que té) una correspondència exacta amb el preu que en paguem. No hi ha sorpreses. És aquesta la millor actitud per viure? Mira per on  –com deia aquell, «burla, burlando…»– he omplert la meva pàgina. Però ara em queda un rau-rau a dintre, perquè veig clar que a mi també m’agrada no comptar amb la torna, no confiar en la sorpresa, en l’imprevist. Ai, ai, aquests dies de vacances hauré de pensar-hi… Bones vacances, amb un xic de sorpresa, ei, si pot ser, que deia el poeta!