Tornem-hi?

Hi ha alguna semblança entre començar un any nou, com acabem de fer, i intentar escriure l’editorial per a Papers, com m’han demanat? Obres un document nou, a l’ordinador. El cap comença a vagar erràticament. Sovint, la inspiració és rebeca i poc col·laboradora. Ja pots pregar-li que t’entengui, que t’han fet un encàrrec, que per molt que es giri d’esquena al final una cosa o altra haurà de sortir… Passa un cert temps i el document continua en blanc. Fins que se t’acut que bé podries començar explicant el que et passa. I vet aquí que ja surten unes quantes línies i la inspiració sembla que s’encebi. (Primer paràgraf).

I si ens afiguréssim així mateix el nou any que, pobret, tot just acaba de néixer, com una pàgina en blanc? Els més grans d’edat recordareu potser aquelles ingènues il·lustracions que els antics almanacs solien inevitablement mostrar el dia de l’Home dels Nassos: un any vell, xaruc i encongit, s’acomiadava deixant pas a un any nou lluent i rodanxó en la seva edat tan escassa, tot ple d’una candidesa entre maliciosa i bleda. La roda de l’any s’encarregaria de llevar-li tanta ufana i de reduir-lo a la trista realitat! (Segon paràgraf).

És així com ho vivim? «Tornem-hi» significa de fet una enutjosa roda de sínia a la qual estem lligats, «roda el món i torna al Born»? O, més aviat, la impressió és que, quan rodes, de fet avances, com un vis que a cada volta va més endins? Reconeixem que aquesta idea no és cap invent agosarat; però una cosa és una idea i una de ben diferent és l’experiència vital de cada dia. L’antiga saviesa d’Israel ho va clavar quan en el Llibre dels Nombres descriu el camí del desert (l’èxode) tan aviat com una repetició inacabable de dies iguals (alçar el campament, caminar, i acampar de nou) o bé com una descoberta constant i inesperada (avui, no hi ha aigua; demà en canvi, apareix un oasi amb setanta palmeres!). (Tercer paràgraf).

Agafeu-ho per on vulgueu, un any nou, com un escrit nou, repetiran sempre certes coses, però no seran (no haurien de ser?) mai una pura repetició. Evidentment, a condició de tenir els ulls oberts i de prestar a la realitat l’atenció que es mereix, aquella que, a dir de Simone Weil, és «la forma més rara i més pura de la generositat». Un nou any ens acaba de saludar. L’acollim amb la convicció que, a més de molta repetició, segurament hi podrem descobrir elements nous que marquin un ritme, una cadència, una cançó. Tornem-hi? «Burla, burlando… contad si son catorce, y està hecho.» Gràcies, Lope de Vega! Bon any nou a tothom!