Editorial

Al llarg d’aquest curs, com tothom deu saber, hi ha hagut dues iniciatives d’alt voltatge, dins l’Escola Pia de Catalunya, totes dues adreçades al pinyol, a l’essència de la nostra missió educativa. Amb dos noms diferents, i ben tradicionals, s’han engegat primer al Luz Casanova, la Rotllana, i poc després a Igualada, la Peça.

Sabem, i ens ho diem tot sovint, però convé no oblidar-ho mai, que l’Escola Pia és una escola amb una finalitat molt concreta que la diferencia d’altres escoles. A més d’altres qualitats que compartim amb altres escoles o institucions, el que és propi de la nostra és que té una ferma voluntat de ser inclusiva. És una escola per a tothom. No solament ens comprometem a no escombrar enfora cap d’aquells alumnes que fan nosa, pel motiu que sigui, sinó que els busquem intencionadament: són els qui més necessiten l’acció educativa.

Recordo, quan es va crear l’Ekkol Kalasans al barri de Sam Sam als afores de Dakar, que una de les condicions per entrar-hi era que els alumnes no haguessin estat acceptats a l’escola de l’Estat, que està ben bé al costat mateix. L’alumnat que no podia entrar-hi pel motiu que fos (edat, problemes diversos) tenia més punts per entrar en la nostra! Simplement era posar en pràctica allò que diem en teoria. És admirable, una decisió d’aquest calibre. El barri ho va entendre a la primera i sense cap explicació.

Jo, personalment, ho he vist per exemple a l’Escola Pia Sant Antoni, a les classes de P3, P4 i P5 i sempre n’he quedat admirat: durant el curs van arribant nens i nenes de diversos països del món, sense entendre ni una paraula de castellà i, no diguem, de català. Al cap de no gaire temps, les mestres (excel·lents) aconsegueixen que aquelles criatures se sentin integrades i puguin entendre el que els diuen o el que han de fer. La seva mirada brillant ho diu tot: t’entenen i es veuen valorades. Com s’ho fan, aquelles mestres? És un veritable miracle, o sigui una cosa admirable. A més de la seva capacitat professional, tenen clar que els alumnes demanen un feeling especial, que els infants saben percebre i agrair.

Estic segur que una cosa semblant deu passar en les altres escoles, que potser no conec tan bé com la d’Igualada, la de Sant Antoni o la de Tàrrega, on ho puc veure amb els meus propis ulls: han sabut posar carn a la intuïció de Josep Calassanç. Reforç escolar, grups de millora, obertura al barri, voluntariat, educació no formal, extraescolars i un llarg etcètera donen testimoni de la nostra voluntat col·lectiva de fer un servei que és innegablement un servei públic, i que volem oferir als exclosos del sistema. Com en totes les capitulacions prèvies a les fundacions de totes les nostres escoles, acceptàvem (de gust) d’oferir el servei públic de l’educació.

Ben cert que encara ens falta molt per arribar al cent per cent del nostre desig i propòsit, però déu-n’hi-do del que ja fem, i que malauradament a vegades ni nosaltres no coneixem prou. Ara que s’acosta la fi de curs ens en podem felicitar, ens hi podem esperonar mútuament per avançar-hi més i més. Parlo, sí, de l’Escola Pia de Catalunya del segle XXI.

Per molts anys!

 

Andreu Trilla

2019-05-20T14:12:57+00:00