Cada any, en l’avinentesa del 27 de novembre, recordem Josep Calassanç, l’inventor de l’Escola Pia. Ell, durant els anys del seu treball al seu bisbat d’Urgell, ja havia descobert la importància de l’sjolé, com s’anomenava en la Grècia clàssica el temps lliure de què disposaven tan sols les persones lliures. Dedicar temps a fer les feines que calia fer, a casa, al camp, a la ciutat, era considerat una cosa vergonyosa, pròpia d’esclaus. La gent lliure tenia tant de temps lliure que podien gastar-lo com millor els abellia, i ja sabem que una dedicació preferent era a la conversa a l’àgora, que comportava la possibilitat de plantejar-se preguntes i de buscar-hi respostes. Tal va ser l’origen de la filosofia i de la ciència.

Calassanç, evidentment, no va ser el primer que va veure la bondat de tenir aquell temps lliure i disponible per a un mateix, per a conrear la pròpia persona. Però sí que va ser el primer a intuir, a defensar i a implementar el dret universal a disposar d’sjolé, d’escola. Prou car que li va sortir. En va pagar la factura amb incomprensions, persecucions, malevolència, i la desfeta de la seva obra a les seves velleses. I ho va pagar, gustosament, amb la seva pròpia vida, lliurada a la seva convicció. O, més ben dit, als destinataris de la seva convicció. Vell, malalt i aparentment derrotat, escrivia als seus, citant frases de l’Escriptura: «Estigueu quiets i veureu la salvació de Yavè, que vindrà sobre vosaltres. Per manca de vista no puc continuar escrivint-vos. Que el Senyor ens beneeixi sempre a tots» [carta de 20 de maig de 1647, enmig de la destrucció de la seva obra i quan li quedava poc més d’un any de vida].

D’entre tots els aspectes que il santo vecchio –com li deien els companys amb veneració– ens va deixar com un testament preciós, sovint ha estat oblidat aquest: la seva convicció i lluita aferrissada perquè tots tinguessin reconegut aquest dret de tota persona. L’Escola Pia actual faríem bé de fer-ho notar, ja que els famosos objectius del mil·lenni per al 2015, entre els quals l’educació a l’abast de tots els nens i nenes, continua sent una idea utòpica lluny de la realitat en la major part del món.

Si volem –i ho volem– honorar el nostre sant inventor, segurament no hi haurà millor manera de fer-ho que treballar perquè el dret a l’sjolé sigui reconegut a tots els nens i nenes i, un cop reconegut, treballar perquè l’escola, instrument inventat perquè l’sjolé sigui efectiu, aconsegueixi que el temps així disponible resulti de debò temps per a mi, per al desplegament total de cada persona.

Bona festa a tothom i gràcies al nostre inventor!