“De sensibilitat tots en tenim. La podem desenvolupar com a autors o com a públic”

/, Papers/“De sensibilitat tots en tenim. La podem desenvolupar com a autors o com a públic”

#xarxaQuinze97

Roger Grasas
“Vaig ser alumne de l’Escola Pia de Balmes, dels 6 als 17 anys.

El meu pare també va estudiar als escolapis. Sóc fotògraf professional. La meva és una fotografia que parla del món, de la realitat. Una fotografia connectada i documental però a través d’una mirada que busca el misteri. No modifico res, no retoco i el que m’agradaria és generar preguntes més que oferir respostes amb la meva proposta. Treballo el paisatge. L’esser humà és element secundari per a mi. Busco desvetllar, a través del contrast o la ironia, el misteri i el dubte… Sóc un fotògraf filòsof. Jo ja em preguntava coses abans d’estudiar Filosofia però sens dubte els estudis han influït perquè tot està relacionat. El que sóc, com sóc, això de la fotografia, ve de ben petit i és important a l’escola primària que se sensibilitzi i es deixi als nens expressar-se. Després també surt allò que portem dins però la frustració, el patiment que s’ha passat, el temps perdut per ser qui ets… no val la pena! www.rogergrasas.com

 

La formació i la primera feina
Tot i que la fotografia m’agradava des de petit, no volia ser fotògraf. El meu regal de comunió va ser una càmera, una kodak. Però jo estimava els animals i anava per veterinari. Amb 13 o 14 anys van trobar que era al·lèrgic al pèl dels animals. Va ser una petita gran frustració però de seguida me’n vaig oblidar. Treia molt bones notes: podia haver estudiat el que hagués volgut. Així que m plantejava ser enginyer aeronàutic o agrònom però també m’agradaven les humanitats. Van arribar els 17, el moment de decidir, i vaig fer un canvi: vaig tenir un moment de lucidesa. Vaig apostar per una carrera curta, tècnica, que seguia la tradició professional de casa: òptica, com el pare i el tiet. Vaig pensar: “Estaré tres anys i no em passaré la joventut tancat i estudiant. Em guanyaré bé la vida”. Eren els 80 i veia la progressió del meu pare que, tot i no haver estudiat a la universitat, li anava molt bé en el negoci. Era una bona època. El pare era molt intel·ligent, constant… Amb 18 vaig començar òptica que pensava que seria facileta i no ho era… Vaig acabar en 4 anys, sabent que no volia ser òptic però decidint provar-ho.

 

El descobriment d’una passió
L’Òptica em donava tranquil·litat, seguretat, feina… Llavors només hi havia una facultat a Espanya. Això sí, si havia de treballar en una feina estable, de botiga, vaig decidir que no seria a Barcelona. Amb 22 anys, vaig marxar a Menorca. Sol a Menorca vaig començar a fer fotos més seriosament. A través del paisatge, em vaig enamorar de la fotografia. L’any 94 vaig tornar a casa i em vaig matricular a l’escola de fotografia que començava a Terrassa, aquell any, a la UPC. Tenia clar que volia ser fotògraf. En acabar la carrera, el director de l’escola em va proposar començar com a professor d’òptica fotogràfica perquè tenia les dues titulacions. Tot serveix a la vida! Després, vaig fer classes de projectes fotogràfics de paisatge i… vaig ser professor set o 8 anys. Em va encantar i ara ho reprenc. Paral·lelament em vaig matricular de Filosofia. Vaig començar amb Ciències i vaig acabar a les humanitats. Vaig trigar anys en acabar aquesta tercera carrera però la vaig acabar i em vaig especialitzar en estètica, filosofia de l’art. Aquells anys feia de tot. A més de les classes, vaig muntar un estudi amb un company i, lògicament, al principi, vam fer bodes. No les típiques sinó fotos amb un estil més de reportatge, en blanc i negre… Vam tenir bastant d’èxit i al 2004, vaig viure un punt d’inflexió… un dels meus llibres de bodes va arribar a les mans d’una princesa d’Aràbia Saudita. El pare de la núvia era director de l’hotel Juan Carlos. L’amo era un príncep saudita. El llibre va acabar a les mans de la filla, que es casava en uns mesos. Em va trucar i em va preguntar si podia fer les fotos de la seva boda. Vaig anar-hi i vaig fer el reportatge. A partir d’aquí… em va començar a sortir feina en els països àrabs, pel boca orella. Quatre o cinc anys després m’instal·lava a Riad. Vaig estar dos anys vivint allà, coneixent un altre món, una altra cultura… viatjant molt… feia molta fotografia de retrat, esdeveniments privats… Paral·lelament feia projectes d’autor, fotografia personal. Per exemple, un que tracta allò que surt de la terra (documentar com en pocs anys els països del golf han canviat el seu paisatge de manera radical i els costums a partir de recursos como petroli i gas). Ara combino el treball professional, encàrrecs, amb el personal de fotògraf artista que publica llibres, ven obra, exposa i faig classes de fotografia.

 

El pes de la fotografia
Tot és fotografia en el món d’imatge en què vivim. Tot està fotografiat, tot es fotografia, perquè tot es consumeix. Productes, persones… tot. Així que puc dir que em va bé. En tinc, de feina.

 

El paper que juga l’escola en el descobriment d’una vocació
A l’escola és decideixen moltes coses, quan tens 4 o 5 anys més que quan en tens 16, crec. Són coses més inconscients però després afloren. A les escoles s’haurien de treballar més les qüestions lligades a l’art, tot i que crec que es fa més que fa 40 anys, quan jo en tenia 8. En aquella època, aquestes vocacions sortien per reacció. Recordo que abans a l’escola tot era molt treball, disciplina, la memòria… era molt diferent. Sincerament, recordo pocs professors que m’inspiressin passió per alguna cosa. N’hi havia, de professors, bons i molt bons però… Alguns sí, quan tens 13, 14 o 15, t’inspiren i motiven per la literatura, la plàstica… recordo el professor Nogués. És imprescindible que l’escola potencií la capacitat artística i la sensibilitat. De sensibilitat tots en tenim. La podem desenvolupar com a autors o com a oients però tothom té la capacitat d’interpretar alguna cosa artística.

 

El regal de vida
Jo vaig anar per la via de la reacció i no de la formació a l’escola. Volia viure, conèixer món, i la fotografia és una finestra al món. Et permet viure i visualitzar els extrems. Això m’ha apassionat: des de la bellesa d’un somriure o una amistat d’un nen de Malawi que no té recursos per subsistir… una relació sincera… fins a l’extrem de la tristesa d’un casament de la família reial, una parella aparaulada. Quin contrast! L’alegria del nen del poblat i la tristesa en els ulls d’aquella princesa… aquí hi ha tot el món. La fotografia m’ha permès arribar al poblat i al palau. Si hagués estat enginyer potser no hi hagués arribat.

 

La primera fotografia en el record
En recordo una meva, una de quan estava fent el primer curs de fotografia, encara no en sabia gaire… vaig fer un reportatge als Monegros. Els deserts, paisatges inhòspits, m’atreuen per alguna raó. La fotografia m’ha servit per conèixer-me a mi mateix. Al sud, et trobes Belchite, un poble que va patir un bombardeig d’aviació brutal… La part antiga es manté buida. Vaig fer una foto a la plaça, on era l’església, derruïda, sense teulada… enmig de l’enquadrament, una creu de terme. Jo estic a la plaça devastada, a punt de fer la foto i passa un gos famèlic. No sé d’on surt ni on va. Es col·loca en el punt de l’enquadrament on hi faltava algun element. Vaig fer el clic. Quan vaig veure la foto, la posició del gos, el cap mirant cap avall subjugat… vaig pensar: és potent! El gos va fer la foto. Era bona i amb ell, molt bona. Aquí vaig dir: potser serveixo.

 

La fotografia pendent de fer
No ho sé. M’agradaria fer-n’hi una a Robert Smith, un personatge essencial per a mi com a músic i inspiració. Té un aspecte peculiar però a nivell de lletres i música té substància. L’admiro molt. En realitat fotografio com d’estrany s’està convertint el món. A través del capitalisme, la tecnologia… construïm un món sofisticat i a vegades inquietant i potser bonic. Hi ha una bellesa. Llavors potser m’agradaria que la foto que no he fet fos la d’un món diferent, un món connectat amb la natura. Crec que no és possible. Quan la ciència i la tècnica avancen, quan alguna cosa és possible, acaba sent real. Podem controlar la tecnologia, fer-la bona i útil. Penso que si algun dia tornés a Menorca, on vaig començar i em vaig adonar que buscava els punts de contradicció, l’empremta humana… si hi tornés i fes una foto real. La natura es el món tal com ens ha rebut, nosaltres som després. He dirigit el meu ull al món construït sobre el món natural. Si tornés a fotografiar-lo tal qual, voldria dir que anem més cap enrere… en realitat, més endavant, cap al nostre progrés. Si no, durarem pocs segles.

2019-10-14T11:53:32+00:00