A algun lector o lectora potser li estranyarà el títol d’aquest escrit, però ens explicarem: es refereix al conegut (?) text bíblic que narraria l’intent prometeic dels humans d’arribar a les alçades divines amb l’enginyosa construcció d’una torre que arribés fins als cels, avortat per la divinitat gràcies a la confusió de les llengües.

Doncs bé, segons l’aguda interpretació que en fa la psicoanalista Marie Balmary, el text no té res a veure amb un déu gelós del seu status diví, sinó, al contrari, d’un déu zelós de preservar la diversitat humana, expressada en la diversitat de cultures i llengües, contra un projecte totalitari d’imposar una única llengua i una única cultura, per tant, a tots.

¿No podria ser un magnífic recurs educatiu a l’hora de mostrar com avança un procés de piconadora per assegurar que qualsevol projecte polític o cultural fora d’aquell que ve imposat pels qui manen està destinat a fracassar?

Les llengües i cultures minoritàries tenen mala peça al teler si no vigilen i estan alerta per defensar la seva singularitat davant de l’embat potent i majoritari dels grans poders igualadors. Sortosament, ja hi ha qui sembla que ho veu clar en el terreny polític, on els marges deixats a mans dels qui no volen ser passats pel raser de la uniformitat són cada cop més minsos.

Tanmateix, no estem tan segurs que passi el mateix en el terreny cultural, on la influència tan poderosa de la llengua imperial (l’anglès, ara; el xinès, d’aquí uns anys?) comporta la penetració de tradicions i costums que ens resultaven estranyes si més no fins fa poc. Ens podem preguntar si les noves generacions continuaran fent la castanyada i menjant panellets, quan el que s’imposa és celebrar el Halloween, disfressats de muertitos, o celebrar l’Any Nou Xinès per posar uns exemples ben simples.

Per poder oferir resistència a la invasió de formes culturals totalitàries, unificadores, bé caldria conèixer millor les que ens són pròpies, per salvaguardar el nostre dret a la diferència… o no? Vet aquí un debat que podria resultar interessant, plantejat així, com una forma de resiliència davant de les forces igualadores que defensen una «cultura» basada en el consum generalitzat, en la manca de participació a l’hora de crear-la i de viure-la, i en el control dels valors que la puguin vivificar.

Se’ns nega el reconeixement com a nació i es bombardegen les tradicions que ha generat el nostre poble al llarg de segles. ¿Ens hi resignarem? ¿No és la mateixa causa que ens ha de portar a defensar tant l’una com les altres? Que us aprofitin les castanyes i els panellets…

 

Andreu Trilla