Moltes dites populars es refereixen al petit però valent mes de febrer. No totes són el que en podríem dir optimistes, sinó que justament es fixen en l’aspecte amenaçador de les freqüents fredorades habituals en aquesta època, i en els desastres que podia provocar, en una societat agrària, una gelada a destemps que malmetia una florida massa matinera. També era temut aquest xic mes per les nefastes conseqüències en refredats malignes i de mal curar en la salut dels més fràgils: nens i persones grans…

Podríem pensar que la nostra època, tan allunyada del món de pagès i farcida de fàrmacs de tota mena, ja no té res a aprendre de la saviesa popular, expressada en la paremiologia més diversa. Sortosament, crec no és així. Veiem que la inesgotable experiència dels humans continua abonant cada dia els refranys aparentment més banals. «A pesar del febrer, floreix l’ametller», diu per exemple un dels adagis, gairebé com qui no diu res, o repeteix una simple obvietat. Però jo hi veig una forta alenada de bon ànim i confiança. Aquesta dita gairebé que l’hauria de fer seva qualsevol persona que faci de l’educació el centre dels seus interessos vitals. Això sí, per a quan cal deixar la realitat dels fruits, dels quals els brots verds de febrer són una simple primícia no prou assegurada? Al darrere o al davant? Si haguéssim de fer cas d’altres sentències que semblen tocar més de peus a terra, com aquella que fa «No diguis blat…», creieu de debò que ningú es podria dedicar en cos i ànima a la gloriosa tasca de sembrar i de fer créixer futur per a les persones que pugen?

No, no, decididament, quedem-nos amb aquesta intuïció tan bíblica: no trobarem mai cap signe previ que ens ajudi a confiar. Els signes que la vida ens dóna són posteriors a les nostres accions, que hem hagut de fer i fem basats en la confiança. Quan vegis els brots verds, comprendràs que has fet allò que havies de fer. Quan l’ametller floreixi, malgrat la incertesa del febrer, sabràs que la teva acció ha estat encertada. No podem posar les flors abans de l’acció de sembrar, malgrat que algunes flors no arribaran on havíem previst i somiat.

Vella saviesa, força de l’autèntic treball educatiu. A pesar de tots els pesars, l’arbre donarà el seu fruit si les pors no ens impedeixen de conrear-lo. I, si sovint se’ns feia més difícil de confiar prou, el refranyer ens recorda la dita adequada per a enguany: «Febrer curt, és de vint-i-vuit; però si ho comptes bé, de vint-i-nou és». És cert: a vegades un sol dia resulta difícil de suportar. Però, ben comptat, no n’hi ha per a tant!