Torna la tardor, les escoles han engegat màquines, i tothom es mira amb esperança un nou curs, després del malson de la pandèmia. Les sensacions d’aquest inici de curs són molt diferents de les que hi havia el setembre de l’any passat. A poc a poc recuperem el pols i sembla que, per fi, hem après allò que alguns ja deien des del principi: acabarem convivint amb la Covid, com amb la grip o altres malalties.

Les preguntes no vénen segurament tant pel cantó de la salut o de la malaltia, com pel cantó dels nostres hàbits. I no sols dels hàbits per exemple del consum o d’altres actituds més o menys externes, sinó dels nostres hàbits mentals arrelats dins nostre, fins i tot inconscients.

Si, de debò, hem après a viure amb la nostra fragilitat, sense fer-ne un drama, acollint-la com un element més del nostre jo veritable, potser sí que haurem fet un gran guany també en el nostre tarannà pedagògic i ens mirarem –educadors, famílies i educands– no com a competidors i   enemics, amb desconfiança mútua, sinó com a complements indispensables de la nostra fràgil condició. Hi guanyaríem molt.

Teòricament, ens sentim molt lluny d’aquella escola on «la lletra amb sang entrava», autoritària, desconeixedora de la diversitat concreta d’un alumnat, que restava uniformitzat sota el qualificatiu d’alumne o alumna. Ara, diem, cada persona té un rostre i un nom propis, una situació familiar i una història personal del tot individuals i intransferibles, unes qualitats i unes limitacions pròpies, uns somnis i unes pors que el diferencien.

La pregunta és si ara va de debò. Si, commoguts íntimament per l’experiència de la fragilitat que hem compartit, avançarem de fet a traduir en criteris pedagògics aquella teoria, si cada alumne es converteix en el veritable centre de tota la relació educativa, si els educadors deixem de banda la nostra (pretesa) superioritat d’adults titulats, per viure també el camí del nostre aprenentatge personal i diari amb aquells que ens envolten. Si la persona de cada alumne està, de fet, per sobre del seu aprenentatge, de les programacions que tant ens preocupen. Si és així, l’escola es convertirà en un lloc de tempteig permanent, de descoberta comuna, d’incitació a avançar plegats cap a una major maduresa humana i cap a unes relacions més respectuoses, igualitàries, que bandegin d’una vegada per sempre una qualificació objectiva per avançar cap a una presa comuna de consciència d’on som, d’on venim i on anem en el nostre camí humà.

Sí, quina sort si ara va de debò!  El tràngol que hem patit durant aquests gairebé dos anys haurà estat molt profitós. I, quan amb el temps parlarem d’un abans i un després de la pandèmia, no ens referirem a vacunes, símptomes i hospitals, sinó sobretot a un salt qualitatiu en la consciència de la nostra fragilitat, que ens haurà fet més solidaris tots plegats i haurà aconseguit situar en el centre de l’escola no l’educador, ni tan sols l’educand, sinó la relació educativa gràcies a la qual creixem tots junts.