Saber passar de la teoria a la pràctica és el que marca la diferència entre l’alumne que clava els colzes i es crema les celles i la persona que aprèn a viure de manera autònoma. Els bons pedagogs sempre han sabut distingir entre qui sap respondre a totes les preguntes possibles com ho faria un robot, d’aquell que, pel seu enginy creatiu, sap adaptar el poc o molt que sap a les circumstàncies variants de l’entorn.

Ara, la pandèmia ens ho ha tornat a ensenyar, amb crueltat inesperada. Les institucions dedicades a l’educació ens hem vist sotmeses a una veritable crisi. I no em refereixo a la previsible crisi econòmica (que també), sinó a la necessitat de discernir, del verb krino, en el grec clàssic d’on prové, que vol dir triar: dir això , això no. L’Escola Pia de Catalunya ha reaccionat, pràcticament de forma immediata, al tancament de les escoles inventant «l’escola a casa».

Però no es tracta tan sols de canviar de mètodes o de mitjans, ara només telemàtics: es planteja clarament la qüestió de saber què ha d’aprendre, l’alumnat. Per dir-ho més clar: l’alternativa entre el que diuen els programes oficials i allò que serà «bo per a viure». No sols allò que serà «útil» per aprovar un examen o per trobar una feina.

Sense voler, vénen al cap expressions de Josep Calassanç, a les primeries del segle XVII: els alumnes, sobretot els de famílies més pobres, han d’aprendre a llegir, escriure i comptar, de la manera més ràpida i pràctica possible, és a dir, per poder «viure».

Poder «viure», tractant-se de famílies pobres (que són la majoria), vol dir evidentment poder-se guanyar la vida; però també vol dir posar en marxa un mecanisme per sortir de la condició de pobresa, i accedir a una vida més plena, en consideració social, sí, però sobretot en autoestima i en capacitat de fer propi un camí personal i col·lectiu d’humanització. «Llegir», doncs, no sols lletrejar ratlla per ratlla un text, sinó comprendre’l, fruir-ne, capbussar-s’hi, interpretar-lo, interpretar la vida com un text a llegir… «Escriure», no sols fer gargots o manejar les tecles d’un ordinador, sinó saber expressar i expressar-se, trobar la manera de dir exactament el que vols dir, obrir el camí de la comunicació amb l’altre i amb l’Altre… «Comptar», valorar, com quan es comprava i venia a pes: descobrir quan una persona o una situació fa el pes o no el fa, quan té valor de debò o és pura enganyifa, i no acontentar-se amb aprendre de memòria uns algoritmes més o menys abstrusos sense saber mai per a què serveixen…

No acabaríem, perquè ara podríem evocar l’escola de Barbiana, on els alumnes aprenien de tot i força, però en primer lloc aprenien a ser persones, a tenir consciència pròpia i capacitat crítica, on es lluitava contra el pes del medi, de la història, de la fatalitat… i hi dedicaven tots l’any (sense vacances) i vuit hores al dia. Aquest escrit voldria ser un convit a pensar. També cadascun dels educadors i tota la nostra institució haurem d’aprendre a aprendre. Molta gent  diu: «res no tornarà a ser igual com abans». Fàcil de dir, però està per veure si sabrem fer-ho. Ara sí, la imaginació al poder!