En aquest any plujós, és una glòria veure els camps, suposant que tinguis la sort de viure fora de les grans ciutats. Els camps, verds i ubèrrims, ja rossegen i auguren una molt bona collita de cereals. Una vegada més, la dita popular s’ha carregat de raó. Alguns diuen que l’aturada forçada de motors de tota mena (vehicles i fàbriques) durant un cap de setmana que ha durat més de dos mesos, hi ha contribuït i molt. De tant en tant els mitjans ens mostren el retorn del medi a una situació de molts anys enrere. La pregunta és: necessitem la visita d’algun virus per assentar el cap i viure com caldria?

A més del medi natural que ens envolta, hi ha altres aspectes on la dita també funciona. En el camp de la política, no fa tants anys que Aznar va fer servir el seu «¡Váyase, señor Gonzàlez!», amb un cert èxit, com també Pasqual Maragall la seva famosa gota malaia. Sí, finalment, la insistència, amb raó o sense, dóna càrrecs de govern a personatges obscurs que arriben a dalt de tot insistint, afalagant o denigrant… Trist procediment, més vell que l’anar a peu, que Gœbbels va teoritzar i portar a la pràctica dissortadament.

Farà, la pandèmia, un efecte semblant? Bona pregunta!, sigui dit amb modèstia… El nostre conegut Ramon Maria Nogués es mostra més aviat pessimista (o realista?) sobre la capacitat humana de replantejar-se conductes personals i comunitàries, de més maduresa i responsabilitat vers les generacions venidores. Sembla talment com si els humans fóssim una espècie de memòria molt curta. Aquí és on podríem buscar una altra aplicació a la dita que encapçala aquest escrit. La repetició, sempre que no sigui purament mecànica, ha demostrat a bastament les seves virtuts en els aprenentatges, i tot bon educador té clar que amb una sola vegada de dir les coses no n’hi ha prou. Normalment, pares, mares i educadors, fem servir el sabut «Ja t’ho he dit tres vegades» (de ressons bíblics) per indicar que la repetició ja hauria d’haver donat fruit.

Més enllà dels aprenentatges de continguts i habilitats, la repetició sovintejada, com el raig diari de la pluja magenca, segur que és una actitud sàvia i productiva. Acabarem aquest curs, sense gaire pena ni glòria, és a dir com podrem, malgrat tants esforços. Potser algú pensarà que s’hauran malbaratat. No seria una bona conclusió, sembla. Més aviat caldria plantejar-nos amb tot el vigor possible no defallir. Ara mateix, ningú sap amb seguretat com serà el proper curs. El que és segur és que l’actitud responsable del «cada dia un raig», en les condicions que siguin,  ha de presidir la nostra vida personal i col·lectiva, el treball en les nostres institucions… i, per què no?, el nou tarannà de la nostra fe, ara que hem comprovat que podem viure gairebé tres mesos sense celebracions col·lectives, amb llocs de culte tancats… Però la nostra fe no pot viure sense el compromís diari d’aportar als altres «el nostre raig de cada dia». «En això es coneixerà…», diuen que deia Aquell que anima la nostra vida i la nostra fe. El darrer diumenge de maig se celebra la Pentecosta, els 50 dies de Pasqua. S’acaba la Pasqua florida i arriba l’hora dels fruits, la Pasqua granada. Bons fruits, ben assaonats pel «cada dia un raig»!