Encara que la major part de la nostra societat catalana ja no sigui rural, sinó urbanita –de ciutat petita o gran– no hi ha dubte que en encara som de pagès. Els qui tenim la sort de viure en ciutat petita i que en pocs minuts de caminar ja som enmig del camp, ho tenim més viu. El dia de Sant Jordi vaig sortir a fer un vol pels camps i vaig poder comprovar la veritat que diu «Per Sant Jordi, espiga l’ordi». Sí, els camps d’ordi estaven ben espigats, mentre que en els de blat no es veia ni una espiga…. 

Vagi per davant la confessió planera que no entenc ni un borrall d’aixafaterrossos ni de meteorologia; però sí que estic convençut de la saviesa dels proverbis populars… sempre que no els apliquem al peu de la lletra, sinó que la seva lliçó l’apliquem a la realitat de la nostra vida. Així és com diuen els entesos que ha de ser l’aprenentatge: no un farcir el cap d’idees, sinó un desvetllar capacitats i funcions perquè allò que aprenem amb el cap resulti útil per viure d’una manera més humana i ben profitosa.

Així també els abundosos proverbis sobre el mes d’abril, a pagès, no diuen (crec) exactament el temps que farà, sinó allò que podem aprendre a partir del temps que sol fer. Aquesta és, si no m’erro, la filosofia que ha inspirat sempre els famosos calendaris del pagès. Potser per això els proverbis tot i ser més aviat optimistes –si més no bastants–, no deixen de tenir-ne sempre algun altre que el contradigui o li posi els punts sobre les is. Per exemple, aquell que fa: «A l’abril tota l’aigua cap dins d’un barril». En efecte, durant uns dies, hem tingut nuvolades, ullades de sol i gotellades que han fet veritat aquest proverbi que retalla aquell «cada gota val per mil» per reduir-lo a una dimensió més realista i modesta.

Com ho diria? Tots aquests proverbis –alguns fins i tot ja passats de moda– continuen vehiculant una saviesa de pagès, fruit de moltes inclemències, decepcions per collites malmeses però irreductibles en la seva resiliència (els va la vida!).

Com a educador, m’agraden aquells proverbis perquè la nostra feina és molt de pagès, com tothom sap de sobres i no cal repetir. Amb tot, és bo de recordar de tant en tant que un bon remei contra els desànims i desmobilitzacions és un bon toc d’aquella saviesa irònica si no burleta del refranyer. Cal sembrar, evidentment, però després cal que plogui, i que surti el sol, i que faci vent, i que… Com en diríem? Relativitzar? Cada aportació és vital, però no pot ser eficaç si és tota sola o no és en el moment oportú.

Ai, abril, quan «cada gota val per mil»… si s’ajunta amb altres mil gotes, si cauen en el moment oportú, si no es passen de la ratlla i capitomben els sembrats, si surt el sol quan toca… Ui, quants condicionals! És que l’educació, com la pagesia, és un treball artesanal, i això exigeix molta atenció i molta finesa d’esperit.