PAPERS DE L’ESCOLA PIA

Butlletí digital en què mostrem l’acció de totes les àrees de la institució: acció social, participació i presència, lleure i voluntariat, educació, recursos i vida religiosa.

BUTLLETINS PUBLICATS

Qui li havia de dir, a la Rosa Sànchez, que desmuntaria tot un claustre i el tornaria a muntar, peça per peça? I qui diu un claustre, diu tota una escola sencera! Pallarolades, comentaria més d’un amb un somriure. Somriures com els de la Rosa, que va ser professora i directora d’Igualada, cada cop que parla de l’Escola Pia. Ara continua vinculada com a àvia a l’Escola Pia de Sarrià – “M’encantarà que escriguis que tinc cinc néts que viuen a Barcelona i tots cinc són alumnes de l’Escola Pia”- i membre de la subseu de la Fundació Educació Solidària a Igualada, des d’on continua sumant per transformar el món a través de l’educació. Com continua sumant a la capital de l’Anoia com a Síndica Municipal de Greuges.

Podria escriure un llibre sencer sobre el meu pas per l’escola! Però com que em demanes que no sigui gaire extensa, faré un petit resum de tot. L’any 1991 vaig començar a treballar al Col.legi Abat Oliba, pertanyent a les escoles religioses d’Igualada, per substituir-hi el P. Àngel Cuevas que en va assumir la direcció i estava massa ocupat per poder fer classes de Literatura. Passats uns mesos, ja m’hi vaig quedar fent classes de Literatura Castellana, Geoeconomia, etc. Al cap de tres cursos l’Abat Oliba va decidir desfer-se i va quedar tot sota la titularitat de l’Escola Pia. Va ser en aquell moment quan ja vaig traslladar-me a l’Escola Pia, a la Plaça Castells, d’Igualada, exercint com a professora d’ESO i Batxillerat. (de fet vaig fer quasi totes les assignatures de Lletres). Vaig estudiar Geografia i Història i també tinc una part d’estudis de Ciències Empresarials.

Totes les assignatures… i molts papers de l’auca, vas fer!

A finals del 1997, el P. Àngel Cuevas es va traslladar a Cuba i posteriorment a altres llocs de les Amèriques, on encara és. Va ser llavors quan tant el P. Cuevas, com el P. Mascaró (Secretari Gral.) i el P. Andreu Trilla (Provincial), van confiar en mi per nomenar-me directora-gerent de l’escola d’Igualada.

dav

Què ha significat per a tu treballar a l’Escola Pia?

Va ser molt més que exercir una professió. Va ser un gran repte. Va ser aprendre a dirigir; aprendre a respectar al màxim els interessos i preocupacions de cadascuna de les famílies que ens confiaven els seus fills; va ser adonar-me que l’educació compartida (escolapis-professorat-família i alumnes) era quelcom indivisible i que allò que fóssim capaços d’inculcar al jovent, marcaria el seu futur personal i professional. També va representar la responsabilitat de nous projectes: reconstruir l’escola (que va acabar sent pràcticament tota nova), per exemple. Quan van restaurar el claustre van desmuntar-lo tot peça per peça, numerant-les i fotografiant-les i després canviant les que no estaven en condicions, i tornant-les a col.locar. També van fer-hi uns fonaments adequats. La façana de l’escola era com una vela de vaixell al vent, aguantada per una bastida de ferros. També vaig assumir el repte de tornar a tenir alumnes petits (Infantil i Primària, afegint-hi la Llar d’infants), introduir Ensenyaments Professionals i Cursos de Formació per a adults, equipar l’escola informàticament, vincular l’escola amb l’empresa, etc.

Quins records destacaries?

Tinc grans records, però entre els més estimats hi ha el del claustre de professors de l’escola i les amistats que d’allà en van sorgir; i la relació amb l’alumnat que sempre enyoraré. També el caliu que es respirava en les reunions de directors, al Secretariat, com a mínim un cop cada mes. El suport que vaig sentir en tot moment per part dels escolapis, del Ramon Francolí i després del Joan Vila.

També em van marcar les poques visites que ens va fer el P. Àngel Cuevas i en les quals vaig constatar fins a quin punt una persona pot entregar-se totalment per ajudar els més necessitats.

Un altre dels meus grans i apreciats records és el tracte freqüent amb el Provincial, Jaume Pallarolas, a qui tant trobem a faltar. Van ser moments de molta feina, de construcció de l’escola, i a la vegada, moments divertits tenint present el seu caràcter obert i agradablement irònic. I per no allargar-me, vull assenyalar el fet que entre la Comunitat Escolàpia que es va instal·lar a Igualada, poguéssim comptar i seguim comptant, amb el P. Andreu Trilla, a qui admiro enormement i a qui sempre li estaré profundament agraïda.

Amb quins adjectius descriuries la teva escola?

Els adjectius que posaria a la meva escola serien: responsabilitat per ensenyar en valors, igualtat per a tot tipus de persones, consciència de pertànyer al col·lectiu de la ciutat i a la seva tradició escolàpia, identitat amb els valors de l’Escola Pia de Catalunya, capacitat per posar l’educació a nivells d’excel·lència, familiaritat, amistat i solidaritat, sobretot amb els més desafavorits.

La teva vinculació amb l’Escola Pia, però, va més enllà de l’escola?

Estic vinculada a la subseu de la FES a Igualada perquè la vaig veure néixer mentre era directora de l’escola, quan en Ramon Francolí la va posar en marxa. En el moment en què vaig deixar la direcció del centre, el P. Manel Bagunyà, a qui recordem amb molta estimació, em va allistar per ajudar-lo en la subseu, junt amb en Ramon Prats. Més endavant vam reclutar l’Andreu Escobar, el Pau Corcelles, el Pere Gomà, en Bernat Sallarès, antic alumne. L’Antònia Enrich s’hi va afegir quan es va prejubilar de l’Escola Pia. El que fem, a grans trets, és formar part d’Igualada Solidària (Ajuntament d’Igualada per a esdeveniments solidaris). Preparem exposicions, concerts, danses, etc., ara tot frenat per culpa de la pandèmia, excepte les reunions d’Igualada Solidària que cobreixen l’Antònia Enrich i l’Andreu Escobar. A part de les activitats de la subseu, no comparteixo altres activitats perquè dedico el meu temps a altres tasques. Però l’Escola Pia m’ha donat tant que, malgrat la manca de temps, sempre estaré disposada a col·laborar-hi.

L’educació dels infants i joves és un projecte compartit de tota la comunitat educativa. Sens dubte, educadors i famílies hi juguen un paper cabdal. Pares i mares, des de casa, acompanyen els seus fills en aquest procés i s’impliquen en diferent mesura.

Però no només. Des de fa anys, “els resultats desmenteixen el tòpic que mares i pares no participen i ens indica que les famílies són presents en el dia a dia dels centres educatius. La gran majoria va molt més enllà del seguiment i implicació vinculada únicament al seu fill/a i cada cop són més conscients de la seva valuosa aportació a l’escola. No obstant això, es fa palesa l’existència de diferents graus de participació en funció de la composició de les famílies, el nivell educatiu dels pares, la seva situació laboral i econòmica o la procedència. Tot plegat, ens ha permès identificar una tipologia de famílies en funció de la seva participació al centre (informades, presents, col·laboradores i representants)” (*)

Des de l’Àrea de Participació, Presència i Fer Comunitat de l’Escola Pia s’ha començat un treball per elaborar un mapa de la participació de les famílies a les nostres escoles amb l’objectiu d’elaborar un Recull de Bones Pràctiques d’ús intern. Des d’aquest mes de gener i fins la primavera, l’equip visitarà les escoles per parlar amb algunes de les persones que hi tenen un tracte més directe per conèixer els canals de comunicació i els espais de presència i participació que les famílies hi troben, aquelles pràctiques de les que se senten orgullosos i què millorarien. Així, s’ha entrevistat a direcció, responsable d’extraescolars i menjadors, secretaria, recepció i tutors d’infantil. En la mida del possible també es voldria detectar altres aspectes més de fons com quina és la cultura de l’escola sobre aquesta col·laboració, qui són els interlocutors formals i informals que troben pares i mares…

Les primeres escoles han estat Balmes, Terrassa i Sitges tot i que les properes setmanes, s’ha previst visitar Caldes, Moià, Sabadell, Nostra Senyora… entre d’altres.

Paral·lelament, per conèixer la vivència de les famílies, l’equip de Participació, via en línia, manté reunions amb la Junta de l’AFA de cada escola, algunes famílies delegades i famílies amb més de dos fills a l’escola però sense cap responsabilitat representativa.

Un cop recollida tota la informació, s’analitzarà i es compartirà un recull de Bones Pràctiques, que serà un primer pas en aquesta línia de treball institucional en aquest àmbit.

(*) Com participen mares i pares a l’escola? Diversitat familiar i d’implicació en educació, el tercer del projecte «Famílies amb veu» de la Fundació Jaume Bofill.

La 10a edició de la Mostra Audiovisual Josep Maixenchs que l’any passat no es va poder celebrar, tindrà lloc el 24 de maig de 2021 en un nou format en línia.

La Mostra, que du el nom del mestre i impulsor d’aquesta, mantindrà les quatre modalitats amb les quals ja es podia participar en anys anteriors: Reportatge o documental, Curtmetratge de ficció, Videoart, Espot publicitari i Videojoc.

Els treballs guanyadors rebran una beca pels cursos d’estiu de l’ESCAC. També es podrà optar al premi del públic, una entrada a un Festival de Cinema d’àmbit estatal.

La Mostra té la finalitat d’estimular l’interès dels estudiants pels mitjans audiovisuals, incentivar la creativitat i augmentar el coneixement dels estudiants sobre l’elaboració de productes audiovisuals, entre d’altres.

Pels joves participar de la Mostra Audiovisual és un repte i també una oportunitat per mostrar el talent i les idees creatives que cada any sorprenen el jurat.

Per veure tota la informació dirigeix-te a la pàgina web de la Mostra.

La pregunta habitual: Where are you from? dóna per descomptat que un és d’on ha nascut, al contrari del que assegura el proverbi «Un no és d’on neix, sinó d’on peix», que vol ser la versió catalana de l’expressió castellana «El buey no es de donde nace sino de donde pace». Hi hauria molt a dir sobre el particular, i demanaria algú amb més coneixements, per fer-ho tal com caldria. La impressió, en resum, és que, a l’hora de qualificar una persona oscil·lem entre el seu origen natural i el seu origen cultural o adquirit. Ens solem fixar d’entrada en el primer, com quan, guiats per l’aspecte de la cara, preguntem a una persona de trets asiàtics si és xinesa o japonesa, sobreentenent «de naixement». Però el nostre món és ple de nois i noies amb trets asiàtics, que parlen català amb desimboltura i propietat i se senten catalans, o amb la pell negra com el carbó i que parlen la divertida variant garrotxina del nostre idioma.

Aquesta disquisició –que pot semblar perfectament inútil– es podria traslladar al tema que va ocupar la 1ª Jornada Escola Pia (33ª Jornada Pedagògica) recentment celebrada: «Què és, el vincle? Pot existir en una societat que ha de funcionar telemàticament? Com enfortir-lo?»

Certament, fins ara aviat farà un any, tots havíem après el vincle gràcies a la proximitat física, a la pell de la mare o a les abraçades dels qui estimem. Forçats per la por i per la normativa, ara som lluny d’aquest aprenentatge físic i proper del vincle, i l’hem hagut de substituir per altres formes més sofisticades. Per a l’Anna Forés, la pressió del que no podem fer no ens hauria de fer oblidar noves possibilitats de crear i enfortir el vincle amb l’altre, si no volem sucumbir al perill evident d’entotsolar-nos i de patir pobresa relacional. Ja no serà, segurament, un vincle tan natural, però no podem renunciar-hi, i les nostres institucions hi ajuden amb imaginació i sentit del deure.

D’una manera o altra, sempre ens quedarà el desig «Voldria que fossis aquí» –com va cantar la Judit Neddermann, antiga alumna de l’Escola Pia Mataró– per reivindicar formes diverses d’enfortir el vincle interpersonal, sense acontentar-nos amb el que tenim, com no ens acontentem amb el naixement biològic per definir el nostre origen i per descriure la nostra realitat molt més rica i complexa: Sí, som d’on hem nascut, però també (i, potser, més) d’on peixem. Sí, tenim vincles telemàtics, però també (i, segurament, més)… i aquí poseu-hi tota la vostra capacitat d’inventiva per capgirar aquell «Voldria…» en una forma més asseverativa i decidida. És a les nostres mans. Val més que no ens lamentem: inventem!

Tenim un repte entre mans: Realitzar les colònies de tota la vida, amb l’afegit de les nostres actuals companyes de vida, les “estimades” mascaretes.

Quan sortim a la prada de bon matí, amb els ulls plens de lleganyes, mentre la sintonia soni pels passadissos, els monitors i monitores haurem d’anar demanant sempre fulard al coll -o al cap quan fa molt sol- i mascareta. Cridant ben fort, amb una distància d’1,5 metres clar i la mascareta que redueix el volum de la veu…

Vist així, sembla que no valgui la pena, però, i si mirem la part bona? La part de sempre?

Obrir els ulls al matí i veure’t rodejat d’infants iguals que tu, que t’estan acompanyant en aquesta gran aventura, rodejat d’una petita família que es crea durant aquests 9, 12, 13 o 15 dies, però que t’acompanyarà tota la teva vida “coloniera” i per molts més anys.

No saber quina hora és, ni saber què t’espera durant el dia d’avui, que potser toca excursió pels voltants de la casa, remuntada al riu, banys a la piscina, taller samarreta, gimcana per embrutar-se, torneig de pitxi… hi ha tantes opcions, que l’única cosa que saps és que de ben segur hi haurà un munt d’activitats i moments de diversió amb la resta.

Tenim un repte entre mans, un repte que agafem amb moltes ganes i força per preparar unes colònies màgiques pels infants i joves que ens facin desconnectar del ritme frenètic del dia a dia i del ritme que ens marca la pandèmia actual.

Començant pels més petits, els nostres Gegantons i Infantons, que conjuntament realitzaran una estada de 9 dies a una casa de colònies ben a prop de Barcelona. Junts se submergiran en una màgica història que els acompanyarà durant les colònies. Un munt d’activitats i banys refrescants a la piscina.

Seguint pels infants de Pineta, que aniran de colònies en un dels entorns més privilegiats del Pirineu. Activitats de lleure amb ambientacions i personatges fantàstics. Banys al riu, tallers, excursions i alguna nit a sota les estrelles.

També els adolescents que, a més a més de totes les activitats que faran, començaran el seu camí cap a la independència i cuinaran ells i elles mateixes, sempre amb l’ajuda dels monitors i monitores!

Euskadi, en una casa de colònies a prop del bosc i prop del mar, en un bonic indret del País Basc. Fent Camí, tal com diu el nom, uns dies d’aventura fent ruta fins a arribar a la casa de colònies. Caravana Teatral, els primers dies assajant i creant una obra de teatre en una casa de colònies i, la resta, representant-la pels pobles del voltant (recordem que la cultura és segura). A17, la millor tanda per acabar l’etapa com a infants a Colònies Jordi Turull. Els primers dies tindran l’oportunitat de fer un tastet en el món del voluntariat social. La segona part tindran l’oportunitat d’endinsar-se en un poble basat en el voluntariat i el treball amb la comunitat, oferint la seva ajuda en el que puguin als residents.

I no oblidem, els nostres joves de Sensi, formant-se per ser monitors i monitores a Colònies Jordi Turull.

Un gran repte que, no en tenim cap dubte que entre totes, aconseguirem!

Per a més informació podeu visitar la pàgina web de Colònies Jordi Turull.

A la Jornada Escola Pia que es va celebrar a principi de mes vam reflexionar sobre el concepte de vincle i com la situació actual ha afectat al vincle entre les persones. Hem anat fins a Mataró per veure què n’opinen treballadores i alumnes de l’Escola Pia.

Hem parlat amb l’Ari Clavell, responsable d’espai migdia i Extraescolars. També amb en Cristian González, professor d’FP, la Gemma Álvarez, tutora de P4 i l’Alexandra Zaynuldinova, estudiant de Batxillerat Artístic.

Aquest curs 2021 des de l’Escola Pia engeguem la prova pilot dels cursos de preparació de les PAP (Proves d’Aptitud Personal ) i les PAU (Proves d’Accés a la Universitat).

Hem fet una entrevista al Carlos Guillén, per saber-ne una mica més.

D’on neix la iniciativa?

Ja fa cinc anys que la Generalitat de Catalunya va decidir que per entrar a algunes de les carreres s’havia de passar les proves PAP: Proves d’Aptitud Personal. Fa anys, algunes de les nostres escoles ja van començar a preparar aquestes proves amb els alumnes. El problema era que hi havia escoles que només un o dos alumnes tenien la necessitat de preparar-les. I és clar, logísticament, es fa complicat organitzar tot un curs per a una o dues persones en un sol centre.

L’any ja passat vam haver de fer les proves en línia, a causa del confinament. I la veritat és que vam tenir una bona experiència. El que hem decidit enguany és unir esforços fent una selecció de professors experienciats en aquesta formació i oferint una formació conjunta. Pels alumnes és un avantatge perquè podem oferir una formació molt més completa.

A qui van dirigits aquests cursos?

El curs de les proves PAP va dirigit als alumnes de segon cicle de grau superior per sumar més punts a part de l’expedient que ja tenen sobre 10. Es poden presentar a matèries específiques i acabar de pujar aquests dos punts que els hi falta.

Fins ara el que fèiem era donar el servei als alumnes que tenien la necessitat de fer aquest curs, enviant-los als professors que ja preparen als alumnes de Batxillerat per les PAU. Amb tots els problemes afegits que això comporta. El primer problema és la incompatibilitat d’horaris. Ja que molts alumnes a les tardes han de fer pràctiques i al matí la majoria dels professors estan a les aules de batxillerat.

L’altre problema important és un tema de metodologia. Els alumnes de Batxillerat només necessiten un repàs per preparar les PAU, ja que les han estat preparant durant els dos anys. En canvi, els de CFGS no necessiten un repàs. Necessiten més temps i una formació més complerta. Aquí va sorgir la demanda d’alumnes de diferents escoles que volien preparar les PAU. El format online ens permet preparar-los perquè tinguin una formació conjunta i completa i que puguin disposar no només d’uns materials penjats a internet sinó que també d’un seguiment personalitzat a cada alumne.

El curs de les PAU no va dirigit als alumnes de Batxillerat, doncs?

Els alumnes de Batxillerat ja preparen les proves durant els dos anys de batxillerat. Aquest curs no està enfocat per aquests alumnes, per nosaltres no tindria sentit. En canvi el curs de les PAP sí que va destinat als dos perfils. Als alumnes de Batxillerat i alumnes de CFGS. Així i tot, ens plantegem, fins i tot, fer dues aules diferenciades pels dos perfils d’estudiants.

S’ofereix un curs personalitzat…

Tots els professors que formen part d’aquest projecte són professors que fa molts anys (que …) preparant aquestes proves. També estem adaptant els materials treballats conjuntament entre diferents professors en vídeos didàctics.

Per altra banda, també oferim simulacions de proves per posar a l’alumne en condicions molt semblants amb les que es trobarà l’alumne el dia de la prova. Volem oferir un acompanyament total amb els alumnes. Això vol dir, videoconferències, contacte constant professor-alumne, espais de debat conjunt entre els alumnes…

Per a més informació podeu visitar aquest enllaç.

Demà 30 de gener és el Dia Escolar de la No Violència i la Pau. Per això, durant aquesta setmana els infants i joves de l’Escola Pia han estat celebrant el, ja tradcional DENIP. Una jornada de reflexió per comprendre què és la Pau.

Al llarg de tot aquest any, hem comprovat que la salut és un ingredient indispensable per a la Pau i que gaudir de bona salut -física i emocional- és un privilegi per els més afortunats. Per això, aquest any, ens hem fixat amb totes les persones que no tenen aquesta sort. Tots i cadascun dels grups bombolla de les escoles i les entitats d’Escola Pia han generat la seva pròpia farmaciola; un kit de salut per a la Pau.

A través de l’elaboració d’un pòster amb la PAU, els infants han reflexionat sobre com poden contruibuïr a la salut i a la pau. A les aules s’han creat debats sobre què vol dir salut, sobre diferents tipus de salut (higiene, salut emocional…) i han proposat petits granets de sorra per tenir un món amb més salut.

Depenent de cada etapa educativa els infants i joves han parlat sobre la salut del planeta, la salut a l’aula, com ens cuidem nosaltres, l’accés a la salut per a tothom, les cures i la salut emocional i el concepte de “sentir-se bé”.

L’any 1952 aquest país era un altre país. No havien passat ni 13 anys del final d’una Guerra Civil que havia deixat al seu pas mort i morts. Els seus ciutadans i ciutadanes s’enfrontaven a la repressió social i política, a la carestia econòmica i moral que comportava la dictadura que es va imposar. Però en les esquerdes i els marges, la vida es capfica a brotar. Aquell curs, l’Arcadi Oliveres i els seus companys començaven pàrvuls a l’Escola Pia Nostra Senyora, del carrer Diputació de Barcelona. I malgrat la grisor d’aquella època, el record que té l’Arcadi dels seus anys d’escola és ben lluminós, ple de noms com els del Lluís M Xirinacs i el Francesc Botey, cançons en gallec o basc, algun curs de català, paraules com democràcia o relacions nord-sud… L’any 1963, l’alumne Arcadi sortia al món, camí de la universitat, ‘marcat de per vida’. Encara avui reconeix l’empremta i la petjada del que allà va aprendre i dels educadors que el van acompanyar: una manera de mirar el món, d’entendre’l, d’estimar-lo, d’implicar-s’hi… que l’han convertit en un referent com a professor universitari i militant de la no violència per a moltes generacions.

Com arribes a l’Escola Pia? Quin record en guardes?

El meu pare havia estudiat a l’Escola Pia Sant Antoni, perquè de nen vivia en aquell barri. Després, vivíem a l’Eixample i jo vaig començar en aquesta escola, a pàrvuls i vaig sortir en acabar el que llavors en dèiem el PREU. Sens dubte, l’escola de llavors era diferent de l’escola d’ara… però és que la meva també era diferent de la de l’època. Pel fet d’haver anat a l’Escola Pia del carrer Diputació vaig tenir uns privilegis que no hagués tingut en l’ensenyament oficial. Les matèries oficials eren les mateixes, però no el professorat. Després, ja de gran, vaig saber que els escolapis, durant la dictadura, van acollir als seus claustres professors represaliats pel règim per haver format part de la Universitat de la República. Eren experts que havien d’exiliar-se o buscar-se una feina per sobreviure perquè els van fer fora de les càtedres. T’ho imagines? En teníem un de llatí, Garcia Polsa, que venia de la Universitat de València, i en recordo un altre, en Solé… Els seus coneixements però també la seva militància republicana, el seu pensament crític, es reflectia en les seves classes.

Però hi ha dos noms concrets.

Dins del llistat de professorat n’hi ha dos que em van marcar i per motius diferents. En Xirinacs, amb qui vaig continuar treballant anys, i en Francesc Botey.

En Xirinacs…

No el recordo d’una matèria concreta. A tots dos els teníem de tutors, entre classe i classe, i això feia que compartíssim moltes hores… Al voltant dels meus 13 anys, i sempre dins dels límits que es podia en aquella època, va fer canvis. Per exemple, va canviar el rés del rosari pel que avui en podríem dir ensenyament sobre les autonomies espanyoles. Escoltàvem cançons en gallec, ens parlava d’Andalusia… I ens va ensenyar les primeres nocions de democràcia. Recordo que ens va dir: «Això és una classe i una república. Sabeu què fan, a les repúbliques? Voten un president (el que fèiem nosaltres era escollir un delegat…)” i aquest nomenava ministres com el de Cultura (que s’ocupava de la biblioteca) o el d’Esports (que s’ocupava d’organitzar els partits). Així ens va ensenyar com funciona una democràcia. Vaig aprendre la pau i la no violència.

I en Francesc Botey…

El vaig tenir quan jo feia PREU. Pobre home! Era missioner i en el seu any sabàtic, en lloc de descansar, el van posar a ensenyar-nos. Ell el que tenia ganes era d’explicar-nos la seva missió i no matemàtiques o física. I així va ser que vaig descobrir el que en dèiem el tercer món i les relacions nord-sud i el subdesenvolupament.

El Batxillerat i el PREU franquistes…

Eren un infern, però el meu no… El darrer any ens van dir: «Ara, anireu al món i volem que el conegueu abans». Ens van fer uns cursos especials de català –que llavors era prohibit a l’escola– i unes conferències aïllades que no eren sobre el Montseny o… No, no… ens parlaven de la lluita de classes, sindicalisme, marxisme… I tant que allò em va deixar preparat per la universitat i per la vida!

Aquests aprenentatges van marcar-te a l’hora d’escollir la carrera universitària?

Home, jo volia fer Polítiques! M’havien introduït cap allà. Però el meu pare era un pare molt de la seva època: un fill que val per estudiar, que estudiï Enginyeria. I allà vaig acabar. Me n’anava cada tarda al cine i ho vaig suspendre tot. Al juny, amb les notes, vaig anar al pare: «Ho veus?, no serveixo…» I clar, em va obligar a anar a una acadèmia tot l’estiu: pencar totes les vacances! Al setembre vaig provar una tàctica diferent. Vaig aprovar-ho tot. «Ja ho tinc, pare!». Vam arribar a un acord. Em va deixar fer la doble militància.

Doble militància?

Enginyeria i, tot i que Polítiques era impensable –només hi havia facultat a Madrid i saps qui era el degà? Un tal Manuel Fraga!– em vaig apuntar a Econòmiques. Hi havia un edifici allà al final de la Diagonal amb un nom a la façana: Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials. Però només a la façana: a dins no es feia res ni de Polítiques ni de Comercials, però… Per satisfer el pare, durant dos anys ho vaig compaginar i després ell ja va veure que era la meva vocació i em va deixar…

Però al final vas arribar a Polítiques?

A la vida he tingut molts privilegis… molts. Un? Treballar a la UAB, durant 26 anys, fent de professor d’Economia a la Facultat de Polítiques! Ho vaig aconseguir! Envoltat de politòlegs tot el dia…

Acabes la carrera i comences de professor universitari…

Què va! No ho diries mai, però abans vaig treballar 10 anys d’una altra cosa… El pare va morir als sis mesos de llicenciar-me. Ell es guanyava la vida amb un negoci familiar… així que vaig esdevenir empresari. Calia subsistir i calia pensar en la mare i en quatre germans petits… Vaig ser un mal empresari, la veritat, pèssim. Sumat a la crisi del petroli… el que vaig acabar fent va ser anar descapitalitzant l’empresa, tancant-la de mica en mica. El 79 estava tancada per fi!

I llavors…

Llavors em vaig preguntar… què he de fer a la vida? Tenia només una breu experiència prèvia en un servei d’estudis comarcals econòmics i m’havia agradat però…. Ja havien tancat! Vaig mirar a La Vanguardia, els anuncis, com feia tanta gent. Vaig trobar-ne un de petit que deia: «Es necessita professor d’economia en una filial de la UAB a Sabadell». Una petita escola i hi vaig anar un any. Em van contractar sense experiència perquè estaven a punt d’acabar el curs… Vaig passar 9 anys a l’escola, un a la facultat d’Econòmiques, que no em va agradar gens, i 26 a la facultat de Polítiques. 36 anys dedicats a la docència.

Però tu has tingut dues vocacions, dues professions… la de professor i la de militant.

La de militant és derivada de l’època que em va tocar viure. Als 60 es va tancar el SEU, llavors ve la Caputxinada i el sindicat clandestí… i em vaig implicar en moviments socials a la universitat. Jo venia de l’escoltisme, de les associacions de veïns, de la visió del món dels escolapis… Tot va acabar en aquest compromís social i polític –mai en cap partit, eh?– que em va portar a militar en fundacions i on…

Per què? Només fruit de l’època?

Si la societat t’ha donat alguna cosa –i a mi m’ha donat molts privilegis–, cal tornar! Una família que em va donar formació, que em va ajudar a col·locar-me… jo havia de respondre! I vaig vincular-me a molts temes com el de cristians pel socialisme, la pau, el desarmament… Però bé, on he militat molts anys i on vaig començar va ser en una entitat que ja no existeix a Catalunya però sí al món: Pax Christi. Tot i el nom, al 1966 ja dèiem NO a l’OTAN. Un grup petit però súperactiu. Encara viu un dels membres, en Joan Botam amb 95 anys, caputxí… Vaig treballar molt, vaig agafar responsabilitats i vam organitzar la marxa de la llibertat (versió rural de l’Associació al crit de «llibertat, amnistia, estatut d’autonomia»)… per l’Escala, La Seu….Tenia dues vessants: la pau i les llibertats fonamentals i el desenvolupament econòmic. Vam desaparèixer perquè la gent se’n va anar com a regidors… i llavors vaig entrar a Justícia i Pau, l’any 1982, on vaig continuar amb responsabilitats fins el 2016, i avui en sóc membre. En seré fins que em mori. Treballem els drets humans, el tema de presons…

Et vas tornar a trobar amb en Francesc Botey, ara anomenat Pancho…

Sí, sí… gairebé anecdòtic. Jo tenia oncles republicans exiliats a Mèxic que van fer fortuna. Ara et cases, em van dir, i nosaltres no pensem tornar a Espanya fins que no mori Franco. Volem conèixer la teva dona. El nostre regal: el viatge pagat. I ja que érem allà i havia esbrinat que en Pancho estava a Querétaro… vaig demanar a uns cosins que hi volia anar. Un diumenge vam anar-hi. El meu cosí no havia estat mai –deia– en aquell Mèxic, imaginat! En Botey, amb el seu burro, va baixar a dir la missa en un poblet i ens hi vam trobar, i vam compartir. I quan venia a veure la família aquí, fèiem per veure’ns. Al final ha estat amb el seu germà Jaume amb qui he tingut molt tracte, ens hem trobat a tants llocs… No he tingut una relació intensa amb l’Escola Pia però durant temps, quan em cridaven, jo anava a fer aquelles conferències que es feien abans al PREU per explicar el món. Ara, relacions personals amb gent com l’Enric Canet, clar que en tinc…

Frases de llarg recorregut

Cada curs, quan s’acosta l’acabament del mes de gener, els responsables de l’animació de les nostres institucions i del creixement en totes les dimensions del personal que s’hi mou, tenen la mirada posada en la Jornada del DENIP. La figura de l’ànima gran, Gandhi, sobrevola i inspira la creativitat perquè el treball en favor de la pau no decaigui davant les greus dificultats de totes les èpoques.

En aquesta avinentesa entre nosaltres és corrent de fer servir una frase de Calassanç: «La pau és el millor del món», que de fet és la citació que ell va treure de la primera tradició cristiana, per exemple d’Ignasi (bisbe d’Antioquia des de l’any 69 i assassinat potser el 108), que escrivia: «No hi ha res més preciós que la pau», i represa pràcticament al peu de la lletra per Ireneu (bisbe de Lió el 177 i mort en data desconeguda a finals del segle II o inicis del III): «La pau és el millor del món». De quin dels dos devia treure-la Calassanç? No ens consta, tot i que la segona resulta més literal, però s’eixampla el cor en veure que el nostre inventor era una persona amb bona base.

Avui dia, el concepte de pau el veiem també associat al de salut, com si haguéssim avançat des d’una visió massa externa (com una pau només «per fora») cap a una visió més arrelada en la plenitud de la mateixa persona. Les dues paraules –pau, salut– crec que miren de reflectir una vivència global (holística, en diuen també) de la persona, fruit d’una certa plenitud. Perquè la salut sigui bona, res no ha fer mal ni fallar; perquè la pau ho sigui, igualment ha de contemplar tots els aspectes, personals i col·lectius, els humans i el medi, la persona i el seu entorn. El treball per la pau, doncs, es presenta ardu i llarg. Cal ser-ne ben conscients per evitar el desànim que podria produir-nos una imatge gairebé mecànica i il·lusa, com si la pau s’aconseguís polsant un botó o fos «fruit d’un dia». Tots sabem com n’és, de difícil i complicat, «estar bé» amb tothom. És evident, però, que no hi estarem, de bé, si nosaltres no estem bé.

Si el lector ha hagut de passar per alguna experiència de manca de salut, com li ha passat recentment a qui això escriu, s’adonarà fàcilment que la salut, com la pau, és un tot que no es pot trossejar. És molt difícil la salut emocional sense la salut física, i la salut del cos no val res si no comporta un benestar amb si mateix, fruit de l’acceptació de la Realitat (l’escric en majúscula, per precaució). Els filòsofs estoics ho tenien molt clar i aconsellaven constantment d’acollir de manera positiva tot el que venia («bo» i «dolent»), així garantien la salut del cos (mentre n’hi havia), la salut de la persona com a tal encara que arribi a faltar la del cos, la salut de la ciutat, la salut del món. Tan sols persones sanes, en el sentit més ple de la paraula, resultaran efectives en l’impuls humà cap a la pau entre els humans i amb el medi que ens envolta. Aquestes persones aptes per pacificar són les mateixes que poden «tenir cura» de la salut d’elles mateixes i de la dels altres. Això ho descobreixes quan has hagut de passar «pel taller» i de posar-te en mans d’aquelles persones. És una experiència rica i que humanitza, en el fons desitjable, un veritable «regal» que cal agrair.

“El sentiment de solitud de la població va disminuir durant l’inici del confinament”.

Aquest és el titular que encapçala la notícia del social.cat (podeu llegir-la sencera aquí). El mitjà explica que els resultats de l’estudi realitzat pel Barcelona Brain Health Initiative (BBHI), de l’Institut Guttmann, mostra que el nombre de persones que se sentien socialment excloses a l’Estat espanyol es va reduir en els primers deu dies del confinament. L’estudi relaciona aquest fet a les mostres de solidaritat col·lectiva i a les activitats virtuals.

La virtualitat deshumanitza?

Equipara els rols reunir-nos virtualment?

És el mateix veure’ns a través de l’ordinador o el mòbil?

És possible crear vincle en un món digital?

La pandèmia i els confinaments, totals o parcials, estan posant en tensió la nostra vida i les nostres relacions. A l’Escola Pia, com a entitat educativa i social no n’hem quedat al marge. Es pot crear vincle a través d’una pantalla?

A la XXXII Jornada Escola Pia, que tindrà lloc el dia 6 de febrer, descobrirem amb l’Anna Forés, doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació, i en Genís Roca, especialista en processos de transformació empresarial i cultura digital ens oferiran dues ponències que intentaran evocar una mica de llum a totes aquestes qüestions.

Per conèixer més sobre l’Anna Forés:

Per conèixer més sobre en Genís Roca:

Inscriu-te a la XXXII Jornada Escola Pia a través
d’AQUEST ENLLAÇ.

Aquesta setmana hem signat un conveni de col·laboració amb l’entitat Aliança Educació 360; una proposta educativa compartida per la Fundació Jaume Bofill, la Diputació de Barcelona i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica.

De fet, algunes de les escoles i fundacions d’Escola Pia ja s’havien adherit a l’Aliança, però la institució ha volgut reafirmar el seu compromís des del paraigua de l’organització.

Amb l’adhesió al programa, l’Escola Pia es compromet a fer créixer les iniciatives que contribueixen a la igualtat d’oportunitats pels infants i joves i a generar espais educatius més enllà de l’aula que connectin l’educació i els aprenentatges en tre el temps lectiu i el no lectiu.

L’Escola Pia comparteix amb L’Aliança Educació 360 el repte de treballar per oferir millors oportunitats educatives en tots els temps i espais dels infants. La finalitat és que cada infant i jove construeixi el seu propi itinerari vital amb equitat i sense exclusions.

En Toni Burgaya, director general de l’Escola Pia, ha posat en relleu la reestructuració de l’organigrama institucional el curs passat per, entre altres motius, reivindicar l’educació no formal de la institució. Així, fa un any que en David Magrí és responsable de l’àrea de Lleure d’Escola Pia que al seu torn té representació als espais de decisió l’entitat.

“Si volem garentir l’aprenentatge ja no és suficient amb l’escola” ha comentat la Fathia Benhammou. La directora de l’Aliança Educació 360 ha fet èmfasi en la necessitat que entitats educatives i equipaments públics comparteixin aquest mateix objectiu.

A l’esdeveniment també hi ha participat l’Alba Girbau, directora de Lleure Jordi Turull – l’entitat de lleure de l’Escola Pia- i la Mireia Sáncehz, en representació de les fundacions d’Escola Pia que compten amb diversos programes educatius que vetllen per la integració d’infants i joves en risc.

L’esdeveniment hauria d’haver tingut lloc el mes de març de l’any passat, però es va veure afectat per la pandèmia i s’ha pogut celebrar finalment en petit comitè a les oficines centrals de l’Escola Pia de Catalunya.

Ja sabem el que diem?

Sovint parlem per parlar, per omplir el buit, per foragitar la soledat. És clar que altres vegades parlem sabent el que diem, no caldria sinó. I això resulta reconfortant. Aquests dies que celebrarem Nadal (amb permís de les autoritats de la salut –no m’agrada dir sanitàries, per raons òbvies– i de les altres) ens podríem entretenir a mirar si sabem el que diem i per què ho diem.

De fet, en aquestes avinenteses, el costum ens porta a fer servir dites populars o frases de poetes. Pensem en Nadal, i, pam, ens surt: «posarem el porc en sal, la gallina…» que, evidentment, té molt poc o gens a veure amb el que farem realment. O ens ve al cap allò del poeta: «Ho sap tothom i és profecia… a cal fuster…», i ens adonem que això de «ho sap tothom…» resultaria ben discutible, tant si ens referim a Nadal com si ens remuntem al pensament secret del poeta ferit en el seu sentit patri (deixem-ho per als qui busquin nota), i no cal dir allò del fuster, que ja ben pocs deuen saber de quin fuster es tractava.

I si manllevéssim alguna de les fórmules habituals en aquests dies? Busqueu a la xarxa a partir d’aquesta rúbrica, i us quedareu sorpresos per l’abundor i carrincloneria que hi abunda. «Que siguis feliç» (feliç?), «Nadal ha de ser com el pare Noel: màgic, alegre i generós» (o ridícul, toix i grotesc?), etc. Val més deixar-ho córrer.

Què podríem dir que tingués una mica de cap i peus? I si ens determinàvem pel senzill i nostrat «Bon Nadal»? Ep, sempre que tinguéssim clar el que volem dir. Potser que els dies de finals de desembre i principi de gener siguin «bons»: que no enxampem la covid, que tinguem feina, que totes les gallines ens ponguin? Ai, que difícil resulta saber exactament el que volem dir. Perquè no callem ni sota l’aigua; ves, alguna cosa hem de dir, per cursi que sigui… però d’això a poder comunicar realment alguna cosa amb sentit… Bé, potser ho haurem de deixar a la creativitat de l’interlocutor que ens escolti. Jo li diré «bon», i ell o ella que hi posi el que vulgui. No és mala idea, i així anem avançant.

Si desitgem, doncs, bon «Nadal», també haurem d’aclarir-nos què volem dir amb la parauleta en qüestió. Sí, sí, ja ho sabem: el solstici d’hivern, les festes del Sol que torna a aixecar la cresta, la rara habilitat dels cristians de fer-se seves les festes més populars, i el fred i la simbomba fosca i el paper que ho embolica. Tot això ens evoca la paraula «Nadal» i, si voleu, també que fa molt, molt de temps, va néixer una criatura que va esdevenir (per a alguns) l’Eix del món.

I si, finalment, recorrem a l’etimologia de «Nadal»? Com «nadó», ens parla de naixement. Ai, ai: quan desitgem «bon Nadal», estem desitjant «un bon naixement»? És això, el que desitgem i volem dir a la persona que ens escolta? Però això suposaria que «no està prou nascut», que ha de «tornar a néixer» o «néixer de nou o d’una altra manera». La cosa s’embolica, ja ho veieu, i no em queda més espai. Amb tot, jo em faig la quimera que potser algun lector o alguna lectora s’aturaran un moment, hi pensaran, i acabaran sabent el que diuen… Doncs, això: «Bon Nadal», tornem a néixer, inventem la novetat!

Editorial Papers, desembre 2020
Andreu Trilla

A la viceprovíncia de México han hagut de reinventar les activitats de Nadal. Amb creativitat i voluntat dels mestres, els equips i les persones voluntàries.

La Celeste Hueso, que forma part de l’equip de comunicació de la viceprovíncia, ens explica com s’han adaptat a la situació:

Sobretodo hemos tenido que pensar qué necesitan nuestros voluntarios. O por qué medios nos podemos comunicar con ellos e intentar adaptarlo todo a esos canales.

Una de las actividades más importantes para nosotros en Navidad, son las posadas. Unos eventos dónde nos reunimos todos. La tradición explica que María va pidiendo posada y nosotros hacemos lo mismo pasando casa dónde se rompe la piñata, se comparte una bebida caliente… Ahora mismo en México estamos con muchos casos de coronavirus. Lo que vamos a hacer es ir en “carros” y decorarlos de navidad. Hemos organizado caravanas. Todos los voluntarios y trabajadores decoraremos los autos en tono navideño y haremos una gran fila para pasar por las casas de los niñas y niñas. También aprovecharemos para entregar alguna ficha de cierre, cantar alguna canción… poder estar presentes. Estar presentes aún con todas las medidas. Eso es lo más importante para ellos. Para los niños y niñas.

Lo más importante es tener en cuenta que las familias nos necesitan. Estamos en las periferias de la ciudad y estamos con familias vulnerables. La idea final es estar presentes y llevar un poco de alegría. Uno de nuestros ob jetivos es traer afecto. Las personas voluntarias cuidan a estos niños todos estos días del año. Si no contestan a los mensajes, se preocupan. A veces las comunidades pueden quedar un poco alejadas. Por eso queremos seguir con las caravanas. Dando el plus. Para que sepan que seguimos estando, aunque la situación sea complicada. Seguimos ahí. Que sepan que nos importan.

La verdad es que los niños y las niñas nos reciben con mucha emoción. Es impresionante para ellos ver que tantos coches pasan por delante de su casa, solamente para saludarlos. Para desearles felices vacaciones. Sólo esto a ellos ya les hace feliz ver que hay gente que no es de su familia pero que se preocupan por ellos. Por sus estudios y su bien estar.

En un any en què compartir es fa més complicat que mai, les escoles recorren a la creativitat per acostar el Nadal al barri, als pobles. Així, aquests dies al carrer Balmes de Barcelona, els vianants hi poden veure a les finestres un pessebre il·luminat a través de les finestres de l’Escola Pia.

La idea va sortir d’aquest projecte de l’Escola Pia d’Olot que van fer una aportació al Festival Lluerna. A més a més, cada etapa educativa ha aprofitat aquest projecte com a excusa per fer-ne diferents recerques i aprenentatges. Els alumnes d’infantil i primària, van reforçar la relació entre padrins i els alumnes de secundària han treballat les fases d’un procés creatiu de forma cooperativa.

“Volíem que tota l’escola fos una sola obra. Cada finestra de la façana que dóna al carrer Pare Roca, està il·luminada recreant una interpretació de l’obra d’Albers” Irene Bosch.

Alumnes i professors van quedar molt contents del resultat i l’Escola Pia de Balmes ha volgut repruduir la idea a les finestres de la seva escola per felicitar el Nadal i les festes a tots els veïns i veïnes del barri.

135 finestres que donen al carrer, un regal de llum al barri

L’equip es va engrescar de seguida i van fer una crida als artistes de l’Escola. Entre tots, han fet possible aquest mural de llum i color a la façana de Balmes.

Avui divendres 18 de desembre és l’últim dia per visitar l’espectacle.

La Berta García i en Ramon Gil són els delegats de 3r d’ESO de l’Escola Pia de Sabadell. Tots dos han participat recentment a la formació de delegats que cada any organitza l’Escola Adhara. L’objectiu de la formació és empoderar als infants i joves i dotar-los de recursos per poder desenvolupar les seves responsabilitats com a delegats i delegades.

En què us ha ajudat aquesta formació?

Ramon: Aquesta formació ens ha ajudat a entendre la figura del delegat. Per exemple, ens van entregar un dossier on s’especificava els drets i deures que tenim com a delegats. És important saber-ho i tenir-ho present, per comprendre bé la funció que tenim cap a la classe i als professors.

La formació l’heu fet amb els delegats de les classes des de 1r d’Eso fins a 1r de batxillerat.

Berta: Sí. És una oportunitat per conèixer millor els delegats de les altres classes. Inclús en algun moment ens podem ajudar o compartir experiències i idees sobre el que ens ha funcionat a uns i als altres.

Ramon: Sobretot amb els més petits, els hem pogut ajudar explicant situacions que nosaltres ja vam viure a primer. Els hem explicat com nosaltres la vam viure i com la vam solucionar. I els grans de 1r de batxillerat també ho poden fer amb nosaltres.

Quina és la vostra funció com a delegats?

Berta: No és difícil, però cal estar al tanto de tot el que passa a la classe i traspassar les propostes als professors i professores. Pel que portem de curs, hem hagut de fer només una mediació, però creiem que la vam saber resoldre fer prou bé. Almenys, hem solucionat un conflicte que hi havia a la classe.

“Formar a l’alumnat que ha sigut elegit com a representant de la seva classe és una manera de posar en valor aquesta tasca. A participar se n’aprèn participant. Per això, la formació és plantejada més aviat com un espai de reflexió, de teixir xarxa entre els delegats/des i d’aprenentatge de tècniques de participació i dinamització, amb l’objectiu de donar-los eines pel seu dia a dia com a delegats/des”. Núria Martínez, responsable del projecte.

Què és el millor de ser delegat?

Berta: Quan ets delegat no es tracta de dir la teva opinió, sinó saber traspassar l’opinió de la classe. Saber escoltar, respectar als altres i opinions diferents, a ajudar als companys quan tenen un problema… tot això són coses que aprenem sent delegats i que valen molt la pena.

Ramon: Jo crec que són coses que ens ajudaran molt en un futur. Aprendre a dinamitzar els companys de classe i poder-los ajudar, per mi és el millor de ser delegat.

Ja fa més de 9 anys que l’Escola Adhara, de Lleure Jordi Turull, ofereix a les escoles fer la formació als delegats/des des de 5è de primària fins a 1r de Batxillerat.

Enguany, com moltes altres activitats, s’han hagut de reformular les sessions i les escoles que ho han sol·licitat les han pogut desenvolupar de manera presencial, en línia o en format híbrid. La formació es divideix en 4 blocs: La figura del delegat/da, Democràcia participativa i escola, Les reunions i, finalment, La gestió de conflictes.

Els quatre blocs recullen les bases més útils per tal que els delegats i delegades coneguin les seves funcions i adquireixin les eines per promoure i dinamitzar la participació dels alumnes a la vida del centre.

Ramon: De vegades el més difícil és saber gestionar un conflicte que no saps com afrontar-lo. O com quan s’ha de parlar amb un professor amb qui no tens molta confiança, una nova proposta.

Berta: Ser delegat és una experiència que val molt la pena. S’aprenen moltes coses i ho recomanaria molt.

El Gerard Giménez és fill de Caldes de Montbui, on va estudiar a l’Escola Pia des de P3 fins a 2n de Batxillerat. Alumne amb notes excel·lents (va treure de les millors notes a la Selectivitat!) va començar Biotecnologia i, després de repensar-s’ho va graduar-se en ADE. Ara estudia un màster d’Estadística i s’ha pres la pandèmia com una oportunitat d’aprenentatge i creixement: ha après a programar i és l’autor d’un blog d’anàlisi de dades sobre la COVID-19 i altres temes. Ha provat moltes coses i això li ha fet perdre la por a equivocar-se i a defensar fermament l’autoformació.

Quin record tens del teu pas per l’Escola Pia? Què et va deixar petjada?

Tinc molts bons records de la meva etapa a l’Escola Pia de Caldes. Hi vaig fer tota la meva etapa formativa i la veritat és que considero que vaig tenir molta, molta sort. Recordo, més que les assignatures, els valors que treballàvem a les tutories o les reflexions que fèiem al matí. Crec que començar el dia amb aquest tipus de reflexions és una dinàmica molt bona i recordo molt aquests moments.

Diria que em vaig endur una manera de mirar el món. El contingut de les assignatures és molt important però també les reflexions al voltant de les coses que passen al món, i crec que això l’Escola Pia ho fa molt bé.

Quin paper creus que va tenir l’escola en la descoberta de la teva vocació i de les teves habilitats? Creus que et van ajudar a pensar qui i com volies ser de gran? No només em refereixo a la professió, …

I tant. Per mi va ser important saber que l’escola era un espai d’aprenentatge constant. Evidentment que durant l’adolescència a vegades és difícil reconèixer qui ets o qui vols ser, però això forma part d’una etapa biològica de la persona, i quan ets adult veus les coses més clarament. Crec que l’ambient era molt propens a l’aprenentatge i que la qualitat docent era molt bona. Em considero molt afortunat i, de fet, encara recordo algunes classes de l’ESO i el Batxillerat… Penso que va ser gràcies a tenir docents molt implicats que em vaig decantar cap a l’àmbit científic. A l’escola no estudies totes les branques científiques, i a la que em dedicaré ara, l’estadística, la vaig tocar poc, però sense el bon acompanyament potser hagués anat cap a un altre camí i no hagués descobert aquesta passió.

Has fet un munt de coses, Gerard: la Universitat, diferents àmbits laborals, autoformació… Des de que vas sortir del Batxillerat (-ara farà deu anys!-), el món ha canviat molt. Si no m’equivoco, en aquella època tot just començàvem a fer servir smartphones. L’escola s’ha anat adaptant a aquests canvis. Què creus que és el que s’ha d’ensenyar a l’escola del 2021?

Buf, 10 anys! Penso que l’educació, avui, s’ha de focalitzar, sobretot, en la resolució de problemes. M’explico. La teoria és important, clar, però penso que el més important és la pràctica.. Segurament molta gent creu que jo domino la teoria, per exemple. Però no és fins que resolc un problema que ho veig clar, que entenc la teoria que l’explica.

A més, avui que tothom té un mòbil a prop i, per tant, accés a una font d’informació inesgotable i molt fiable penso que podem encaminar-nos cap a l’aplicació dels coneixements. És clar que els mòbils són un repte per a l’educació, però ens permeten focalitzar-nos en aprenentatges reals i deixar de memoritzar llistes d’informació. El meu pare sempre explica que ell va haver d’aprendre el nom de tots els reis visigots, i ara això no té sentit ni valor. Penso que cal fer menys èmfasi en la memorització per donar importància a l’aprenentatge d’habilitats: oratòria, programació, redacció,…

Has viscut la COVID com una oportunitat d’aprenentatge, no només com a persona i ciutadà, si no professionalment. Ens ho expliques una mica?

Feia un temps que estava treballant en una empresa però no acabava de sentir-me còmode, volia re enfocar la meva carrera. Havia trobat un màster que m’encaixava molt i havia decidit deixar la feina i preparar-me bé per començar a estudiar de nou. Aquest moment va coincidir amb el confinament i vaig començar a tenir molt temps lliure, que vaig decidir invertir en aprendre a programar pel meu compte, una eina que m’ajudaria molt de cara al nou curs. Aquest cúmul de circumstàncies em van portar a trobar una altra feina, al Servei de Vigilància Epidemiològica del Vallès, on hi he estat uns cinc mesos. És una feina que he sapigut fer gràcies als aprenentatges que vaig fer a l’inici del confinament, en els mesos que em vaig dedicar a aprendre a programar. Això també m’ha fet valorar el munt de recursos als que tenim accés des d’Internet. I la feinada que comporta saber escollir! Actualment estic treballant amb un grup de recerca de la Universitat de Girona, feina que també m’ha sorgit a partir del treball amb les dades de la COVID-19.

Ets un ferm defensor de les dades obertes i la transparència.

Sí, importantíssim! Sense les dades obertes de la COVID, per exemple, no hagués pogut fer totes les representacions gràfiques de l’evolució de la pandèmia… A més, la ciutadania té el dret d’estar informada, i més quan es prenen decisions que retallen la nostra llibertat, com en aquest cas. Sense les dades hagués sigut molt difícil que la gent acceptés les mesures.

El mon està en constant canvi. Amb una pandèmia pel mig, l’inici de la dècada dels anys vint ens ho està remoguent tot. Què et preocupa del futur immediat? A banda de les dades de la COVID, hi ha alguna altra dada que t’interessi sobre especialment?

Bàsicament cal veure l’impacte sobre les persones i les seves condicions de vida. És evident que les desigualtats han crescut. Hem de tenir en compte que el confinament no ha afectat a tots els sectors econòmics per igual i, per tant, hi ha gent que ho ha passat molt malament i gent que s’ha enriquit. El confinament ha afectat més durament les professions que requereixen menys qualificació, el que els americans anomenen blue collar workers, perquè són les més accessibles. En canvi, els white collar workers estan estalviant!

A nivell purament econòmic serà interessant d’estudiar el context post pandèmia Caldrà veure l’impacte de les polítiques que es vagin aplicant. Els estats ja s’estan endeutant moltíssim, però és que és el cal fer ara. L’objectiu ha de ser que la gent pugui tenir una vida digna tot i estar confinats, amb el que això comporta, clar. Fa vèrtic pensar en les conseqüències a nivell mundial. Tot i que és veritat que a Àfrica la pandèmia està afectant menys, perquè l’esperança de vida és molt menor respecte a Europa i per tant tenen una població molt més jove. Caldrà veure com avança.

Tot i això sóc optimista. Penso que la pandèmia ja té data de caducitat. Espero que de cara a l’estiu que ve a Espanya haguem vacunat personal sanitari i gent gran. Amb això el problema es reduirà al 10%.

Covid i escoles ha sigut un tema que s’ha parlat molt. Què en penses tu?

Penso que s’ha polititzat massa. M’hagués agradat que s’haguessin ensenyat les dades, perquè el Departament d’Educació no les ha fet mai públiques, i que les mesures s’haguessin pres en funció de l’evolució d’aquestes. És veritat que la millor manera per frenar la pandèmia és el confinament estricte, i ja hem vist que això és insostenible a molts nivells. Ara l’evidència ens demostra que el risc de contagi als nivells d’Infantil i Primària és baixíssim, així que aquestes escoles cal mantenir-les obertes al màxim. A Secundària i nivells postobligatoris tampoc es pot actuar indiscriminadament, cal tenir en compte els recursos, l’entorn, etc. És un problema amb moltes dimensions.

Què diries a l’alumnat que s’enfronta a 2n de batxillerat o finalitza estudis de FP aquest curs tan estrany?

Els diria que explorin, que no tinguin por a equivocar-se i que, sobretot, provin moltes coses. Quan esculls els estudis et sembla que és una decisió que hauràs de mantenir per sempre i després descobreixes que no és així. Els animo a que treballin durant les vacances, a que provin coses diferents. Aquestes petites feines, pràctiques… et permeten anar descobrint què t’agrada i poder anar-te especialitzant i trobant el teu camí. Cal tenir paciència i ser molt constant, no parar de fer coses sempre que es pugui.

El que li diria al Gerard de fa deu anys és que “no t’obsessionis amb els títols”. Tenim molta titulitis! I la vida dona moltes voltes. Per exemple, al màster d’Estadística coincideixo amb gent que ve de molts àmbits del coneixement i això és fantàstic, és molt enriquidor. És molt important que no vivim els estudis superiors com una cosa limitant. Ah! I animo a tothom a estudiar allò que li apassiona, sigui quan sigui. Sóc un defensor de l’autoformació.

Et podem seguir a…?

A twitter sóc @gmnzgerard. Si algú busca anàlisis amb més profunditat, al blog Un dia millor hi vaig penjant l’actualització de les dades de la COVID-19 i ja he començat a treballar amb dades sobre altres temes, com el canvi climàtic.

Ensenyar és ajudar a aprendre. Per això, a l’Escola Pia ja fa anys que els alumnes aprenen a través d’Itineraris d’Aprenentatge i de metodologies actives.

Què necessitem per marxar de colònies?, Som el que mengem? o Podem tenir tomàquets al mercat de tot l’any?, són preguntes que els infants de diferents etapes educatives han hagut de resoldre a través dels itineraris d’aprenentatge.

“Equivocar-se és obligatori. Un no pot aprendre sense equivocar-se” deia l’Anna Manso a la Jornada Pedagògica que vam celebrar el febrer passat quan parlàvem d’avaluació. Al ‘Paraules Creuades’ d’aquest mes, en Marçal Fargas, tutor i professor de filosofia de Batxillerat a l’Escola Pia i la Paula Galban, estudiant de segon curs de Batxillerat, comparteixen idees sobre l’avaluació. Què és? Per a què serveix?

Mindfulness?

No voldria pas cansar els lectors de Papers, però se’m torna a oferir la possibilitat de fer-hi l’editorial, i em suggereixen que parli de mindfulness, la paraula de moda per dir una cosa més vella que l’anar a peu. Els textos sagrats de totes les religions en van plens: la persona humana es realitza o arriba a la seva plenitud de creixement gràcies en bona part a una actitud bàsica, que se sol anomenar vigilància, estar desperts, fer atenció… En el cas dels evangelis, la mateixa paraula es fa servir per anomenar una realitat misteriosa, la resurrecció, entesa com el desvetllament a una vida diferent de la que vivim normalment, però que hi té molts punts de contacte. Podríem dir que el més expressiu dels quals és aquell «estar desperts», l’actitud més contrària a l’ensopiment que molta gent arrosseguem com efecte de la inèrcia de la vida o de la situació de tancament que vivim per la covid.

Em demanen d’escriure aquestes línies el dia tercer després de la mort d’en Salvador Riera, a Mexicali. Si jo estigués prou atent, probablement aquest «tercer dia» se m’ompliria de ressonàncies pasquals. M’agradaria que no em passessin per alt.

Com sabem bé tots els qui l’hem tractat, en Salvador era un espècimen rar d’atenció. Les seves llargues llistes en paperets a la butxaca de la camisa, amb el bolígraf sempre a punt de prendre nota del que havia de fer. Li fèiem broma i ell se’n reia també amb aquell posat de murri pacífic i continuava impertèrrit fent llistes per mantenir viva l’atenció. La major part d’aquelles llistes eren noms de persones (antics alumnes, amics i amigues) a qui havia de trucar, escriure o visitar. Hi tenia la mà trencada, en això. Era la seva forma preferida de presència. En els seus llargs anys d’estada en diferents països americans, escrivia; però, quan venia de vacances, el ritual era com es diu ara presencial. Mai més ben dit: ni la seva sordesa creixent li impedia de ser present, escoltant amb aquell gest del cap tan característic, acostant-lo per sentir-hi millor. Així manifestava unides dues actituds ben seves: l’atenció i la proximitat.

Tot agraint al Salvador el seu ric testimoniatge de vida, acabo recordant alguns textos que em semblen venir-hi a tomb: «Els savis perceben allò que s’apropa», títol d’un poema de Kavafis. «Si busqueu, trobareu; si sou negligents, ho perdreu tot. Qui busca allò que és dins seu, ho descobrirà i ho assolirà. L’èxit d’aquesta recerca és segur, una llei invariable garanteix l’adquisició d’allò que es busca. Si, al contrari, busquem allò que és fora de nosaltres, tots els esforços resultaran infructuosos.», frase atribuïda a Confuci i que ressona evangeli. «Vius entre l’aire / de nit vas de la terra / a les estrelles. / Quan seràs mort, encara / faràs créixer una flama.» escriu Màrius Torres a un arbre. I, per fi: «L’atenció és la forma més rara i més pura de generositat.», escrigué Simone Weil.

Mindfulness? Sí, decididament, no calia que els llibres d’autoajuda ens ho vinguessin a ensenyar: atents i desperts, com el Salvador, germà estimat.

El 14 de novembre l’Escola Pia de Catalunya organitza la Jornada Summem. Aquest any, un format gratuït i en línia que permetrà inscriure a qualsevol docent o persona interessada. Amb la intenció de compertir coneixement i projectes innovadors, la temàtica que es tractarà en aquesta edició és La seqüència didàctica.

Hector Ruiz, director de la International Science Teaching Foundation, és el ponent especial amb el que comptarà la Jornada Summem. Ens parlarà sobre les Evidències de la nostra Seqüència Didàctica, basades en la psicologia de l’aprenentatge i la neurobiologia. Per saber-ne més podeu llegir aquesta entrevista del Portal Educatiu CEFIRE. El darrer llibre publicat pel biòleg apassionat de l’educació -com ell mateix es defineix- és “¿Cómo aprendemos? Una aproximación cinetífica al aprendizaje y la enseñanza”.

Després de la sessió de l’expert, també presentarem tres casos d’èxit de tres projectes en el marc d’un Itinerari d’Aprenentatge de cada una de les etapes: Infantil, Primària i ESO.

Per fer la teva inscripció, fes clic AQUÍ.

És un projecte que neix de les necessitats de les escoles per treballar conflictes greus de relació entre alumnes. Les sessions que fins ara oferíem i ens demanaven eren puntuals i aïllades, però les necessitats són de caràcter global i continuat, per tant les situem dins un marc educatiu. Oferim doncs un treball a mitjà – llarg termini i que posi en marxa un aprenentatge del grup que permeti fer créixer i madurar la xarxa de relacions i habilitats socials dels alumnes participants. Tot a través de mètodes i procediments relacionats amb la Dinàmica de grups.

Aprendre a conviure és el gran repte de la vida en societat. Relacionar-se és una necessitat individual que ens permet viure en societat. Les relacions sanes entre les persones formen societats saludables.

La base de les nostres creences es va construint des que naixem i, sobretot, en els nostres primers anys de vida, a mesura que anem adquirint uns hàbits i unes actituds. És per aquesta raó que l’etapa d’Educació Infantil és de gran transcendència per sembrar llavors i poder, així, assegurar bons fruits pel futur per a una bona convivència.

Els objectius que es persegueixen amb aquestes activitats, són:

– Començar a construir un auto concepte positiu
– Adquirir una primera consciència de grup
– Descobrir la força del grup
– Comunicar-se amb els altres de diferents maneres

Durant aquest curs, moltes escoles han vist més necessari que mai poder desenvolupar aquest projecte en els seus grups. Hi ha molts infants, que a causa dels confinaments, tenen la necessitat de sentir-se recolzat en el seu grup de confiança. Per aquest motiu i perquè la prioritat educativa d’aquest moment, demana un molt bon acompanyament als infants i joves, els cursos que ofereix Adhara són una peça clau pel bon desenvolupament del grup classe.

La Liliana Arroyo va arribar a l’Escola Pia Nostra Senyora amb 16 anys i recorda sentir-se tractada com una adulta. Allò la va marcar tant que, ara que ja és doctora en Sociologia i investigadora universitària, no oblida tractar així als adolescents a qui es dirigeix al seu llibre “Tu no ets la teva selfi. 9 secrets digitals que tothom viu i ningú explica”, un assaig que obre debats entre joves i adults al voltant de les xarxes socials. La Liliana és experta en transformació digital i impacte social, escriu a diaris com L’Ara i El Periódico, entre d’altres, i ha participat a RAC1 i TV3 perquè, per a ella, “el coneixement té valor quan circula, no quan s’acumula”.

Vas fer el Batxillerat social a l’Escola Pia Nostra Senyora. Ara que fa poc que ha començat el curs, recordes el teu primer dia d’escola?

Doncs sí, sí que el recordo. Jo venia d’una escola petita de barri i recordo que em va impressionar molt l’edifici del carrer de la Diputació: havia de pujar cinc plantes fins arribar a la meva classe!

Recordo el moment amb molta emoció. Era el primer gran canvi de la meva vida. Havia estat tretze anys a la mateixa escola i passava de conèixer cada racó i persona de l’escola a compartir espai amb gent que venia de fora de la ciutat, gent d’estils molt diversos, inclús amb accents diferents… Recordo pensar: “uau, això és el món real”.

Després m’ha anat interessant molt la religió com a fet cultural. Venia d’una escola on eren molt dogmàtics. En canvi, a l’Escola Pia recordo que ja tractaven la religió com un fet cultural, parlàvem de totes les religions. Penso que això va contribuir a que jo sentís que ja era adulta, perquè em tractaven com a tal. La descoberta de la heterogeneïtat del món, les veus diverses… em va despertar la curiositat cap a molts àmbits.

Si haguessis de descriure l’Escola Pia que vas viure amb poques paraules, quines escolliries?

Una escola humana i respectuosa… Una escola que acompanya. El professorat van ser bons mentors.

Vas tenir clar des de jove a què et voldries dedicar? Creus que l’escola va jugar un paper rellevant en la descoberta de la vocació?

A l’escola vaig descobrir que hi havia una carrera que es diu Sociologia, i tot i que no acabava de tenir clares les sortides… em va apassionar i la vaig triar. Sobretot guardo el record de sentir-me molt acompanyada en el procés de prendre la decisió.

En la teva biografia destaques la teva passió per compartir i generar coneixements a través de debats, tallers… i que participes en espais no acadèmics per fer-ho. Ens ho expliques?

El valor del coneixement està en el fet de compartir-lo. Sempre he viscut la recerca com una contribució: si generes coneixement i no el comparteixes, no té gaire sentit perquè no traspua, només et fa créixer a tu. El coneixement té valor quan circula, no quan s’acumula.

Penso que aquí hi interfereix també el sentit de la responsabilitat i la dimensió del bé comú que té cadascú. Jo vaig poder gaudir d’una beca pública per fer la Tesi i em sento amb el deure de compartir el coneixement que genero. Vull retornar-ho d’alguna manera.

Abans parlàvem de l’escola que vas viure tu. Hem llegit que també has investigat i treballat temes d’innovació educativa, l’impacte social de la tecnologia… Si les xarxes i la tecnologia ja eren presents quasi les 24 hores del dia, ara, a més, amb el teletreball, les escoles a distància… com ho veus?

Amb la pandèmia han passat dues coses: d’una banda, s’ha accelerat la digitalització perquè en un moment de distanciament social l’hem vist com l’única via possible per seguir relacionant-nos, educant, existint… Alhora, però, la major part de la població no ho ha pogut fer. Aquest intent de digitalització absoluta i immediata ha posat en evidència desigualtats, i també resiliència i capacitat de generar respostes ciutadanes, com les xarxes de suport veïnals. Penso que ara tenim una visió diferent de la relació entre allò digital i allò presencial. Amb el confinament, hem entès que allò digital és també real.

A nivell familiar ha sigut tot un repte, perquè hem hagut de plantejar-nos com convivim amb les pantalles. A nivell educatiu, també. La tecnologia és un instrument i ens ajuda a reflexionar sobre quines són les preguntes fonamentals que ens volem fer: com ho podem fer per què els infants puguin aprofitar totes les eines que tenen a l’abast per ser qui volen ser?

Jo defenso la figura de l’orientador digital. Hi ha molts prejudicis en l’ús que fan els joves de les pantalles, però els adults no ens preocupem ni preguntem què hi ha allà que no troben en l’univers presencial.

Acabes de publicar “Tu no ets la teva selfi. 9 secrets digitals que tothom viu i ningú explica” (Pagès editors). Al llibre hi parles de les diferents experiències digitals que vivim els adults dels joves?

Al llibre parlo de l’experiència digital dels joves però no només des del que observo. He volgut fugir del punt de vista de l’adult i ser més humil: he preguntat als protagonistes. El llibre és el resultat d’un seguit de converses amb un grup ben heterogeni de dotze joves d’entre 18 i 28 anys. Agrupat en nou càpsules, el llibre vol explicar com funcionen les eines digitals partint de nou conceptes que giren al voltant de les xarxes socials i Internet com el postureig, les selfies, l’enveja, l’anonimat, la responsabilitat… Són temes que ens ajuden a pensar què són les xarxes socials, què vol dir que hi hagi empreses darrera de Facebook o Twitter, com pot ser que sense adonar-me’n passi una hora a Instagram?, entre d’altres. És un exercici sociològic perquè he intentat profunditzar en qüestions que sovint prenem com a superficials per entendre com ens comportem els individus. Utilitzo un to adult per donar-li la importància que el jovent li dona. He buscat fer allò que tant em va agradar quan vaig arribar a l’Escola Pia: tractar-los com a adults. A l’epíleg el lector hi trobarà una llista de consells dels propis joves entrevistats, que van contestar a la pregunta: amb el recorregut digital que tens, què li diries al teu jo dels 15 anys quan s’obre un perfil a les xarxes socials?

Quantes preguntes i què interessant deu ser per a tothom qui comparteix la tasca educadora. El confinament ha sigut una classe express per a moltes famílies i educadores.

El llibre va sortir just la setmana del confinament i patia perquè quedés obsolet. Ara, però, em trobo que hi ha moltes mares i pares que estan més predisposats a conèixer allò en el que els seus fills passen tantes hores. El llibre va acompanyat d’una guia didàctica i un test sobre personalitat digital, que amb els nou capítols té l’objectiu de plantejar preguntes per tal d’obrir debats. No demonitza les pantalles, sinó que el podem utilitzar per preguntar-nos com ens hi relacionem, per prendre consciència, etc. I sobretot per dialogar amb els nostres joves. El llibre forma part d’una col·lecció d’assaig per a joves i ara també s’està convertint en un punt de trobada entre jovent i famílies.

Fes el test complert per saber si ets natiu o nativa digital?

Quin impacte té el món digital al nostre dia a dia?

Aquest assaig serveix tant per a joves com per a adults per prendre consciència d’on som, en un moment en què el postureig és tant present. La proposta del llibre és viure un internet conscient.

Estructurat en nou capítols que tracten diferents aspectes del nostre comportament a les xarxes socials: el «postureig», l’ego o l’afany de col·leccionar amics, entre d’altres, Arroyo ens ofereix des de la seva pròpia experiència i la d’un grup de 12 joves, el Club dels Còmplices, un viatge per un món virtual en que molts de nosaltres vivim, sense ser-ne conscients”.

Rosi Dos Santos, mediatecària de l’Escola Pia Nostra Senyora

NIARA, aquella que té grans proposits.

L’Armand i L’Anuar, antics alumnes de l’Escola Pia Nostra Senyora, han recollit aquest octubre el primer premi de Treballs de Recerca de la UPC. Un projecte tecnològic amb un objectiu social.

No feia més de deu minuts que m’havia llevat, quan la senyora Medila, em demanà que anés a comprar el que faltava a la plaça “Basantapur”. Vaig agafar les sandàlies i el cistell i tot seguit em vaig aventurar a realitzar la mateixa rutina. Podia haver agafat un tuk-tuk 2però vaig anar-hi caminant. La gran pujada de preus que hi va haver va motivar-me a veure el que havia succeït de primera mà.
Serpentejant els carrers veia l’ínfima evolució de la nostra ciutat, enfonsada per aquell gran succés. De fet recordo què va passar no fa més de deu dies. El dia en què baixava per aquest mateix carrer a tota pressa puix que els meus germans de la casa es despertaven. M’encarregava d’ells, ja que soc la més gran del lloc, i havia de banyar-los. Vaig agafar el sabó, que tenia al cistell, i l’olla, que estava al carrer assecant-se. Vaig acompanyar el Bagdar, que no parava de queixar-se perquè li havia sortit el seu primer queixal. Vaig obrir l’aixeta i, com més o menys, l’aigua arribava fins a la meitat, el vaig posar dintre. Amb el sabó que havia comprat, vaig començar a ensabonar-lo, cosa que el meu germà immediatament se’n penedí. Li estava desensabonant la cara quan l’aixeta va fer un soroll molt estrany i va parar de sortir aigua. Tot seguit, vaig veure com a l’aigua de l’olla començava a ondular-se. Així mateix, van començar a vibrar els plats que teníem sobre la taula, les cadires, l’olla i finalment, el terra. Aquest va ser l’inici d’un fet que va desbaratar una vida, una comunitat i una societat des de les seves arrels més profundes, un canvi que va marcar el Nepal el 25 d’abril de 2015.

De fet, la situació en la qual vivim no dista molt des que va acabar el terratrèmol. A Katmandú3, encara no hi ha electricitat i molts dels carrers pels quals passejava ara són intransitables. Runes d’edificis mil·lenaris rodejaven la ciutat, passant a ser escombraries. La nostra vida va fer un gir de 180 graus quan menys ens ho esperàvem. Edificis mil·lenaris han passat a ser runes sense cap valor, tanmateix inunden la nostra ciutat. Cap sostre pot ser considerat un refugi, i per tant la vida únicament es troba al carrer. El que considerem “normalitat” avui dia dista molt dels nostres costums abans del terratrèmol. El caos inunda Katmandú, la gent ha deixat de ser la mateixa i únicament es preocupa per com afrontar totes les seves dificultats. Els nens que fa poc joguinejaven a futbol pel carrer, ara caminen neguitosament carregant runes d’un lloc a l’altre. El ressò de les motos que travessaven pel carrer a tota velocitat, ha estat substituït pel complet silenci. Un silenci que únicament es veu trencat per algun plor d’alguna mare o el constant murmurar de la ràdio. De la constant bullícia que hi havia a les places on els comerciants venien productes d’arreu del Nepal, s’ha passat a un ambient esparracat on ambulàncies i policia no paren d’anar d’un lloc a l’altre. Tot i això, es respira un cert sentiment d’esperança amb la il·lusió de prosperar, evolucionar i reconstruir. Cada un ha de fer el seu propi camí per sortir-se’n i tirar endavant. Aquest és l’esperit que vull que es reflecteixi al meu dia a dia.

Per aquesta raó, volia dedicar el meu futur a alguna cosa que fos útil pels altres. Aquest fet va qüestionar totes les bases a les quals em subjectava. Em va fer veure, més que mai, la necessitat d’ajudar els altres. No tant en l’aspecte físic sinó en l’emocional. Quan les persones afronten aquests problemes es queden sense res, sense possessions, treball, persones estimades, il·lusions, desitjos i esperances. En definitiva, perden una vida a la qual és imposada una altra molt més dura i desgraciada. En aquests moments són els que més necessiten un pilar al qual subjectar-se, un somriure enmig d’un mar de llàgrimes. Jo vull ser una d’aquestes persones.

No parava de pensar en això mentre ajudava els nostres veïns. Quan vaig acabar, vaig comentar a la senyora Medila la meva il·lusió per ser-ho. Com que estava netejant les restes del sostre de la nostra casa, vaig oferir-me. Després d’estar una bona estona donant-li la tabarra amb el tema, finalment em va recomanar parlar amb el pare Rameix. Tot i això, era complicat, ja que, tot i que abans acostumava a visitar-nos totes les tardes després de treballar, ara ni tan sols ve un dia a la setmana. Tanmateix vaig encaminar-me a la clínica per saber si avui tenia algun buit per poder parlar amb ell. En preguntar a la infermera que estava a la recepció, em va dir que probablement estava a la sala de parts d’emergències. Segons el que em va dir, el temps lliure el passen aquí pel poc personal que hi ha. Com que aquestes dones són les que necessiten una lleu, però constant atenció els metges podien descansar allà però a la vegada realitzant una tasca. Com a conseqüència, la gestió personal era molt més eficaç tot i que realment passen tot el dia treballant. En entrar a la sala vaig veure’l atenent a una pacient. Després de saludar-lo, no vaig poder resistir-me a començar a transmetre tota la meva il·lusió que tenia per ser infermera i poder ajudar als altres.

Mai havia vist la Niara tan feliç, la veritat que agraeixo la seva alegria després de tants dies d’angoixa. Plena de goig i amb un somriure d’orella a orella, vaig oferir-li l’oportunitat de començar a estudiar infermeria a l’institut Yubak, un dels millors instituts de la regió de Katmandú. Va sortir de la sala donant salts d’alegria. Penso que realment li dedica molt esforç, per algun motiu es diu Niara, “aquella que té grans propòsits”. La veritat que últimament no tenim tanta feina com els primers dies del succés.

Quedaven 3 minuts per les dotze quan la vida a la clínica va canviar totalment. Cap s’ho esperava i ens va agafar desprevinguts. Tot i això, l’edifici va poder suportar les sacsejades puix que l’estructura era forta, cosa que ens va permetre reorganitzar-nos ràpidament per afrontar la situació. Primer de tot vam intentar localitzar els diferents treballadors i conèixer el seu estat. En cas que estiguessin ferits, els vam restaurar perquè poguessin donar un cop de mà. La quantitat de persones que hi havia pels passadissos va augmentar considerablement, en conseqüència vam haver de dividir en diferents grups (segons les seves necessitats) la quantitat ingent de persones que arribava al nostre hospital. Els metges van començar a treballar sense descans d’un lloc a l’altre, amb una llista de malalts que semblava interminable. Per cada persona que estabilitzàvem n’arribaven 3 en un estat molt greu. Per aquesta raó vam haver d’optimitzar el màxim possible el temps sobre els pacients. La gran majoria de metges que treballàvem vam haver d’instal·lar-nos al mateix centre per poder treballar el màxim possible. De fet, des d’aquell dia la nostra clínica no dona a l’abast del treball que hi ha per fer. Els hospitals de les altres ciutats també estaven plens de ferits, amb múltiples fractures d’extremitats i altres lesions. Tanmateix, els ferits que es troben en un estat més greu o necessiten maquinària especial els porten cap aquesta, carregant encara més la nostra organització. Avui porto treballant des de les 5.30 del matí i esperant un rickshaw4 que ens porta al voltant de 35 víctimes al dia.

Últimament anem curts de medicines i material quirúrgic. Conseqüentment, fa un parell de dies vaig enviar-li un e-mail al ministre de sanitat com podíem subministrar-nos, ja que el sistema està una mica desbordat. Aquest és un problema que com no se solucioni aviat ens causarà molts mals de cap. La veritat que la perspectiva amb què veig aquest panorama és totalment inhumana. En aquests moments tot el que hagués pogut aprendre a la universitat, tota l’experiència que has après al llarg de tota la vida, tota l’ètica en la qual pensaves que creies i el que et defineix canvia totalment. Son successos que et marquen no pel fet de la catàstrofe en si, sinó en les decisions que prens en conseqüència d’això. Si disposes d’una bossa de sèrum però la necessiten dues persones, a qui li donaràs el privilegi de tenir-ne? A un nen que està molt crític i que després pot perdre la vida o a una embarassada que està dèbil i a punt de donar a llum? Son qüestions que s’allunyen de tot el que t’has pogut haver preparat i l’ètica trontolla. Al cap i a la fi és allò en què es basa un bo metge però que mai ha estat ensenyat o examinat. Prendre decisions delicades en moments difícils sobre vides de persones que ni coneixes. Tot això has de mantenir les maneres i seguir endavant amb força i energia, per poder animar a aquells que estan passant per pitjors situacions. Al cap i a la fi, el paper del metge no és curar a una persona físicament sinó emocionalment. Mentre m’estava menjant el cap aquestes qüestions ètiques i morals, vaig rebre el missatge del ministre. Em va dir de contactar amb un tal Tulsi, qui dirigeix les accions d’una ONG que es dedica en subministrar medicaments arreu del món.

Les peticions que hi havia al missatge que vaig rebre eren bastant difícils de complir. Tot i això vaig oferir-li una furgoneta en bones condicions i els contactes que necessitava per posar-ho tot en marxa. La veritat és que, després d’aquell dia, estem coordinant diferents operacions al llarg del territori i resulta bastant complicat. Tot i això, els nepalesos, si alguna cosa tenim, és que ens ajudem uns als altres en els moments més indicats. Encara recordo com a l’instant posterior del terratrèmol tota la gent s’afanyà a ajudar a la persona més propera. Des de nens fins a persones de la tercera edat s’oferien en ajudar als altres sense esperar res a canvi. Encara que estiguessin ferides, la vida dels altres era més important que la seva pròpia. De la mateixa manera, ara les famílies s’agrupen sota una lona de plàstic donant-se suport i reconfortant-se els uns als altres. Fins i tot, mentre els seus propis aliments es fan cada vegada més escassos ells segueixen endavant amb el que tenen. Encara que la situació sigui caòtica, el benestar dels altres és un principi per tothom i això t’anima molt a seguir endavant amb la feina. D’ençà que va succeir el terratrèmol, totes les ONG estem en constant contacte per coordinar les diferents operacions de la forma més eficient possible. El treball que hem de fer és interminable i de forma conjunta fem que de mica en mica es redueixi, a més d’aconseguir reduir el màxim possible el nombre de víctimes.

Mentre pensava en tot el treball que havíem portat a terme, vaig rebre un missatge del metge. Semblava que aquesta opció era quasi impossible. Les runes de diferents edificis feien els carrers intransitables i utilitzar una furgoneta demoraria molt les recepcions de les medicines. La veritat que el mateix problema estava succeint de forma simultània arreu del territori. Vaig donar voltes al cap per intentar solucionar aquest problema, i l’única opció que hi havia era l’aèria. Tot i això era extremadament car fer-ho. Els diners i el temps que feien falta per posar a punt un helicòpter o un avió, omplir el dipòsit de gasolina i agafar el personal necessitat feien que aquesta opció s’utilitzés en casos molt extrems. Ara bé, vaig recordar un projecte que estava sent bastant nomenat a la comunitat de les ONG. El seu nom crec recordar que era Niara o Drone Niara. Estaven treballant en un projecte de fer un dron capaç de portar medicines, material quirúrgic o semblant a zones que no es pogués accedir fàcilment. Vaig mirar el seu web i vaig veure les funcionalitats en les quals estaven treballant. Segons el web estan dissenyant un dron capaç de portar una càrrega de fins 1kg amb un abast 10km de ràdio, de manera que sigui capaç d’anar, llançar la càrrega, tornar i ser recarregat amb noves bateries i material mèdic en cas que es necessiti més. A més a més, el model que estan desenvolupant sembla que és molt més versàtil i senzill d’utilitzar que d’altres disponibles al mercat (requerint personal que no sigui molt especialitzat com pilots d’avió o d’helicòpter), ja que funciona amb sistemes de ruta GPS. La veritat que és una idea bastant intel·ligent, ja que a més que el seu ús és molt barat (únicament necessita energia elèctrica per funcionar), es pot fer servir per quasi tothom que tingui alguna noció amb el tema i de forma quasi autònoma. I per una altra banda, es pot construir sense requerir maquinària especialitzada o molta mà d’obra així que la seva reparació és molt ràpida i barata. Penso que aquest projecte ens podria facilitar molt les tasques que tenim avui dia com a organització. Amb un parell de drons i unes quantes bateries podríem subministrar de forma contínua l’hospital des d’un centre que sigui fàcil de portar medicines.

Una setmana, disposàvem de set dies per fer el treball que havíem de fer durant un més. Era un gran repte que havíem d’afrontar, ja que la situació ho demanava. De fet vam veure la notícia del desastre per algun diari, un més dels molts terratrèmols que solen succeir arreu del món cada any. Tot i això no ens esperàvem que ens demanarien ajuda directament. De totes maneres, com el mateix nom del projecte marca, no podem deixar que una simple data limiti els grans propòsits que té per assolir. Així que, vam veure-ho com una oportunitat de donar-lo a conèixer al món i per aquesta raó vam donar-hi tot el nostre esforç a un projecte, un que era totalment diferent del que s’havia vist. La raó d’això és perquè és un dron, però no d’un normal. Els més vists són aquells que tenen quatre o més hèlixs que propulsen l’aire cap al sòl per poder enlairar-se, en altres paraules és un quadricòpter. Tanmateix la paraula dron fa referència a una aeronau que vola sense tripulació la qual exerceix la seva funció remotament. Al nostre cas el dron té forma per dir-ho d’una forma simple “d’avió”, és un model d’ala fixa. Això permet utilitzar la bateria no únicament per enlairar-se (generant sustentació a les ales) sinó per avançar horitzontalment. Això li permet incrementar el seu rang i incrementar la càrrega que pot portar. Vam haver de superar molts reptes, tot i això una setmana més tard vam aconseguir acabar el projecte. En aquest constituïen les bases per dissenyar aquest dron i entendre fàcilment com funciona. Vam enviar-lo al Tulsi perquè el pogués posar en marxa, i en res més de dues setmanes una gran flota de drons funcionava diàriament al llarg de Nepal. Diàriament arribaven caixes de medicaments arreu del món als aeroports. Però gràcies a ells les medicines podien arribar als diferents centres mèdics d’una manera molt més efectiva i barata que els medis terrestres o els aeris (com helicòpters).

Que us ha semblat? No deixa de ser res més que la peculiar introducció d’un treball de recerca, establint la idea bàsica del projecte. Tanmateix, un que s’allunya del que és típic d’un mateix buscant informació d’un tema i exposant-la. Més aviat aquest treball de recerca (tot i que creiem que catalogar-lo d’aquesta forma el subestima) tracta de com dos nois han aconseguit la confiança de desenes de persones per finançar el disseny d’un prototip que pot ajudar a salvar moltes vides i després han portat aquest disseny a la realitat amb un prototip. Un projecte que intenta donar veu i solucionar els problemes que s’han reflectit al llarg de la història. En definitiva, com Drone Niara esdevé una esperança enmig de dificultats, un somriure enmig d’un món pessimista i un símbol de col·laboració.

‘Desafío en el aula’ és un manual pràctic i molt divertit per a dur a la ludificació en forma de jocs d’escapament a l’aula. Un mètode que millora l’atenció dels alumnes i ofereix un món de possibilitats als docents.

Salvador Carrión i Christian Negre, professor de l’Escola Pila de Calella en són els autors. En Christian, ens explica què és la ludificació i ens dona alguns consells per començar-la a aplicar a l’aula.

Per Tots Sants, capes i mocadors grans

És prou conegut l’origen de la festa de Tots Sants. Al damunt d’antigues tradicions per recordar els avantpassats, possiblement a partir de rituals funeraris de les cultures romana i cèltica, l’Església va fer-ne una reinterpretació ajuntant aquelles tradicions a un edifici singular: el Panteó de Roma. Bonifaci IV, monjo benedictí, va ser escollit papa a finals de l’estiu de l’any 608. Podem dir que va ser el salvador d’aquell temple romà dedicat per l’emperador Agrippa als déus més importants de la Urbs. En comptes de demolir-lo, seguint el costum, en va demanar i obtenir la concessió per al culte cristià a l’emperador bizantí Flavi Focas. La primavera següent el Panteó era dedicat a Maria i a tots els màrtirs. Al segle IX, es va ampliar la festa a tots els sants, fixant la data el primer dia de novembre. Un segle després s’afegí a la festivitat el record de tots els difunts, el dia següent, el 2 de novembre. Durant el papat de Bonifaci IV, Mellitus, el primer bisbe de Londres, va anar a Roma per fer-hi consultes en un moment de reformes inicials de l’Església anglesa gràcies a l’impuls dels benedictins. Per al lector curiós, aquesta època és la que retrata –endarrerint els fets uns tres segles i canviant alguns noms– Ken Follet en la seva recent novel·la Les tenebres i l’alba (Rosa dels Vents, setembre 2020).

Així sembla que funcioni la cultura: de manera acumulativa. Naturalment, les darreres mans de pintura són les més visibles, però no les úniques. Curiosament, algunes persones es mostren contràries al costum importat del Halloween, oblidant que és (de moment) la darrera mà de pintura al damunt d’una antiga tradició, la All Hallows Eve, la vigília de Tots Sants, que a mitjans del segle XVI va contraure’s en aquella paraula. Davant d’aquestes i altres ironies dels processos acumulatius, fa certa gràcia sentir que algú acusi la substitució de conspiració anticristiana…

L’actual deriva cap a la por del Halloween oblida del tot que els morts no fan por, fan respecte i els recordem amb afecte perquè d’ells venim.

Si ens fixem en les dites populars sobre Tots Sants, la major part es refereixen a la tardor, als primers freds, als cultius escaients i a menjars calòrics. La persistència d’aquestes dites se’n riu del canvi climàtic i fa sortir les castanyeres quan toca, malgrat que molta gent encara vagi en màniga curta. Hi ha, doncs, una doble tensió, molt productiva des del punt de vista cultural: a la vegada mantenir i innovar, un mecanisme que ens hauria de fer pensar molt als qui dediquem esforços personals i col·lectius a l’educació, als fets culturals. La cultura és una cadena feta de moltes baules, cadascuna afegida a les anteriors; però no hi ha cadena si les baules es dispersen.

El desconeixement de les baules anteriors porta a comprensions poc encertades dels fets culturals. Per exemple, l’actual deriva cap a la por del Halloween (una por sovint ridícula) promoguda per la indústria de fer diners com sigui, oblida del tot que els morts no fan por, fan respecte i els recordem amb afecte perquè d’ells venim. Són sants protectors, no fantasmes amenaçadors. En aquest sentit són més savis molts pobles hispanoamericans que els recorden en la seva fiesta de los muertitos, com podeu llegir i admirar en Sota el volcà, de Malcolm Lowry (El Cercle de Viena, octubre 2016).

Enguany, tant si neva com si fa calor, tant si les autoritats de la salut prohibeixen la venda de castanyes al carrer com si els panellets estan pels núvols (que ho estaran), res no ens hauria d’impedir d’afegir una baula més a la ja llarga cadena heretada: els avantpassats són les nostres arrels, són els sants que ens aguanten perquè són portadors i transmissors d’un esperit molt sant. Recordar-los i venerar-los és un deute nostre si no volem oblidar que som humans.

Editorial del Pare Andreu Trilla

La 4a edició de la PIA&GO recapta més de 31.000 euros

L’Escola Pia de Catalunya destinarà els recursos recaptats als infants i joves en risc.

Enguany sota el lema “Fem-ho possible”, la iniciativa ha superat les expectatives més optimistes de l’organització.

L’edició d’enguany de la PIA&GO, adaptada a les restriccions de la pandèmia, s’ha convertit en la més participativa fins al moment.

L’Escola Pia de Catalunya ha celebrat aquest diumenge la quarta edició de la PIA&GO; una caminada solidària que ha animat a caminar a 1762 participants d’arreu de Catalunya.

Cada inscrit, individualment o en un reduït grup de família o amics, ha caminat o corregut la distància que ha volgut en favor d’una mateixa causa: els infants i joves en risc d’exclusió. Una aplicació mòbil, creada especialment per a l’esdeveniment, ha permès sumar els quilòmetres fets entre les 7h del matí i les 19h.

La PIA&GO és “la mostra que en mig d’una situació extraordinària com la que estem vivint, som capaços d’unir esforços pel que és realment important: transformar la societat” diu l’Antoni Burgaya, director general de la institució.

La iniciativa ha comptat amb la col·laboració de l’empresa de serveis alimentaris Aramark, que ha sumat 8.000 euros a la causa com a patrocinadors oficials de l’esdeveniment. A condició, això si, de superar els 5.000 quilòmetres caminats per part dels inscrits. Finalment, la participació ha sigut superior a l’esperada i es van aconseguir recórrer més de 7.500 km.

“El millor de la PIA&GO ha sigut està corrent per sumar km i pensar que arreu de Catalunya hi havia més de 1500 persones fent el mateix per una mateixa causa” una participant de la PIA&GO2020.

Els recursos econòmics recaptats en darreres edicions de la PIA&GO han anat destinats a diferents projectes educatius i socials que han fet possible que infants i joves en risc puguin gaudir de les mateixes oportunitats. L’educació en el lleure durant l’estiu n’és un exemple, però també garantir la continuïtat formativa de l’alumnat en estudis postobligatoris, entre d’altres.

A més a més, quatre de les participants han tingut la sort de guanyar premis que els col·laboradors Sonos, La Casa de Pineta, Roc Roi Adventures i el Palau de la Música, han donat a la PIA&GO.

Els guanyadors han sigut:

1. Quatre entrades (2 adults + 2 infantils) per aquest espectacle al Palau de la Música.

GUANYADORA: NOELIA BELTRAN NOLLA

2. Un altaveu Multiroom d’última Generació Sonos One.

GUANYADOR: LLUC MOLINA LOPEZ

3. Una excursió amb raquetes de neu per a 5 persones amb l’empresa d’esports d’aventura Roc Roi Advenutre.

GUANYADORA: OIHANA MENDIGUREN

4. Gaudeix de la Casa de Pineta amb mitja pensió per a dues persones adultes durant el pont de la Puríssima.

GUANYADORA: KARLA MULA HERNANDEZ

La PIA & GO és un esdeveniment transversal que reuneix tota la comunitat d’Escola Pia de Catalunya i obert a tothom, on aportar un granet de sorra a través de l’esport, caminant o corrent, a una mateixa causa. Alumnes, famílies, antics alumnes, educadors, voluntaris i veïns poden sumar-se a la iniciativa, participant de qualsevol localitat de Catalunya o, en aquesta edició, del món!

La Carolina Argenté és collita del 2008 amb denominació d’origen Garraf (Escola Pia de Sitges). Va començar a la nostra escola a P3, l’any 1993, i va marxar amb 18 anys per estudiar ADE a la Universitat Pompeu Fabra. Va fer tot el que tocava: màster, treballar a una multinacional com IBM… Però inquieta, curiosa i plena de preguntes, un dia se’n va fer una de ben important a ella mateixa: aquesta és la vida que jo vull? Qui no se l’ha fet mai, aquesta pregunta! Per trobar la resposta… motxilla i tres anys de viatge en autoestop pel sud-est asiàtic, treballant a canvi d’allotjament, col·laborant en projectes solidaris i redefinint la seva trajectòria professional. Natura, art, busseig, suport als altres… la combinació resultant sona d’allò més bé.

Quin és el teu primer record de l’escola i l’últim. Si és que pots escollir…

Molts records inoblidables es troben dins meu quan penso en l’Escola Pia.

Recordo l’olor de l’aula. Un olor càlid i familiar, una barreja dels diferents esmorzars que portàvem a les bossetes. El timbalet, el conill que amb tant d’amor cuidàvem a la classe dels Cargols a p3. Les rotllanes cantant “una plata d’enciam”. Les rialles al pati, els cucs bola sota els arbres, la sala de psicomotricitat i anar en fila de dos en dos agafats de la mà. Més que un record, és un sentiment.

El canvi de parvulari a l’escola i entrar per la porta “dels grans”, donar-nos suport quan ens vacunaven, no poder córrer per les escales, el menjador, jugar al pati, les carpetes, els professors, els pupitres, la sala d’actes, els jocs florals, fer-nos grans i passar de curs. I així, fins a finals de segon de Batxillerat.

A l’escola et van ajudar en algun moment per escollir el teu futur professional?

Quan vaig acabar 2n de Batxillerat, vaig anar a la Universitat Pompeu Fabra on vaig estudiar Administració i Direcció d’Empreses. A 4t d’ESO (si no recordo malament) ens varen fer un test psicotècnic. A mi em van descobrir habilitats de comercial i màrqueting, se’m donaven bé els números i vaig decidir fer ADE, ja que m’obria portes a un gran ventall d’oportunitats.

Quines són les feines que, fins ara, has desenvolupat?

Després de graduar-me, vaig fer un màster en gestió estratègica d’empreses tecnològiques i vaig començar a treballar a IBM com a gestora de projectes a l’àrea d’Operacions de Negoci amb participació activa al departament d’Innovació. Al cap de 3 anys, vaig decidir deixar-ho tot per anar a viatjar pel món i m’he dedicat a ser instructora de ioga, instructora de busseig i actualment soc autònoma en consultoria de posicionament i experta digital.

Vas decidir aturar i marxar a viatjar. Per què?

Sempre he sigut molt inquieta. Pregunto molt ja que m’interessa saber moltes coses. Un dia em vaig preguntar a mi mateixa: realment aquella vida que portava l’havia escollit jo o m’havia deixat portar per la corrent? Així vaig descobrir que volia saber del món, conèixer noves cultures, conviure amb elles, coneixe’m a mi mateixa i decidir com vull que sigui la meva vida. Vaig agafar els meus estalvis, llogar el meu pis i marxar. Vaig començar per Tailàndia i em vaig deixar portar per les aventures que venien i així he viatjat per tot el sud-est asiàtic fent autoestop i treballant a canvi d’hospedatge. Durant el viatge he col·laborat amb projectes solidaris com Vida Útil a Nepal, on vaig fer un taller d’intel·ligència emocional, vaig estar jugant i passant temps amb els nens a una escola o a Myanmar, on vaig donar classes d’anglès a nens d’infantil i de primaria. Però el gran projecte que he desenvolupat és el meu propi personal, que es basa en ajudar tant a les persones com al medi ambient a través de consultoria estratègica per a empreses sostenibles, coaching motivacional i l’art.

Què creus que et va aportar com a persona i com a professional l’escola?

Personalment, l’escola ha sigut la meva segona casa. He aprés a aprendre, cosa que no val només en l’àmbit professional sinó també en el personal. Escoltar, respectar, aprendre a aprendre i, sobretot, l’amistat i la germanor. Es meravellós que a dia d’avui pugui dir que tinc amigues que són com germanes i que les vaig fer al cole. Professionalment l’escola també m’ha aportat. Respecte, treball en equip, dedicació, perseverança, aplicació…Tant l’àmbit personal com el professional es basen en l’actitud, i jo estic molt contenta del que he aprés.

Si haguessis d’explicar la teva escola, quins trets destacaries d’ella?

En base a la meva experiència i com jo vaig viure i recordo l’Escola Pia, destacaria la proximitat, la seva implicació i l’atenció. Sempre he tingut un suport a l’abast, m’han aconsellat i assessorat segons el que em coneixien i m’han apoderat.

Quin és el teu somni professional? On et veus d’aquí 10 anys?

El meu somni professional és apoderar a la gent a que persegueixi els seus somnis i lluiti pel seu camí a la felicitat i ajudar a contribuir en un món millor. No em veig a cap lloc concret d’aquí 10 anys, però si sé que aquest lloc tindrà naturalesa, platja, bones onades, bon busseig, i un entorn tranquil i creatiu que m’impulsi a seguir creant i dibuixant.

Albert, segurament molts lectors no sàpiguen ben bé en què consisteix fer el Noviciat. Ens ho pots explicar una mica?

El noviciat escolapi és un any dedicat fonamentalment a discernir la pròpia vocació de seguiment de Jesús segons el carisma de Calassanç que l’Escola Pia va encarnant en cada moment de la història i a cada lloc del nostre món.

Aquest any de discerniment es viu en una comunitat escolàpia constituïda com a noviciat per tal que a ella anem a fer-hi estada els novicis. És a dir, no és una comunitat preestablerta com a noviciat on els futurs religiosos han d’anar a fer el noviciat, sinó que és una comunitat religiosa designada “noviciat” on hi anem a viure els novicis. I hi anem per diverses raons: perquè té capacitat d’acollida (hi ha espai), perquè pot disposar d’un religiós per tal que faci de mestre: l’anomenat “mestre de novicis”. El mestre de novicis es responsabilitza del nostre aprenentatge i també fa el seguiment del nostre progrés. Però sobre tot, quan una casa s’estableix com a noviciat el que es pretén són vàries coses: que els novicis facin experiència d’un exemple de vida escolàpia; que la comunitat estigui en un lloc proper a alguna institució escolàpia amb la que els novicis puguin col·laborar; i, per últim, que la comunitat que acull els novicis estigui ubicada en un entorn senzill.

És a dir, no és una casa qualsevol la que queda establerta com a noviciat, sinó que a més a més de disposar de mestre i d’espai, és necessari que compleixi una sèrie de condicions com ara que el novicis puguin viure el model de vida comunitària escolàpia, que tingui una institució escolàpia a prop, i que estigui situada en un ambient sense ostentacions ni artificis.

En definitiva, es tracta d’un temps on els novicis anem adquirint un coneixement el més precís possible de l’Orde escolapi: tant a nivell teòric mitjançant els documents fundacionals de l’Escola Pia i la vida de sant Josep Calassanç, el pare fundador; però també a nivell pràctic tot col·laborant amb els diferents projectes que la institució tingui en el lloc on s’estableixi el noviciat, així com vivint en una comunitat.

– Perquè a Mèxic?

Doncs ben bé no sabria dir perquè l’Escola Pia de Catalunya ha triat juntament amb la Viceprovíncia de Les Califòrnies establir el noviciat aquí a la capital de l’Estat de Baixa Califòrnia, a Mexicali. Evidentment, s’han hagut de donar les condicions esmentades anteriorment: aquí a Mexicali hi ha espai per acollir-nos de tal manera que els novicis podem tenir un exemple de vida comunitària; la casa està situada en un entorn humil i té a prop una escola amb la que podem col·laborar; i també disposem d’un religiós que ens fa de mestre: el P. Salvador Riera, Sch P.

Una altra circumstància bé podria ser que dels quatre novícies que conformem el noviciat, tres, Wilver, Javier i Joel, ja vivien a Los Ángeles (Califòrnia): és més fàcil i econòmic traslladar una persona una gran distància (des de Catalunya a Mèxic), que tres (des dels Estats Units a Catalunya). Però la raó de fons l’ignoro.

El que sí és nou, una autèntica novetat -i en aquest sentit bé es podria dir que estem fent història dins l’Escola Pia- és que la Viceprovíncia hagi pogut crear un noviciat propi. Això no vol pas dir que abans no hagin hagut vocacions, sinó que les anteriors vocacions escolàpies havien realitzat el noviciat a Celaya (Guanajuato), a la Província escolàpia de Mèxic.

En aquest sentit, el nostre mestre de novicis, el P. Salvador, en un text publicat al web de la Viceprovíncia de Les Califòrnies (https://epiacalifornias.org/) afirma el següent:

És un gran repte per a la Viceprovíncia [de Les Califòrnies] l’iniciar aquest noviciat en el qual es compromet tota la Viceprovíncia i cadascun dels religiosos. Tots ens hem de sentir corresponsables de la formació que rebin aquests novicis, junts continuarem donant vida a la vocació escolàpia que hem rebut de Calassanç i que ens ha anat arribant a través de tants escolapis que ens han precedit en aquest lliurament als nens i joves especialment als més necessitats.

El quatre novicis som doncs ben conscients de la importància que té per a un orde religiós obrir un noviciat i ens sabem responsables de ser els primers a fer el noviciat a la Viceprovíncia de Les Califòrnies.

– Què creus que aportarà Mèxic al teu noviciat en concret? Afecta el context social?

Ser a Mèxic durant tot un any m’aportarà una nova experiència molt més profunda i enriquidora que la de l’any passat quan només vaig ser-hi un mes. No és el mateix ser-hi durant un mes que viure-hi una temporada més llarga. Tampoc és el mateix venir com a voluntari durant mes, que venir a fer el noviciat.

Evidentment, el context social afecta. Però no només pel que fa al noviciat, sinó qualsevol activitat que hom realitzi: el des d’on es facin les coses és ben important. I si tenim present que estem parlant d’un temps de formació, m’atreviria a dir que encara més.

En aquest cas, considero que és important ser aquí a Mèxic perquè és una forma molt clara d’experimentar en la pròpia pell el que viuen les nenes i els nens més vulnerables d’aquesta part del país. Per exemple, no és el mateix que et diguin que “avui a Mexicali arribarem als 52ºC” que ser al lloc i patir el mateix que les famílies empobrides de Mexicali. Viure al costat dels més vulnerables de la societat et garanteix una perspectiva de la realitat més autèntica.

– En general, aquells qui no estiguin en contacte amb la vida religiosa, pot sorprendre que algú comenci un noviciat i triï aquesta opció de vida. Però encara crida més l’atenció quan algú ho fa a certa edat. Què els diries en aquest sentit?

Aquesta ja és una pregunta més personal. La resposta, per tant, també ho hauria de ser. Val a dir que em trobo a gust seguint la petjades del Crist des del camí obert per Calassanç, un camí de servei als més vulnerables de la societat. I, tot i que l’Escola Pia ofereix diferents modes de col·laborar en els seus projectes a favor de l’educació de la infància i la joventut, personalment opto per la vida religiosa perquè entenc que aquesta forma de vida m’ofereix l’oportunitat de fer una entrega total al Senyor de la mateixa manera que ho va fer Jesús. Entrega total de la meva persona que s’ha de fer més evident mitjançant el compromís dels consells evangèlics -els coneguts vots religiosos. Vots que, si Déu vol, assumiré en finalitzar el noviciat. I també, és clar, perquè trobo molt valuosa la vida en comunitat.

En definitiva, no hi ha cap argument de pes, doncs si bé tots els implicats en l’Escola Pia, tota la família escolàpia, anem seguint el Crist des del carisma calassanci, l’opció de fer-ho des de la dimensió específicament religiosa és només un tema de vocació, de sentir-te cridat i estar disponible, i trobar-te a gust. De fet, sempre m’ha impactat molt el testimoni dels i les religios@s que he tingut l’ocasió de conèixer. I d’aquí, potser, em neix la vocació a la vida consagrada.

Ingressar en la vida religiosa, en el meu cas als 59 anys, deixa en evidència que era un tema que sempre havia estat present al llarg de la meva vida però que d’alguna manera quedava supeditat -o, per millor dir, condicionat-, a altres realitats. No ha estat fins ara que, lliure de les subjeccions que m’ho impedien i després d’un temps de discerniment i acompanyament espiritual amb el P. Josep Mª. Rierola Sch P, he pogut comprometre’m de ple. De fet, però, fa molts anys ja havia estat vivint en una comunitat escolàpia. I des d’aquells dies passats que m’he dedicat a l’educació del jovent. Ara, doncs, el meu ingrés en el noviciat es pot veure com aquell “retorn” del Fill pròdig de la paràbola de l’evangeli de Lluc (Lc 15,11-32) -sempre mantenint les distàncies, és clar!

– I perquè Escolapi?

Perquè en algun moment de la meva vida vaig sentir el següent missatge de Calassanç:

“I ja que professem ser autèntics Pobres de la Mare de Déu, en cap circumstància menysprearem als nens pobres; sinó que amb tenaç paciència i caritat esmerçarem esforços en enriquir-los de totes les qualitats, estimulats especialment per la Paraula de el Senyor: ‘El que vau fer amb un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu’” [Mt 25,40] (Constitucions de Calassanç, n.4 i Constitucions de l’Escoles Pies, n.7).

Així doncs des que vaig conèixer aquest missatge, i donat que, sempre que he pogut, m’he dedicat professionalment a l’àmbit de l’educació i acompanyament del jovent -dedicació que he tingut la sort de poder exercir tant a escoles com a parròquies- era bastant fàcil que acabés optant per seguir a Jesucrist segons el carisma de Calassanç. Ben bé es podria dir que el carisma calassanci m’ha estat acompanyant d’una manera constant al llarg de la meva vida.

Evidentment, en prendre aquesta decisió, també cal tenir present el testimoni dels pares escolapis que he conegut. Un testimoni tan atractiu com atraient.

– Quan i com vas decidir iniciar aquest camí?

Doncs ara fa uns 10 anys vaig sentir que era el moment oportú d’iniciar un camí que feia temps estava ajornant. Després d’un període dedicat a fer classes a secundària, vaig començar a fer experiències de voluntariat social internacional per diferents països llatinoamericans.

El 2010 faig estar a Guatemala amb l’Ong Fe i Alegria dels pares jesuïtes; el 2012 vaig anar amb l’Ong Enllaç Solidari dels pares claretians a la missió que tenen a Guajarà Mirim (Rondônia, Brasil). Impactat per aquestes experiències, durant el curs 2011-12 vaig participar en una formació de Voluntariat Social Internacional impartida per Volpa (Voluntariat Pare Arrupe) al Casal Loiola de Barcelona. Acabat el curset i ja finalitzant l’any 2012 des de Volpa se’m va oferir de fer un voluntariat de llarga durada (un any) amb el món indígena, a Guamote (Riobamba, Equador) també amb l’Ong Fe i Alegria.

En tornar a Catalunya, l’any 2014, vaig començar un treball de discerniment acompanyat i d’autoconeixement que va desembocar en demanar l’ingrés a l’Escola Pia, l’any 2019. Així, durant el curs 2019-20 vaig fer el prenoviciat a la comunitat escolàpia de la parròquia del Carme de Barcelona i enguany soc aquí a la comunitat de Mexicali (Baixa Califòrnia, Mèxic) fent el noviciat amb altres tres novicis procedents de Los Ángeles (Califòrnia, Estats Units).

– Com conjuga la teva vida anterior en tot aquest procés?

Doncs, com ja he dit abans (disculpeu la repetició), des que vaig conèixer el missatge de Calassanç citat anteriorment, juntament amb el testimoniatge actual d’alguns pares escolapis, de les experiències que he tingut ocasió de viure a l’anomenat Tercer Món apuntades a la pregunta anterior, i després d’observar que la meva vida no s’ha allunyava gaire de l’àmbit educatiu, vaig veure que havia una certa continuïtat entre la meva vida passada i l’actual. D’aquí que fer el pas de comprometre’m amb la vida religiosa comunitària escolàpia no signifiqués un salt al buit, ni tampoc trencament brutal amb la meva vida anterior. En certa manera, hom podria dir que tot conduïa -la mà de Déu, diran alguns lectors- a optar per iniciar el camí de religiós escolapi.

– Quin és el canvi més gran que creus que estàs vivint o que viuràs arrel d’això?

Si bé acabo de parlar d’una certa continuïtat en la meva vida, gràcies a aquesta nova qüestió, puc parlar-vos ara dels canvis, del trencament que significa ingressar a la vida religiosa. No obstant, més que de canvi, jo parlaria de canvis. Canvis viscuts amb suavitat, tendrament, no pas d’una forma brusca.

El canvi més gran i segurament més evident és el pas de viure sol a casa meva a viure en comunitat.

Un altre canvi, l’identificaria amb el pas de no tenir cap altra guia que la meva sensibilitat cristiana vers els més desfavorits de la societat, a seguir el guiatge que proporciona Calassanç. No vull pas dir que la guia de Calassanç sigui diferent a la de l’evangeli de Jesucrist, sinó que ara puc fer el mateix que intentava fer diguem-ne “per lliure”, des d’una institució que reuneix en si mateixa els valors evangèlics amb el món de l’educació.

Més canvis: la disponibilitat tant de temps i espai, com de la voluntat: abans obeïa a l’horari propi de la meva professió ara, en canvi, haig d’estar disponible per a servir allà on digui un altri (el germà escolapi responsable de l’Orde), durant el temps que calgui i fent el que toqui fer allà on sigui enviat per tal de tenir cura de la formació dels nois i noies empobrits.

I a banda d’aquesta obediència / disponibilitat, també cal tenir presents com un canvi ben significatiu a la meva vida, els altres dos consells evangèlics de pobresa i celibat que des de ja estic començant a viure en el si de l’Escola Pia

Gràcies per aquesta entrevista Joana! Trobo que ha estat una molt bona oportunitat per donar a conèixer com Déu va guiant les nostres vides. Una abraçada per a tu i per tots i totes que ens llegeixen.

Forma part del cartell de premis Sant Jordi, de l’Institut d’Estudis Catalans.

La Fundació Joan Profitós, sota el patronatge de l’Escola Pia de Catalunya, i la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, convoquen conjuntament una nova edició del Premi Joan Profitós. La finalitat del mateix és estimular la reflexió sobre les accions pedagògiques que malden per desenvolupar íntegrament la persona.

El premi rep el nom de Joan Profitós (1892-1954), escolapi, parvulista i pedagog que, gran promotor de la llengua i la cultura catalanes. Va ser autor de llibres de lectura i de narracions per a infants i el creador de la Biblioteca Pedagògica de l’Escola Pia.

Al llarg de 31 anys, s’han premiat obres d’àmbits tan diversos com les matemàtiques, l’educació física, la psicologia o els successius plans d’educació. Entre d’altres premiats, hi ha Francesc Torralba, per Pedagogia del sofriment; Xavier Blanch Gisbert, la reforma educativa dels noranta o les reflexions d’Andreu Clapés Flaqué a Jo també faig classes a la UAC. Miquel Àngel Prats i Fernández va ser el guanyador de la darrera edició per “10 lliçons per a un ús ètic, saludable i responsable de les tecnologies digitals”.

Consulta aquí les bases de la convocatòria

Jurat

El jurat del premi serà format per sis pedagogues i pedagogs de diferents universitats catalanes proposats per la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia. En aquesta convocatòria, componen el jurat Joan Mallart (UB), com a president; Josep Gallifa (URL), Conrad Vilanou (UB), Elena Venini (URV) i Núria Rajadell (UB), com a vocals, i, com a secretari, Marià Baqués (URL).

Amb un import de 2.500 euros, el guardó reconeix assajos i estudis amb un contingut que giri al voltant de l’acció educativa. Aquest pot ser una reflexió pedagògica o bé una anàlisi d’aquest àmbit, escrits en llengua catalana.

Des del 1683, aproximadament, cada mes de juny un grup d’alumnes es gradua i deixa l’Escola Pia. Imagineu els milers i milers de joves que han passat per les nostres aules abans de matricular-se a la universitat, incorporar-se al mercat laboral o viatjar pel món? Alguns van començar a ser ‘escolapis’ només amb 3 anys i se’n van anar amb 17… això suposa unes 15.300 hores als passadissos, al pati o a l’aula de la seva escola!

Tots aquests joves (i aquestes des dels anys 1970) se’n van plens de records, vivències i aprenentatges… que encara que potser no ho sàpiguen els hi han deixat empremta a nivell personal i acadèmic. Han fet amics, han après a llegir i escriure o física i química, s’han construït com a persones obertes i compromeses, han descobert coses de si mateixos i del món i, potser amb una mica de sort, pistes sobre com volen que sigui el seu futur.

“Enguany, des de l’àrea de Participació, que s’encarrega de dinamitzar la Xarxa Alumni de l’Escola Pia de Catalunya, ens vam proposar conèixer quins records s’emportaven del seu pas per la nostra institució, quins aprenentatges… i recordar-los a tots ells que la relació amb nosaltres no s’acaba, sinó que són i sempre seran, si ho volen, Escola Pia. Deixen de ser alumnes però si, si ho desitgen, volen poden continuar vinculats amb nosaltres a través del voluntariat, de formacions, d’activitats… “ explica en Jordi Vilà Font, responsable de l’Àrea.

Per treballar aquest sentiment de pertinença, allò que ens uneix –hagin estudiat a Moià o a Barcelona, siguin antics alumnes de l’ESO o de Batxillerat–, es va posar en marxa una iniciativa: es van crear els “Quadernets I ara què” que es van compartir via e mail amb tot l’alumnat de segon de Batxillerat d’alguna de les 13 de les nostres institucions que ofereixen aquella etapa. D’una manera lúdica i divertida, se’ls plantejaven preguntes i se’ls oferien les propostes de vincle i, de manera voluntària, van contestar. Per complementar-ho, antics alumnes d’entre 18 i 35 anys de les diferents escoles, oferien el seu testimoni sobre què recordaven de la seva escola, quins valors han adquirit o…

Sabeu a quina escola els hi recorda la seva? A la majoria, a l’Institut de Merlí. I sobretot s’emporten records del seu professorat perquè “m’ha ajudat a ser qui sóc”, “he crescut amb ells…”; però també amistats que duraran tota la vida, coneixements, eines per créixer personalment i professionalment o, fins i tot, alguns afirmen que han descobert la seva vocació. Després de tants anys, també hi deixen coses: alguns reconeixen que alguna pintada a la taula, “molts moments i records, de millors i de pitjors, però tota una vida”, “casa seva, l’escola és casa” o “la infantesa” i, per què no dir-ho, “nervis, estrès, tensió”.

Per a ells, “un bon educador o educadora” és aquell qui explica super bé (37%), que t’ajuda quan ho necessites (30%) i que et sap comprendre (26%). També tenen clar que Tomàs Molina va ser alumne de l’Escola Pia com ells (62%), així com la Suu (44%), la Judit Neddermann (41%), el Mag Lari (37%) o el Nandu Jubany (33%) entre altres. I que la nostra institució no sols la conformen escoles: un 57% dels que han respost l’enquesta coneix la Fundació Educació Solidària i la Fundació Servei Solidari, un 31% voldria col·laborar en projectes d’educació en el lleure i un 28% fer-ho en països vulnerables. El 51% coneix la nostra tasca en l’educació en el lleure.

Vam voler parlar de valors amb ells i elles. Volíem saber si compartien els de l’Escola Pia i aquesta és la resposta: el 79% es consideren acollidors, el 76% participatius i el 69% oberts, el 58% es consideren innovadors, el 57% transformadors , el 42% arrelats i el 29% cristians.

Un quadernet similar va ser compartit amb alumnes de 4t de l’ESO i, en properes edicions, s’enviarà també a l’alumnat de cicles formatius. Aquesta és la primera acció d’una sèrie en aquesta línia.

En Guillem Carreras és actualment professor d’Història i de Cultura Religiosa a l’Escola Pia Sant Antoni.

Durant les darreres setmanes, el pla pilot del Departament d’Educació per incorporar l’assignatura optativa de religió islàmica, ha sigut un dels temes més polèmics del sector educatiu. En Guillem Carreras, professor de Cultura Religiosa, explica com ho portem fent, des de l’Escola Pia, des de fa més de 13 anys.

“La intenció de la Conselleria d’Educació d’implantar un pla pilot per impartir religió islàmica a les escoles públiques ha aixecat certa polseguera i ha creat la darrera polèmica de la comunitat educativa. Però com sempre, si defugim de l’arena i dels focus de l’actualitat trobem que alguns d’aquests debats ja s’han superat en algunes escoles, com és el cas de l’Escola Pia, que ja fa 13 anys que es van canviar les classes de Religió Cristiana per Cultura Religiosa. Això és una decisió prou valenta tenint en compte que a hores d’ara encara el bisbat pica la cresta als responsables de la Pastoral perquè no s’explica la religió com segurament ells voldrien.

Des de l’Escola Pia apostem per reconèixer la diversitat religiosa i/o cultural que indubtablement tenim a la nostra societat i, com a conseqüència, també a les nostres aules.

En aquest sentit, la ja clàssica pregunta d’inici de classe de Cultura religiosa que demana amb quina religió s’identifica l’alumnat fa temps que es respon amb una diversitat de respostes equivalent a l’heterogeneïtat de l’aula, i és des d’aquí d’on es parteix.

El que proposem des d’aquesta matèria és conèixer els trets fonamentals de les diferents religions, explicar que són les creences, els ritus, quines semblances i diferències hi trobem, promoure l’intercanvi i el diàleg interreligiós, etc. Com a exemple d’alguns d’aquests itineraris, en acabar l’ensenyament secundari obligatori, el nostre alumnat ha pogut visitar una mesquita, una sinagoga, un temple sikh, un temple budista, etc.

Aquests objectius s’intenten assolir allunyant-nos de l’ortodòxia i el dogmatisme i entenent l’element religiós com una part indestriable del nostre entorn social més proper.

En un món on cada vegada hi conviuen més cultures i per tant més religions, el fet de tenir nocions bàsiques i conèixer-les ens pot ajudar a teixir ponts per tal de promoure la comunicació i la convivència entre comunitats.

En definitiva, la religió és una realitat cultural viva a la que no li podem donar l’esquena i l’assignatura de Cultura religiosa pot esdevenir una bona eina per afrontar aquests nous reptes.”

És prou conegut que, entre les figures que exemplifiquen alguns models culturals on recolza el que anomenem la cultura europea, n’hi ha dues de ben contraposades: Abraham i Ulisses. Val la pena recordar-ho, en aquest inici de curs tan atípic.

Ulisses, al llarg de tot el relat de l’Odissea, fa un camí en cert sentit circular: ha sortit de la seva Ítaca natal, i acaba tornant-hi. Cert que, com diu el poeta, no hi torna amb les mans buides, sinó que fruit de l’atzarós viatge, hi arriba empobrit per fora però enriquit per dintre amb un arreplec d’experiències que l’han convertit en «un altre». Tant és així que no és reconegut per ningú, si exceptuem el gos i l’antiga dida quan li palpa la ferida de la cama. Fins Penèlope s’ha d’assegurar astutament que es tracta de debò del seu marit, en una escena commovedora. Torna, doncs, tot i no ser ben bé «el mateix»; però el seu camí humà sembla que consisteixi a tornar al punt de partida.

Abraham, el patriarca del llibre del Gènesi, en canvi, surt de casa seva per no tornar-hi mai més. Aquesta és una diferència que es pot considerar fonamental des del punt de vista antropològic. Està clar que, a mesura que fa camí, l’experiència acumulada el converteix també en «un altre»; però fa la impressió que es desplaça sempre endavant, i el seu punt final no és tornar a Ur, d’on se n’havia anat anys enrere, sinó acabar a la cova de Macpelà, en territori estranger, la cova que era el sepulcre de la seva dona Sara, i que des d’ara serà el sepulcre de tots dos. Podem considerar, potser, en aquest model, una mena de fidelitat diferent de la grega?

Per a Ulisses, la pàtria a la qual s’ha de mantenir fidel és abans que res el lloc de naixença, per bé que lligat, és clar, a la dona, al fill, als criats, a la dida, al gos. Així es comprèn que li calia tornar com fos al lloc. Per a Abraham en canvi sembla que la pàtria entesa com a lloc perd pistonada i és desbancada per la fidelitat a les persones, per bé que lligades, és clar també, a un lloc determinat. Hi veig com una inversió en el terme de destinació del camí humà, un canvi, una opció molt significatius.

Quin dels dos models acabarem afavorint quan parlem de «tornar»? Això acabarà decidint sobre el sentit real del que volem dir quan es parla de «nova normalitat». M’atreviria a dir que el model encarnat per Abraham, ultra ser «més obert» pel fet de referir-se a persones i no a llocs i per la seva manca de «marxa enrere», és molt més adient al nostre propòsit educatiu. Tornar, tornar a l’escola, tornar a «la normalitat», sí… però perquè la persona ocupi el primer lloc de destinació i no els simples costums, els hàbits de la tribu, la vida «d’abans». Ens hi juguem molt. Tornar «diferents», segur, però a més, tornar a les persones. Bona «tornada»!

L’Alifara és la festa de celebració que els pagesos solien fer de cara al final de la temporada de collites i on compartien, amb altres pagesos, el resultat dels fruits que havien estat sembrant durant el curs. Els equips directius d’Escola Pia celebren anualment l’Alifara, amb la mateixa intenció amb què ho feien els pagesos: compartir i posar en comú els fruits recollits durant tot el curs.

Enguany, però, ha sigut una Alifara a distància, i cadascun dels equips directius s’han trobat a la seva escola o institució per connectar-se en línia amb la resta de companys i companyes d’Escola Pia.

L’Alifara també és el moment en què es dóna la benvinguda als nous càrrecs directius i s’acomiaden aquells que els deixen. En Toni Burgaya, director general d’Escola Pia, ha volgut fer un reconeixement especial a aquestes persones que, durant uns anys, han estat compromesos amb aquests càrrecs i oferint el seu servei a la institució.

Al seu torn, l’Eduard Pini, provincial d’Escola Pia de Catalunya, ha encoratjat a tots els presents a seguir sent motor de canvi i d’acompanyament per tots els membres que formen part de l’acció eduactiva i social.

La trobada ha repassat els temes cabdals de l’actualitat de la institució, així com una ràpida revisió del curs. També s’ha fet especial menció als objectius els quals caldrà posar més esforços de cara al curs vinent.

L’Escola Pia, tanca un curs escolar extraordinari amb dues idees clau. En primer lloc, la satisfacció d’haver finalitzat un curs difícil per a tothom, amb la convicció d’haver pogut acompanyar als alumnes i usuaris d’Escola Pia. La segona idea clau, és que hi ha un projecte comú sòlid, que permet tenir esperança de cara a seguir millorant com a institució i poder fer possible la missió de transformar a través de l’educació.

#xarxaQuinze97

El primer cop que la Marta López Costa va entrar a l’Escola Pia Mataró tenia 3 anys i començava P3. Segur que no podia ni imaginar que algun dia, molts anys després i com a experta, codissenyaria aules de la que havia estat la seva escola fins a 2n de Batxillerat (2006), com havia estat la del seu pare i, des d’aquest curs 2019-2020, és la de la seva primera filla. La Marta és doctora en educació i tecnologies digitals per la Universitat de Barcelona, professora a la mateixa universitat i als Estudis de Ciències de l’Educació i Psicologia de la UOC, i membre del projecte de recerca Smart Classroom que busca codissenyar espais d’aprenentatge per a diferents tipus de centres educatius i implementar-los.

El meu primer record de l’escola

El pati d’infantil, hi havia unes rodes de ciment… Ara és nou, és on juga la Lia, la meva filla. Vaig ser-hi molt feliç. Dels últims anys, del batxillerat, recordo el tracte molt proper amb els professors, que ens feien sentir a casa. Aquest bon ambient també el vivíem entre companys. Encara ara quan els trobo pel carrer els sento propers. Aquella vocació dels meus professors, anava més enllà del que era una feina, ens arribava: així entra l’aprenentatge. Recordo també l’angoixa de l’últim curs, la selectivitat, l’accés a la universitat… Ens van fer una sessió de meditació amb un vídeo i tots vam acabar plorant! Ara saps que no n’hi ha per tant però aleshores…

Vocació pel món de l’educació

Sempre m’havien interessat els estudis més socials. No sóc de números! M’agradava el tracte amb les persones i va ser a través d’una optativa, lligada a la psicologia, que vaig veure per on m’interessava enfocar-me. Vaig escollir pedagogia. No recordo que treballés la meva vocació directament a l’escola però sens dubte se’m devien quedar gravades aquelles maneres de fer, la passió, com la del Toni Aguilar a Filosofia o del Manel Trenchs a Art.

Per a mi, un bon educador és aquell que és un apassionat de la matèria que ha d’impartir, que tracta els alumnes per igual i de manera que generi amb ells un vincle d’afecte sense el qual és impossible aprendre. I que sigui un professional amb inquietuds: per conèixer les persones que té davant a l’aula, per les noves metodologies o per analitzar i millorar la seva pràctica.

L’escola com a mare

Vaig decidir portar-hi la Lia perquè l’escola s’ha adequat als temps, a més de mantenir la filosofia i valors d’abans. Recordo la meva etapa de forma molt positiva però no busco un ensenyament tradicional avui per a la meva filla. El SUMMEM ens va convèncer al meu home i a mi: el treball de forma competencial i per projectes, amb una reflexió de fons i amb docents formats per a això. Ara treballen continguts de manera transversal i multidisciplinar.

La tornada a l’escola… 10 anys després!

El curs 2017-2018, amb els meus companys de projecte de recerca, vam tornar a l’escola. Vam fer sessions amb mestres, alumnat i famílies, per codissenyar plegats una aula de primer de primària. Entre tots i totes, vam fer emergir idees i necessitats, vam definir un prototip de l’espai. Quan vaig entrar a l’escola, em vaig trobar amb molts que havien estat professors meus. Va ser una sensació… vaig haver de canviar el xip! Ara érem companys: junts anàvem a treballar per millorar l’espai de la meva escola. Que gratificant!

L’aula ideal

No hi ha un únic model ideal: l’aula s’ha d’adaptar a l’escola, a l’alumne, a l’ideari del centre… però sí que hi ha uns principis que haurien de tenir totes. Per exemple, han de respectar el principi de flexibilitat: l’aula ha de permetre treballar en grup però també de manera individual, ha d’adaptar-se a les diverses metodologies i necessitats de l’alumnat… Segon principi, el de benestar i comoditat per a l’alumne i el docent. O el d’oferir multiplicitat de recursos, des de papers a elements digitals, que donin suport i ajudin al procés d’aprenentatge.

Era tan necessari aquest canvi de les aules! La pedagogia és el pilar principal però l’espai i la tecnologia digital han d’acompanyar. Les escoles han fet un canvi metodològic molt important en els darrers anys: han apostat per projectes més actius i dinàmics centrats en l’estudiant, el treball col·laboratiu, l’aprenentatge-servei… i els espais continuen sent els mateixos! Ara és el moment que els espais s’adeqüin a aquestes metodologies actives i actuals.

Finalment, agraeixo a tot el professorat l’esforç i la transformació que han fet degut a la situació actual, en especial a les mestres d’infantil de l’Escola Pia de Mataró.

D’un ‘no’ poden néixer molts ‘sí’; d’un moment trist, moltes alegries. I si no, que els ho preguntin a infants i joves de Mexicali, Tijuana i Ensenada que viuran un estiu emocionant gràcies a “Bailando con las emociones”, projecte nascut del treball conjunt d’educadors catalans i mexicans vinculats a l’Escola Pia. El passat abril, la Fundació Educació Solidària suspenia el seu voluntariat d’estiu 2020 davant la situació de pandèmia mundial. En lloc de creuar-se de braços, voluntaris que anaven a Mèxic (vinculats a l’Escola Pia de Vilanova, l’Escola Pia de Sitges i l’Escola Pia de Sabadell) van decidir posar en comú la seva experiència per fer un recull de contes i activitats que permetessin als nens i nenes de l’altra banda de l’oceà treballar les seves emocions en moments tan difícils com els que vivim i conèixer les tradicions catalanes. I van engrescar altres educadors i il·lustradors per fer-ho possible, alguns de l’Escola Pia Nostra Senyora i del Lleure Jordi Turull. Es va crear un equip mixt amb professionals de Educación Solidaria en las Californias i, en lloc d’avions, a cop de zoom i drive, viuen el seu voluntariat. No hi ha virus capaç de detenir la il·lusió i la vocació d’aquells que estimen.

“Què són aquestes papallones que tinc a l’estómac? De quin color és la sorpresa? Com puc fer desaparèixer l’angoixa?”… potser alguns nens i nenes es fan aquestes preguntes i no hi troben resposta. Reconèixer i entendre el que sentim, el que ens passa pel cap i pel cor, ens ajuda a viure millor i a relacionar-nos amb nosaltres i amb l’altre, millor, més feliços.

La Lídia Roche, coordinadora de menjadors de l’Escola Pia Sitges, ho té clar. Des de fa temps treballa les emocions amb la canalla de la Colla Castellera de la qual forma part i s’ha format en tallers: “és important aprendre a detectar i gestionar les nostres emocions. Quan més? Doncs en els moments de canvi, perquè és quan més surten. Si tens recursos i aprens a detectar-les, pots portar un dia a dia com el que vivim, sense escola i tancats, millor” ens explica. Per això, en saber que no podria fer el seu voluntariat d’estiu a Mèxic, va tenir la idea de proposar un recull de contes i així generar un material didàctic basat en emocions i tradicions catalanes a nens mexicans que, sense voluntaris catalans, viurien un estiu ben diferent.

“Les emocions i sentiments formen part del dia a dia, també dels infants. Però com que són petits els costa reconèixer què els passa: saben identificar molt bé quan estan tristos i contents però no el perquè. Llavors viuen un volcà d’emocions que no saben posar a lloc… Treballar-ho és important perquè puguin estar bé emocionalment, tenir equilibri, reconèixer qui són i com, per fer front a allò que viuen i, de grans, això els ajudarà a superar obstacles del dia a dia. A partir d’aquí pots desenvolupar valors com l’empatia cap a l’altre, tan important, que t’ajuda a viure amb l’altre, en comunitat, a formar part d’un grup… el millor regal” ens diu la Clara Carrasco, mestra d’infantil de l’Escola Pia Sabadell i també part de l’equip.

“Arran de la situació viscuda pel COVID, el voluntariat de la FES s’ha cancel·lat però els projectes són més necessaris que mai. El grup de voluntaris som una petita família i una de les companyes va llençar una idea. No va fer falta molt més per afegir-se al projecte!” ens comparteix l’Alberto Rodríguez, professor de secundària i batxillerat de l’Escola Pia Vilanova, qui va participar el passat estiu com a voluntari als Caliveranos d’Ensenada. Enguany, repetia experiència: “com a antic alumne ja tenia coneixements que es feien activitats en altres països, gràcies a professors com l’escolapi Ramon Novell. Viure un voluntariat et canvia i serveix per aprendre moltes coses: de la gent amb qui ho comparteixes, de la gent a qui va destinat el projecte i d’un mateix. Pels nens i nenes a qui va destinat suposa un gran impacte per les seves comunitats, un impacte tan gran com el que rebem els voluntaris en sentir l’acollida que ens regalen” afegeix. La Clara també va ser voluntària a la mateixa ciutat i repetia enguany: “impregnar-me d’altres cultures em fa créixer com a persona, trencar prejudicis i obrir-te a altres maneres de fer. Poder compartir i vincular-te als projectes d’allà, amb l’afecte que hi posen, t’omple de vida! És una satisfacció brutal com ho reben els nens, amb humilitat, gratitud i respecte cap a l’altre, formant comunitat. És fantàstic! Vaig veure la necessitat d’afecte i, quan hi vas, els mostres que no estan sols. Dedicar el temps a l’altre és el regal més valuós que li pots fer: escoltar-lo, impregnar-te d’ell. Et fa aterrar i tocar de peus a terra treballar amb gent disposada a ajudar, sense importar d’on véns, com ets… tots per un objectiu. Aquest desig de transformació és el que uneix, fa fer una pinya i seguir endavant!”.

La Laia Torres, companya d’extraescolars a l’Escola Pia de Vilanova, també és repetidora: “Conviure amb la gent de Tijuana em va obrir els ulls en molts aspectes però sobretot em va fer saber obrir el cor i saber somriure sempre! Vaig conèixer gent molt implicada i compromesa amb la seva tasca i mai estaré suficientment agraïda a tots els que van fer que passés tants bons moments allà”. Per això, tampoc no va dubtar a unir-se a la crida de la Lídia perquè “els nens sempre tenen la necessitat de saber, conèixer, imaginar, jugar, etc. Si per la situació actual que estem vivint no podran tenir un estiu 100% normal, doncs haurem d’intentar aportar el possible per fer que gaudeixin dels seus dies igualment”.

Vuit personatges de conte donen vida a set emocions (por, fàstic, tristesa, sorpresa, alegria, ràbia i amor), cadascuna amb el seu color, perquè els més petits puguin comprendre i sentir-les. Cadascun dels contes van acompanyats d’il·lustracions, d’una fitxa de coneixement i d’una proposta d’activitats, així com d’un diccionari de tradicions catalanes. Cada conte té una versió audiollibre feta per joves monitors mexicans per als més petits.

Per què aquest treball a partir de l’art? La Yajaira Villaseñor, il·lustradora i del Departament de Comunicació d’Educación Solidaria en Las Californias: “durant la infància, treballar amb històries i dibuixos, ens brinda eines bàsiques de com veure’ns a nosaltres mateixos, construir confiança i traduir les emocions i impulsos i saber què fer amb ells. Ens ensenya l’empatia i, en sentir-nos acompanyats –hi ha satisfacció en crear però també hi ha goig quan algú ens coneix i reconeix a través d’allò què fem-, el meu art ens transforma en el nostre art”.

Amb aquest material, a través d’una pàgina de Facebook, els ‘tios’ i ‘tias’ dels Caliveranos, activitat d’estiu d’Educación Solidaria en las Californias, acompanyen els més petits del seu projecte però també l’alumnat de l’Institut José Calasanz i de les Escuelitas de Tareas, a viure les emocions.

La Briana Blanquet, responsable dels Caliveranos, afirma que “volem que els nostres nens i nenes comprenguin que és normal sentir-se uns dies tristos, enfadats o amb por, però també que descobreixin que en aquests dies d’aïllament social, l’alegria, la sorpresa i l’amor també han estat presents a les seves llars a través del joc, activitats o converses. Desitgem que els nens es donin l’oportunitat de viure cadascun dels colors en la seva vida, blau si està trist o groc si està content, que identifiqui cada emoció per trobar el balanç entre el nerviosisme i la calma. Cal que siguin conscients de les seves emocions i de les emocions dels altres, només així es comprendran i s’estimaran com a persones extraordinàries”.

La Lídia ho va tenir clar: “vaig pensar que si posàvem aquest projecte en marxa, d’alguna manera, els infants i joves mexicans no es sentirien sols en aquests moments. Hem creat un vincle amb ells i amb els companys d’allà. Fa molt de temps que volia viure un voluntariat i finalment, vaig decidir que fos aquest 2020. L’he viscut diferent però… ara sé que aniré a Mèxic, segur, perquè he fet un lligam, he compartit un projecte, reunions… Tinc ganes de trobar-me amb les persones amb qui he compartit un somni d’un estiu emocionant, d’aquí i d’allà” assegura la Lídia, qui ja compta, com tots, els dies que queden per l’estiu 2021.

L’equip

Gràcies a Lídia Roche, Rosi Dos Santos, Laia Torres, Briana Blanquet, Celeste Hueso i Àngels Doñate (autors de contes i activitats) i a Abel Massana, Alberto Rodriguez, Clara Carrasco, Emilio Amella, Imma Dorda, Mercè Ribas, Núria Mareca i Yajaira Villaseñor.

Si feu un cop d’ull al diccionari de sinònims, hi trobareu trenta-cinc variants possibles per a una acció tan senzilla a primera vista. I és que no saps ben bé quina d’elles fer servir a l’hora de tancar certes coses. Per tancar una porta o una finestra, per exemple, no hi ha problema; però per tancar un curs que ens ha presentat situacions tan inèdites i un final força desolador (platges i bars plens i escoles… buides!), ja no saps gaire com posar-t’hi.

Amb tot, com que no es tracta ben bé de «tancar» l’aprenentatge, ni la capacitat de pensar o de salvaguardar la nostra llibertat, sinó, simplement, d’un tràmit de calendari, potser no cal posar-se tan tràgics i fer-nos fonedissos com si no hagués passat res… El problema, però, és que sí que ha passat! I això caldria «no tancar-ho» de cap de les maneres.

Ens podria venir al cap una curiosa frase de l’evangeli (Lc 10): «quan hàgiu fet el que us estic dient, digueu: ‘som uns criats inútils, el que havíem de fer ho hem fet’.» D’entrada sembla una contradicció evident: si hem fet el que havíem de fer, per què som inútils? Si captem, però la ironia de tot el fragment, llegint-lo sencer, ens adonarem que la frase és per posar en relleu l’absoluta manca de comprensió dels deixebles respecte del que Jesús els està dient. I com, doncs, podran portar-ho a terme si ni ho entenen?

¿No és una mica aquesta, la percepció que podem tenir en aquest «final de curs», que ben bé no sabem de què és final i de què no? Malgrat tot, hem treballat de valent, qui podria dir que no! Encara ens fan mal els ulls i el cap de tantes hores davant la pantalla, i de fer el que mai no havíem fet, ni hauríem somiat de fer. El que havíem de fer ho hem fet… Ens mereixem unes vacances! Però qui ens treu de sobre la impressió de desconcert? Som uns servents inútils? No acabem de comprendre del tot el que ha passat ni el seu abast. I ens movem en la incertesa de cara al curs vinent…

I si ens poséssim en sintonia amb la fina ironia de Jesús, davant d’uns deixebles desconcertats perquè no comprenien el que els estava dient? Podria ser una bona base per a fer unes vacances reparadores. Riure’ns de nosaltres mateixos, de la nostra desorientació, del guirigall de notícies, ordres i contraordres, i deixar que l’humor ens airegi i ens pacifiqui? Per què no?

Alguns educadors assenyats (homes i dones, que consti) han dit als pares dels alumnes que no han acabat de reeixir del tot en alguna matèria, una frase equivalent a: «el que no hagin après en aquest curs ho aprendran el curs que ve, que la vida és llarga». Desdramatitzar, posar les coses a lloc, fer servir la perspectiva adequada, prendre distàncies… Pot ser una bona manera de «tancar» aquest curs que recordarem tota la vida? Potser sí que és això, el que necessitem. Després de l’efervescència de tres mesos de bombardeig de malalts i de morts, de caos i de no saber on som, una mica de calma ens anirà bé a tots. I si algú creu que tot és tan seriós que no ens podem permetre la més mínima relaxació, qui sap si no li aniria bé la més que irònica cura de cavall que Jesús va fer servir davant dels seus deixebles esporuguits (Mt 10): «no tingueu por dels qui maten només el cos» i ja no poden fer res més! Va, «tanquem» el curs? Traguem-li ferro. Riguem-nos pacíficament de nosaltres mateixos i de les nostres pors. La nostra salut mental ho agrairà, i els nostres alumnes en sortiran beneficiats, el curs que ve, sigui com sigui… Bon estiu i bones vacances (de debò).

“10 lliçons per a un ús ètic, saludable i responsable de les tecnologies digitals” aquest és l’assaig que ha guanyat la XXX edició dels Premis Joan Profitós que organitza anualment la Fundació de l’Escola Pia. En Miquel Àngel Prats és Mestre, Psicopedagog i Doctor en Pedagogia per la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Actualment, és professor titular de tecnologia educativa a la FPCEE Blanquerna (URL). És també investigador responsable de la línia eduTIC del Grup de recerca consolidat PSiTIC (Pedagogia, Societat, Innovació i TIC).

A més a més en Miquel Àngel és antic alumne de l’Escola Pia Nostra Senyora i l’autor de l’assaig guanyador d’enguany.

L’assaig ha guanyat la XXX edicio dels Premis Joan Profitós.

Estic molt content! He de confessar que ja li anava al darrera. Feia anys que m’hi volia presentar però he estat molt de temps vinculat a l’àmbit de la gestió i la direcció i no m’ha permès poder recollir i endreçar tota la informació; Perquè la veritat és que comporta temps. Finalment, l’any passat vaig deixar la direcció del Grau d’Educació Infantil de la Blanquerna i va ser quan hi vaig veure l’oportunitat.

Estic molt satisfet o sigui que moltíssimes gràcies!

De què ens parla l’assaig?

La idea era poder fer un recull de tot el que tenia escrit d’ençà d’uns quants anys. Hi ha una expressió de l’Alta Ribagorça que vaig voler aprofitar en l’assaig que són els “Releus”. Releus és aquesta expressió que s’utilitza per a poder parlar d’aquell menjar que va quedant a la nevera al llarg de la setmana i que aprofites el diumenge per a sopar.

He volgut ser honest i ja ho anunciava en la introducció, que el que faria serien uns releus al voltant de l’ús responsable de la tecnologia.

Al llarg del temps, veig a mestres, educadors, pares i mares molt confosos al voltant d’aquesta qüestió i em plantejava quines serien les 10 qüestions més importants que en aquests moments seria necessari comprendre per poder donar una mica d’orientació a aquestes persones que estem en contacte amb adolescents i infants.

Un tema de rabiosa actualitat precisament ara, en moments de quarantena, en què fem un ús molt més elevat de la tecnologia.

Que consti en acta que quan jo vaig presentar l’assaig no en sabia res, encara de la pandèmia i que no hi tinc res a veure (riu).

I en el fons vaig pensar, “vols dir que bona part del que expliques potser ja està molt sabut?” Però precisament aquests dies, després de saber que havia guanyat el premi, he estat rellegint l’assaig i redescobreixo que en aquests moments tot això s’ha posat de manifest i que segueix sent molt necessari.

L’assaig es divideix en tres grans parts.

Si, vaig voler separar en tres grans blocs que em permetessin focalitzar bé tres grans tipus d’informació que volia reflectir en el treball.

En primer lloc és molt important comprendre el moment que estem vivint. Cal tenir la ment oberta sobre on som i on ens trobem i per tant, aturar-nos un moment. Parlem molt de dades i de números perquè cal contextualitzar.

El segon gran apartat parla de tota l’autonomia que cal tenir davant l’entorn digital: com busquem informació, què ens cal saber per comunicar-nos en l’entorn digital o per distreure’ns digitalment.

I en el tercer apartat feia menció al benestar i la seguretat digital. En aquest sentit, en primer lloc veiem com ens podíem protegir davant dels aparells. Com tenir autoritat moral davant dels aparells digitals. També parlo del concepte de “dieta digital”, que avui dia jo crec que ens pot ajudar a molt a no augmentar més la connexió i sobretot que ens cal desconnectar per a contactar.

A qui va dirigit aquest assaig?

Jo sobretot he estat pensant en educadors en general. Parlo de pares, mares, mestres, professors, avis… Totes aquestes persones que probablement aquest fenomen digital se’ls fa una muntanya. De tota la informació que hi ha, poso al seu abast deu punts bàsics.

He de confessar que em vaig inspirar amb el títol del llibre de “21 lliçons pel segle XXI”. Vaig pensar que era bona idea proposar 10 qüestions que donessin pistes a aquest perfil de persones que els permetés posar-se al dia ràpidament.

En què “pequem” més amb la nostra relació amb la tecnologia digital?

Sovint, desconeixem tot el que suposa estar, com ho estem, seduïts per les tecnologies. Per això la primera lliçó la marco molt en posar números, dades. Per poder fer-nos una idea de la magnitud del que està succeint. A quines edats immergeixen els infants en aquestes tecnologies digitals. Per què cal tenir coneixement d’aquestes dades? Perquè l’adult hi ha d’estar present.

Parlem molt del terme “nadius digitals” tanmateix molts potser estan més orfes que mai, perquè no tenen una persona al costat que comprengui aquesta tecnologia.

També, el fet de tenir en compte que per aquests infants o joves, la seva realitat virtual, a les xarxes, per exemple l’Instagram, és una continuïtat, una extensió de la seva vida real. Així com nosaltres ho separem molt, per ells no hi ha distinció. Entendre aquest fenomen també és important. Aquest marc mental ens diferencia generacionalment.

Què t’ha portat a escriure aquest assaig?

Vaig tenir la gran sort d’haver estudiat a l’Escola Pia Nostra Senyora i els meus inicis del món tecnològic s’inicien allà. A partir d’aquí ja vaig entrar en el món de la programació i de la tecnologia educativa i l’estudi de la pedagogia ha sigut el meu camí.

Durant tots aquests anys he anat recollint molta informació i participar en molts projectes diferents m’ha ajudat molt. Al final, em vaig acabar d’animar veient que un dels objectius que encara cal acomplir és el d’apropar la tecnologia i fer-la una mica més càlida als infants i adolescents. I sobretot, fer-ho amb una mica de criteri.

L’Escola Pia és una institució… viva. Es mou, creix, crea… gràcies al batec del seu alumnat i famílies, dels educadors i educadores, de les persones usuàries de les seves fundacions, del voluntariat, de l’antic alumnat i de totes aquelles que formen part de la seva comunitat, compartint valors com l’empatia, la solidaritat o el fort desig de transformar el nostre entorn. I en temps de crisi com els que vivim, la força d’una xarxa es demostra tenint cura els uns dels altres. Neix la Xarxa de Suport Mutu, un espai virtual en què compartir necessitats i oferiments de reforç acadèmic, activitats de lleure, acompanyament emocional o en el dol, entre d’altres possibilitats. Si busques, si necessites, si ofereixes, si tens… o si vols només fer-nos una consulta, endavant! Entre totes i tots, ens en sortirem. Parlem amb l’Olga Canet, presidenta de la Federació d’AFA de l’Escola Pia, el Joanjo Rios, president de l’AFA de l’Escola Pia Sabadell, i en Jordi Vilà-Font, responsable de l’Àrea de Participació, perquè ens en donin algunes pinzellades.

Com neix la Xarxa de Suport Mutu?

Joanjo Rios: L’Escola Pia com a comunitat, si parlem en nombre de persones, la formem més de 20.000 alumnes i les seves famílies, si sumem els mestres, si sumem… Parlem d’una comunitat de 100.000 persones! La interacció entre els membres defineix una comunitat. Des de fa temps parlem de coses que podem fer per activar-la. Ara, vivim un moment complicat. Som i el vivim molta gent: de quina manera ens podem apropar a les necessitats més importants? La Xarxa de Suport Mutu ens ho permetrà: s’aprofitaran recursos que ja existeixen, com per exemple l’Agència de Col·locació de l’Escola Pia i els seus professionals. La crisi ens ha ensenyat que ens hem d’adaptar a moltes coses, al teletreball, a la incertesa… Si pertanys a una comunitat que actua i fa un pas, cohesionada, tota ella es pot ajudar. Pot ser una eina de gran valor.

Olga Canet: La Xarxa ve de molt lluny. Recordo a la trobada AFA Escola Pia Calella quan ens van venir a presentar la Xarxa EPC, que llavors no tenia ni nom, i que després va ser la xarxa 1597 d’antic alumnat. Altres iniciatives de tots i per a tots? La Pia and Go, on les famílies ens hem trobat per una causa. A la Xarxa de Suport Mutu ja anem més enllà: ara ens trobem per ajudar-nos els uns als altres. Amb l’Àrea de Participació, amb el Jordi al capdavant, tot pren força. Una idea, una idea, una idea… hem anat sembrant. El coronavirus ha fet accelerar aquest suport entre nosaltres i neix aquesta iniciativa concreta. I és una oportunitat: famílies que potser no li donarien importància al fet de pertànyer a la nostra comunitat ara li’n donaran. Tots compartim valors i portem els fills i filles a Escola Pia; això té una força i un valor. Ho hem d’aprofitar! Hem de fer saber a les famílies que hi són, que formen part d’una xarxa gran.

Jordi Vila-Font: Efectivament, som una xarxa molt gran! Treballar plegats sempre dona fruïts! Les AFA han estat un pilar important d’aquesta iniciativa, que va dirigida també a alumnat majors de 16 anys, antic alumnat, educadors i educadores, monitors i monitores de Lleure Turull o de MOU-TE, professionals… La Xarxa Suport Mutu neix en aquest temps de crisi i confinament però això li dóna més sentit, la fa més forta.

Una iniciativa de les AFA i la institució…

Olga: De vegades tens inquietuds, se’t fica una idea al cap… jo sóc de les que pensa que més val dir-ho. A les trobades d’AFA, les persones que hi anem som de tarannà similar. És maco trobar-nos perquè surten idees interessants i boniques. Algú salta i dóna una idea. El Jordi, que en forma part, fa molt temps que va escoltant. Aquesta és la clau: compartir idees, xerrades i després, es va concretant. És engrescador veure que aquestes propostes de les famílies es tenen en compte. Es tenen en compte i a sobre les posen en marxa. La institució valora el que aportem! Surten idees i es fan realitat. Aquest n’és un exemple…

Joanjo: Les crisis fan sortir el millor de les persones. Hem vist veïns que no es coneixien i portaven el menjar als avis del tercer, gent que s’ha posat a fer mascaretes o a la policia anar als hospitals a tocar la sirena… Aquesta crisi ens ha fet recordar les coses petites que no són tan petites. La nostra feina, família, veïns… Val la pena que reflexionem sobre tot això amb la nostra comunitat: els nostres fills conviuran 15 anys, potser s’acabaran casant… Tota iniciativa que vingui de la comunitat, benvinguda! Ara cal fer esforç perquè les famílies s’hi posin! Cal detectar els referents. En una escola, en l’educació dels fills i filles, el més important és l’exemple que donem als fills, que donem als alumnes. Quin millor exemple que ser activista en el que creus!

Jordi: Per a l’Escola Pia és un goig poder fer comunitat amb les famílies. La millor manera d’educar és donant exemple i compartir amb les famílies una xarxa de suport mutu ens permet fer viure els nostres valors de cooperació, solidaritat, arrelament, … a tots els racons. Ens cal ser comunitat educativa i les famílies hi tenen un paper important, sense elles, sense la seva col·laboració no es pot portar a terme el projecte pedagògic de l’Escola Pia, ja que ells són les qui l’encarnen i aprofundeixen amb els seus fills i filles. Per això aquesta xarxa té un valor molt especial, especial per a tots perquè encarna el projecte compartit!

En què dona suport la Xarxa?

Olga: En una cosa tan senzilla i alhora tan immensa, un té una necessitat i un altre pot oferir resposta. El Joanjo ha parlat de suport laboral però també tenim qui pot necessitar classes de repàs o qui pot explicar virtualment un conte als fills petits. També s’ofereix suport en el dol ja que no hem pogut acompanyar els familiars que han mort… L’esperit és aquest: dir el que necessites i a veure si tenim la sort que algú de la nostra comunitat et pugui donar suport. Volem trobar el match!

Jordi: La Xarxa se sustenta en les nostres fortaleses i sense perdre de vista la missió. La nostra raó de ser és l’educació. Portem 400 anys fent-ho! I educar no és només ensenyar dibuix o català, que també, sinó acompanyar joves i infants, oferir espais de lleure o cultura… sobretot a aquells i aquelles que més ho necessiten. I no només infants i joves. Així que oferim tres espais d’intercanvi: l’educatiu –reforç escolar o en el lleure-, l’emocional i el laboral.

Joanjo: Les tecnologies ens estan permetent arribar on no arribem. M’apunto en un lloc perquè parlo xinés, des de Sabadell i un professor de Vilanova no es pot comunicar amb un alumne perquè parla aquell idioma, i mira, contacten i s’ajuden. Les xarxes han revolucionat el món.

Com pots formar-ne part?

Jordi: Per formar-ne part només cal que hi vulguis ser. Vull dir que som una comunitat oberta i que fem xarxa amb tothom qui vulgui oferir el que té i demanar allò que necessita. Per tant, vés a la pàgina web de l’Escola Pia, i apunta’t a la xarxa de suport mutu. ( https://www.escolapia.cat/suportmutu/ ) Aquí trobaràs tota la informació i et podràs apuntar. No t’ho pensis dues vegades, t’hi esperem!

La Xarxa neix en confinament… el sobreviurà? Continuarà després?

Joanjo: Avui, la institució posa els seus recursos, esforç, imatge… en pro de la comunitat. Aquest era l’objectiu de Calassanç, no? L’Escola Pia va néixer arran d’una crisi: un desbordament del riu, nens sense escola… i ara? A veure què passa. Serà important la participació: si tothom creu que és important, que val la pena, la Xarxa continuarà. El que més ens importa en la vida són les coneixences. Ho deia el doctor Broggi: la importància de la relació. Si ens comuniquem fem comunitat. Des de la implicació de la família, si ho fan seu, pot tenir molt recorregut i podria tenir repercussió a nivell mundial.

Olga: Jo no havia fet mai una videotrucada. Abans deies videotrucada i molta gent sortia corrents. Ara, ens hem espavilat gairebé per obligació. Si fa tres mesos haguéssim plantejat un voluntariat a través d’una videotrucada… ningú s’hi hagués apuntat. I ara sí! A mi em faria il·lusió que es creés una dinàmica i continués. Anirem veient com va! És un moment ideal perquè ara ja sabem com funciona una videotrucada, no? Ja no queda ningú que no ho sàpiga!

Com diem a tots i totes que s’apuntin? Com els engresquem?

Olga: Entra a la web, llegeix el que t’expliquem i… apunta’t a l’opció que vulguis.

Joanjo: D’aquesta crisi hem après que hem de donar gràcies pel que tenim, som i podem oferir. Apuntem-nos a la xarxa que ens ajudarà a nosaltres i als altres.

Olga: De fet, de vegades ets sents millor quan dónes que quan reps.

La Rita és alumna de 5è de primària de l’Escola Pia Igualada. A la vegada, també és la representant del Consell d’Infants d’Igualada d’UNICEF.

El passat dia 21 de maig, la Rita va participar, juntament amb altres infants i joves d’arreu de l’estat a la quarta sessió del Cicle de Participació Online que organitza UNICEF.

Durant la sessió, els infants i joves, van poder comentar les seves propostes i necessitats sobre “el postdesconfinamiento”.

Com et vas animar a participar?

Ens va arribar l’opció d’apuntar-nos-hi voluntàriament, però no teníem molt clar què hauríem de fer. Però quan ens van dir que ens reuniríem amb més gent, això em va fer animar-me.

Després vam fer una primera trucada per conèixer-nos i fer-nos preguntes i ja em vaig acabar d’animar. Hi havia nens i nenes de diferents llocs, més grans, més petits i vam fer amistat!

L’experiència va ser molt divertida perquè la moderadora ens anava fent preguntes però al final de la ponència, també vam respondre preguntes que altres nens i nenes havien anat fent a través del xat durant tota la sessió.

Què en penses sobre que els adults us demanin la vostra opinió?

Jo crec que està bé, perquè moltes vegades el que passa, aquí i a tot el món, és que sempre es demana l’opinió als adults. Barrejar-ho una mica, faria que tinguéssim una mica l’opinió de tots perquè no tots pensem igual. Per exemple, ara amb tot això de les fases, només decideixen els adults, i que els nens i nenes puguem participar en això fa que puguem dir la nostra opinió.

Quin punt de vista creus que podeu aportar els nens i nenes?

Moltes vegades passa que els nens i nenes tenim més imaginació. Els nens i els adults som molt diferents tot i que tots els adults han sigut nens. Quan ets un nen et passen moltes coses, perquè estàs creixent i quan ens demanen la nostra opinió els hi podem explicar el que nosaltres pensem.

Quin tipus de preguntes us feien?

Sobretot parlàvem sobre quan s’acabés el confinament. Què faríem? Val parlar sobre quines eren les primeres coses que voldríem fer. Tots coincidíem que tots ens volíem reunir amb els amics en un espai lliure. Teníem en comú que tots volíem estar amb els amics i familiars en espais lliures. Seria molt divertit després de tant de temps tornar-nos a veure.

Una pregunta que va interessar molt va ser que faríem per seguir mantenint l’ecologia.

Ara, amb això del confinament, ha baixat molt la contaminació, i és una de les coses que més ens preocupava.

Rita, que és el que més estas aprenent?

Sobretot és una oportunitat per fer algo que t’agrada. I també bastanta adrenalina perquè no parem ni un segon i això m’agrada molt! Estic aprenent que hi ha molta gent diferents, de molts llocs, nens i nenes més grans i més petits i que hi ha opinions molt diferents però sobretot moltes similituds.

També vam parlar amb la Marta Rico, la mare de la Rita:

Què en penses de la creació d’espais de participació infantil?

És una iniciativa que jo la trobo molt necessària amb certs àmbits. Perquè els nens i nenes es puguin expressar o donar idees. De vegades tenen idees i propostes que són molt interessants. O que puguin expressar les seves vivències, com ells viuen les coses.

No només és el que ells puguin aportar, sinó que també és el que ells viuen i experimentar durant aquest consell. Veure que hi ha aportacions d’altres de diferents àmbits, orígens, condicions, qüestions de gènere. El que ells experimenten també els ajuda a ser més persona.

A través d’aquest enllaç, podreu veure la intervenció de l’alumna de l’Escola Pia.

En aquest any plujós, és una glòria veure els camps, suposant que tinguis la sort de viure fora de les grans ciutats. Els camps, verds i ubèrrims, ja rossegen i auguren una molt bona collita de cereals. Una vegada més, la dita popular s’ha carregat de raó. Alguns diuen que l’aturada forçada de motors de tota mena (vehicles i fàbriques) durant un cap de setmana que ha durat més de dos mesos, hi ha contribuït i molt. De tant en tant els mitjans ens mostren el retorn del medi a una situació de molts anys enrere. La pregunta és: necessitem la visita d’algun virus per assentar el cap i viure com caldria?

A més del medi natural que ens envolta, hi ha altres aspectes on la dita també funciona. En el camp de la política, no fa tants anys que Aznar va fer servir el seu «¡Váyase, señor Gonzàlez!», amb un cert èxit, com també Pasqual Maragall la seva famosa gota malaia. Sí, finalment, la insistència, amb raó o sense, dóna càrrecs de govern a personatges obscurs que arriben a dalt de tot insistint, afalagant o denigrant… Trist procediment, més vell que l’anar a peu, que Gœbbels va teoritzar i portar a la pràctica dissortadament.

Farà, la pandèmia, un efecte semblant? Bona pregunta!, sigui dit amb modèstia… El nostre conegut Ramon Maria Nogués es mostra més aviat pessimista (o realista?) sobre la capacitat humana de replantejar-se conductes personals i comunitàries, de més maduresa i responsabilitat vers les generacions venidores. Sembla talment com si els humans fóssim una espècie de memòria molt curta. Aquí és on podríem buscar una altra aplicació a la dita que encapçala aquest escrit. La repetició, sempre que no sigui purament mecànica, ha demostrat a bastament les seves virtuts en els aprenentatges, i tot bon educador té clar que amb una sola vegada de dir les coses no n’hi ha prou. Normalment, pares, mares i educadors, fem servir el sabut «Ja t’ho he dit tres vegades» (de ressons bíblics) per indicar que la repetició ja hauria d’haver donat fruit.

Més enllà dels aprenentatges de continguts i habilitats, la repetició sovintejada, com el raig diari de la pluja magenca, segur que és una actitud sàvia i productiva. Acabarem aquest curs, sense gaire pena ni glòria, és a dir com podrem, malgrat tants esforços. Potser algú pensarà que s’hauran malbaratat. No seria una bona conclusió, sembla. Més aviat caldria plantejar-nos amb tot el vigor possible no defallir. Ara mateix, ningú sap amb seguretat com serà el proper curs. El que és segur és que l’actitud responsable del «cada dia un raig», en les condicions que siguin, ha de presidir la nostra vida personal i col·lectiva, el treball en les nostres institucions… i, per què no?, el nou tarannà de la nostra fe, ara que hem comprovat que podem viure gairebé tres mesos sense celebracions col·lectives, amb llocs de culte tancats… Però la nostra fe no pot viure sense el compromís diari d’aportar als altres «el nostre raig de cada dia». «En això es coneixerà…», diuen que deia Aquell que anima la nostra vida i la nostra fe. El darrer diumenge de maig se celebra la Pentecosta, els 50 dies de Pasqua. S’acaba la Pasqua florida i arriba l’hora dels fruits, la Pasqua granada. Bons fruits, ben assaonats pel «cada dia un raig»!

La situació del lleure educatiu d’aquest estiu es veu completament afectada per la crisi de la COVID. En aquest cas, la incertesa d’estar preparant uns casals o unes colònies que no se sap si es podran dur a terme, és el que pitjor porten els i les responsables d’aquests projectes.

En el cas de Colònies Jordi Turull, cal tenir en compte que la majoria de monitors i monitores són joves voluntaris d’entre 19 i 23 anys i que any rere any, treballen durant tot el curs per poder realitzar aquests campaments o colònies durant els mesos d’estiu.

Parlem amb l’Alba Girbau, gerent de Lleure Jordi Turull i amb l’Anna Figa, coordinadora de les Colònies Jordi Turull.

Quin és el context en què us trobeu?

Clar, cal tenir en compte que al principi de la crisi del coronavirus, vam estar molt de temps treballant per un estiu molt especial. Un estiu que havia de ser la sortida i resolució per a tots aquests infants i joves que durant uns mesos no han pogut anar a classe i per tant, compartir amb els seus companys. Tot i això, vam estar a l’espera de veure que podríem fer.

Quan vam sentir a parlar del desconfinament per fases, el nostre plantejament va començar a perillar. Avui, no sabem què podrem fer i què no quan estiguem a principis de juliol. Entra en joc, per exemple, temes de mobilitat entre regions sanitàries.

Fa cosa d’un mes, el departament de joventut, es va posar a treballar amb l’objectiu de poder realitzar aquestes activitats i, per tant, crear uns protocols per tal d’assegurar-nos la seva possibilitat en qüestions de salut: Van presentar el Document Marc. Aquest document va sorprendre molt a tots els que treballem i sabem què i com és el lleure. El document proposa unes condicions difícils d’imaginar en un context de lleure educatiu. Grups molt reduïts de nens i nenes, no poder acostar-se a menys de dos metres dels infants… Al principi, les entitats i federacions del lleure van respondre: “No sé què enteneu per lleure, però costa d’imaginar que sigui això”.

Com reben els monitors i monitores aquesta incertesa?

Vam convocar una reunió per tal d’analitzar i veure si seria viable fer les colònies així. Els monitors estan intranquils. Hi ha dubte sobre com seran aquestes colònies regides pel Document Marc del Departament de Joventut. També estan intranquils per saber quins són els riscos que hauran d’assumir com a monitors voluntaris.

Per altra banda, hi ha qüestions que podem intentar resoldre, i clarament, si aquestes són les condicions vetllarem perquè es compleixi tota la normativa, ara bé: tenint en compte el concepte de lleure que tenim, cal posar en una balança tot el sobreesforç i l’assumpció de riscos enfront del que acabarà sent aquestes colònies o casals.

En un context normal, els monitors ja haurien entregat els dossiers d’activitats. Ara comença el moment més agraït. Les trobades i reunions, preparar material, fer caliu i cohesió, però tot aquest procés s’està veient troncat. Els dossiers que s’han preparat no ens serveixen del tot, cal adaptar-los a totes les restriccions, tot i que sabem que aquestes es vegin modificades en uns dies o setmanes.

I ens trobem amb monitors que volen tirar el projecte endavant i monitors que viuen amb certa preocupació el fet d’haver d’assumir aquesta responsabilitat. Es tracta de persones voluntàries i volem que totes se sentin segures fem el que fem.

I les famílies? Com han respost?

Actualment tenim 600 preinscrits davant les 700 preinscripcions que teníem l’any passat. Això si, hem hagut d’ajornar els cobraments i encara no n’hem fet cap.

Hi ha moltes famílies que finalment no apuntaran els seus fills i filles si no han de viure el lleure que sempre han viscut: si els infants no poden tocar-se i jugar junts. De la mateixa manera que també hi ha famílies que si no els mostrem seguretat davant el contagi, tampoc vindran.

Per sort ens hem trobat molta comprensió. Estem rebent moltes trucades d’ànims i les famílies comprenen que no ens trobem en una situació usual i que no puguem donar resposta a molts dels dubtes que tenen.

Fins quin punt la normativa marcada ara serà la que acabarà regint a l’estiu?

Volem creure que pot haver-hi certes modificacions de la normativa marcat pel punt en què ens trobem com a societat. Si fora, les persones adultes ja estan compartint amb molt pocs límits o podent-se moure entre regions sanitàries, etc. no tindrà sentit que el lleure no pugui ser així, també.

Caminem amb una incertesa extrema. Ara prenem decisions amb les mesures que tenim ara, potser la setmana vinent seran unes altres.

Hi jugarà un paper molt important les famílies. De fet, el Document Marc, ja preveu una signatura per part de les famílies que les fa coneixedores de la situació i, d’alguna manera, es responsabilitzen d’apuntar igualment el seu fill/a en les circumstàncies en que ens trobem. No deixem d’estar en un moment de pandèmia global en el que el risc zero no existeix.

Fem colònies amb edats molt diferents. És molt diferent contemplar unes colònies amb infants de 5 o 6 anys que amb adolescents amb els quals es poden fer algunes activitats que no siguin de contacte i és més fàcil fer entendre el perquè del distanciament social.

no s’ha analitzat quin impacte emocional pot tenir per un infant estar-se a instal·lacions d’una escola durant el mes de juny o agost amb els seus amics a dos metres de distància

La casa de pineta ofereix uns espais que permetin fer colònies aquest estiu?

La casa pot acollir molta gent i això sempre fa respecte. El que passa és que la casa de pineta, pel tipus d’espais que ofereix, es poden acomplir les mesures de seguretat amb molta facilitat. Més que en altres cases que potser tenen capacitat per a 30 persones. Per sort, cada vegada tendeixen més a parlar de ràtios i proporcions d’ocupació, que en aquest cas, ens afavoreix.

Quines reflexions heu fet com a equip?

Es parla molt de la importància que pot tenir l’estiu per tots aquests nens i nenes que han estat confinats tot aquest temps. Quin impacte pot tenir emocionalment el fet d’haver estat tant de temps confinats i per tant, ara més que mai, és molt important que aquests infants visquin el lleure educatiu durant aquest estiu. Però tenim la sensació que encara no s’ha analitzat quin impacte emocional pot tenir per un infant estar-se a instal·lacions d’una escola durant l’estiu amb els seus amics a dos metres de distància i havent de complir unes normes molt estrictes d’higiene, distanciament, etc. Caldria valorar si no és una falta de llibertat més gran que la que aquests infants puguin viure a casa seva, sempre tenint en compte que no tothom viu la mateixa realitat a casa seva.

Sigui com sigui, se’ns presenta davant un repte molt gran. Hem de començar a entendre que no serà un estiu com els que hem viscut fins ara, però hem de poder trobar la manera de no perdre mai l’essència, però a la vegada poder complir amb les normatives que ens presentin.

“L’objectiu d’avui és cuidar-nos”. Així ha donat inici a la primera sessió de l’Espai de Diàleg i Cures en Pere Vilaseca, de l’equip Pedagògic d’Escola Pia.

Durant la darrera setmana de maig, diferents educadors de les institucions de l’Escola Pia -escoles, fundacions i lleure- han participat d’un espai per compartir sensacions, idees i aprenentatges respecte a les experiències que han viscut durant el confinament. Durant tota la setmana, s’han realitzat en cinc grups diferents, aquestes sessions amb la intenció que cadascú la pugui replicar en els seus àmbits, primer amb els companys per després poder fer-ho amb l’alumnat i els usuaris.

Aquestes sessions han comptat amb la conducció d’en Joan Quintana, director de l’Institut Relacional. En Joan Quintana, acompanya persones de diferents organitzacions en l’àmbit d’educació i salut. És psicòleg especialitzat en processos de transformació al canvi. També ha acompanyat la Neus Calvo, mestre d’educació física i pedagoga. Màster en Educació emocional i l’encarregada de coordinar els projectes de l’Institut Relacional.

Des de l’inici de la sessió, han deixat molt clar que no es tractava d’una formació sinó d’un acompanyament i d’un espai de cures que s’hauran de tenir molt presents en una etapa de desconfinament amb l’alumnat.

“El desconfinament no es pot fer en un dia ni de cop, sinó que requereix un acompanyament evolutiu”.

Amb aquesta idea, Quintana, ha volgut reforçar que caldrà que els i les educadores estiguin molt presents en l’acompanyament amb l’alumnat i que no hauria de tractar-se d’una sola sessió de cures, sinó que és un procés que s’ha de desenvolupar de manera contínua en el temps.

“Els nens i nenes són els primers que es van confinar. Tot això ho heu d’acompanyar quan tornem, a poc a poc”.

La sessió s’ha vehiculat a través de 6 conceptes: Cuidar, l’agraïment, la visibilitat, els aprenentatges, la seguretat, el futur.

Cuidar. Caldrà tenir molt present l’ètica de la cura. Durant aquests dies s’ha posat de manifest la importància de cuidar-nos a nosaltres però també de cuidar als altres. Aquest és un acompanyament que haurem de mantenir en un desconfinament. Un acompanyament que ha de ser des de la cura.

L’agraïment. Cal comprendre que hi haurà una doble sensació amb l’experiència del desconfinament. Per un costat, estarem contents de trobar-nos i per tant donarem gràcies de poder estar presents però a la vegada tindrem una sensació de pèrdua important.

Cadascú ha viscut de forma molt diferent el confinament. Hi ha gent que ha perdut familiars, hi ha persones que hauran patit la malaltia, alguns ho hauran viscut en uns entorns molt complicats o diversos. Agrair també vol dir normalitzar tot el que hem sentit. Cal tenir en compte que “encara que sigui viscut en família, és una experiència individual” ha recordat en Joan Quintana. I també que “l’agraïment i la gratitud, ens permet sentir-nos acompanyats”.

Tots hem viscut un procés evolutiu amb les nostres emocions. Potser hem sentit ràbia, tristesa, confusió, por i també una certa fatiga virtual… Tot això s’ha de dipositar en algun lloc. Per tant, hem de donar un espai per dipositar tot això. Si no donem l’espai, les persones ho lliuraran igualment, però no servirà per cohesionar el claustre, els grups, els equips. I no sabem en quins formats ni cop es reproduirà.

Visibilitat. Des de la mirada relacional aquest és un punt molt important. L’ésser humà té una cerca constant del reconeixement. En aquest procés hi ha gent que ha sigut invisibilitzada: nens amb dificultats d’accedir als espais de trobada amb els seus companys, nens amb estructures familiars complexes, companys que també s’han vist invisibilitzats… Per tant, cal tenir una sensibilitat especial perquè aquestes persones recuperin aquest espai perdut i que els permeti tornar a ser visibilitzats.

També hi ha hagut persones que aquest procés les ha posat més en el centre o que ha fet visibilitzar elements que abans no veiem. Per exemple, pares que han visibilitzat els seus fills i filles, o que han visibilitzat els professors i professores i que abans no ho feien. Per tant, cal fer aquesta reflexió en un procés de desconfinament i detectar aquelles coses que ara hem visibilitzat i També aquelles caldrà visibilitzar en la tornada.

Aprenentatges. Quintana ha diferenciat d’un costat tot l’aprenentatge que han fet els educadors i mestres i d’altre l’aprenentatge que han fet els infants -que potser no tenen res a veure amb els continguts, però que també són molt importants-. Sense dubte, aquests infants quedaran marcats per aquesta situació i parlarem d’una generació.

“Podem fer veure que no hem après res. Podem incorporar-nos tots de nou a l’escola, que tothom torni a la seva aula i, en un temps relativament curt, tothom tornaria en aquesta “nova normalitat”: que tot sembli igual que abans. O podem fer atenció als aprenentatges”. Alguns d’ells encara no ho són del tot conscients. Hem d’aprofitar el moment per reflexionar sobre el que hem experimentat -aprenentatges experiencials-. Aquests aprenentatges, encara que no ho sembli tenen a veure amb l’avaluació, el vincle, la didàctica, la dinàmica dels claustres, l’ús dels processos de digitalització, processos d’adaptació…

“No aprofitar això, és una pèrdua potencial de coneixement que dins d’una educació educativa seria massa contradictori no recollir”. Cal fer un recull d’aquestes experiències que en compartir-les ens ajudin a reconfigurar formes de relacionar-nos en l’acte educatiu.

Els assistents a la trobada, han pogut compartir els seus aprenentatges personals i els han estat comentant conjuntament entre tots els presents a la sessió. Algunes de les reflexions, han sigut les següents:

Què estem mirant exactament dels nens i nenes? Perquè segons el que mirem; veiem. Segons els models de mirada, avaluem; i segons avaluem, aprenem.

Marc Vendrell “Els alumnes tenen la necessitat de vincle amb els mestres. I molts tenen la necessitat de fer-se visibles”.

Anna Rigart “Hauríem de tenir memòria. Mentre estem vivint experiències tenim molt clar que hem de repensar l’escola. Cal veure com acompanyem sobretot les famílies més vulnerables”.

Margalida Asparo “Si al mes d’octubre m’haguessin dit que el mes de març em confinaran l’escola, hauria canviat totalment el que he estat fent aquest temps amb els nens i nenes. Això em fa preguntar-me què faré a partir d’ara; vull canviar el què, el com i el quan… això dóna una nova perspectiva pel que fa a l’educació”.

“Quan tornem els espais seran els mateixos, però les persones que hi haurà a les aules, ja no seran les mateixes”.

Podrem trobar emocions latents, que no es mostrin encara. Per això caldrà legitimar totes les emocions perquè són eines del nostre cos, tant pels alumnes com del professorat. Caldrà donar espai a compartir-les i reconèixer-les. Caldrà també que tinguem la capacitat de comprendre el que hem viscut.

Per finalitzar, Joan Quintana, ha volgut fer menció als dos darrers punts que considera importants per tal de fer un bon acompanyament durant els retrobaments. Per un costat ha parlat de la seguretat donant una importància central al fet de crear a les aules una seguretat no només física. Una sensació global que tornem a estar en un lloc segur, amb uns referents que els hi donin seguretat. Seguretat per poder ser, per poder desenvolupar-se i experimentar les seves emocions.

Per altre costat ha volgut parlar de mirada de futur. Tornar a construir, a partir d’aquestes experiències, un projecte educatiu, un compromís, una nova mirada sobre les relacions, els vincles i l’acció educativa.

Quintana ha volgut finalitzar la sessió deixant clar que quan tornem a les aules, els infants i joves s’han de trobar amb “un distanciament físic, no un distanciament social” i que “trobarem molts registres diferents d’una mateixa experiència”.

Fa 5 anys que la Mercè ensenya llengua de signes a l’Escola Pia de Salt. Alumnes, famílies i professors, han descobert que aquest projecte els aporta un munt de beneficis. Més dels que podrien haver imaginat.

Com et vas involucrar amb la llengua de signes?

L’any 1999 estava a la universitat estudiant Filosofia. Vaig escollir com a crèdit de lliure elecció la llengua de signes, i em va agradar tantíssim que vaig deixar la carrera per anar-me’n a Barcelona a estudiar això. Ara porto des del 2005 sent intèrpret de llengua de signes, i he interpretat des de conferències, meetings polítics o les notícies de la televisió d’Olot, fins als pregons de Girona, la cabalgada dels Reis Mags (que ara ja he aconseguit que vagi disfressat de patge!) o últimament les cançons del grup del Pot Petit.

Com vau portar aquest projecte a l’Escola.

La idea comença ara fa uns cinc anys, quan els de cinquè feien P5. De fet, no va començar com un projecte. Jo vaig venir un dia puntual a l’escola a explicar uns contes amb llengua de signes, però no ens pensàvem que hi hagués una rebuda tan positiva. Els nens estaven encuriosits i amb moltes ganes de saber més signes, volien saber més, així que vaig tornar un altre dia a explicar un altre conte i els hi va agradar molt. L’equip directiu va pensar que potser seria bona idea incorporar-ho dins de l’escola per als nens de primer a cinquè, no com una assignatura curricular més, sinó com una activitat d’una especialista que ve a fer un taller.

Vam començar amb un format d’una hora a la setmana, però vam trobar que una hora potser era massa per a l’atenció requerida durant la dinàmica. Ara hem trobat un format molt senzill de mitja hora. Els nens s’empapen i es queden amb ganes de més i el tutor es queda a l’aula aprenent llengua de signes amb els alumnes, que sovint en saben més que el mestre! Així és com va començar, amb una idea d’explicar contes que va anar prenent forma.

Què aporta als infants oients, aprendre la llengua de signes?

Jo no m’esperava que hi haguessin tants beneficis, a més de pròpiament aprendre la llengua de signes. Els nens tímids s’han obert molt perquè l’expressió facial i corporal és com fer teatre, per tant els hi ha donat desemboltura i els ha fet perdre la vergonya.

També ha ajudat a nens amb problemes de comunicació. Un exemple és l’alumne amb síndrome de Down a qui a vegades li costava molt comunicar-se. Tenia els seus propis codis, com senyalar-se les ulleres per dir el color vermell, i alguns nens que no anaven a la seva aula no el comprenien. En canvi, ara quan diu “vermell” amb llengua de signes tothom l’entén. O el cas d’un nen amb dislèxia. Ara té un altre canal d’expressió que no ès el de la comunicació escrita, en el que és molt hàbil. També passa amb nens que els hi costa tenir bons resultats en altres matèries, però tenen molta expressivitat i habilitat per la llengua de signes. Tot això ajuda a nivell de confiança i autoestima.

És l’alumne qui ajuda a la persona adulta. El mestre es mostra més humà: no és aquell ideal del mestre “omnipotent” que ho sap tot.

Quin paper tenen els mestres durant aquestes sessions?

Amb això ha passat una cosa excepcional. Ara que el mestre també és a la classe interactuant, es troba al mateix nivell de l’alumne perquè també està aprenent i amb això es crea un vincle molt bonic amb l’alumne. És l’alumne qui ajuda a la persona adulta. El mestre es mostra més humà: no és aquell ideal del mestre “omnipotent” que ho sap tot. Els nens són còmplices i t’ajuden, i aquesta relació genera més pinya, més vinculació amb la comunitat educativa de l’escola.

A més, és molt bonic perquè els infants ja fa dos anys que saben llengua de signes i l’adult parteix de zero. Com a adults, a vegades sembla que en sapiguem molt, però ens costa aprendre, en canvi ells són unes esponges. Poder ajudar el seu tutor també els dóna molta autoestima i és gratificant.

També és un exemple clar d’inclusió, que els nens i nenes puguin tenir aquest recurs per interactuar amb persones sordes que si no podrien sentir-se aïllades.

Sí, i mai sabem si nosaltres ens podem quedar sords, tenir un fill sord, o treballar en una feina en la que haguem d’ajudar a una persona sorda (bombers, policies, metges) i no ho puguem fer. Per tant, trobo que també és una eina que se’ls dóna per a relacionar-se el dia de demà amb una persona que ho necessita i tu li podràs donar un cop de mà perquè saps parlar la llengua de signes. Sense anar més enllà, ser mestre mateix n’és un exemple.

Es treballa molt, a més de la dimensió interior i emocional, la dimensió social. Aquí no hi ha gaire gent capaç de parlar llengua de signes, mentre que, per exemple a Estats Units, hi ha molta gent que parla llengua de signes, és una assignatura que es pot aprendre a l’escola. Per a ells, la comunitat sorda no representa només una discapacitat, sinó una identitat, com la identitat que et pot proporcionar parlar una llengua. De fet, a Catalunya, la llengua de signes catalana i castellana també estan reconegudes com a llengües oficials, tot i que passin desapercebudes.

A més, no només fem llengua de signes, també els hi expliquem com és la comunitat sorda, com dirigir-se a un sord i plantegem preguntes sobre la vida d’un sord: Com es desperta un sord al matí, si no sent el despertador? O si té un bebè, com pot saber quan plora? Intentant trobar les respostes a aquestes preguntes els fem pensar i posar-se a la pell d’un altre.

Quan els veus comunicar-se i tu com a adult no pots, et sents un ignorant i desconnectat amb la realitat, que és el que passa normalment als sords.

A l’escola de Salt no hi ha cap cas de sordesa, els infants aprenen llengua de signes sense poder-la posar en pràctica?

Quan aprens aquest recurs, la ment detecta més ràpid els casos de sordesa. De sords n’hi ha, òbviament, a tot arreu. Els dilluns, després del cap de setmana, sovint ens expliquen que anant amb els seus pares, s’han trobat algú sord i hi han parlat. Tant els pares com la persona que parla llengua de signes queden al·lucinats, i aquestes experiències també ens animen a nosaltres a continuar. Quan els veus comunicar-se i tu com a adult no pots, et sents un ignorant i desconnectat amb la realitat, que és el que passa normalment als sords, i això ens enriqueix també als adults que aprenem d’aquests nens.

L’any passat va venir la presidenta de l’associació gironina de sords i el grup de cinquè li va fer tota l’entrevista amb llengua de signes. Va ser un moment realment emotiu quan ella es va emocionar: Ens va explicar que era la primera vegada que els nens li feien preguntes en llengua de signes, i que al contestar l’entenien.

Aquesta Setmana Santa la Casa de Pineta estarà tancada.

Aquests dies s’esperava tenir a la casa en primer lloc alumnes dels Cursos de Monitors/es de l’Escola Adhara.

En segon lloc, monitors/es voluntaris/es de l’estiu fent un Camp de Treball per preparar les diferents tandes del juliol.

En tercer lloc, joves que volen formar part de l’equip de monitors/es voluntaris/es de l’estiu per fer el curs de premonitors (Sensi).

Finalment havien de venir famílies a gaudir uns dies de l’entorn.

Tot això, junt amb moltes altres activitats que teníem entre mans, s’han hagut cancel·lat o es cancel·laran properament, però esperem que quan tot torni a la normalitat, des de Lleure Jordi Turull us puguem oferir propostes molt boniques!

A Lleure Jordi Turull, des de casa, no parem!

Podríem remenar en alguns tractats d’Antropologia per trobar raons a favor del número quaranta. Segurament hi descobriríem que ha representat, durant segles (i encara ara en alguns països més pobres), l’esperança mitjana de vida de la humanitat, o sigui el nombre mitjà d’anys viscuts. D’aquí la màgia d’aquesta xifra, que trobem moltes vegades en la cultura bíblica. Se li pot donar un valor simbòlic semblant al d’una vida entera. Tant la tradició cristiana com la musulmana van rebre l’impacte d’intuïcions com aquesta, que es troben en la Bíblia hebrea.

Què, de més natural, que voler distingir, dins del magma aparentment uniforme dels dies, un nombre de dies (o d’anys) marcats per aquella simbologia? La situació així ressaltada és com un abrégé de la vida humana. Així trobem que el Diluvi dura quaranta dies (amb les nits corresponents), Isaac troba la seva Rebeca als quaranta anys, Israel pelegrina pel desert durant quaranta anys, Jesús es posa a prova durant quaranta dies… D’aquí ve també la paraula Quaresma, que té una durada semblant, i que el nostre alumnat probablement ignora.

Si ens fixem ara en la manera com les diverses tradicions distingeixen aquell període especial, lògicament trobarem que busquen algun element relativament senzill de practicar i fàcil d’entendre. Potser el més a l’abast de tothom es refereix a l’aliment que necessitem per viure. Com que la vida és en tot ambigua i no acabem de veure clar què ens alimenta i fa viure de debò o què ens fa mal, un mètode pot consistir a controlar l’aliment. Per exemple, la tradició cristiana defugia durant la Quaresma de menjar menges cares o exquisides, com la carn, en aquells temps, o dejunar alguns dies (coses que, a més, possibilitaven ser solidari amb qui no tenia menjar). La tradició musulmana ha preferit no actuar sobre l’aliment, sinó sobre els hàbits de prendre’n. Durant el Ramadà, no mengen ni beuen res mentre hi ha llum de dia, però ho fan quan arriba la fosca. El fonament antropològic és semblant, encara que es fixi en una pràctica diversa: es tracta de saber qui mana, en mi. Sí, és un entrenament, abans anomenat ascesi. No té la finalitat en ell mateix, és clar, sinó que ens prepara o predisposa perquè jo estigui pel damunt de la meva gana, tenint present que la gana és una bona representació del desig, una de les forces que ens ajuden a viure… quaranta anys.

Entre els cristians aquests costums s’han anat perdent, i no hi hauria res a lamentar si haguessin estat substituïts per altres més adequats als nostres temps. Els nostres alumnes, en edat de creixença, no es poden permetre cap broma amb l’aliment. El problema és quan es perden sense que res no els substitueixi, i ens quedem amb un gran buit.

Podríem imaginar altres expressions del desig que puguem aprendre a controlar? Us imagineu tota aquesta estratègia aplicada a millorar el nostre rendiment personal o el del nostre alumnat a base de silenci, control del whatsapp o d’altres mitjans? En una paraula, us imagineu els beneficis d’una Quaresma silenciosa i plena d’escolta? I si ho provàvem? De què puc dejunar perquè la meva comunicació sigui més rica i propera?

Avui hem sigut 14 a taula. He preguntat i es veu que normalment són entre 7 i 15 i que sempre hi ha molta gent. Avui la Basília ens ha fet uns macarrons amb verduretes boníssims, que és el menú dels dijous. També els ha deixat fetes dues truites de patates que soparan al vespre quan cadascú arribi de les seves classes o activitats.

La Basilia fa 9 anys que cada dijous va a cuinar pels joves que viuen al pis d’acollida que hi ha al Raval. Un projecte que s’articula a través de la Fundació Benallar d’Escola Pia de Catalunya.

“Solamente falté aquellos meses cuando me operaron”. A banda d’això no ha tornat a faltar. “Me gusta venir, porque conozco a los chicos, que ya lo has visto, son súper educados y muy majos. Ellos ponen la mesa, ellos limpian los platos… cuando llegan a este piso enseguida se adaptan a las normes y la verdad es que són muy agradecidos”.

Al pis és un constant d’entrar i sortir. Quan hem arribat només hi havia la Basilia -que ja estava cuinant- l’Anna, la responsable del pis i una voluntària. Però de seguda han arribat els primers joves que tornaven de les classes: català, castellà, de l’hort… quan arriben a Barcelona, molts d’ells no dominen l’idioma i aquesta és una de les prioritats, però de seguida s’intenta que facin formacions pràctiques per poder-se introduir com més aviat millor al món laboral.

Quan un jove en la seva situació arriba a Espanya, té tres anys per obtindre el permís per treballar. Si té sort, i ve a parar a un d’aquests pisos d’acollida, ja té coberta una de les necessitats bàsiques (l’habitatge) per començar a construir aquest capítol de la seva vida. Cal, per tant, aprofitar aquest temps fins què l’Administració els aprovi el permís de residència i treball, per formar-se el màxim possible i que quan tinguin el permís, puguin ser autònoms.

Quan ja hi som gairebé tots arriba l’Ekué. Ell fa un any que no viu al pis però “la verdad es que si que los hecho un poco de menos. Aquí viví casi tres años y Carmen y las demás voluntarias son como mi família. Vienen voluntariamente a hacernos la comida y se quedan a dormir con nosotros, nos solucionan cosas, trámites y se preocupan por nosotros”.

La Carmen també és voluntària. Dilluns i dimarts va al pis a dinar i s’hi està una estona a la tarda. Els dijous hi va a dinar i ja s’hi queda fins divendres al migdia. “Senzillament estic amb ells, els hi pregunto com els ha anat el dia, què necessiten…”.

Després de dinar, fem la sobretaula: Te marroquí i algunes pastetes, però sobretot una llarga xerrada sobre la vida a Barcelona.

Anar a dinar al pis de Benallar és una experiència que trenca murs mentals. Un exercici necessari per connectar amb algunes realitats que queden una mica lluny.

El dia 11 de març se celebrarà l’Àgora, la trobada d’alumnes de batxillerat de l’Escola Pia de Catalunya. En aquesta trobada, els alumnes, reflexionen sobre un tema filosòfic, enguany el títol de la trobada és: La felicitat, fi o mitjà.

De vegades sembla que la filosofia és una assignatura menys important i hem volgut saber què en pensen diferents persones de la institució.

“Vaig entrar a l’Escola Pia amb 6 anys i vaig sortir-hi amb 18. Clar, jo sóc Escola Pia. Hi tinc l’amic més antic que conservo i he estudiat el que he estudiat gràcies a alguns dels professors que he tingut”.

David Bueno, és doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha desenvolupat a Barcelona i Oxford i s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la seva relació amb el comportament humà i educatiu. Ha publicat nombrosos llibres per apropar la ciència a la ciutadania. És antic alumne d’Escola Pia de Nostra Senyora i de Balmes.

En el marc del 125è aniversari d’Escola Pia Sarrià, David Bueno va anar per oferir una ponència a famílies, educadors i adolescents titulada: Com funciona el cervell d’un adolescent? Vam aprofitar per fer-li una entrevista.

De què ens parlaràs a la ponència?

La idea és fer entendre, des del punt de vista de la neurociència, perquè els adolescents són com són. Els adolescents tenen unes característiques molt particulars i molt útils pel seu moment vital: És una etapa vital crucial. És important entendre perquè són com són perquè podem aprofitar aquest “són com són” per aconseguir adolescents que entrin a l’etapa adulta amb molta més seguretat i confiança. I sent molt més proactius sobre les seves pròpies vides.

Què aporta la neurociència a l’educació?

La comprensió del que succeeix durant els processos educatius: entendre quines zones del cervell s’activen, com es connecten entre elles i, el que per mi és el més important, veure com l’educació repercuteix en la construcció del cervell. A través d’aquesta informació podem entendre què hem de fer i que no hem de fer per aconseguir una societat mentalment sana.

Com aprenem?

Aprenem sense adonar-nos-en. Aprenem per instint, aprenem sempre, del nostre entorn mateix. La funció de l’aprenentatge és interpretar el que ens està passant ara, guardar-ho a la memòria i poder-nos anticipar a qualsevol canvi de futur. Per això és important el com aprenem perquè segons com aprenguem, la nostra resposta davant de les incerteses, serà diferent: a través de la por o a través de la curiositat. Si aconseguim que els alumnes aprenguin a través de la curiositat tindrem professionals que veuran l’incert com una oportunitat més que com una amenaça.

Què ha de canviar a l’escola i en l’educació?

Han de canviar coses però no es tracta de fer una revolució. L’important és fer, una evolució. La pedagogia moderna, que té les seves arrels als finals del s.XIX i principis del segle XX, ja proposa canvis que la neurociència moderna avala de manera científica. Per exemple, que les emocions juguen un paper crucial en l’aprenentatge. Durant molt de temps, s’havia dit que anar a l’escola és un fet racional, però que sense una càrrega emocional, la racionalitat no serveix absolutament de res.

No hi ha aprenentatge sense emoció?

Sí que pot haver-hi aprenentatge sense emoció: simplement, per repetició o mitjançant les regles mnemotècniques. El que permet l’emoció és guanyar eficiència. La manera de fer-ho? Hi ha dues emocions bàsiques: La primera és l’alegria que transmet confiança; aprenem de qui confiem. Però no és una emoció especialment intensa. Per això l’emoció més important és la sorpresa, davant d’un canvi de ritme, d’una situació inesperada, a través de l’humor, per despertar curiositat als alumnes… La sorpresa activa el Tàlam que és el centre de l’atenció. Forma part dels circuits de motivació que són importants per mantenir l’aprenentatge en el temps i, a més a més, el cervell recompensa la motivació amb sensacions de benestar i plaer. Amb la qual cosa, tanques un cercle per aconseguir persones motivades, contentes. A partir d’aquí l’aprenentatge és imparable.

“Qualsevol treball que tingui components socials, activa molt més el cervell que un component que sigui purament individual”.

Les metodologies actives que avui dia omplen les aules, són bones?

La metodologia activa -que siguin els mateixos alumnes els que preparin part dels coneixements que han d’aprendre, que ho discuteixin, que busquin informació, que ho comparteixin- és vital. Ara, un moment donat de classe magistral, per exemple, té també un efecte importantíssim sobre els alumnes. No hem de deixar de fer coses “antigues” per incorporar només coses noves.

L’Escola Pia treballem amb una metodologia activa pròpia, el SUMMEM. La neurociència constata que aquesta manera d’aprendre activa la sinapsi neuronal?

Sí. Per diversos motius: el primer és que qualsevol treball que tingui components socials, activa molt més el cervell que un component que sigui purament individual. Com més neurones activa, més sinapsis (més connexions) acaba fent. Només això ja és útil però a més a més també permet incorporar molts més valors en l’educació. Nosaltres aprenem per nosaltres mateixos però tot allò que aprenem, acaba repercutint en la societat. Els grups de treball a qualsevol lloc de treball no són individuals, són col·lectius. Per tant, aquest tipus de treball, el que està fent és educar d’acord amb la vida real.

Cap on va el futur de l’educació?

Cap a una educació que faci persones en comptes de professionals. Les professions canvien, però les persones amb recursos, podran canviar i adaptar-se. Hi ha d’haver una part professionalitzada, clar que si, però no pot ser l’eix central de l’educació.

Què ha quedat de l’escola Pia en tu?

(riu) Vaig entrar a l’Escola Pia amb 6 anys i vaig sortir-hi amb 18. Clar, jo sóc Escola Pia. Hi tinc l’amic més antic que conservo i he estudiat el que he estudiat gràcies a alguns dels professors que he tingut. Encara conservo els amics de l’escola i ens comuniquem diàriament a través del whatsapp.

Com a antic alumne de l’Escola Pia, què recordes dels teus anys per la institució.

Recordo especialment una situació: Jo mai he sigut un alumne brillant, era dels mediocres. Un dia vaig fer un treball i un professor em va dir: És el millor treball que he vist. Després d’això em va estimular a presentar-lo en un concurs que vaig guanyar. Allò em va marcar per sempre. La mirada d’aquell professor va canviar la percepció que tenia sobre mi mateix. Vaig passar de ser una persona tímida a adonar-me’n que tenia moltes coses dins meu, que jo mateix no sabia.

És important la mirada que posem en els adolescents?

És crucial. La mirada que tenim dels nostres fills (o sobre els nostres alumnes), marca el seu futur. Si tu els mires amb confiança, ells aprenen a confiar en ells mateixos. Marca un percentatge altíssim del qual acabem sent.

Un missatge pels pares?

Confieu amb ells. La biologia ens porta a ser adolescents durant una etapa de la seva vida, i no ho hem d’evitar. Els hem de deixar un marge de llibertat perquè explorin què és l’adolescència. Amb precaució, però amb llibertat.

El passat dimecres 19, els alumnes d’Escola Pia dels Grups GR van celebrar, a Terrassa, la segona trobada del curs. Hi van participar un total de 43 alumnes de les escoles de Sarrià, Balmes, Terrassa i Sabadell.

Els alumnes GR es troben regularment en espais on fan activitats de reflexió i treballen la seva dimensió interior. Alguns d’ells, els que ho volen, també es preparen per fer la Confirmació.

Cada any, se celebren tres trobades. Enguany, la primera i la darrera (que serà el mes d’abril) se celebren a Barcelona. L’objectiu de les tres trobades és compartir, amb alumnes d’altres escoles, noves experiències i fer dinàmiques de coneixença.

En aquesta segona trobada a Terrassa, els joves han tingut l’oportunitat de fer una “ronda de testimonis”. Cinc places de la ciutat, cadascuna amb cinc testimonis ben diversos que els han exposat les seves vivències. L’Àngels Doñate, en Jordi Vilà, l’Anna Agulló, en Francesc Balagueró i en Ferran.

“Conèixer aquestes experiències tan diverses, em va aportar diferents punts de vista. Sovint són realitats molt diferents a les que no estic acostumat. Els testimonis són persones que transmetien grans valors” diu en Guillem Fernández, alumne de 4t d’ESO. I afegeix que per ell “el GR és un grup de persones amb qui parlem de temes que normalment no tractem en altres entorns”.

Els temes que es van tractar durant la jornada van ser la vida en comunitat, experiència a Mexicali, vivència al Nepal, el voluntariat d’acompanyament de malalts a Lourdes i les vivències en el centre d’acollida de St. Josep de la Muntanya, sempre des d’un punt de vista de compromís i de fe.

La Carlota Clariana, alumna de 4t d’ESO de l’Escola Pia de Sarrià, fa una valoració de la trobada: És una oportunitat per a conèixer a persones que busquen els mateixos valors que tu, que viuen experiències semblants a la teva. El GR és un grup de trobada que t’ajuda a viure la fe i el que pot significar per a tu, a plantejar-te interrogants, a escoltar diferents punts de vista.

Els testimonis que ens van presentar són persones que van tenir experiències d’ajuda o relació amb realitats que han transformat la seva manera de viure, fent que ara tinguin un compromís amb diferents grups de persones.

Moltes dites populars es refereixen al petit però valent mes de febrer. No totes són el que en podríem dir optimistes, sinó que justament es fixen en l’aspecte amenaçador de les freqüents fredorades habituals en aquesta època, i en els desastres que podia provocar, en una societat agrària, una gelada a destemps que malmetia una florida massa matinera. També era temut aquest xic mes per les nefastes conseqüències en refredats malignes i de mal curar en la salut dels més fràgils: nens i persones grans…

Podríem pensar que la nostra època, tan allunyada del món de pagès i farcida de fàrmacs de tota mena, ja no té res a aprendre de la saviesa popular, expressada en la paremiologia més diversa. Sortosament, crec no és així. Veiem que la inesgotable experiència dels humans continua abonant cada dia els refranys aparentment més banals. «A pesar del febrer, floreix l’ametller», diu per exemple un dels adagis, gairebé com qui no diu res, o repeteix una simple obvietat. Però jo hi veig una forta alenada de bon ànim i confiança. Aquesta dita gairebé que l’hauria de fer seva qualsevol persona que faci de l’educació el centre dels seus interessos vitals. Això sí, per a quan cal deixar la realitat dels fruits, dels quals els brots verds de febrer són una simple primícia no prou assegurada? Al darrere o al davant? Si haguéssim de fer cas d’altres sentències que semblen tocar més de peus a terra, com aquella que fa «No diguis blat…», creieu de debò que ningú es podria dedicar en cos i ànima a la gloriosa tasca de sembrar i de fer créixer futur per a les persones que pugen?

No, no, decididament, quedem-nos amb aquesta intuïció tan bíblica: no trobarem mai cap signe previ que ens ajudi a confiar. Els signes que la vida ens dóna són posteriors a les nostres accions, que hem hagut de fer i fem basats en la confiança. Quan vegis els brots verds, comprendràs que has fet allò que havies de fer. Quan l’ametller floreixi, malgrat la incertesa del febrer, sabràs que la teva acció ha estat encertada. No podem posar les flors abans de l’acció de sembrar, malgrat que algunes flors no arribaran on havíem previst i somiat.

Vella saviesa, força de l’autèntic treball educatiu. A pesar de tots els pesars, l’arbre donarà el seu fruit si les pors no ens impedeixen de conrear-lo. I, si sovint se’ns feia més difícil de confiar prou, el refranyer ens recorda la dita adequada per a enguany: «Febrer curt, és de vint-i-vuit; però si ho comptes bé, de vint-i-nou és». És cert: a vegades un sol dia resulta difícil de suportar. Però, ben comptat, no n’hi ha per a tant!

Com cada 30 de gener, les entitats educatives d’Escola Pia han celebrat el DENIP, el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau. Aquest any, davant de la situació que viu el nostre planeta – els incendis a Austràlia i l’Amazònia, les inundacions a Indonèsia, el desgel dels pols i els crítics episodis de sequera a l’hemisferi sud- l’entitat organitzadora, Fundipau ha proposat l’emergència climàtica com a tema principal.

Els objectius principals són:

Conèixer l’abast del canvi climàtic i els seus efectes sobre la vida al planeta.
Fer-nos conscients de la importància de preservar el planeta, la nostra casa comuna per tal de protegir la vida humana i la de tota la resta d’espècies, i també per garantir la pau i la convivència.
Adonar-nos que el compromís amb el medi ambient és cosa de totes i tots i que la tasca de tenir-ne cura comença amb cadascú de nosaltres.

Enguany, l’Escola Pia de Catalunya, ha volgut mostrar el seu compromís amb la sostenibilitat i el consum responsable, participant d’aquesta jornada d’una manera molt especial.

Banderes tibetanes per la Pau.

En el budisme, les banderes de pregària o oració són trossos de tela rectangular de colors hissades en indrets d’alta muntanya del Tibet. Les banderes estan impreses amb pregàries i imatges que es presenten en grups de cinc colors: blau, blanc, vermell, verd i groc, que simbolitzen el cel, l’aire, el foc, l’aigua i la terra. Tradicionalment, les banderes de pregàries s’utilitzen per promoure la pau, la compassió, la força i la saviesa. Les banderes de les pregàries arrossegades pel vent, difondran la bona voluntat i la compassió en tot l’espai omnipresent.

Des dels més grans als més petits de les escoles, han relacionat el tema de l’emergència climàtica amb la Pau i han utilitzat les pregàries tibetanes per visibilitzar aquest aprenentatge.

I fins i tot des de l’Escola de Mèxic, l’Instituto José Calasanz, també han celebrat el DENIP amb banderes tibetanes. Desitjos a punta i punta del món.

L’Alex era un nen mogut: així es recorda ell… i el recorden a casa seva i a l’Escola Pia de Sant Antoni. Però quan arribava l’hora de Plàstica el món quedava suspès: es concentrava i tot adquiria sentit. A 4t d’ESO, va decidir que seria dibuixant professional perquè no podia imaginar-se treballant 8 hores al dia, cinc dies a la setmana, de res més que això. La seva família i l’escola sempre li van donar suport: va acabar el batxillerat i va començar a la universitat un grau d’Art per a videojocs però ho va deixar: ell només vol dibuixar i dibuixar. Ara estudia a la coneguda escola JOSO i una editorial ja li ha comprat els drets i produït dos jocs de taula. Un desig fort i hores i hores de feina són, per a ell, les claus per ser dibuixant. No és qüestió de do ni de talent: tothom pot ser dibuixant si ho vol i ho treballa.

Des de petit…

«dibuixo. Me’n recordo d’un dibuix d’un ratolí que vaig fer a P5. El tinc gravat. La mestra em va dir que m’havia quedat molt bé. A Primària, dibuixava dracs, escama per escama… La meva mare m’ho recorda. Ara sé que no cal dibuixar-les totes! Nois, noies, si voleu ser dibuixants, amb quatre escames ja s’entén que el drac n’està ben ple! A les classes, dibuixava als llibres i als marges dels apunts. A ESO no era un alumne model: quan em cansava, feia gargots. Recordo que una professora de Sant Antoni, la Neus Ferran, que m’ensenyava matemàtiques, un dia em va agafar uns rodolins amb dibuixos que jo havia fet. Em va dir: No te’ls torno, me’ls guardo i quan siguis famós els vendré. No sé si els devia llençar però encara hi penso: millor que no els llenci perquè de famós potser no ho seré però si que els podrà vendre… que al final seré dibuixant professional, ha, ha, ha.»

«A 4t d’ESO vaig decidir que volia ser dibuixant professional. Perquè m’agradava, ho veia poc convencional, una professió que m’atreia… Finalment, dibuixar és el que m’agrada fer. Què podria fer durant 8 hores al dia, set dies? Dibuixar, vaig pensar.»

«A l’escola no pots fer 8 hores de dibuix perquè s’han d’aprendre moltes altres coses. Jo, a Plàstica, trobava el meu espai. Ara m’aplico encara que no m’agradi una matèria, estic més centrat. Llavors, no. M’interessava esforçar-me, fer-ho bé i gaudia a les classes d’art. Això em va ajudar però també, gràcies a les tutories, vaig trobar el meu espai. No te preu que parlis amb un professor, li expliquis el que et passa, i et doni suport… Amb l’orientadora vam mirar què podia fer. Ella va considerar que podia dedicar-m’hi. La meva família mai m’hi ha posat res en contra… i ara veig com és, d’important, tot això. A classe tinc molts companys que vénen de fer les carreres que els seus pares i mares volien, i ara estudien dibuix. Una companya va estudiar biomedicina i vol aprendre a fer il·lustracions científiques. Altres vénen del Dret…»

Estudis d’il·lustració

«Vaig entrar a la universitat, a Art per a videojocs, però en aquest grau el dibuix no es treballava suficientment tenint en compte l’exigència que trobem al món laboral. A la JOSO es fa només dibuix i tècniques. És la primera vegada que noto que m’ensenyen la professió de dibuixant, els trucs, les tècniques, el material… Ara em sento com en un pati d’escola quan et diuen que pots jugar al que vulguis. Em passo vuit hores dibuixant, set dies a la setmana! A classe, a casa… Estudio composició i perspectiva, tècniques i materials i anatomia (proporcions).»

El futur professional

«Avui en dia, el món dels artistes en general, ha canviat moltíssim. El típic artista d’exposició és un model obsolet perquè o tens un amic amb una sala o algú a la Generalitat que et vulgui promocionar… o és molt difícil viure d’exposicions, mostres. Hi ha gent molt bona que ho fa però avui en dia el món de l’art s’ha industrialitzat: és més pràctic que artístic. Tenim molta sortida: despunta el tema del videojoc o temes audiovisuals o d’entreteniment. La nostra funció es crear imatges, conceptes… creem propostes . També podem accedir a feines no tan tecnològiques: il·lustrador de llibres, de cartells, dibuixant de còmic… Ara, les xarxes socials també juguen un paper important. Hi ha gent que té un compte d’instagram, té followers i té encàrrecs. Aquest instagramer fa il·lustracions per als seguidors: també té quotes de socis, que li paguen una mensualitat… Amb el que estic estudiant estic descobrint moltes coses. Hi ha una empresa de videojocs que és la meva inspiració Blizard. https://www.blizzard.com/en-us/, És el meu estil, és el que m’agrada dibuixar. Els seus jocs m’han marcat des de petit. És el punt màxim on voldria arribar de la meva carrera. La resta? Mentre pugui viure dibuixant…»

«Sóc jove però porto sis o set anys volen ser dibuixant. Tens alts i baixos, treballes més o menys però no ho deixes… diuen que calen 10.000 hores per ser bo en una cosa. Som-hi!. És dur, és lent…»

Primeres passes: dos jocs de taula produïts

«Ten nights és un projecte final d’universitat. Un amic meu tenia uns companys de classe que havien de fer real aquest projecte: el van presentar a un concurs i no els agradava l’art que tenien. Els va agradar el meu estil i em van proposar presentar-me amb ells. A partir d’aquí els vaig fer les il·lustracions dels personatges que són 12 i el vam presentar a la Fira DAU https://www.barcelona.cat/daubarcelona/es i va agradar molt. Vam fer un speed dating, anaven passant editors i anaven jugant. Jo de novato total! Els últims ens van agafar: els va agradar molt i van comprar els drets d’explotació. A partir d’allà vam crear la versió comercial (per exemple, vaig haver de canviar alguns personatges per fer paritat, sis homes i sis dones, vaig fer el taulell i la portada). Tenim dotze persones i un assassí, tancats en una casa per una nevada. Vaig dibuixar-los tot pertorbadors i inquiets… tots havien de semblar dolents. Tenim una àvia amb gats, un noi que sempre va amb un coixí amb un personatge femení d’anime.

https://atomo-games.com/

Es pot comprar per Amazon i en una botiga. Per la campanya d’estiu ja es trobarà de més a més. Atomo games ha comprat el següent joc. La idea és meva i l’art serà meu amb un company, per no fer-lo sol.»

La passió pel dibuix

«Vivim una relació d’amor-odi. El dibuix és dur. No és fàcil. Tu quan dibuixes, de vegades, tens una veueta que constantment et va dient que no has fet bé. Has de carregar amb això. Ho deixo una estona? Ho faig més endavant? És una pica baralla, sobretot en un estil figuratiu. Dibuixes un joc i busques un resultat. Intentes treure el millor de tu. De vegades costa una mica tornar a posar-te a dibuixar. Tens la sensació que no ho fas tan bé com voldries. Una frustració.

Quan surt, aleshores, quan veus un dibuix que comença a funcionar, és una sensació molt forta. Comences la proposta, no l’acabes de veure i al final… t’agrada! I tens una sensació de satisfacció. Quan dibuixes, molt concentrat en el que fas, el temps vola. Per a mi, és zen.»

Un do? Una habilitat? Una tècnica?

«Tothom pot ser dibuixant. Jo no crec en el talent. Crec que cal ser tossut. Hi ha gent que té la inquietud de posar-se a dibuixar. Jo era dolentíssim. Me’n recordo de fer un dibuix: una orella més petita que el nas. T’ha de néixer voler dibuixar com altres llegir o cantar. Hi ha altres coses però el dibuixant estàndard és el que vol ser-ho i treballa. Potser alguns neixen amb alguna cosa que ajuda… com una memòria fotogràfica. És Leo Messi. Però hi ha molts dibuixants que no són Leo. Cal ser molt tossut. Com més tossut ets, millor dibuixant… Cal invertir hores com en qualsevol ofici més artesà. En el dibuix s’estudia, hi ha conceptes i tècnica. Un cop les aprens, les apliques i la teva qualitat augmenta. En el figuratiu que és el que jo manego.»

Referents

«Un professor ens va dir que quan érem petits llegíem molts còmics. A la portada, apareixia: dibuixat per, il·lustrat per… Avui, amb les xarxes, és un consum tan ràpid… En un dia veiem dues-centes il·lustracions i no et quedes amb el nom de l’artista. Dius: És aquest, ah ja sé! Abans eren molts noms. Ara l’identifiquem pel seu estil. El meu estil és fantasia medieval, punt mig entre dibuixos i realisme… a Instagram seguim gent de tot el mon.»

Una oportunitat per parar, reflexionar, regalar-se una estona… L’àmbit de Pastoral d’Escola Pia de Catalunya organitza, durant el mes de gener la formació vivencial de la dimensió interior. I què és la dimensió interior? La Carme Guardia, que forma part de la comissió organitzadora ho explica així: “La Dimensió Interior Emocional i Social (DIES) per a mi, és prendre consciència de nosaltres mateixos, de les nostres emocions; tenir una actitud empàtica social, tenir present l’altre, veure com em ressona a dins allò que rebo del món, per aconseguir un equilibri entre la vessant corporal i el transcendent”.

Demanem a dues assistentes a la formació perquè ens expliquin què és per elles la Formació:

Ens arriba un correu de l’Equip de Gestió de l’Escola Pia de Catalunya, oferint-nos la possibilitat de fer una formació d’aprofundiment sobre les dimensions interior, emocional i social, tres dissabtes del mes de gener. El tema és molt interessant i ens apuntem.
Arriba gener, et recorden que el curs aviat comença i l’horari és de 9:00h a 14:00h. El primer que ens ve al pensament és: Qui m’ha manat apuntar-me!, m’haig de llevar d’hora, vinc de Terrassa, és dissabte, arribaré tard a casa…
Dia 11 de gener, 9:00h del matí, tots al 80, veiem cares conegudes, ens saludem, i coneixem a la formadora, la Laia Mestres. Ens impacta amb la primera paraula “transcendència”, som éssers transcendents per naturalesa. A partir d’aquí comencem a buscar i trobar fórmules per arribar al benestar. Hem treballat tot un seguit d’emocions, de recursos de creixement personal, de consciencia, d’acceptació, per reforçar i arribar a una gran conclusió:

“La vida és meva i jo sóc de la vida”.

Fanny i Montse.

Al llarg de tota la història de la humanitat, els savis ho han anat explicant de diverses maneres: dones i homes naixem amb superpoders. Pensem en Jesús, en Buda o en Einstein, tots coincideixen en què el sentit de la vida cal buscar-lo dins nostre. Doncs bé, el curs de Transcendència i benestar, emmarcat en aprofundiment de DIES i organitzat per l’Escola Pia de Catalunya, ha estat una formació que endreça, pauta i dona eines per tal que cadascú de nosaltres, interessades i interessats a transcendir, puguem millorar la nostra qualitat de vida fent ús dels nostres “superpoders”. La Laia Mestres, una formadora excepcional, ens ha parlat de gestionar emocions (sabeu que n’hi ha tipificades un total de 550?), de treballar el sentit de la vida, de reforçar els vincles personals, del concepte d’entrega, i de moltíssimes qüestions més que són eines que cal treballar dia a dia amb l’objectiu d’honorar la capacitat de millora de la nostra pròpia existència i, per extensió, del nostre entorn.

Mònica Torres Navarro

La formació s’ha dividit en dos blocs:

Transcendir més enllà de les circumstàncies. Aquest primer bloc, ha permès treballar la capacitat de resiliència a través de la gestió de les emocions pròpies i les emocions, anomenades elevades – compassió, esperança, gratitud…-. També, fer la reflexió al voltant del sentit de la vida.

Transcendir més enllà de nosaltres mateixos i mateixes. En aquest segon bloc els assistents han fet un treball sobre les relacions interpersonals i del compromís entre la persona i l’entorn.

En Juli Amado va entrar a treballar a l’Escola Pia de Vilanova per treballar com a cuiner l’any 2017. Segurament, aquest estiu, viatgi al Senegal com a voluntari de la Fundació Educació Solidària. El seu primer contacte amb aquesta experiència ha sigut durant el mes de gener a les xerrades informatives pels voluntaris d’aquest any.

Com va començar l’aventura?

L’any passat una companya em va explicar que a l’estiu vinent aniria a Mèxic amb els programes educatius de la FES. Sabent això, em vaig interessar pel que feia la FES i ja em vaig posar a l’aguait. Sobretot, estava interessat en el projecte que es fa al Senegal.

I aquest gener has anat a les reunions informatives per als voluntaris de la FES.

Sí, i hi vaig sortir amb unes sensacions molt bones. Encara hem de passar el procés de selecció, una entrevista… però vaig sortir molt motivat i il·lusionat per poder viatjar al Senegal aquest estiu.

Idees clau que en vas treure de la xerrada per a voluntaris?

L’Albert Francolí (coordinador de voluntariat) ens va explicar una part logística sobre els viatges, per exemple, com faríem el viatge, que marxem tots junts, on dormiríem, quines són les dinàmiques que tindrem un cop allà… però també ens va explicar què vol dir per ell ser voluntari i va fer molt d’èmfasi en el fet que prenguéssim això com una experiència personal. Un regal per nosaltres.

També em va semblar molt interessant les jornades de convivència prèvies al viatge. Un diumenge sencer i després tot un cap de setmana a Tiana, per conèixer-nos i arribar més preparats al Senegal.

La veritat és que vaig sortir de la xerrada introductòria amb molt bones sensacions.

I quin esperes que sigui aquest regal?

De moment només el fet de conèixer coses noves, sortir de la rutina, viure un estiu diferent, desvetllar la intriga que li tinc a l’Àfrica… Espero que sigui una molt bona experiència!

Una experiència que per a tu suposarà…

Conèixer noves cultures, tradicions, la convivència… tot això ja és molt enriquidor, així que no tinc cap dubte que serà una experiència excepcional!

El Voluntariat és la veu crítica i compromesa de la ciutadania, contra les desigualtats.

Des de l’any 1950, l’ONU va instituir el Dia Internacional de totes les Religions. Podríem aprofitar-ho per reflexionar seriosament si les nostres institucions n’han fet algun cas o si, al contrari, creiem que sobre aquest tema el millor és fer un discret silenci.

La nostra societat –en bona part degut a situacions històriques que encara paguem– en el millor dels casos ha esborrat les Religions de la llista de coses serioses de la vida. La ignorància sobre el fet religiós, en el nostre alumnat, és majoritàriament absoluta, i no fa més que reflectir la mentalitat de les famílies, per a les quals aquest tema no és tan sols irrellevant, sinó inexistent.

Tan sols se salven, de forma molt minoritària, alguns rituals religiosos, possiblement perquè tenen un caire sociològic difícil de substituir: primera (i darrera) comunió. Un percentatge molt alt del nostre alumnat (de les famílies, en realitat) ha oblidat la Religió que era la nostra, i veu amb perplexitat el fet religiós rere l’aparent situació de supermercat pel que fa al tema.

L’Escola Pia va ser pionera a defensar la necessitat de treballar la cultura religiosa, per mirar de pal·liar l’efecte desert a què ens trobem abocats. Les autoritats de l’Església no ho van entendre mai i, encara ara, miren amb recel el nostre intent.

En algunes escoles –nostres o no– un cert esforç voluntarista ha acabat ocupant el lloc que hauria de tenir el coneixement seriós dels camins religiosos, i la seva significació de cara a edificar persones sòlides i solidàries, i una societat que no sembli tan boja com la nostra. Sembla clar que el coaching o les tècniques d’interiorització, amb totes les seves virtuts, no són ben bé el mateix que una proposta vital religiosa que, per definició hauria d’abastar la totalitat de la persona i obrir-la a allò que la transcendeix. Sense conèixer quina és, en el fons, l’oferta vital de les Religions del món, limitant-nos a conèixer-ne tan sols els aspectes visibles (temples, rituals, festes, etc.), difícilment resultarem de gaire ajuda educativa.

L’objectiu principal de la Diada proposada per les Nacions Unides va clarament adreçat a afavorir una visió tolerant de la diversitat religiosa, i ens n’alegrem molt perquè encara ens queda força lluny de la realitat del nostre món. Ara, creiem de debò que la tolerància és el màxim objectiu a plantejar-nos de cara a les Religions en l’àmbit escolar?

Des de l’any 1950, el 24 de gener, és el dia Internacional de Totes les Religions. L’Organització de les Nacions Unides va proposar aquesta data amb l’objectiu de generar consciència entre els individus i nacions sense que tingui importància la seva opció religiosa i procurar desfer qualsevol mena de conflicte derivat de les nostres creences.

A les escoles tenim una realitat cultural religiosa i cultural molt plural i hem volgut preguntar, com conviuen persones de diferents opcions i creences en el si d’una escola i un entorn de valors cristians.

L’Escola Pia vol oferir un projecte obert, de futur, realista, alliberador i transformador. Però aquestes no són les paraules amb què ho explicarien els nens i nenes de les nostres escoles. Per això els hem demanat que siguin ells qui ens expliqui, què fan, com aprenen, què els agrada i què no.

Amb tots vosaltres, “Amb les vostres paraules”.

Escola Pia Granollers

Escola Pia de Tàrrega

Escola Pia de Moià

Escola Pia de Mataró

Esola Pia de Sabadell

Escola Pia de Calella

Escola Pia de Caldes

Escola Pia de Sitges

En Carles Bonet va entrar fa aproximadament 20 anys a l’equip de gestió d’Escola Pia de Catalunya com a programador per desenvolupar un programa de gestió. Posteriorment va començar a fer algunes hores de docència al Calassanç d’ocupacions professionals. Aquí va descobrir que la docència li interessava i li agradava. Mentre seguia les seves tasques al “80” va començar a fer hores a Mataró al Cicle Formatiu de Grau Superior de Programació.

Un canvi, que va portar molts canvis?

Paral·lelament m’invento una cosa que es diu: Cicle Formatiu de Programació de Videojocs. Vaig descobrir que els “nanos” aprenien molt bé la programació a través de programar videojocs. Un dia sento que algú diu: busquem noves idees per Graus Superiors. Jo en sentir això, vaig voler proposar la meva idea. Aquesta idea neix aquí amb en Joan vila, secretari general del moment. Entre els dos comencem a dissenyar de forma paral·lela el pla d’estudis juntament amb el departament d’ensenyament de la generalitat i apareix el que coneixem com a DamVidoD, que és el Cicle de Desenvolupament d’aplicacions multi plataforma, videojocs i oci professional.

Una bona idea en el moment oportú?

La veritat és que va tenir una acollida molt bona. S’ofereix a l’Escola Pia de Granollers i s’hi llença de cap i Balmes s’hi llença al cap d’uns mesos. Resulta que en aquell moment som el primer CFGS que ofereix aquests estudis. En l’àmbit universitari, curiosament, també comencen a aparèixer en aquella època estudis del mateix tema.

I va tot com la seda…

Si… però sorgeix un problema col·lateral. Resulta que tots els alumnes, amb aquests estudis, han de fer quatre mesos de pràctiques en empreses. I tot i que Catalunya és el que es coneix com un Hub de videojocs, la majoria són empreses petitones que no es poden permetre agafar “nanos” en pràctiques. I les grans empreses que hi ha a Catalunya es limiten a agafar a gent amb molta experiència per produir molt. I no inverteixen temps en formació. En aquest moment, se’ns planteja un problema que és que hem de col·locar uns 60 joves en pràctiques i no sabem on.

I torna a sorgir una nova idea.

Exacte. Creem una empresa – escola en la qual fem videojocs perquè els nois i noies puguin fer les seves pràctiques. L’Àlex Ríos i jo, creem VIoD Games Studio ara farà quatre anys i Escola Pia de Catalunya ens fa tot el suport.

Creeu una empresa de videojocs una mica peculiar, oi?

La filosofia de l’empresa és fer “Serious Games” que són videojocs sense un propòsit lúdic. L’objectiu és que la persona que hi jugui aprengui o millori una certa disciplina desenvolupant la seva tasca. Per exemple el primer software que vam fer va ser un programa pels bombers de la generalitat que els ajudava a practicar com apagar incendis però evidentment, sense la despesa econòmica ni el risc físic que això implica.

Hem fet projectes destinats a persones amb disfuncions psíquiques perquè aprenguessin a determinar el seu estat d’ànim, programes per alumnes d’infantil perquè aprenguin a distingir l’esquerra i la dreta, un projecte per malalts del ronyó que pretén millorar els seus hàbits…

Amb la monitorització del moviment dels ulls podia jugar: podia disparar, moure’s…

I StarGaze.

Vam conèixer la història d’un noi que pateix una malaltia degenerativa, que bàsicament va atrofiant la musculatura fins que gairebé ara no es pot moure. Ell sempre havia sigut un jove que havia fet moltes coses, i sempre li havien agradat molt els videojocs. El seu pare estava obsessionat a intentar aconseguir que el seu fill tornés a jugar.

Vam començar a fer un videojoc perquè comences a jugar-hi. El joc partia d’una experiència guiada on el noi es posava en una nau, en una experiència en primera persona. Amb la monitorització del moviment dels ulls podia jugar: podia disparar, moure’s… Aquest joc va guanyar un premi en el Serious Games Camp de Terrassa fa dos anys. A través d’aquest premi vam pensar que era interessant donar més viabilitat al joc i vam voler intentar fer el primer videojoc inclusiu del món: un joc al qual pogués jugar tothom.

Aquest és el punt en què us trobeu ara?

Si, però… Un dels grans hàndicaps del format d’empresa que tenim és que cada 4 mesos els estudiants marxen. Desenvolupar projectes així no crec que cap empresa pogués fer-ho perquè evidentment la productivitat és difícil. El que volem és professionalitzar l’estudi i poder fidelitzar els joves en pràctiques, “quedar-nos-els”. Intentem fer una transició d’escola-empresa en un “spin-off”, és a dir, fer una empresa associada a EPC de manera que pugui produir projectes de manera professional.

La veritat és que actualment, el meu paper a l’empresa és el de capitanejar el vaixell d’alguna manera. Jo gestiono els clients i superviso que tot vagi com ha d’anar però el meu màxim orgull és que aquest projecte ja camina gairebé sol. Ells personalment lideren l’empresa. Estem a un pas de desconnectar-me del tema. És un punt molt interessant perquè ells esdevenen autònoms.

Per ells suposa un repte professional. La finalitat de VIoD Games volta entorn la producció de videojocs però cadascú es pot desenvolupar individualment en allò que se’ls dóna millor.

Què suposa això pels alumnes que s’estan desenvolupant a tall professional

VIoD Games al principi es veia com l’empresa a la qual anaven tots aquells que no podien anar a una empresa real del mercat, però amb el temps, hem vist que s’ha girat la truita. Viod suposa una oportunitat per desenvolupar-se com un professional de ple, amb les responsabilitats que comporta tirar endavant un negoci i des de tots els punts de vista, no específicament des del punt de vista del videojoc sinó des del camp administratiu, de comunicació… Un alumne que a una empresa gran no podria gairebé intervenir en els processos de decisió, a VIoD, toquen de tot i participen molt més.

Per ells suposa un repte professional. La finalitat de VIoD Games volta entorn la producció de videojocs però cadascú es pot desenvolupar individualment en allò que se’ls dóna millor. Des de les xarxes socials, a la gestió d’equips, altres que troben el seu lloc en el tema artístic, n’hi ha que són bons creant històries…

Com és el pas a nivell personal de passar a estar a la institució fins a estar a un pas que l’empresa escola camini sola, que suposa per tu??

Els informàtics tenim un problema: et passes quinze anys treballant en una aplicació que en un moment presentes, però després queden en un “pen drive” dins d’un calaix. En canvi quan veig que cada any hi ha nens que surten amb la titulació del cicle, em fa content pensar que hi ha gent que ho està aprofitant i que segueix amb aquest projecte que es va engegar amb tant de “carinyo”.

Per tant per a mi és molt gratificant. El Cicle Formatiu de Grau Superior que vam crear en el seu moment i aquesta empresa són els meus “nens petits” professionalment parlant.

Alumnes d’Escola Pia de Sarrià aprenent història a través de la Realitat Virtual.

Colònies Jordi Turull ha celebrat recentment la darrera Assemblea General Ordinària. Un trobada anual on es reuneixen tots els voluntaris, l’equip tècnic i directiu i el consiliari de l’entitat per tal de fer un bon tancament del curs anterior i engegar amb nous propòsits un nou curs.

Aquest any, la trobada es va celebrar a l’Escola Pia Balmes de Barcelona i va comptar amb la presència d’en David Magrí, Cap de Lleure i Voluntariat d’Escola Pia qui va fer una reflexió sobre la important tasca de monitors que desenvolupen cada estiu aquests joves voluntaris.

També durant la Jornada es van dedicar unes paraules a en Bernat, que s’acomiadava com a tècnic i es va presentar de manera oficial a l’Anna, que aquest curs ha entomat el relleu dins de l’equip tècnic de Colònies Jordi Turull.

L’Assemblea va posar sobre la taula diversos temes amb previsió d’ésser millorats durant aquest curs que han iniciat, com per exemple, la participació durant el curs dels voluntaris a les diferents activitats que es proposen, la importància i el treball precís a l’hora de preparar i realitzar excursions amb els infants i els joves, o la situació i debat corresponent sobre les tandes de “Sensi” i A17.

Més de 65 assistents, van poder fer un debat sobre aquests temes que entomen com a reptes per l’estiu 2020.

Per finalitzar la trobada, els assistents van marxar a casa amb un detall per cadascú: una bossa recordatori amb un dels lemes de les colònies: “La il·lusió de somiar ben despertes”.

“LES PARADOXES DE LA INNOVACIÓ EDUCATIVA”, ENTREVISTA A ANNA JOLONCH

Anna Jolonch i Anglada és Doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat de París VIII, i professora a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Actualment col·labora amb l’Escola Pia de Catalunya oferint una formació continua en Lideratge Educatiu destinada als directius de les diferents escoles.

Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?

“Les paradoxes de la innovació educativa” és un treball acadèmic escrit en col·laboració amb diferents autors pensat per a mestres i docents: per a gent que està liderant processos d’innovació educativa al seu centre.

Al llibre trobem capítols que tenen una mirada posada en el sistema educatiu però hi ha capítols que aterren aquestes idees a l’aula i pretenen explicar la complexitat que suposa la innovació educativa. Idees que demanen de manera imperativa que l’escola canviï. Vivim en la cultura del canvi i la innovació que ha vingut per quedar-se.

Per què parlem de paradoxes?

Hi ha tota una sèrie de contradiccions que de vegades es converteixen en paradoxes. I ens semblava que havíem d’anar a fons per fer-les emergir. Per exemple, entre equitat, innovació educativa i qualitat dels centres. A més a més, en un aspecte filosòfic també trobem el Pensament Paradoxal que és un tipus de pensament que no pretén resoldre la contradicció sinó aprofundir-la, i per tant, anar més a fons del que és en si la Innovació Educativa.

Al llibre apareixen capítols on parlem de la importància de la xarxa, del territori, de crear comunitats d’aprenentatge en el centre, de la formació del professorat, l’observació, la qualitat… i hi ha també tota una aproximació d’innovació que ve a dir que el que és important és adaptar-nos a la societat que tenim per fer l’escola del s. XXI, amb uns docents del s. XXI que responguin als alumnes d’avui. Per això cal canviar coses. Però el més important és la millora del procés d’aprenentatge: no es tracta de canviar per canviar, sinó canviar per millorar.

Què és la innovació educativa?

Primer investigar. Després innovar. Per què seguim utilitzant males praxis com, per exemple, la repetició de curs, si sabem que això afecta l’autoestima de l’alumne, l’infant queda menysvalorat, a més a més del cost social i econòmic que suposa? Tampoc ens val, però, amb anar anunciant que fer repetir un alumne no és cap solució. Hem de procurar que hi hagi alternatives. Si investiguem i indaguem, creem unes cultures de recerca que no tenim en el món de l’educació. Les institucions han d’invertir en la formació dels docents, hem de treballar conjuntament universitats i escoles. Si investiguem per què tenim el fracàs que tenim (assignatura pendent en aquest país), per què tenim els indicadors d’abandonament que hi ha, què diuen els altres països, què fem als nostres centres que ens estigui funcionant… trobarem indicadors que ens diuen que hem de canviar coses. El canvi és un imperatiu. Per tant, cal primer investigar què és el que funciona, el que no funciona, què diu la recerca i després canviar. Canviar moltes coses: això és la innovació educativa.

S’ha de fer tenint en compte l’entorn, la comunitat educativa… La innovació és en petit comitè, a l’aula?

Antoni Tort ho explica al llibre amb un capítol dedicat a la xarxa i l’entorn, que ve a dir això: La innovació neix a l’aula però a través de les xarxes es fa sostenible. Hi ha una expressió que m’agrada molt que és “en educació cal trencar els murs de l’aula” i ho estem fent. Però és que és més, s’han de trencar els murs de l’escola. Ja no és un professor i una aula, ja no és un projecte educatiu només de l’escola. Hem de treballar amb altres centres, hem de treballar en clau de territori. Però també en xarxa de líders docents, crear espais de col·laboració perquè si una escola ho està fent bé hem d’aprendre’n i hem de compartir-ho. És aquesta cultura col·laborativa que ens fa falta.

Hem de trencar els murs de l’aula, els murs de l’escola… però estem preparats per aquest trencament?

Ho hem d’estar. És una necessitat i segurament és, també, responsabilitat de l’administració i de les polítiques educatives. Cal invertir molt més en el desenvolupament professional dels docents, tant en la formació inicial com en la formació continua… És una assignatura pendent. També és veritat que s’aprèn fent: innovar demana entomar riscos. Seguir fent les coses com les fèiem no té gaire sentit.

Un dels punts clau del llibre és el concepte de “lideratge per l’aprenentatge”.

El lideratge per l’aprenentatge pot ser a nivell macro (de sistema, en les polítiques educatives) però pot ser al centre o a l’aula. La idea és que hem de liderar l’aprenentatge entre tots i ha de ser un aprenentatge compartit. És important el paper del docent com a líder però el focus de tot plegat i el centre és l’alumne i l’aprenentatge. El lideratge per l’aprenentatge fa que tota l’escola com a organització i el sistema educatiu sigui un sistema que aprèn: on tots aprenem. Per això parlem del concepte de l’escola com a Comunitat d’Aprenentatge on aprenen els alumnes, que és el més important i és la missió que tenim però on també aprenguin (i això és imprescindible) els líders; els docents. Per tant el paper del líder d’escola i dels equips educatius és establir els mecanismes, les estratègies necessàries perquè hi hagi un desenvolupament professional del seu equip docent. El lideratge és un dels factors fonamentals per la millora de l’aprenentatge dels alumnes.

L’escola com a Comunitat Professional d’Aprenentatge, sona com un concepte molt romàntic. En canvi, hi ha una percepció general en la societat que el professor, passa per una crisi de credibilitat. Com es pot constituir una comunitat professional d’aprenentatge ferma, amb una crisi d’autoritat sobre la taula?

Vivim en un món en què “el saber” i el coneixement ja no el té el mestre. El saber és fora de l’aula: els alumnes aprenen, cada vegada més, en altres espais. Per això parlem d’Entorns d’Aprenentatge. Les noves tecnologies han dut una revolució educativa en aquest aspecte: han transformat del tot el procés d’aprenentatge. Ara és important que els mestres siguin uns apassionats de la seva tasca i del coneixement i que desvetllin en l’alumne aquest desig pel saber. La professió del docent, ara, té uns altres reptes. A banda d’aquesta transició, és cert que hi ha països o cultures en què els docents tenen més prestigi: tornem a la formació. Els més preparats són els que han d’ensenyar i desvetllar aquest desig d’aprenentatge.

Hi ha d’haver moltes ganes d’aprendre els uns dels altres i de col·laborar. Cal trencar el docent/aula i entendre el centre com un equip que treballa conjuntament i que es planteja reptes sobre com millorar i com avançar en la nostra tasca. La confiança és un element fonamental per aprendre els uns dels altres. Si treballem conjuntament i ens fem feedback entre nosaltres, amb l’observació a l’aula, podrem, entre iguals, crear comunitat d’aprenentatge.

En què es concreta?

Hem de treballar amb aquesta clau d’oferir recursos, formació als docents, observació dels companys per tal d’aprendre… Igual que els alumnes han d’aprendre, hem d’oferir l’oportunitat als docents que també ho facin: Cultura Col·laborativa, que a més a més aporta satisfacció laboral, ens enriquim i els alumnes aprenen millor. Altres entorns professionals que ja fa temps que treballen així ja ens ho diuen. Però a l’escola encara no tenim aquesta cultura.

Per introduir tot això a l’Escola Pia de Catalunya heu estat presentant el Catalyst. Per a què ha de servir?

Amb això, Escola Pia de Catalunya ha sigut capdavantera. No només per la traducció. També en la utilització d’aquesta eina que es va crear a Gran Bretanya i Anglaterra, i que fins ara només s’ha introduït a un parell de països nòrdics.

El Catalyst és una recerca que es va fer des de la Universitat de Londres amb una xarxa d’escoles amb contextos molt vulnerables. L’objectiu era treballar conjuntament per excel·lir i que tothom pogués accedir a aquesta excel·lència.

Al món educatiu anglosaxó tenen introduïda una figura que aquí encara no tenim que són els líders intermedis. S’ha estudiat que tenen una influència enorme en els centres educatius i que són catalitzadors del canvi. Canvi en un sentit positiu. Qui són els líders intermedis? Són aquells que segueixen tenint molta pràctica docent i a l’aula però també tenen alguna responsabilitat respecte als altres docents i per tant influencien molt. La recerca revela que aquesta figura és molt important en un centre educatiu i per tant, fan una funció cabdal per treballar amb la idea de lideratge compartit i lideratge distribuït: no tot està en la figura del director o de l’equip directiu.

Una vegada feta la recerca, se’n van extreure 4 grans resultats que es vol compartir i que sigui útil per les escoles, per les xarxes de centres… no només amb la idea de disseminar i que arribi a tothom, sinó que tingui impacte i que sigui un instrument de millora i que puguin aprendre, a partir del Catalyst, a desenvolupar el lideratge i nous lideratges en els seus centres.

Els seus àmbits de recerca han estat l’educació, les desigualtats socials i les polítiques socials i educatives, amb un especial interès per introduir la reflexió i la recerca en la pràctica i en la formació dels professionals. Els darrers anys el seu treball s’ha centrat en el lideratge pedagògic, les comunitats professionals d’aprenentatge i el desenvolupament professional dels docents. Ha treballat en l’àmbit internacional, destacant la publicació i participació en l’informe Leadership for 21st Century Learning (2013) del programa Innovate Learning Environnements (ILE) de l’OCDE i l’actual col·laboració amb l’Institut d’Educació de Londres (IOC-UCL), concretament amb el Centre de Lideratge per l’aprenentatge.

El projecte del Futbol Solidari d’enguany busca fer una bona aportació a la construcció d’un centre de secundària a l’Escola Pia de Sokone .

Les XXIV Jornades tindran lloc els propers 21 i 22 de Desembre a l’Escola Pia Santa Anna de Mataró.

Des del Futbol Solidari, un projecte constant, resistent i humil, Mataró s’agermana amb Sokone durant un cap de setmana. Apunteu-vos a l’agenda els propers 21 i 22 de desembre. Aquest any se celebren les XXIV Jornades de Futbol Solidari, amb les quals es pretén fer una aportació econòmica a la construcció d’un centre de secundària a l’Escola Pia de Sokone.

Sokone es troba a la regió del Niombato del Senegal. Es tracta d’una regió molt i molt rural, on la majoria de gent es dedica a l’agricultura i a la ramaderia i on els poblats no compten amb grans infraestructures. A Sokone l’Escola Pia hi té una escola d’educació infantil, una d’educació primària i una residència per aquells infants que viuen lluny. Ara volen donar resposta a l’escolarització obligatòria i postobligatòria de la zona, construint un centre de secundària i batxillerat per tal que joves de 12-19 anys no hagin de desplaçar-se fins a Kaolack o realitzin els estudis en altres centres no homologats.

Sota el lema “Junts marcarem el gol que canviarà el món”, ja fa més de vint anys que les Jornades de Futbol Solidari ofereixen dos dies plens de partits i lligues de futbol per a totes les edats. Per tal de participar-hi, cada jugador fa una aportació voluntària d’un mínim de 5 €. A més a més, el bar i altres activitats omplen un programa farcit d’activitats durant tot el cap de setmana que s’obre a la participació de tothom. Tots els beneficis obtinguts van destinats a l’acompliment del projecte.

Les Jornades són organitzades pel Grup d’Esplai l’Erol de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, fruit de la seva col·laboració amb l’Associació d’Amics de l’Escola Pia del Senegal i la Fundació Educació Solidària. Els projectes realitzats fins el dia d’avui han inclòs la reforma de la Granja Escola de M’lomp, la rehabilitació d’una casa d’acollida de Sokone, la renovació del mobiliari del Centre d’Estudiants de Toubakouta i beques d’escolarització entre d’altres.

Durant el cap de setmana de l’any passat es van recollir un total de 8.056,24 € amb què es van aconseguir l’equivalent a 67 beques escolars destinades a famílies amb pocs recursos econòmics per tal de garantir l’escolarització de les seves filles i fills amb el programa “Beques escolars”.

Aquest any, amb l’objectiu de fer una aportació a la construcció de l’edifici de secundària i batxillerat a Sokone, durant el cap de setmana es comptarà amb diferents tallers, jocs per totes les edats, partits de futbol solidaris, espectacles musicals i teatrals i un dinar de germanor, entre moltes altres activitats que s’aniran coneixent de mica en mica a través de les xarxes socials.

Inscriu-te aquí!

Junts marcarem el gol que canviarà el món.