Papers de l’Escola Pia2018-12-21T09:22:15+01:00

PAPERS DE L’ESCOLA PIA

Butlletí digital en què mostrem l’acció de totes les àrees de la institució: acció social, participació i presència, lleure i voluntariat, educació, recursos i vida religiosa.

BUTLLETINS PUBLICATS

La Carolina Argenté és collita del 2008 amb denominació d’origen Garraf (Escola Pia de Sitges). Va començar a la nostra escola a P3, l’any 1993, i va marxar amb 18 anys per estudiar ADE a la Universitat Pompeu Fabra. Va fer tot el que tocava: màster, treballar a una multinacional com IBM… Però inquieta, curiosa i plena de preguntes, un dia se’n va fer una de ben important a ella mateixa: aquesta és la vida que jo vull? Qui no se l’ha fet mai, aquesta pregunta! Per trobar la resposta… motxilla i tres anys de viatge en autoestop pel sud-est asiàtic, treballant a canvi d’allotjament, col·laborant en projectes solidaris i redefinint la seva trajectòria professional. Natura, art, busseig, suport als altres… la combinació resultant sona d’allò més bé.

Quin és el teu primer record de l’escola i l’últim. Si és que pots escollir…

Molts records inoblidables es troben dins meu quan penso en l’Escola Pia.

Recordo l’olor de l’aula. Un olor càlid i familiar, una barreja dels diferents esmorzars que portàvem a les bossetes. El timbalet, el conill que amb tant d’amor cuidàvem a la classe dels Cargols a p3. Les rotllanes cantant “una plata d’enciam”. Les rialles al pati, els cucs bola sota els arbres, la sala de psicomotricitat i anar en fila de dos en dos agafats de la mà. Més que un record, és un sentiment.

El canvi de parvulari a l’escola i entrar per la porta “dels grans”, donar-nos suport quan ens vacunaven, no poder córrer per les escales, el menjador, jugar al pati, les carpetes, els professors, els pupitres, la sala d’actes, els jocs florals, fer-nos grans i passar de curs. I així, fins a finals de segon de Batxillerat.

A l’escola et van ajudar en algun moment per escollir el teu futur professional? 

Quan vaig acabar 2n de Batxillerat, vaig anar a la Universitat Pompeu Fabra on vaig estudiar Administració i Direcció d’Empreses. A 4t d’ESO (si no recordo malament) ens varen fer un test psicotècnic. A mi em van descobrir habilitats de comercial i màrqueting, se’m donaven bé els números i vaig decidir fer ADE, ja que m’obria portes a un gran ventall d’oportunitats.

Quines són les feines que, fins ara, has desenvolupat? 

Després de graduar-me, vaig fer un màster en gestió estratègica d’empreses tecnològiques i vaig començar a treballar a IBM com a gestora de projectes a l’àrea d’Operacions de Negoci amb participació activa al departament d’Innovació. Al cap de 3 anys, vaig decidir deixar-ho tot per anar a viatjar pel món i m’he dedicat a ser instructora de ioga, instructora de busseig i actualment soc autònoma en consultoria de posicionament i experta digital.

Vas decidir aturar i marxar a viatjar. Per què? 

Sempre he sigut molt inquieta. Pregunto molt ja que m’interessa saber moltes coses. Un dia em vaig preguntar a mi mateixa: realment aquella vida que portava l’havia escollit jo o m’havia deixat portar per la corrent? Així vaig descobrir que volia saber del món, conèixer noves cultures, conviure amb elles, coneixe’m a mi mateixa i decidir com vull que sigui la meva vida. Vaig agafar els meus estalvis, llogar el meu pis i marxar. Vaig començar per Tailàndia i em vaig deixar portar per les aventures que venien i així he viatjat per tot el sud-est asiàtic fent autoestop i treballant a canvi d’hospedatge. Durant el viatge he col·laborat amb projectes solidaris com Vida Útil a Nepal, on vaig fer un taller d’intel·ligència emocional, vaig estar jugant i passant temps amb els nens a una escola o a Myanmar, on vaig donar classes d’anglès a nens d’infantil i de primaria. Però el gran projecte que he desenvolupat és el meu propi personal, que es basa en ajudar tant a les persones com al medi ambient a través de consultoria estratègica per a empreses sostenibles, coaching motivacional i l’art.

Què creus que et va aportar com a persona i com a professional l’escola? 

Personalment, l’escola ha sigut la meva segona casa. He aprés a aprendre, cosa que no val només en l’àmbit professional sinó també en el personal. Escoltar, respectar, aprendre a aprendre i, sobretot, l’amistat i la germanor. Es meravellós que a dia d’avui pugui dir que tinc amigues que són com germanes i que les vaig fer al cole. Professionalment l’escola també m’ha aportat. Respecte, treball en equip, dedicació, perseverança, aplicació…Tant l’àmbit personal com el professional es basen en l’actitud, i jo estic molt contenta del que he aprés.

Si haguessis d’explicar la teva escola, quins trets destacaries d’ella?

En base a la meva experiència i com jo vaig viure i recordo l’Escola Pia, destacaria la proximitat, la seva implicació i l’atenció. Sempre he tingut un suport a l’abast, m’han aconsellat i assessorat segons el que em coneixien i m’han apoderat. 

Quin és el teu somni professional? On et veus d’aquí 10 anys?

El meu somni professional és apoderar a la gent a que persegueixi els seus somnis i lluiti pel seu camí a la felicitat i ajudar a contribuir en un món millor. No em veig a cap lloc concret d’aquí 10 anys, però si sé que aquest lloc tindrà naturalesa, platja, bones onades, bon busseig, i un entorn tranquil i creatiu que m’impulsi a seguir creant i dibuixant.

Albert, segurament molts lectors no sàpiguen ben bé en què consisteix fer el Noviciat. Ens ho pots explicar una mica?

  El noviciat escolapi és un any dedicat fonamentalment a discernir la pròpia vocació de seguiment de Jesús segons el carisma de Calassanç que l’Escola Pia va encarnant en cada moment de la història i a cada lloc del nostre món.

Aquest any de discerniment es viu en una comunitat escolàpia constituïda com a noviciat per tal que a ella anem a fer-hi estada els novicis. És a dir, no és una comunitat preestablerta com a noviciat on els futurs religiosos han d’anar a fer el noviciat, sinó que és una comunitat religiosa designada “noviciat” on hi anem a viure els novicis. I hi anem per diverses raons: perquè té capacitat d’acollida (hi ha espai), perquè pot disposar d’un religiós per tal que faci de mestre: l’anomenat “mestre de novicis”. El mestre de novicis es responsabilitza del nostre aprenentatge i també fa el seguiment del nostre progrés. Però sobre tot, quan una casa s’estableix com a noviciat el que es pretén són vàries coses: que els novicis facin experiència d’un exemple de vida escolàpia; que la comunitat estigui en un lloc proper a alguna institució escolàpia amb la que els novicis puguin col·laborar; i, per últim, que la comunitat que acull els novicis estigui ubicada en un entorn senzill.

És a dir, no és una casa qualsevol la que queda establerta com a noviciat, sinó que a més a més de disposar de mestre i d’espai, és necessari que compleixi una sèrie de condicions com ara que el novicis puguin viure el model de vida comunitària escolàpia, que tingui una institució escolàpia a prop, i que estigui situada en un ambient sense ostentacions ni artificis.

En definitiva, es tracta d’un temps on els novicis anem adquirint un coneixement el més precís possible de l’Orde escolapi: tant a nivell teòric mitjançant els documents fundacionals de l’Escola Pia i la vida de sant Josep Calassanç, el pare fundador; però també a nivell pràctic tot col·laborant amb els diferents projectes que la institució tingui en el lloc on s’estableixi el noviciat, així com vivint en una comunitat.

– Perquè a Mèxic?

Doncs ben bé no sabria dir perquè l’Escola Pia de Catalunya ha triat juntament amb la Viceprovíncia de Les Califòrnies establir el noviciat aquí a la capital de l’Estat de Baixa Califòrnia, a Mexicali. Evidentment, s’han hagut de donar les condicions esmentades anteriorment: aquí a Mexicali hi ha espai per acollir-nos de tal manera que els novicis podem tenir un exemple de vida comunitària; la casa està situada en un entorn humil i té a prop una escola amb la que podem col·laborar; i també disposem d’un religiós que ens fa de mestre: el P. Salvador Riera, Sch P.

Una altra circumstància bé podria ser que dels quatre novícies que conformem el noviciat, tres, Wilver, Javier i Joel, ja vivien a Los Ángeles (Califòrnia): és més fàcil i econòmic traslladar una persona una gran distància (des de Catalunya a Mèxic), que tres (des dels Estats Units a Catalunya). Però la raó de fons l’ignoro.

El que sí és nou, una autèntica novetat -i en aquest sentit bé es podria dir que estem fent història dins l’Escola Pia- és que la Viceprovíncia hagi pogut crear un noviciat propi. Això no vol pas dir que abans no hagin hagut vocacions, sinó que les anteriors vocacions escolàpies havien realitzat el noviciat a Celaya (Guanajuato), a la Província escolàpia de Mèxic.

En aquest sentit, el nostre mestre de novicis, el P. Salvador, en un text publicat al web de la Viceprovíncia de Les Califòrnies (https://epiacalifornias.org/) afirma el següent:

És un gran repte per a la Viceprovíncia [de Les Califòrnies] l’iniciar aquest noviciat en el qual es compromet tota la Viceprovíncia i cadascun dels religiosos. Tots ens hem de sentir corresponsables de la formació que rebin aquests novicis, junts continuarem donant vida a la vocació escolàpia que hem rebut de Calassanç i que ens ha anat arribant a través de tants escolapis que ens han precedit en aquest lliurament als nens i joves especialment als més necessitats.

El quatre novicis som doncs ben conscients de la importància que té per a un orde religiós obrir un noviciat i ens sabem responsables de ser els primers a fer el noviciat a la Viceprovíncia de Les Califòrnies.

– Què creus que aportarà Mèxic al teu noviciat en concret? Afecta el context social? 

Ser a Mèxic durant tot un any m’aportarà una nova experiència molt més profunda i enriquidora que la de l’any passat quan només vaig ser-hi un mes. No és el mateix ser-hi durant un mes que viure-hi una temporada més llarga. Tampoc és el mateix venir com a voluntari durant mes, que venir a fer el noviciat.

Evidentment, el context social afecta. Però no només pel que fa al noviciat, sinó qualsevol activitat que hom realitzi: el des d’on es facin les coses és ben important. I si tenim present que estem parlant d’un temps de formació, m’atreviria a dir que encara més.

En aquest cas, considero que és important ser aquí a Mèxic perquè és una forma molt clara d’experimentar en la pròpia pell el que viuen les nenes i els nens més vulnerables d’aquesta part del país. Per exemple, no és el mateix que et diguin que “avui a Mexicali arribarem als 52ºC” que ser al lloc i patir el mateix que les famílies empobrides de Mexicali. Viure al costat dels més vulnerables de la societat et garanteix una perspectiva de la realitat més autèntica.

– En general, aquells qui no estiguin en contacte amb la vida religiosa, pot sorprendre que algú comenci un noviciat i triï aquesta opció de vida. Però encara crida més l’atenció quan algú ho fa a certa edat. Què els diries en aquest sentit?

Aquesta ja és una pregunta més personal. La resposta, per tant, també ho hauria de ser. Val a dir que em trobo a gust seguint la petjades del Crist des del camí obert per Calassanç, un camí de servei als més vulnerables de la societat. I, tot i que l’Escola Pia ofereix diferents modes de col·laborar en els seus projectes a favor de l’educació de la infància i la joventut, personalment opto per la vida religiosa perquè entenc que aquesta forma de vida m’ofereix l’oportunitat de fer una entrega total al Senyor de la mateixa manera que ho va fer Jesús. Entrega total de la meva persona que s’ha de fer més evident mitjançant el compromís dels consells evangèlics -els coneguts vots religiosos. Vots que, si Déu vol, assumiré en finalitzar el noviciat. I també, és clar, perquè trobo molt valuosa la vida en comunitat.

En definitiva, no hi ha cap argument de pes, doncs si bé tots els implicats en l’Escola Pia, tota la família escolàpia, anem seguint el Crist des del carisma calassanci, l’opció de fer-ho des de la dimensió específicament religiosa és només un tema de vocació, de sentir-te cridat i estar disponible, i trobar-te a gust. De fet, sempre m’ha impactat molt el testimoni dels i les religios@s que he tingut l’ocasió de conèixer. I d’aquí, potser, em neix la vocació a la vida consagrada.

Ingressar en la vida religiosa, en el meu cas als 59 anys, deixa en evidència que era un tema que sempre havia estat present al llarg de la meva vida però que d’alguna manera quedava supeditat -o, per millor dir, condicionat-, a altres realitats. No ha estat fins ara que, lliure de les subjeccions que m’ho impedien i després d’un temps de discerniment i acompanyament espiritual amb el P. Josep Mª. Rierola Sch P, he pogut comprometre’m de ple. De fet, però, fa molts anys ja havia estat vivint en una comunitat escolàpia. I des d’aquells dies passats que m’he dedicat a l’educació del jovent. Ara, doncs, el meu ingrés en el noviciat es pot veure com aquell “retorn” del Fill pròdig de la paràbola de l’evangeli de Lluc (Lc 15,11-32) -sempre mantenint les distàncies, és clar!

– I perquè Escolapi?

Perquè en algun moment de la meva vida vaig sentir el següent missatge de Calassanç:

“I ja que professem ser autèntics Pobres de la Mare de Déu, en cap circumstància menysprearem als nens pobres; sinó que amb tenaç paciència i caritat esmerçarem esforços en enriquir-los de totes les qualitats, estimulats especialment per la Paraula de el Senyor: ‘El que vau fer amb un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu’” [Mt 25,40] (Constitucions de Calassanç, n.4 i Constitucions de l’Escoles Pies, n.7).

Així doncs des que vaig conèixer aquest missatge, i donat que, sempre que he pogut, m’he dedicat professionalment a l’àmbit de l’educació i acompanyament del jovent -dedicació que he tingut la sort de poder exercir tant a escoles com a parròquies- era bastant fàcil que acabés optant per seguir a Jesucrist segons el carisma de Calassanç. Ben bé es podria dir que el carisma calassanci m’ha estat acompanyant d’una manera constant al llarg de la meva vida.

Evidentment, en prendre aquesta decisió, també cal tenir present el testimoni dels pares escolapis que he conegut. Un testimoni tan atractiu com atraient.

– Quan i com vas decidir iniciar aquest camí?

Doncs ara fa uns 10 anys vaig sentir que era el moment oportú d’iniciar un camí que feia temps estava ajornant. Després d’un període dedicat a fer classes a secundària, vaig començar a fer experiències de voluntariat social internacional per diferents països llatinoamericans.

El 2010 faig estar a Guatemala amb l’Ong Fe i Alegria dels pares jesuïtes; el 2012 vaig anar amb l’Ong Enllaç Solidari dels pares claretians a la missió que tenen a Guajarà Mirim (Rondônia, Brasil). Impactat per aquestes experiències, durant el curs 2011-12 vaig participar en una formació de Voluntariat Social Internacional impartida per Volpa (Voluntariat Pare Arrupe) al Casal Loiola de Barcelona. Acabat el curset i ja finalitzant l’any 2012 des de Volpa se’m va oferir de fer un voluntariat de llarga durada (un any) amb el món indígena, a Guamote (Riobamba, Equador) també amb l’Ong Fe i Alegria.

En tornar a Catalunya, l’any 2014, vaig començar un treball de discerniment acompanyat i d’autoconeixement que va desembocar en demanar l’ingrés a l’Escola Pia, l’any 2019. Així, durant el curs 2019-20 vaig fer el prenoviciat a la comunitat escolàpia de la parròquia del Carme de Barcelona i enguany soc aquí a la comunitat de Mexicali (Baixa Califòrnia, Mèxic) fent el noviciat amb altres tres novicis procedents de Los Ángeles (Califòrnia, Estats Units).

– Com conjuga la teva vida anterior en tot aquest procés?

Doncs, com ja he dit abans (disculpeu la repetició), des que vaig conèixer el missatge de Calassanç citat anteriorment, juntament amb el testimoniatge actual d’alguns pares escolapis, de les experiències que he tingut ocasió de viure a l’anomenat Tercer Món apuntades a la pregunta anterior, i després d’observar que la meva vida no s’ha allunyava gaire de l’àmbit educatiu, vaig veure que havia una certa continuïtat entre la meva vida passada i l’actual. D’aquí que fer el pas de comprometre’m amb la vida religiosa comunitària escolàpia no signifiqués un salt al buit, ni tampoc trencament brutal amb la meva vida anterior. En certa manera, hom podria dir que tot conduïa -la mà de Déu, diran alguns lectors- a optar per iniciar el camí de religiós escolapi.

– Quin és el canvi més gran que creus que estàs vivint o que viuràs arrel d’això?

Si bé acabo de parlar d’una certa continuïtat en la meva vida, gràcies a aquesta nova qüestió, puc parlar-vos ara dels canvis, del trencament que significa ingressar a la vida religiosa. No obstant, més que de canvi, jo parlaria de canvis. Canvis viscuts amb suavitat, tendrament, no pas d’una forma brusca.

El canvi més gran i segurament més evident és el pas de viure sol a casa meva a viure en comunitat.

Un altre canvi, l’identificaria amb el pas de no tenir cap altra guia que la meva sensibilitat cristiana vers els més desfavorits de la societat, a seguir el guiatge que proporciona Calassanç. No vull pas dir que la guia de Calassanç sigui diferent a la de l’evangeli de Jesucrist, sinó que ara puc fer el mateix que intentava fer diguem-ne “per lliure”, des d’una institució que reuneix en si mateixa els valors evangèlics amb el món de l’educació.

Més canvis: la disponibilitat tant de temps i espai, com de la voluntat: abans obeïa a l’horari propi de la meva professió ara, en canvi, haig d’estar disponible per a servir allà on digui un altri (el germà escolapi responsable de l’Orde), durant el temps que calgui i fent el que toqui fer allà on sigui enviat per tal de tenir cura de la formació dels nois i noies empobrits.

I a banda d’aquesta obediència / disponibilitat, també cal tenir presents com un canvi ben significatiu a la meva vida, els altres dos consells evangèlics de pobresa i celibat que des de ja estic començant a viure en el si de l’Escola Pia

Gràcies per aquesta entrevista Joana! Trobo que ha estat una molt bona oportunitat per donar a conèixer com Déu va guiant les nostres vides. Una abraçada per a tu i per tots i totes que ens llegeixen.

Forma part del cartell de premis Sant Jordi, de l’Institut d’Estudis Catalans.

La Fundació Joan Profitós, sota el patronatge de l’Escola Pia de Catalunya, i la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, convoquen conjuntament una nova edició del Premi Joan Profitós. La finalitat del mateix és estimular la reflexió sobre les accions pedagògiques que malden per desenvolupar íntegrament la persona.

El premi rep el nom de Joan Profitós (1892-1954), escolapi, parvulista i pedagog que, gran promotor de la llengua i la cultura catalanes. Va ser autor de llibres de lectura i de narracions per a infants i el creador de la Biblioteca Pedagògica de l’Escola Pia.

Al llarg de 31 anys, s’han premiat obres d’àmbits tan diversos com les matemàtiques, l’educació física, la psicologia o els successius plans d’educació. Entre d’altres premiats, hi ha Francesc Torralba, per Pedagogia del sofriment; Xavier Blanch Gisbert, la reforma educativa dels noranta o les reflexions d’Andreu Clapés Flaqué a Jo també faig classes a la UAC. Miquel Àngel Prats i Fernández va ser el guanyador de la darrera edició per “10 lliçons per a un ús ètic, saludable i responsable de les tecnologies digitals”.

Consulta aquí les bases de la convocatòria

Jurat

El jurat del premi serà format per sis pedagogues i pedagogs de diferents universitats catalanes proposats per la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia. En aquesta convocatòria, componen el jurat Joan Mallart (UB), com a president; Josep Gallifa (URL), Conrad Vilanou (UB), Elena Venini (URV) i Núria Rajadell (UB), com a vocals, i, com a secretari, Marià Baqués (URL).

Amb un import de 2.500 euros, el guardó reconeix assajos i estudis amb un contingut que giri al voltant de l’acció educativa. Aquest pot ser una reflexió pedagògica o bé una anàlisi d’aquest àmbit, escrits en llengua catalana.

Des del 1683, aproximadament, cada mes de juny un grup d’alumnes es gradua i deixa l’Escola Pia. Imagineu els milers i milers de joves que han passat per les nostres aules abans de matricular-se a la universitat, incorporar-se al mercat laboral o viatjar pel món? Alguns van començar a ser ‘escolapis’ només amb 3 anys i se’n van anar amb 17… això suposa unes 15.300 hores als passadissos, al pati o a l’aula de la seva escola!

 

Tots aquests joves (i aquestes des dels anys 1970) se’n van plens de records, vivències i aprenentatges… que encara que potser no ho sàpiguen els hi han deixat empremta a nivell personal i acadèmic. Han fet amics, han après a llegir i escriure o física i química, s’han construït com a persones obertes i compromeses, han descobert coses de si mateixos i del món i, potser amb una mica de sort, pistes sobre com volen que sigui el seu futur.

“Enguany, des de l’àrea de Participació, que s’encarrega de dinamitzar la Xarxa Alumni de l’Escola Pia de Catalunya, ens vam proposar conèixer quins records s’emportaven del seu pas per la nostra institució, quins aprenentatges… i recordar-los a tots ells que la relació amb nosaltres no s’acaba, sinó que són i sempre seran, si ho volen, Escola Pia. Deixen de ser alumnes però si, si ho desitgen, volen poden continuar vinculats amb nosaltres a través del voluntariat, de formacions, d’activitats… “ explica en Jordi Vilà Font, responsable de l’Àrea.

Per treballar aquest sentiment de pertinença, allò que ens uneix –hagin estudiat a Moià o a Barcelona, siguin antics alumnes de l’ESO o de Batxillerat–, es va posar en marxa una iniciativa: es van crear els “Quadernets I ara què” que es van compartir via e mail amb tot l’alumnat de segon de Batxillerat d’alguna de les 13 de les nostres institucions que ofereixen aquella etapa. D’una manera lúdica i divertida, se’ls plantejaven preguntes i se’ls oferien les propostes de vincle i, de manera voluntària, van contestar. Per complementar-ho, antics alumnes d’entre 18 i 35 anys de les diferents escoles, oferien el seu testimoni sobre què recordaven de la seva escola, quins valors han adquirit o…

Sabeu a quina escola els hi recorda la seva? A la majoria, a l’Institut de Merlí. I sobretot s’emporten records del seu professorat perquè “m’ha ajudat a ser qui sóc”, “he crescut amb ells…”; però també amistats que duraran tota la vida, coneixements, eines per créixer personalment i professionalment o, fins i tot, alguns afirmen que han descobert la seva vocació. Després de tants anys, també hi deixen coses: alguns reconeixen que alguna pintada a la taula, “molts moments i records, de millors i de pitjors, però tota una vida”, “casa seva, l’escola és casa” o “la infantesa” i, per què no dir-ho, “nervis, estrès, tensió”.

Per a ells, “un bon educador o educadora” és aquell qui explica super bé (37%), que t’ajuda quan ho necessites (30%) i que et sap comprendre (26%). També tenen clar que Tomàs Molina va ser alumne de l’Escola Pia com ells (62%), així com la Suu (44%), la Judit Neddermann (41%), el Mag Lari (37%) o el Nandu Jubany (33%) entre altres. I que la nostra institució no sols la conformen escoles: un 57% dels que han respost l’enquesta coneix la Fundació Educació Solidària i la Fundació Servei Solidari, un 31% voldria col·laborar en projectes d’educació en el lleure i un 28% fer-ho en països vulnerables. El 51% coneix la nostra tasca en l’educació en el lleure.

 

Vam voler parlar de valors amb ells i elles. Volíem saber si compartien els de l’Escola Pia i aquesta és la resposta: el 79% es consideren acollidors, el 76% participatius i el 69% oberts, el 58% es consideren innovadors, el 57%  transformadors , el 42% arrelats i el 29% cristians.

Un quadernet similar va ser compartit amb alumnes de 4t de l’ESO i, en properes edicions, s’enviarà també a l’alumnat de cicles formatius. Aquesta és la primera acció d’una sèrie en aquesta línia.

 

En Guillem Carreras és actualment professor d’Història i de Cultura Religiosa a l’Escola Pia Sant Antoni.

Durant les darreres setmanes, el pla pilot del Departament d’Educació per incorporar l’assignatura optativa de religió islàmica, ha sigut un dels temes més polèmics del sector educatiu. En Guillem Carreras, professor de Cultura Religiosa, explica com ho portem fent, des de l’Escola Pia, des de fa més de 13 anys.

“La intenció de la Conselleria d’Educació d’implantar un pla pilot per impartir religió islàmica a les escoles públiques ha aixecat certa polseguera i ha creat la darrera polèmica de la comunitat educativa. Però com sempre, si defugim de l’arena i dels focus de l’actualitat trobem que alguns d’aquests debats ja s’han superat en algunes escoles, com és el cas de l’Escola Pia, que ja fa 13 anys que es van canviar les classes de Religió Cristiana per Cultura Religiosa. Això és una decisió prou valenta tenint en compte que a hores d’ara encara el bisbat pica la cresta als responsables de la Pastoral perquè no s’explica la religió com segurament ells voldrien. 

Des de l’Escola Pia apostem per reconèixer la diversitat religiosa i/o cultural que indubtablement  tenim a la nostra societat i, com a conseqüència, també a les nostres aules.

En aquest sentit, la ja clàssica pregunta d’inici de classe de Cultura religiosa que demana amb quina religió s’identifica l’alumnat fa temps que es respon amb una diversitat de respostes equivalent a l’heterogeneïtat de l’aula, i és des d’aquí d’on es parteix. 

El que proposem des d’aquesta matèria és conèixer els trets fonamentals de les diferents religions, explicar que són les creences, els ritus, quines semblances i diferències hi trobem, promoure l’intercanvi i el diàleg interreligiós, etc. Com a exemple d’alguns d’aquests itineraris, en acabar l’ensenyament secundari obligatori, el nostre alumnat ha pogut visitar una mesquita, una sinagoga, un temple sikh, un temple budista, etc.

Aquests objectius s’intenten assolir allunyant-nos de l’ortodòxia i el dogmatisme i entenent l’element religiós com una part indestriable del nostre entorn social més proper.

En un món on cada vegada hi conviuen més cultures i per tant més religions, el fet de tenir nocions bàsiques i conèixer-les ens pot ajudar a teixir ponts per tal de promoure la comunicació i la convivència entre comunitats. 

En definitiva, la religió és una realitat cultural viva a la que no li podem donar l’esquena i l’assignatura de Cultura religiosa pot esdevenir una bona eina per afrontar aquests nous reptes.”

És prou conegut que, entre les figures que exemplifiquen alguns models culturals on recolza el que anomenem la cultura europea, n’hi ha dues de ben contraposades: Abraham i Ulisses. Val la pena recordar-ho, en aquest inici de curs tan atípic.

Ulisses, al llarg de tot el relat de l’Odissea, fa un camí en cert sentit circular: ha sortit de la seva Ítaca natal, i acaba tornant-hi. Cert que, com diu el poeta, no hi torna amb les mans buides, sinó que fruit de l’atzarós viatge, hi arriba empobrit per fora però enriquit per dintre amb un arreplec d’experiències que l’han convertit en «un altre». Tant és així que no és reconegut per ningú, si exceptuem el gos i l’antiga dida quan li palpa la ferida de la cama. Fins Penèlope s’ha d’assegurar astutament que es tracta de debò del seu marit, en una escena commovedora. Torna, doncs, tot i no ser ben bé «el mateix»; però el seu camí humà sembla que consisteixi a tornar al punt de partida.

Abraham, el patriarca del llibre del Gènesi, en canvi, surt de casa seva per no tornar-hi mai més. Aquesta és una diferència que es pot considerar fonamental des del punt de vista antropològic. Està clar que, a mesura que fa camí, l’experiència acumulada el converteix també en «un altre»; però fa la impressió que es desplaça sempre endavant, i el seu punt final no és tornar a Ur, d’on se n’havia anat anys enrere, sinó acabar a la cova de Macpelà, en territori estranger, la cova que era el sepulcre de la seva dona Sara, i que des d’ara serà el sepulcre de tots dos. Podem considerar, potser, en aquest model, una mena de fidelitat diferent de la grega? 

Per a Ulisses, la pàtria a la qual s’ha de mantenir fidel és abans que res el lloc de naixença, per bé que lligat, és clar, a la dona, al fill, als criats, a la dida, al gos. Així es comprèn que li calia tornar com fos al lloc. Per a Abraham en canvi sembla que la pàtria entesa com a lloc perd pistonada i és desbancada per la fidelitat a les persones, per bé que lligades, és clar també, a un lloc determinat. Hi veig com una inversió en el terme de destinació del camí humà, un canvi, una opció molt significatius.

Quin dels dos models acabarem afavorint quan parlem de «tornar»? Això acabarà decidint sobre el sentit real del que volem dir quan es parla de «nova normalitat». M’atreviria a dir que el model encarnat per Abraham, ultra ser «més obert» pel fet de referir-se a persones i no a llocs i per la seva manca de «marxa enrere», és molt més adient al nostre propòsit educatiu. Tornar, tornar a l’escola, tornar a «la normalitat», sí… però perquè la persona ocupi el primer lloc de destinació i no els simples costums, els hàbits de la tribu, la vida «d’abans». Ens hi juguem molt. Tornar «diferents», segur, però a més, tornar a les persones. Bona «tornada»!

L’Alifara és la festa de celebració que els pagesos solien fer de cara al final de la temporada de collites i on compartien, amb altres pagesos, el resultat dels fruits que havien estat sembrant durant el curs. Els equips directius d’Escola Pia celebren anualment l’Alifara, amb la mateixa intenció amb què ho feien els pagesos: compartir i posar en comú els fruits recollits durant tot el curs.

Enguany, però, ha sigut una Alifara a distància, i cadascun dels equips directius s’han trobat a la seva escola o institució per connectar-se en línia amb la resta de companys i companyes d’Escola Pia.

L’Alifara també és el moment en què es dóna la benvinguda als nous càrrecs directius i s’acomiaden aquells que els deixen. En Toni Burgaya, director general d’Escola Pia, ha volgut fer un reconeixement especial a aquestes persones que, durant uns anys, han estat compromesos amb aquests càrrecs i oferint el seu servei a la institució.

Al seu torn, l’Eduard Pini, provincial d’Escola Pia de Catalunya, ha encoratjat a tots els presents a seguir sent motor de canvi i d’acompanyament per tots els membres que formen part de l’acció eduactiva i social.

La trobada ha repassat els temes cabdals de l’actualitat de la institució, així com una ràpida revisió del curs. També s’ha fet especial menció als objectius els quals caldrà posar més esforços de cara al curs vinent.

L’Escola Pia, tanca un curs escolar extraordinari amb dues idees clau. En primer lloc, la satisfacció d’haver finalitzat un curs difícil per a tothom, amb la convicció d’haver pogut acompanyar als alumnes i usuaris d’Escola Pia. La segona idea clau, és que hi ha un projecte comú sòlid, que permet tenir esperança de cara a seguir millorant com a institució i poder fer possible la missió de transformar a través de l’educació.

 

 

 

#xarxaQuinze97

El primer cop que la Marta López Costa va entrar a l’Escola Pia Mataró tenia 3 anys i començava P3. Segur que no podia ni imaginar que algun dia, molts anys després i com a experta, codissenyaria aules de la que havia estat la seva escola fins a 2n de Batxillerat (2006), com havia estat la del seu pare i, des d’aquest curs 2019-2020, és la de la seva primera filla. La Marta és doctora en educació i tecnologies digitals per la Universitat de Barcelona, professora a la mateixa universitat i als Estudis de Ciències de l’Educació i Psicologia de la UOC, i membre del projecte de recerca Smart Classroom que busca codissenyar espais d’aprenentatge per a diferents tipus de centres educatius i implementar-los.

El meu primer record de l’escola

El pati d’infantil, hi havia unes rodes de ciment… Ara és nou, és on juga la Lia, la meva filla. Vaig ser-hi molt feliç. Dels últims anys, del batxillerat, recordo el tracte molt proper amb els professors, que ens feien sentir a casa. Aquest bon ambient també el vivíem entre companys. Encara ara quan els trobo pel carrer els sento propers. Aquella vocació dels meus professors, anava més enllà del que era una feina, ens arribava: així entra l’aprenentatge. Recordo també l’angoixa de l’últim curs, la selectivitat, l’accés a la universitat… Ens van fer una sessió de meditació amb un vídeo i tots vam acabar plorant! Ara saps que no n’hi ha per tant però aleshores…

Vocació pel món de l’educació

Sempre m’havien interessat els estudis més socials. No sóc de números! M’agradava el tracte amb les persones i va ser a través d’una optativa, lligada a la psicologia, que vaig veure per on m’interessava enfocar-me. Vaig escollir pedagogia. No recordo que treballés la meva vocació directament a l’escola però sens dubte se’m devien quedar gravades aquelles maneres de fer, la passió, com la del Toni Aguilar a Filosofia o del Manel Trenchs a Art.

Per a mi, un bon educador és aquell que és un apassionat de la matèria que ha d’impartir, que tracta els alumnes per igual i de manera que generi amb ells un vincle d’afecte sense el qual és impossible aprendre. I que sigui un professional amb inquietuds: per conèixer les persones que té davant a l’aula, per les noves metodologies o per analitzar i millorar la seva pràctica.

L’escola com a mare

Vaig decidir portar-hi la Lia perquè l’escola s’ha adequat als temps, a més de mantenir la filosofia i valors d’abans. Recordo la meva etapa de forma molt positiva però no busco un ensenyament tradicional avui per a la meva filla. El SUMMEM ens va convèncer al meu home i a mi: el treball de forma competencial i per projectes, amb una reflexió de fons i amb docents formats per a això. Ara treballen continguts de manera transversal i multidisciplinar.

La tornada a l’escola… 10 anys després!

El curs 2017-2018, amb els meus companys de projecte de recerca, vam tornar a l’escola. Vam fer sessions amb mestres, alumnat i famílies, per codissenyar plegats una aula de primer de primària. Entre tots i totes, vam fer emergir idees i necessitats, vam definir un prototip de l’espai. Quan vaig entrar a l’escola, em vaig trobar amb molts que havien estat professors meus. Va ser una sensació… vaig haver de canviar el xip! Ara érem companys: junts anàvem a treballar per millorar l’espai de la meva escola. Que gratificant!

L’aula ideal

No hi ha un únic model ideal: l’aula s’ha d’adaptar a l’escola, a l’alumne, a l’ideari del centre… però sí que hi ha uns principis que haurien de tenir totes. Per exemple, han de respectar el principi de flexibilitat: l’aula ha de permetre treballar en grup però també de manera individual, ha d’adaptar-se a les diverses metodologies i necessitats de l’alumnat… Segon principi, el de benestar i comoditat per a l’alumne i el docent. O el d’oferir multiplicitat de recursos, des de papers a elements digitals, que donin suport i ajudin al procés d’aprenentatge.

Era tan necessari aquest canvi de les aules! La pedagogia és el pilar principal però l’espai i la tecnologia digital han d’acompanyar. Les escoles han fet un canvi metodològic molt important en els darrers anys: han apostat per projectes més actius i dinàmics centrats en l’estudiant, el treball col·laboratiu, l’aprenentatge-servei… i els espais continuen sent els mateixos! Ara és el moment que els espais s’adeqüin a aquestes metodologies actives i actuals.

Finalment, agraeixo a tot el professorat l’esforç i la transformació que han fet degut a la situació actual, en especial a les mestres d’infantil de l’Escola Pia de Mataró.

D’un ‘no’ poden néixer molts ‘sí’; d’un moment trist, moltes alegries. I si no, que els ho preguntin a infants i joves de Mexicali, Tijuana i Ensenada que viuran un estiu emocionant gràcies a “Bailando con las emociones”, projecte nascut del treball conjunt d’educadors catalans i mexicans vinculats a l’Escola Pia. El passat abril, la Fundació Educació Solidària suspenia el seu voluntariat d’estiu 2020 davant la situació de pandèmia mundial.  En lloc de creuar-se de braços, voluntaris que anaven a Mèxic (vinculats a l’Escola Pia de Vilanova, l’Escola Pia de Sitges i l’Escola Pia de Sabadell) van decidir posar en comú la seva experiència  per fer un recull de contes i activitats que permetessin als nens i nenes de l’altra banda de l’oceà treballar les seves emocions en moments tan difícils com els que vivim i conèixer les tradicions catalanes. I van engrescar altres educadors i il·lustradors per fer-ho possible, alguns de l’Escola Pia Nostra Senyora i del Lleure Jordi Turull. Es va crear un equip mixt amb professionals de Educación Solidaria en las Californias i, en lloc d’avions, a cop de zoom i drive, viuen el seu voluntariat. No hi ha virus capaç de detenir la il·lusió i la vocació d’aquells que estimen.

“Què són aquestes papallones que tinc a l’estómac? De quin color és la sorpresa? Com puc fer desaparèixer l’angoixa?”… potser alguns nens i nenes es fan aquestes preguntes i no hi troben resposta. Reconèixer i entendre el que sentim, el que ens passa pel cap i pel cor, ens ajuda a viure millor i a relacionar-nos amb nosaltres i amb l’altre, millor, més feliços.

La Lídia Roche, coordinadora de menjadors de l’Escola Pia Sitges, ho té clar. Des de fa temps treballa les emocions amb la canalla de la Colla Castellera de la qual forma part i s’ha format en tallers: “és important aprendre a detectar i gestionar les nostres emocions. Quan més? Doncs en els moments de canvi, perquè és quan més surten. Si tens recursos i aprens a detectar-les, pots portar un dia a dia com el que vivim, sense escola i tancats, millor” ens explica. Per això, en saber que no podria fer el seu voluntariat d’estiu a Mèxic, va tenir la idea de proposar un recull de contes i així generar un material didàctic basat en emocions i tradicions catalanes a nens mexicans que, sense voluntaris catalans, viurien un estiu ben diferent.

“Les emocions i sentiments formen part del dia a dia, també dels infants. Però com que són petits els costa reconèixer què els passa: saben identificar molt bé quan estan tristos i contents però no el perquè. Llavors viuen un volcà d’emocions que no saben posar a lloc… Treballar-ho és important perquè puguin estar bé emocionalment, tenir equilibri, reconèixer qui són i com, per fer front a allò que viuen i, de grans, això els ajudarà a superar obstacles del dia a dia. A partir d’aquí pots desenvolupar valors com l’empatia cap a l’altre, tan important, que t’ajuda a viure amb l’altre, en comunitat, a formar part d’un grup… el millor regal” ens diu la Clara Carrasco, mestra d’infantil de l’Escola Pia Sabadell i també part de l’equip.

“Arran de la situació viscuda pel COVID, el voluntariat de la FES s’ha cancel·lat però els projectes són més necessaris que mai. El grup de voluntaris som una petita família i una de les companyes va llençar una idea. No va fer falta molt més per afegir-se al projecte!” ens comparteix l’Alberto Rodríguez, professor de secundària i batxillerat de l’Escola Pia Vilanova, qui va participar el passat estiu com a voluntari als Caliveranos d’Ensenada. Enguany, repetia experiència: “com a antic alumne ja tenia coneixements que es feien activitats en altres països, gràcies a professors com l’escolapi Ramon Novell. Viure un voluntariat et canvia i serveix per aprendre moltes coses: de la gent amb qui ho comparteixes, de la gent a qui va destinat el projecte i d’un mateix. Pels nens i nenes a qui va destinat suposa un gran impacte per les seves comunitats, un impacte tan gran com el que rebem els voluntaris en sentir l’acollida que ens regalen” afegeix. La Clara també va ser voluntària a la mateixa ciutat i repetia enguany: “impregnar-me d’altres cultures em fa créixer com a persona, trencar prejudicis i obrir-te a altres maneres de fer. Poder compartir i vincular-te als projectes d’allà, amb l’afecte que hi posen, t’omple de vida! És una satisfacció brutal com ho reben els nens, amb humilitat, gratitud i respecte cap a l’altre, formant comunitat. És fantàstic! Vaig veure la necessitat d’afecte i, quan hi vas, els mostres que no estan sols. Dedicar el temps a l’altre és el regal més valuós que li pots fer: escoltar-lo, impregnar-te d’ell. Et fa aterrar i tocar de peus a terra treballar amb gent disposada a ajudar, sense importar d’on véns, com ets… tots per un objectiu. Aquest desig de transformació és el que uneix, fa fer una pinya i seguir endavant!”.

La Laia Torres, companya d’extraescolars a l’Escola Pia de Vilanova, també és repetidora: “Conviure amb la gent de Tijuana em va obrir els ulls en molts aspectes però sobretot em va fer saber obrir el cor i saber somriure sempre! Vaig conèixer gent molt implicada i compromesa amb la seva tasca i mai estaré suficientment agraïda a tots els que van fer que passés tants bons moments allà”. Per això, tampoc no va dubtar a unir-se a la crida de la Lídia perquè “els nens sempre tenen la necessitat de saber, conèixer, imaginar, jugar, etc. Si per la situació actual que estem vivint no podran tenir un estiu 100% normal, doncs haurem d’intentar aportar el possible per fer que gaudeixin dels seus dies igualment”.

Vuit personatges de conte donen vida a set emocions (por, fàstic, tristesa, sorpresa, alegria, ràbia i amor), cadascuna amb el seu color, perquè els més petits puguin comprendre i sentir-les. Cadascun dels contes van acompanyats d’il·lustracions, d’una fitxa de coneixement i d’una proposta d’activitats, així com d’un diccionari de tradicions catalanes. Cada conte té una versió audiollibre feta per joves monitors mexicans per als més petits.

Per què aquest treball a partir de l’art? La Yajaira Villaseñor, il·lustradora i del Departament de Comunicació d’Educación Solidaria en Las Californias: “durant la infància, treballar amb històries i dibuixos, ens brinda eines bàsiques de com veure’ns a nosaltres mateixos, construir confiança i traduir les emocions i impulsos i saber què fer amb ells. Ens ensenya l’empatia i, en sentir-nos acompanyats –hi ha satisfacció en crear però també hi ha goig quan algú ens coneix i reconeix a través d’allò què fem-, el meu art ens transforma en el nostre art”.

Amb aquest material, a través d’una pàgina de Facebook, els tios i tias dels Caliveranos, activitat d’estiu d’Educación Solidaria en las Californias, acompanyen els més petits del seu projecte però també l’alumnat de l’Institut José Calasanz i de les Escuelitas de Tareas, a viure les emocions.

La Briana Blanquet, responsable dels Caliveranos, afirma que “volem que els nostres nens i nenes comprenguin que és normal sentir-se uns dies tristos, enfadats o amb por, però també que descobreixin que en aquests dies d’aïllament social, l’alegria, la sorpresa i l’amor també han estat presents a les seves llars a través del joc, activitats o converses. Desitgem que els nens es donin l’oportunitat de viure cadascun dels colors en la seva vida, blau si està trist o groc si està content, que identifiqui cada emoció per trobar el balanç entre el nerviosisme i la calma. Cal que siguin conscients de les seves emocions i de les emocions dels altres, només així es comprendran i s’estimaran com a persones extraordinàries”.

La Lídia ho va tenir clar: “vaig pensar que si posàvem aquest projecte en marxa, d’alguna manera, els infants i joves mexicans no es sentirien sols en aquests moments. Hem creat un vincle amb ells i amb els companys d’allà. Fa molt de temps que volia viure un voluntariat i finalment, vaig decidir que fos aquest 2020. L’he viscut diferent però… ara sé que aniré a Mèxic, segur, perquè he fet un lligam, he compartit un projecte, reunions… Tinc ganes de trobar-me amb les persones amb qui he compartit un somni d’un estiu emocionant, d’aquí i d’allà” assegura la Lídia, qui ja compta, com tots, els dies que queden per l’estiu 2021.

L’equip

Gràcies a Lídia Roche, Rosi Dos Santos, Laia Torres, Briana Blanquet, Celeste Hueso i Àngels Doñate (autors de contes i activitats) i a Abel Massana,  Alberto Rodriguez, Clara Carrasco, Emilio Amella, Imma Dorda, Mercè Ribas, Núria Mareca i Yajaira Villaseñor.

 

 

Si feu un cop d’ull al diccionari de sinònims, hi trobareu trenta-cinc variants possibles per a una acció tan senzilla a primera vista. I és que no saps ben bé quina d’elles fer servir a l’hora de tancar certes coses. Per tancar una porta o una finestra, per exemple, no hi ha problema; però per tancar un curs que ens ha presentat situacions tan inèdites i un final força desolador (platges i bars plens i escoles… buides!), ja no saps gaire com posar-t’hi.

Amb tot, com que no es tracta ben bé de «tancar» l’aprenentatge, ni la capacitat de pensar o de salvaguardar la nostra llibertat, sinó, simplement, d’un tràmit de calendari, potser no cal posar-se tan tràgics i fer-nos fonedissos com si no hagués passat res… El problema, però, és que sí que ha passat! I això caldria «no tancar-ho» de cap de les maneres.

Ens podria venir al cap una curiosa frase de l’evangeli (Lc 10): «quan hàgiu fet el que us estic dient, digueu: ‘som uns criats inútils, el que havíem de fer ho hem fet’.» D’entrada sembla una contradicció evident: si hem fet el que havíem de fer, per què som inútils? Si captem, però la ironia de tot el fragment, llegint-lo sencer, ens adonarem que la frase és per posar en relleu l’absoluta manca de comprensió dels deixebles respecte del que Jesús els està dient. I com, doncs, podran portar-ho a terme si ni ho entenen?

¿No és una mica aquesta, la percepció que podem tenir en aquest «final de curs», que ben bé no sabem de què és final i de què no? Malgrat tot, hem treballat de valent, qui podria dir que no! Encara ens fan mal els ulls i el cap de tantes hores davant la pantalla, i de fer el que mai no havíem fet, ni hauríem somiat de fer. El que havíem de fer ho hem fet… Ens mereixem unes vacances! Però qui ens treu de sobre la impressió de desconcert? Som uns servents inútils? No acabem de comprendre del tot el que ha passat ni el seu abast. I ens movem en la incertesa de cara al curs vinent…

I si ens poséssim en sintonia amb la fina ironia de Jesús, davant d’uns deixebles desconcertats perquè no comprenien el que els estava dient? Podria ser una bona base per a fer unes vacances reparadores. Riure’ns de nosaltres mateixos, de la nostra desorientació, del guirigall de notícies, ordres i contraordres, i deixar que l’humor ens airegi i ens pacifiqui? Per què no?

Alguns educadors assenyats (homes i dones, que consti) han dit als pares dels alumnes que no han acabat de reeixir del tot en alguna matèria, una frase equivalent a: «el que no hagin après en aquest curs ho aprendran el curs que ve, que la vida és llarga». Desdramatitzar, posar les coses a lloc, fer servir la perspectiva adequada, prendre distàncies… Pot ser una bona manera de «tancar» aquest curs que recordarem tota la vida? Potser sí que és això, el que necessitem. Després de l’efervescència de tres mesos de bombardeig de malalts i de morts, de caos i de no saber on som, una mica de calma ens anirà bé a tots. I si algú creu que tot és tan seriós que no ens podem permetre la més mínima relaxació, qui sap si no li aniria bé la més que irònica cura de cavall que Jesús va fer servir davant dels seus deixebles esporuguits (Mt 10): «no tingueu por dels qui maten només el cos» i ja no poden fer res més! Va, «tanquem» el curs? Traguem-li ferro. Riguem-nos pacíficament de nosaltres mateixos i de les nostres pors. La nostra salut mental ho agrairà, i els nostres alumnes en sortiran beneficiats, el curs que ve, sigui com sigui… Bon estiu i bones vacances (de debò).

“10 lliçons per a un ús ètic, saludable i responsable de les tecnologies digitals” aquest és l’assaig que ha guanyat la XXX edició dels Premis Joan Profitós que organitza anualment la Fundació de l’Escola Pia. En Miquel Àngel Prats és Mestre, Psicopedagog i Doctor en Pedagogia per la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Actualment, és professor titular de tecnologia educativa a la FPCEE Blanquerna (URL). És també investigador responsable de la línia eduTIC del Grup de recerca consolidat PSiTIC (Pedagogia, Societat, Innovació i TIC).

A més a més en Miquel Àngel és antic alumne de l’Escola Pia Nostra Senyora i l’autor de l’assaig guanyador d’enguany. 

L’assaig ha guanyat la XXX edicio dels Premis Joan Profitós.

Estic molt content! He de confessar que ja li anava al darrera. Feia anys que m’hi volia presentar però he estat molt de temps vinculat a l’àmbit de la gestió i la direcció i no m’ha permès poder recollir i endreçar tota la informació; Perquè la veritat és que comporta temps. Finalment, l’any passat vaig deixar la direcció del Grau d’Educació Infantil de la Blanquerna i va ser quan hi vaig veure l’oportunitat.

Estic molt satisfet o sigui que moltíssimes gràcies!

De què ens parla l’assaig?

La idea era poder fer un recull de tot el que tenia escrit d’ençà d’uns quants anys. Hi ha una expressió de l’Alta Ribagorça que vaig voler aprofitar en l’assaig que són els “Releus”. Releus és aquesta expressió que s’utilitza per a poder parlar d’aquell menjar que va quedant a la nevera al llarg de la setmana i que aprofites el diumenge per a sopar.

He volgut ser honest i ja ho anunciava en la introducció, que el que faria serien uns releus al voltant de l’ús responsable de la tecnologia.

Al llarg del temps, veig a mestres, educadors, pares i mares molt confosos al voltant d’aquesta qüestió i em plantejava quines serien les 10 qüestions més importants que en aquests moments seria necessari comprendre per poder donar una mica d’orientació a aquestes persones que estem en contacte amb adolescents i infants.

Un tema de rabiosa actualitat precisament ara, en moments de quarantena, en què fem un ús molt més elevat de la tecnologia.

Que consti en acta que quan jo vaig presentar l’assaig no en sabia res, encara de la pandèmia i que no hi tinc res a veure (riu). 

I en el fons vaig pensar, “vols dir que bona part del que expliques potser ja està molt sabut?” Però precisament aquests dies, després de saber que havia guanyat el premi, he estat rellegint l’assaig i redescobreixo que en aquests moments tot això s’ha posat de manifest i que segueix sent molt necessari.

L’assaig es divideix en tres grans parts. 

Si, vaig voler separar en tres grans blocs que em permetessin focalitzar bé tres grans tipus d’informació que volia reflectir en el treball.

En primer lloc és molt important comprendre el moment que estem vivint. Cal tenir la ment oberta sobre on som i on ens trobem i per tant, aturar-nos un moment. Parlem molt de dades i de números perquè cal contextualitzar.

El segon gran apartat parla de tota l’autonomia que cal tenir davant l’entorn digital: com busquem informació, què ens cal saber per comunicar-nos en l’entorn digital o per distreure’ns digitalment.

I en el tercer apartat feia menció al benestar i la seguretat digital. En aquest sentit, en primer lloc veiem com ens podíem protegir davant dels aparells. Com tenir autoritat moral davant dels aparells digitals. També parlo del concepte de “dieta digital”, que avui dia jo crec que ens pot ajudar a molt a no augmentar més la connexió i sobretot que ens cal desconnectar per a contactar.

A qui va dirigit aquest assaig?

Jo sobretot he estat pensant en educadors en general. Parlo de pares, mares, mestres, professors, avis… Totes aquestes persones que probablement aquest fenomen digital se’ls fa una muntanya. De tota la informació que hi ha, poso al seu abast deu punts bàsics.

He de confessar que em vaig inspirar amb el títol del llibre de “21 lliçons pel segle XXI”. Vaig pensar que era bona idea proposar 10 qüestions que donessin pistes a aquest perfil de persones que els permetés posar-se al dia ràpidament. 

En què “pequem” més amb la nostra relació amb la tecnologia digital?

Sovint, desconeixem tot el que suposa estar, com ho estem, seduïts per les tecnologies. Per això la primera lliçó la marco molt en posar números, dades. Per poder fer-nos una idea de la magnitud del que està succeint. A quines edats immergeixen els infants en aquestes tecnologies digitals. Per què cal tenir coneixement d’aquestes dades? Perquè l’adult hi ha d’estar present.

Parlem molt del terme “nadius digitals” tanmateix molts potser estan més orfes que mai, perquè no tenen una persona al costat que comprengui aquesta tecnologia. 

També, el fet de tenir en compte que per aquests infants o joves, la seva realitat virtual, a les xarxes, per exemple l’Instagram, és una continuïtat, una extensió de la seva vida real. Així com nosaltres ho separem molt, per ells no hi ha distinció. Entendre aquest fenomen també és important. Aquest marc mental ens diferencia generacionalment.

Què t’ha portat a escriure aquest assaig?

Vaig tenir la gran sort d’haver estudiat a l’Escola Pia Nostra Senyora i els meus inicis del món tecnològic s’inicien allà. A partir d’aquí ja vaig entrar en el món de la programació i de la tecnologia educativa i l’estudi de la pedagogia ha sigut el meu camí.

Durant tots aquests anys he anat recollint molta informació i participar en molts projectes diferents m’ha ajudat molt. Al final, em vaig acabar d’animar veient que un dels objectius que encara cal acomplir és el d’apropar la tecnologia i fer-la una mica més càlida als infants i adolescents. I sobretot, fer-ho amb una mica de criteri.

L’Escola Pia és una institució… viva. Es mou, creix, crea… gràcies al batec del seu alumnat i famílies, dels educadors i educadores, de les persones usuàries de les seves fundacions, del voluntariat, de l’antic alumnat i de totes aquelles que formen part de la seva comunitat, compartint valors com l’empatia, la solidaritat o el fort desig de transformar el nostre entorn. I en temps de crisi com els que vivim, la força d’una xarxa es demostra tenint cura els uns dels altres. Neix la Xarxa de Suport Mutu, un espai virtual en què compartir necessitats i oferiments de reforç acadèmic, activitats de lleure, acompanyament emocional o en el dol, entre d’altres possibilitats. Si busques, si  necessites, si ofereixes, si tens… o si vols només fer-nos una consulta, endavant! Entre totes i tots, ens en sortirem. Parlem amb l’Olga Canet, presidenta de la Federació d’AFA de l’Escola Pia, el Joanjo Rios, president de l’AFA de l’Escola Pia Sabadell, i en Jordi Vilà-Font, responsable de l’Àrea de Participació, perquè ens en donin algunes pinzellades.


Com neix la Xarxa de Suport Mutu?

Joanjo Rios: L’Escola Pia com a comunitat, si parlem en nombre de persones, la formem més de 20.000 alumnes i les seves famílies, si sumem els mestres, si sumem… Parlem d’una comunitat de 100.000 persones! La interacció entre els membres defineix una comunitat. Des de fa temps parlem de coses que podem fer per activar-la. Ara, vivim un moment complicat. Som i el vivim molta gent: de quina manera ens podem apropar a les necessitats més importants? La Xarxa de Suport Mutu ens ho permetrà:  s’aprofitaran recursos que ja existeixen, com  per exemple l’Agència de Col·locació de l’Escola Pia i els seus professionals. La crisi ens ha ensenyat que ens hem d’adaptar a moltes coses, al teletreball, a la incertesa… Si pertanys a una comunitat que actua i fa un pas, cohesionada, tota ella es pot ajudar. Pot ser una eina de gran valor.

Olga Canet: La Xarxa ve de molt lluny. Recordo a la trobada AFA Escola Pia Calella quan ens van venir a presentar la Xarxa EPC, que llavors no tenia ni nom, i que després va ser la xarxa 1597 d’antic alumnat. Altres iniciatives de tots i per a tots? La Pia and Go, on les famílies ens hem trobat per una causa. A la Xarxa de Suport Mutu ja anem més enllà: ara ens trobem per ajudar-nos els uns als altres. Amb l’Àrea de Participació, amb el Jordi al capdavant, tot pren força. Una idea, una idea, una idea… hem anat sembrant. El coronavirus ha fet accelerar aquest suport entre nosaltres i neix aquesta iniciativa concreta. I és una oportunitat: famílies que potser no li donarien importància al fet de pertànyer a la nostra comunitat ara li’n donaran. Tots compartim valors i portem els fills i filles a Escola Pia; això té una força i un valor. Ho hem d’aprofitar! Hem de fer saber a les famílies que hi són, que formen part d’una xarxa gran.

Jordi Vila-Font: Efectivament, som una xarxa molt gran! Treballar plegats sempre dona fruïts! Les AFA han estat un pilar important d’aquesta iniciativa, que va dirigida també a alumnat majors de 16 anys, antic alumnat, educadors i educadores, monitors i monitores de Lleure Turull o de MOU-TE, professionals… La Xarxa Suport Mutu neix en aquest temps de crisi i confinament però això li dóna més sentit, la fa més forta. 

Una iniciativa de les AFA i la institució…

Olga: De vegades tens inquietuds, se’t fica una idea al cap… jo sóc de les que pensa que més val dir-ho. A les trobades d’AFA, les persones que hi anem som de tarannà similar. És maco trobar-nos perquè surten idees interessants i boniques. Algú salta i dóna una idea. El Jordi, que en forma part, fa molt temps que va escoltant. Aquesta és la clau: compartir idees, xerrades i després, es va concretant. És engrescador veure que aquestes propostes de les famílies es tenen en compte. Es tenen en compte i a sobre les posen en marxa. La institució valora el que aportem! Surten idees i es fan realitat. Aquest n’és un exemple…  

Joanjo: Les crisis fan sortir el millor de les persones. Hem vist veïns que no es coneixien i portaven el menjar als avis del tercer, gent que s’ha posat a fer mascaretes o a la policia anar als hospitals a tocar la sirena… Aquesta crisi ens ha fet recordar les coses petites que no són tan petites. La nostra feina, família, veïns… Val la pena que reflexionem sobre tot això amb la nostra comunitat: els nostres fills conviuran 15 anys, potser s’acabaran casant… Tota iniciativa que vingui de la comunitat, benvinguda! Ara cal fer esforç perquè les famílies s’hi posin! Cal detectar els referents. En una escola, en l’educació dels fills i filles,  el més important és l’exemple que donem als fills, que donem als alumnes.  Quin millor exemple que ser activista en el que creus! 

Jordi: Per a l’Escola Pia és un goig poder fer comunitat amb les famílies. La millor manera d’educar és donant exemple i compartir amb les famílies una xarxa de suport mutu ens permet fer viure els nostres valors de cooperació, solidaritat, arrelament, … a tots els racons. Ens cal ser comunitat educativa i les famílies hi tenen un paper important, sense elles, sense la seva col·laboració no es pot portar a terme el projecte pedagògic de l’Escola Pia, ja que ells són les qui l’encarnen i aprofundeixen amb els seus fills i filles. Per això aquesta xarxa té un valor molt especial, especial per a tots perquè encarna el projecte compartit!

En què dona suport la Xarxa?

Olga: En una cosa tan senzilla i alhora tan immensa, un té una necessitat i un altre pot oferir resposta. El Joanjo ha parlat de suport laboral però també tenim qui pot necessitar classes de repàs o qui pot explicar virtualment un conte als fills petits. També s’ofereix suport en el dol ja que no hem pogut acompanyar els familiars que han mort… L’esperit és aquest: dir el que necessites i a veure si tenim la sort que algú de la nostra comunitat et pugui donar suport. Volem trobar el match!

Jordi: La Xarxa se sustenta en les nostres fortaleses i sense perdre de vista la missió. La nostra raó de ser és l’educació. Portem 400 anys fent-ho! I educar no és només ensenyar dibuix o català, que també, sinó acompanyar joves i infants, oferir espais de lleure o cultura… sobretot a aquells i aquelles que més ho necessiten. I no només infants i joves. Així que oferim tres espais d’intercanvi: l’educatiu –reforç escolar o en el lleure-, l’emocional i el laboral.

Joanjo: Les tecnologies ens estan permetent arribar on no arribem. M’apunto en un lloc perquè parlo xinés, des de Sabadell i un professor de Vilanova no es pot comunicar amb un alumne perquè parla aquell idioma, i mira, contacten i s’ajuden.  Les xarxes han revolucionat el món. 

Com pots formar-ne part?

Jordi: Per formar-ne part només cal que hi vulguis ser. Vull dir que som una comunitat oberta i que fem xarxa amb tothom qui vulgui oferir el que té i demanar allò que necessita. Per tant, vés a la pàgina web de l’Escola Pia, i apuntat a la xarxa de suport mutu. ( https://www.escolapia.cat/suportmutu/ ) Aquí trobaràs tota la informació i et podràs apuntar. No t’ho pensis dues vegades, t’hi esperem! 

La Xarxa neix en confinament… el sobreviurà? Continuarà després?

Joanjo: Avui, la institució posa els seus recursos, esforç, imatge… en pro de la comunitat.  Aquest era l’objectiu de Calassanç, no? L’Escola Pia va néixer arran d’una crisi: un desbordament del riu, nens sense escola… i ara? A veure què passa. Serà important la participació: si tothom creu que és important, que val la pena, la Xarxa continuarà. El que més ens importa en la vida són les coneixences. Ho deia el doctor Broggi: la importància de la relació. Si ens comuniquem fem comunitat. Des de la implicació de la família, si ho fan seu, pot tenir molt recorregut i podria tenir repercussió a nivell mundial. 

Olga: Jo no havia fet mai una videotrucada. Abans deies videotrucada i molta gent sortia corrents. Ara, ens hem espavilat gairebé per obligació. Si fa tres mesos haguéssim plantejat un voluntariat a través d’una videotrucada… ningú s’hi hagués apuntat. I ara sí! A mi em faria il·lusió que es creés una dinàmica i continués. Anirem veient com va! És un moment ideal perquè ara ja sabem com funciona una videotrucada, no? Ja no queda ningú que no ho sàpiga!

Com diem a tots i totes que s’apuntin? Com els engresquem?

Olga: Entra a la web, llegeix el que t’expliquem i… apunta’t a l’opció que vulguis.

Joanjo: D’aquesta crisi hem après que hem de donar gràcies pel que tenim, som i podem oferir. Apuntem-nos a la xarxa que ens ajudarà a nosaltres i als altres. 

Olga: De fet, de vegades ets sents millor quan dónes que quan reps.

La Rita és alumna de 5è de primària de l’Escola Pia Igualada. A la vegada, també és la representant del Consell d’Infants d’Igualada d’UNICEF.

El passat dia 21 de maig, la Rita va participar, juntament amb altres infants i joves d’arreu de l’estat a la quarta sessió del Cicle de Participació Online que organitza UNICEF.

Durant la sessió, els infants i joves, van poder comentar les seves propostes i necessitats sobre “el postdesconfinamiento”.

Com et vas animar a participar?

Ens va arribar l’opció d’apuntar-nos-hi voluntàriament, però no teníem molt clar què hauríem de fer. Però quan ens van dir que ens reuniríem amb més gent, això em va fer animar-me.

Després vam fer una primera trucada per conèixer-nos i fer-nos preguntes i ja em vaig acabar d’animar. Hi havia nens i nenes de diferents llocs, més grans, més petits i vam fer amistat!

L’experiència va ser molt divertida perquè la moderadora ens anava fent preguntes però al final de la ponència, també vam respondre preguntes que altres nens i nenes havien anat fent a través del xat durant tota la sessió.

Què en penses sobre que els adults us demanin la vostra opinió?

Jo crec que està bé, perquè moltes vegades el que passa, aquí i a tot el món, és que sempre es demana l’opinió als adults. Barrejar-ho una mica, faria que tinguéssim una mica l’opinió de tots perquè no tots pensem igual. Per exemple, ara amb tot això de les fases, només decideixen els adults, i que els nens i nenes puguem participar en això fa que puguem dir la nostra opinió. 

Quin punt de vista creus que podeu aportar els nens i nenes?

Moltes vegades passa que els nens i nenes tenim més imaginació. Els nens i els adults som molt diferents tot i que tots els adults han sigut nens. Quan ets un nen et passen moltes coses, perquè estàs creixent i quan ens demanen la nostra opinió els hi podem explicar el que nosaltres pensem.

Quin tipus de preguntes us feien?

Sobretot parlàvem sobre quan s’acabés el confinament. Què faríem? Val parlar sobre quines eren les primeres coses que voldríem fer. Tots coincidíem que tots ens volíem reunir amb els amics en un espai lliure. Teníem en comú que tots volíem estar amb els amics i familiars en espais lliures. Seria molt divertit després de tant de temps tornar-nos a veure.

Una pregunta que va interessar molt va ser que faríem per seguir mantenint l’ecologia.

Ara, amb això del confinament, ha baixat molt la contaminació, i és una de les coses que més ens preocupava.

Rita, que és el que més estas aprenent?

Sobretot és una oportunitat per fer algo que t’agrada. I també bastanta adrenalina perquè no parem ni un segon i això m’agrada molt! Estic aprenent que hi ha molta gent diferents, de molts llocs, nens i nenes més grans i més petits i que hi ha opinions molt diferents però sobretot moltes similituds.

També vam parlar amb la Marta Rico, la mare de la Rita:

Què en penses de la creació d’espais de participació infantil?

És una iniciativa que jo la trobo molt necessària amb certs àmbits. Perquè els nens i nenes es puguin expressar o donar idees. De vegades tenen idees i propostes que són molt interessants. O que puguin expressar les seves vivències, com ells viuen les coses. 

No només és el que ells puguin aportar, sinó que també és el que ells viuen i experimentar durant aquest consell. Veure que hi ha aportacions d’altres de diferents àmbits, orígens, condicions, qüestions de gènere. El que ells experimenten també els ajuda a ser més persona. 

A través d’aquest enllaç, podreu veure la intervenció de l’alumna de l’Escola Pia.

En aquest any plujós, és una glòria veure els camps, suposant que tinguis la sort de viure fora de les grans ciutats. Els camps, verds i ubèrrims, ja rossegen i auguren una molt bona collita de cereals. Una vegada més, la dita popular s’ha carregat de raó. Alguns diuen que l’aturada forçada de motors de tota mena (vehicles i fàbriques) durant un cap de setmana que ha durat més de dos mesos, hi ha contribuït i molt. De tant en tant els mitjans ens mostren el retorn del medi a una situació de molts anys enrere. La pregunta és: necessitem la visita d’algun virus per assentar el cap i viure com caldria?

A més del medi natural que ens envolta, hi ha altres aspectes on la dita també funciona. En el camp de la política, no fa tants anys que Aznar va fer servir el seu «¡Váyase, señor Gonzàlez!», amb un cert èxit, com també Pasqual Maragall la seva famosa gota malaia. Sí, finalment, la insistència, amb raó o sense, dóna càrrecs de govern a personatges obscurs que arriben a dalt de tot insistint, afalagant o denigrant… Trist procediment, més vell que l’anar a peu, que Gœbbels va teoritzar i portar a la pràctica dissortadament.

Farà, la pandèmia, un efecte semblant? Bona pregunta!, sigui dit amb modèstia… El nostre conegut Ramon Maria Nogués es mostra més aviat pessimista (o realista?) sobre la capacitat humana de replantejar-se conductes personals i comunitàries, de més maduresa i responsabilitat vers les generacions venidores. Sembla talment com si els humans fóssim una espècie de memòria molt curta. Aquí és on podríem buscar una altra aplicació a la dita que encapçala aquest escrit. La repetició, sempre que no sigui purament mecànica, ha demostrat a bastament les seves virtuts en els aprenentatges, i tot bon educador té clar que amb una sola vegada de dir les coses no n’hi ha prou. Normalment, pares, mares i educadors, fem servir el sabut «Ja t’ho he dit tres vegades» (de ressons bíblics) per indicar que la repetició ja hauria d’haver donat fruit.

Més enllà dels aprenentatges de continguts i habilitats, la repetició sovintejada, com el raig diari de la pluja magenca, segur que és una actitud sàvia i productiva. Acabarem aquest curs, sense gaire pena ni glòria, és a dir com podrem, malgrat tants esforços. Potser algú pensarà que s’hauran malbaratat. No seria una bona conclusió, sembla. Més aviat caldria plantejar-nos amb tot el vigor possible no defallir. Ara mateix, ningú sap amb seguretat com serà el proper curs. El que és segur és que l’actitud responsable del «cada dia un raig», en les condicions que siguin,  ha de presidir la nostra vida personal i col·lectiva, el treball en les nostres institucions… i, per què no?, el nou tarannà de la nostra fe, ara que hem comprovat que podem viure gairebé tres mesos sense celebracions col·lectives, amb llocs de culte tancats… Però la nostra fe no pot viure sense el compromís diari d’aportar als altres «el nostre raig de cada dia». «En això es coneixerà…», diuen que deia Aquell que anima la nostra vida i la nostra fe. El darrer diumenge de maig se celebra la Pentecosta, els 50 dies de Pasqua. S’acaba la Pasqua florida i arriba l’hora dels fruits, la Pasqua granada. Bons fruits, ben assaonats pel «cada dia un raig»!

La situació del lleure educatiu d’aquest estiu es veu completament afectada per la crisi de la COVID. En aquest cas, la incertesa d’estar preparant uns casals o unes colònies que no se sap si es podran dur a terme, és el que pitjor porten els i les responsables d’aquests projectes.

En el cas de Colònies Jordi Turull, cal tenir en compte que la majoria de monitors i monitores són joves voluntaris d’entre 19 i 23 anys i que any rere any, treballen durant tot el curs per poder realitzar aquests campaments o colònies durant els mesos d’estiu. 

Parlem amb l’Alba Girbau, gerent de Lleure Jordi Turull i amb l’Anna Figa, coordinadora de les Colònies Jordi Turull. 

Quin és el context en què us trobeu? 

Clar, cal tenir en compte que al principi de la crisi del coronavirus, vam estar molt de temps treballant per un estiu molt especial. Un estiu que havia de ser la sortida i resolució per a tots aquests infants i joves que durant uns mesos no han pogut anar a classe i per tant, compartir amb els seus companys. Tot i això, vam estar a l’espera de veure que podríem fer.

Quan vam sentir a parlar del desconfinament per fases, el nostre plantejament va començar a perillar. Avui, no sabem què podrem fer i què no quan estiguem a principis de juliol. Entra en joc, per exemple, temes de mobilitat entre regions sanitàries.

Fa cosa d’un mes, el departament de joventut, es va posar a treballar amb l’objectiu de poder realitzar aquestes activitats i, per tant, crear uns protocols per tal d’assegurar-nos la seva possibilitat en qüestions de salut: Van presentar el Document Marc. Aquest document va sorprendre molt a tots els que treballem i sabem què i com és el lleure. El document proposa unes condicions difícils d’imaginar en un context de lleure educatiu. Grups molt reduïts de nens i nenes, no poder acostar-se a menys de dos metres dels infants… Al principi, les entitats i federacions del lleure van respondre: “No sé què enteneu per lleure, però costa d’imaginar que sigui això”.

Com reben els monitors i monitores aquesta incertesa?

Vam convocar una reunió per tal d’analitzar i veure si seria viable fer les colònies així. Els monitors estan intranquils. Hi ha dubte sobre com seran aquestes colònies regides pel Document Marc del Departament de Joventut. També estan intranquils per saber quins són els riscos que hauran d’assumir com a monitors voluntaris.

Per altra banda, hi ha qüestions que podem intentar resoldre, i clarament, si aquestes són les condicions vetllarem perquè es compleixi tota la normativa, ara bé: tenint en compte el concepte de lleure que tenim, cal posar en una balança tot el sobreesforç i l’assumpció de riscos enfront del que acabarà sent aquestes colònies o casals.

En un context normal, els monitors ja haurien entregat els dossiers d’activitats. Ara comença el moment més agraït. Les trobades i reunions, preparar material, fer caliu i cohesió, però tot aquest procés s’està veient troncat. Els dossiers que s’han preparat no ens serveixen del tot, cal adaptar-los a totes les restriccions, tot i que sabem que aquestes es vegin modificades en uns dies o setmanes.

I ens trobem amb monitors que volen tirar el projecte endavant i monitors que viuen amb certa preocupació el fet d’haver d’assumir aquesta responsabilitat. Es tracta de persones voluntàries i volem que totes se sentin segures fem el que fem.

I les famílies? Com han respost?

Actualment tenim 600 preinscrits davant les 700 preinscripcions que teníem l’any passat. Això si, hem hagut d’ajornar els cobraments i encara no n’hem fet cap.

Hi ha moltes famílies que finalment no apuntaran els seus fills i filles si no han de viure el lleure que sempre han viscut: si els infants no poden tocar-se i jugar junts. De la mateixa manera que també hi ha famílies que si no els mostrem seguretat davant el contagi, tampoc vindran.

Per sort ens hem trobat molta comprensió. Estem rebent moltes trucades d’ànims i les famílies comprenen que no ens trobem en una situació usual i que no puguem donar resposta a molts dels dubtes que tenen. 

Fins quin punt la normativa marcada ara serà la que acabarà regint a l’estiu?

Volem creure que pot haver-hi certes modificacions de la normativa marcat pel punt en què ens trobem com a societat. Si fora, les persones adultes ja estan compartint amb molt pocs límits o podent-se moure entre regions sanitàries, etc. no tindrà sentit que el lleure no pugui ser així, també.

Caminem amb una incertesa extrema. Ara prenem decisions amb les mesures que tenim ara, potser la setmana vinent seran unes altres. 

Hi jugarà un paper molt important les famílies. De fet, el Document Marc, ja preveu una signatura per part de les famílies que les fa coneixedores de la situació i, d’alguna manera, es responsabilitzen d’apuntar igualment el seu fill/a en les circumstàncies en que ens trobem. No deixem d’estar en un moment de pandèmia global en el que el risc zero no existeix. 

Fem colònies amb edats molt diferents. És molt diferent contemplar unes colònies amb infants de 5 o 6 anys que amb adolescents amb els quals es poden fer algunes activitats que no siguin de contacte i és més fàcil fer entendre el perquè del distanciament social.

no s’ha analitzat quin impacte emocional pot tenir per un infant estar-se a instal·lacions d’una escola durant el mes de juny o agost amb els seus amics a dos metres de distància

La casa de pineta ofereix uns espais que permetin fer colònies aquest estiu?

La casa pot acollir molta gent i això sempre fa respecte. El que passa és que la casa de pineta, pel tipus d’espais que ofereix, es poden acomplir les mesures de seguretat amb molta facilitat. Més que en altres cases que potser tenen capacitat per a 30 persones. Per sort, cada vegada tendeixen més a parlar de ràtios i proporcions d’ocupació, que en aquest cas, ens afavoreix.

Quines reflexions heu fet com a equip?

Es parla molt de la importància que pot tenir l’estiu per tots aquests nens i nenes que han estat confinats tot aquest temps. Quin impacte pot tenir emocionalment el fet d’haver estat tant de temps confinats i per tant, ara més que mai, és molt important que aquests infants visquin el lleure educatiu durant aquest estiu. Però tenim la sensació que encara no s’ha analitzat quin impacte emocional pot tenir per un infant estar-se a instal·lacions d’una escola durant l’estiu amb els seus amics a dos metres de distància i havent de complir unes normes molt estrictes d’higiene, distanciament, etc. Caldria valorar si no és una falta de llibertat més gran que la que aquests infants puguin viure a casa seva, sempre tenint en compte que no tothom viu la mateixa realitat a casa seva.

Sigui com sigui, se’ns presenta davant un repte molt gran. Hem de començar a entendre que no serà un estiu com els que hem viscut fins ara, però hem de poder trobar la manera de no perdre mai l’essència, però a la vegada poder complir amb les normatives que ens presentin. 

“L’objectiu d’avui és cuidar-nos”. Així ha donat inici a la primera sessió de l’Espai de Diàleg i Cures en Pere Vilaseca, de l’equip Pedagògic d’Escola Pia.

Durant la darrera setmana de maig, diferents educadors de les institucions de l’Escola Pia -escoles, fundacions i lleure- han participat d’un espai per compartir sensacions, idees i aprenentatges respecte a les experiències que han viscut durant el confinament. Durant tota la setmana, s’han realitzat en cinc grups diferents, aquestes sessions amb la intenció que cadascú la pugui replicar en els seus àmbits, primer amb els companys per després poder fer-ho amb l’alumnat i els usuaris.

Aquestes sessions han comptat amb la conducció d’en Joan Quintana, director de l’Institut Relacional. En Joan Quintana, acompanya persones de diferents organitzacions en l’àmbit d’educació i salut. És psicòleg especialitzat en processos de transformació al canvi. També ha acompanyat la Neus Calvo, mestre d’educació física i pedagoga. Màster en Educació emocional i l’encarregada de coordinar els projectes de l’Institut Relacional.

Des de l’inici de la sessió, han deixat molt clar que no es tractava d’una formació sinó d’un acompanyament i d’un espai de cures que s’hauran de tenir molt presents en una etapa de desconfinament amb l’alumnat.

“El desconfinament no es pot fer en un dia ni de cop, sinó que requereix un acompanyament evolutiu”. 

Amb aquesta idea, Quintana, ha volgut reforçar que caldrà que els i les educadores estiguin molt presents en l’acompanyament amb l’alumnat i que no hauria de tractar-se d’una sola sessió de cures, sinó que és un procés que s’ha de desenvolupar de manera contínua en el temps.

“Els nens i nenes són els primers que es van confinar. Tot això ho heu d’acompanyar quan tornem, a poc a poc”. 

La sessió s’ha vehiculat a través de 6 conceptes: Cuidar, l’agraïment, la visibilitat, els aprenentatges, la seguretat, el futur.

Cuidar. Caldrà tenir molt present l’ètica de la cura. Durant aquests dies s’ha posat de manifest la importància de cuidar-nos a nosaltres però també de cuidar als altres. Aquest és un acompanyament que haurem de mantenir en un desconfinament. Un acompanyament que ha de ser des de la cura.

L’agraïment. Cal comprendre que hi haurà una doble sensació amb l’experiència del desconfinament. Per un costat, estarem contents de trobar-nos i per tant donarem gràcies de poder estar presents però a la vegada tindrem una sensació de pèrdua important. 

Cadascú ha viscut de forma molt diferent el confinament. Hi ha gent que ha perdut familiars, hi ha persones que hauran patit la malaltia, alguns ho hauran viscut en uns entorns molt complicats o diversos. Agrair també vol dir normalitzar tot el que hem sentit. Cal tenir en compte que “encara que sigui viscut en família, és una experiència individual” ha recordat en Joan Quintana. I també que “l’agraïment i la gratitud, ens permet sentir-nos acompanyats”.

Tots hem viscut un procés evolutiu amb les nostres emocions. Potser hem sentit ràbia, tristesa, confusió, por i també una certa fatiga virtual… Tot això s’ha de dipositar en algun lloc. Per tant, hem de donar un espai per dipositar tot això. Si no donem l’espai, les persones ho lliuraran igualment, però no servirà per cohesionar el claustre, els grups, els equips. I no sabem en quins formats ni cop es reproduirà.

Visibilitat. Des de la mirada relacional aquest és un punt molt important. L’ésser humà té una cerca constant del reconeixement. En aquest procés hi ha gent que ha sigut invisibilitzada: nens amb dificultats d’accedir als espais de trobada amb els seus companys, nens amb estructures familiars complexes, companys que també s’han vist invisibilitzats… Per tant, cal tenir una sensibilitat especial perquè aquestes persones recuperin aquest espai perdut i que els permeti tornar a ser visibilitzats.

També hi ha hagut persones que aquest procés les ha posat més en el centre o que ha fet visibilitzar elements que abans no veiem. Per exemple, pares que han visibilitzat els seus fills i filles, o que han visibilitzat els professors i professores i que abans no ho feien. Per tant, cal fer aquesta reflexió en un procés de desconfinament i detectar aquelles coses que ara hem visibilitzat i També aquelles caldrà visibilitzar en la tornada.

Aprenentatges. Quintana ha diferenciat d’un costat tot l’aprenentatge que han fet els educadors i mestres i d’altre l’aprenentatge que han fet els infants -que potser no tenen res a veure amb els continguts, però que també són molt importants-. Sense dubte, aquests infants quedaran marcats per aquesta situació i parlarem d’una generació.

“Podem fer veure que no hem après res. Podem incorporar-nos tots de nou a l’escola, que tothom torni a la seva aula i, en un temps relativament curt, tothom tornaria en aquesta “nova normalitat”: que tot sembli igual que abans. O podem fer atenció als aprenentatges”. Alguns d’ells encara no ho són del tot conscients. Hem d’aprofitar el moment per reflexionar sobre el que hem experimentat -aprenentatges experiencials-. Aquests aprenentatges, encara que no ho sembli tenen a veure amb l’avaluació, el vincle, la didàctica, la dinàmica dels claustres, l’ús dels processos de digitalització, processos d’adaptació…

“No aprofitar això, és una pèrdua potencial de coneixement que dins d’una educació educativa seria massa contradictori no recollir”. Cal fer un recull d’aquestes experiències que en compartir-les ens ajudin a reconfigurar formes de relacionar-nos en l’acte educatiu.

Els assistents a la trobada, han pogut compartir els seus aprenentatges personals i els han estat comentant conjuntament entre tots els presents a la sessió. Algunes de les reflexions, han sigut les següents:

Què estem mirant exactament dels nens i nenes? Perquè segons el que mirem; veiem. Segons els models de mirada, avaluem; i segons avaluem, aprenem. 

Marc Vendrell “Els alumnes tenen la necessitat de vincle amb els mestres. I molts tenen la necessitat de fer-se visibles”. 

Anna Rigart “Hauríem de tenir memòria. Mentre estem vivint experiències tenim molt clar que hem de repensar l’escola. Cal veure com acompanyem sobretot les famílies més vulnerables”. 

Margalida Asparo “Si al mes d’octubre m’haguessin dit que el mes de març em confinaran l’escola, hauria canviat totalment el que he estat fent aquest temps amb els nens i nenes. Això em fa preguntar-me què faré a partir d’ara; vull canviar el què, el com i el quan… això dóna una nova perspectiva pel que fa a l’educació”.

“Quan tornem els espais seran els mateixos, però les persones que hi haurà a les aules, ja no seran les mateixes”. 

Podrem trobar emocions latents, que no es mostrin encara. Per això caldrà legitimar totes les emocions perquè són eines del nostre cos, tant pels alumnes com del professorat. Caldrà donar espai a compartir-les i reconèixer-les. Caldrà també que tinguem la capacitat de comprendre el que hem viscut. 

Per finalitzar, Joan Quintana, ha volgut fer menció als dos darrers punts que considera importants per tal de fer un bon acompanyament durant els retrobaments. Per un costat ha parlat de la seguretat donant una importància central al fet de crear a les aules una seguretat no només física. Una sensació global que tornem a estar en un lloc segur, amb uns referents que els hi donin seguretat. Seguretat per poder ser, per poder desenvolupar-se i experimentar les seves emocions.

Per altre costat ha volgut parlar de mirada de futur. Tornar a construir, a partir d’aquestes experiències, un projecte educatiu, un compromís, una nova mirada sobre les relacions, els vincles i l’acció educativa.

Quintana ha volgut finalitzar la sessió deixant clar que quan tornem a les aules, els infants i joves s’han de trobar amb “un distanciament físic, no un distanciament social” i que “trobarem molts registres diferents d’una mateixa experiència”.

Fa 5 anys que la Mercè ensenya llengua de signes a l’Escola Pia de Salt. Alumnes, famílies i professors, han descobert que aquest projecte els aporta un munt de beneficis. Més dels que podrien haver imaginat.

Com et vas involucrar amb la llengua de signes?

L’any 1999 estava a la universitat estudiant Filosofia. Vaig escollir com a crèdit de lliure elecció la llengua de signes, i em va agradar tantíssim que vaig deixar la carrera per anar-me’n a Barcelona a estudiar això. Ara porto des del 2005 sent intèrpret de llengua de signes, i he interpretat des de conferències, meetings polítics o les notícies de la televisió d’Olot, fins als pregons de Girona, la cabalgada dels Reis Mags (que ara ja he aconseguit que vagi disfressat de patge!) o últimament les cançons del grup del Pot Petit.

Com vau portar aquest projecte a l’Escola.

La idea comença ara fa uns cinc anys, quan els de cinquè feien P5. De fet, no va començar com un projecte. Jo vaig venir un dia puntual a l’escola a explicar uns contes amb llengua de signes, però no ens pensàvem que hi hagués una rebuda tan positiva. Els nens estaven encuriosits i amb moltes ganes de saber més signes, volien saber més, així que vaig tornar un altre dia a explicar un altre conte i els hi va agradar molt. L’equip directiu va pensar que potser seria bona idea incorporar-ho dins de l’escola per als nens de primer a cinquè, no com una assignatura curricular més, sinó com una activitat d’una especialista que ve a fer un taller. 

Vam començar amb un format d’una hora a la setmana, però vam trobar que una hora potser era massa per a l’atenció requerida durant la dinàmica. Ara hem trobat un format molt senzill de mitja hora. Els nens s’empapen i es queden amb ganes de més i el tutor es queda a l’aula aprenent llengua de signes amb els alumnes, que sovint en saben més que el mestre! Així és com va començar, amb una idea d’explicar contes que va anar prenent forma.

Què aporta als infants oients, aprendre la llengua de signes?

Jo no m’esperava que hi haguessin tants beneficis, a més de pròpiament aprendre la llengua de signes. Els nens tímids s’han obert molt perquè l’expressió facial i corporal és com fer teatre, per tant els hi ha donat desemboltura i els ha fet perdre la vergonya.

També ha ajudat a nens amb problemes de comunicació. Un exemple és l’alumne amb síndrome de Down a qui a vegades li costava molt comunicar-se. Tenia els seus propis codis, com senyalar-se les ulleres per dir el color vermell, i alguns nens que no anaven a la seva aula no el comprenien. En canvi, ara quan diu “vermell” amb llengua de signes tothom l’entén. O el cas d’un nen amb dislèxia. Ara té un altre canal d’expressió que no ès el de la comunicació escrita, en el que és molt hàbil. També passa amb nens que els hi costa tenir bons resultats en altres matèries, però tenen molta expressivitat i habilitat per la llengua de signes. Tot això ajuda a nivell de confiança i autoestima.

És l’alumne qui ajuda a la persona adulta. El mestre es mostra més humà: no és aquell ideal del mestre “omnipotent” que ho sap tot.

Quin paper tenen els mestres durant aquestes sessions?

Amb això ha passat una cosa excepcional. Ara que el mestre també és a la classe interactuant, es troba al mateix nivell de l’alumne perquè també està aprenent i amb això es crea un vincle molt bonic amb l’alumne. És l’alumne qui ajuda a la persona adulta. El mestre es mostra més humà: no és aquell ideal del mestre “omnipotent” que ho sap tot. Els nens són còmplices i t’ajuden, i aquesta relació genera més pinya, més vinculació amb la comunitat educativa de l’escola.

A més, és molt bonic perquè els infants ja fa dos anys que saben llengua de signes i l’adult parteix de zero. Com a adults, a vegades sembla que en sapiguem molt, però ens costa aprendre, en canvi ells són unes esponges. Poder ajudar el seu tutor també els dóna molta autoestima i és gratificant.

També és un exemple clar d’inclusió, que els nens i nenes puguin tenir aquest recurs per interactuar amb persones sordes que si no podrien sentir-se aïllades.

Sí, i mai sabem si nosaltres ens podem quedar sords, tenir un fill sord, o treballar en una feina en la que haguem d’ajudar a una persona sorda (bombers, policies, metges) i no ho puguem fer. Per tant, trobo que també és una eina que se’ls dóna per a relacionar-se el dia de demà amb una persona que ho necessita i tu li podràs donar un cop de mà perquè saps parlar la llengua de signes. Sense anar més enllà, ser mestre mateix n’és un exemple.

Es treballa molt, a més de la dimensió interior i emocional, la dimensió social. Aquí no hi ha gaire gent capaç de parlar llengua de signes, mentre que, per exemple a Estats Units, hi ha molta gent que parla llengua de signes, és una assignatura que es pot aprendre a l’escola. Per a ells, la comunitat sorda no representa només una discapacitat, sinó una identitat, com la identitat que et pot proporcionar parlar una llengua. De fet, a Catalunya, la llengua de signes catalana i castellana també estan reconegudes com a llengües oficials, tot i que passin desapercebudes.

A més, no només fem llengua de signes, també els hi expliquem com és la comunitat sorda, com dirigir-se a un sord i plantegem preguntes sobre la vida d’un sord: Com es desperta un sord al matí, si no sent el despertador? O si té un bebè, com pot saber quan plora? Intentant trobar les respostes a aquestes preguntes els fem pensar i posar-se a la pell d’un altre.

Quan els veus comunicar-se i tu com a adult no pots, et sents un ignorant i desconnectat amb la realitat, que és el que passa normalment als sords.

A l’escola de Salt no hi ha cap cas de sordesa, els infants aprenen llengua de signes sense poder-la posar en pràctica?

Quan aprens aquest recurs, la ment detecta més ràpid els casos de sordesa. De sords n’hi ha, òbviament, a tot arreu. Els dilluns, després del cap de setmana, sovint ens expliquen que anant amb els seus pares, s’han trobat algú sord i hi han parlat. Tant els pares com la persona que parla llengua de signes queden al·lucinats, i aquestes experiències també ens animen a nosaltres a continuar. Quan els veus comunicar-se i tu com a adult no pots, et sents un ignorant i desconnectat amb la realitat, que és el que passa normalment als sords, i això ens enriqueix també als adults que aprenem d’aquests nens.

L’any passat va venir la presidenta de l’associació gironina de sords i el grup de cinquè li va fer tota l’entrevista amb llengua de signes. Va ser un moment realment emotiu quan ella es va emocionar: Ens va explicar que era la primera vegada que els nens li feien preguntes en llengua de signes, i que al contestar l’entenien.

Aquesta Setmana Santa la Casa de Pineta estarà tancada.

Aquests dies s’esperava tenir a la casa en primer lloc alumnes dels Cursos de Monitors/es de l’Escola Adhara.

En segon lloc, monitors/es voluntaris/es de l’estiu fent un Camp de Treball per preparar les diferents tandes del juliol.

En tercer lloc, joves que volen formar part de l’equip de monitors/es voluntaris/es de l’estiu per fer el curs de premonitors (Sensi).

Finalment havien de venir famílies a gaudir uns dies de l’entorn.

Tot això, junt amb moltes altres activitats que teníem entre mans, s’han hagut cancel·lat o es cancel·laran properament, però esperem que quan tot torni a la normalitat, des de Lleure Jordi Turull us puguem oferir propostes molt boniques!
A Lleure Jordi Turull, des de casa, no parem!

L’escola Pia de Salt és un molt bon exemple per parlar d’inclusió. Quan parlem d’inclusió, de vegades pensem només amb l’origen de les persones que formen un grup, però hi ha moltes realitats més que ens fan diversos i que ens enriqueixen com a persones, com a grup i com a societat.

 

 

 

Podríem remenar en alguns tractats d’Antropologia per trobar raons a favor del número quaranta. Segurament hi descobriríem que ha representat, durant segles (i encara ara en alguns països més pobres), l’esperança mitjana de vida de la humanitat, o sigui el nombre mitjà d’anys viscuts. D’aquí la màgia d’aquesta xifra, que trobem moltes vegades en la cultura bíblica. Se li pot donar un valor simbòlic semblant al d’una vida entera. Tant la tradició cristiana com la musulmana van rebre l’impacte d’intuïcions com aquesta, que es troben en la Bíblia hebrea.

Què, de més natural, que voler distingir, dins del magma aparentment uniforme dels dies, un nombre de dies (o d’anys) marcats per aquella simbologia? La situació així ressaltada és com un abrégé de la vida humana. Així trobem que el Diluvi dura quaranta dies (amb les nits corresponents), Isaac troba la seva Rebeca als quaranta anys, Israel pelegrina pel desert durant quaranta anys, Jesús es posa a prova durant quaranta dies… D’aquí ve també la paraula Quaresma, que té una durada semblant, i que el nostre alumnat probablement ignora.

Si ens fixem ara en la manera com les diverses tradicions distingeixen aquell període especial, lògicament trobarem que busquen algun element relativament senzill de practicar i fàcil d’entendre. Potser el més a l’abast de tothom es refereix a l’aliment que necessitem per viure. Com que la vida és en tot ambigua i no acabem de veure clar què ens alimenta i fa viure de debò o què ens fa mal, un mètode pot consistir a controlar l’aliment. Per exemple, la tradició cristiana defugia durant la Quaresma de menjar menges cares o exquisides, com la carn, en aquells temps, o dejunar alguns dies (coses que, a més, possibilitaven ser solidari amb qui no tenia menjar). La tradició musulmana ha preferit no actuar sobre l’aliment, sinó sobre els hàbits de prendre’n. Durant el Ramadà, no mengen ni beuen res mentre hi ha llum de dia, però ho fan quan arriba la fosca. El fonament antropològic és semblant, encara que es fixi en una pràctica diversa: es tracta de saber qui mana, en mi. Sí, és un entrenament, abans anomenat ascesi. No té la finalitat en ell mateix, és clar, sinó que ens prepara o predisposa perquè jo estigui pel damunt de la meva gana, tenint present que la gana és una bona representació del desig, una de les forces que ens ajuden a viure… quaranta anys.

Entre els cristians aquests costums s’han anat perdent, i no hi hauria res a lamentar si haguessin estat substituïts per altres més adequats als nostres temps. Els nostres alumnes, en edat de creixença, no es poden permetre cap broma amb l’aliment. El problema és quan es perden sense que res no els substitueixi, i ens quedem amb un gran buit.

Podríem imaginar altres expressions del desig que puguem aprendre a controlar? Us imagineu tota aquesta estratègia aplicada a millorar el nostre rendiment personal o el del nostre alumnat  a base de silenci, control del whatsapp o d’altres mitjans? En una paraula, us imagineu els beneficis d’una Quaresma silenciosa i plena d’escolta? I si ho provàvem? De què puc dejunar perquè la meva comunicació sigui més rica i propera?

Avui hem sigut 14 a taula. He preguntat i es veu que normalment són entre 7 i 15 i que sempre hi ha molta gent. Avui la Basília ens ha fet uns macarrons amb verduretes boníssims, que és el menú dels dijous. També els ha deixat fetes dues truites de patates que soparan al vespre quan cadascú arribi de les seves classes o activitats.

La Basilia fa 9 anys que cada dijous va a cuinar pels joves que viuen al pis d’acollida que hi ha al Raval. Un projecte que s’articula a través de la Fundació Benallar d’Escola Pia de Catalunya.

“Solamente falté aquellos meses cuando me operaron”. A banda d’això no ha tornat a faltar. “Me gusta venir, porque conozco a los chicos, que ya lo has visto, son súper educados y muy majos. Ellos ponen la mesa, ellos limpian los platos… cuando llegan a este piso enseguida se adaptan a las normes y la verdad es que són muy agradecidos”.

Al pis és un constant d’entrar i sortir. Quan hem arribat només hi havia la Basilia -que ja estava cuinant- l’Anna, la responsable del pis i una voluntària. Però de seguda han arribat els primers joves que tornaven de les classes: català, castellà, de l’hort… quan arriben a Barcelona, molts d’ells no dominen l’idioma i aquesta és una de les prioritats, però de seguida s’intenta que facin formacions pràctiques per poder-se introduir com més aviat millor al món laboral.

Quan un jove en la seva situació arriba a Espanya, té tres anys per obtindre el permís per treballar. Si té sort, i ve a parar a un d’aquests pisos d’acollida, ja té coberta una de les necessitats bàsiques (l’habitatge) per començar a construir aquest capítol de la seva vida. Cal, per tant, aprofitar aquest temps fins què l’Administració els aprovi el permís de residència i treball, per formar-se el màxim possible i que quan tinguin el permís, puguin ser autònoms.

Quan ja hi som gairebé tots arriba l’Ekué. Ell fa un any que no viu al pis però “la verdad es que si que los hecho un poco de menos. Aquí viví casi tres años y Carmen y las demás voluntarias son como mi família. Vienen voluntariamente a hacernos la comida y se quedan a dormir con nosotros, nos solucionan cosas, trámites  y se preocupan por nosotros”.

La Carmen també és voluntària. Dilluns i dimarts va al pis a dinar i s’hi està una estona a la tarda. Els dijous hi va a dinar i ja s’hi queda fins divendres al migdia. “Senzillament estic amb ells, els hi pregunto com els ha anat el dia, què necessiten…”.

Després de dinar, fem la sobretaula: Te marroquí i algunes pastetes, però sobretot una llarga xerrada sobre la vida a Barcelona.

Anar a dinar al pis de Benallar és una experiència que trenca murs mentals. Un exercici necessari per connectar amb algunes realitats que queden una mica lluny.

El dia 11 de març se celebrarà l’Àgora, la trobada d’alumnes de batxillerat de l’Escola Pia de Catalunya. En aquesta trobada, els alumnes, reflexionen sobre un tema filosòfic, enguany el títol de la trobada és: La felicitat, fi o mitjà.

De vegades sembla que la filosofia és una assignatura menys important i hem volgut saber què en pensen diferents persones de la institució.

 

 

“Vaig entrar a l’Escola Pia amb 6 anys i vaig sortir-hi amb 18. Clar, jo sóc Escola Pia. Hi tinc l’amic més antic que conservo i he estudiat el que he estudiat gràcies a alguns dels professors que he tingut”.

David Bueno, és doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha desenvolupat a Barcelona i Oxford i s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la seva relació amb el comportament humà i educatiu. Ha publicat nombrosos llibres per apropar la ciència a la ciutadania. És antic alumne d’Escola Pia de Nostra Senyora i de Balmes.

En el marc del 125è aniversari d’Escola Pia Sarrià, David Bueno va anar per oferir una ponència a famílies, educadors i adolescents titulada: Com funciona el cervell d’un adolescent? Vam aprofitar per fer-li una entrevista.

De què ens parlaràs a la ponència?

La idea és fer entendre, des del punt de vista de la neurociència, perquè els adolescents són com són. Els adolescents tenen unes característiques molt particulars i molt útils pel seu moment vital: És una etapa vital crucial. És important entendre perquè són com són perquè podem aprofitar aquest “són com són” per aconseguir adolescents que entrin a l’etapa adulta amb  molta més seguretat i confiança. I sent molt més proactius sobre les seves pròpies vides.

Què aporta la neurociència a l’educació?

La comprensió del que succeeix durant els processos educatius: entendre quines zones del cervell s’activen, com es connecten entre elles i, el que per mi és el més important, veure com l’educació repercuteix en la construcció del cervell. A través d’aquesta informació podem entendre què hem de fer i que no hem de fer per aconseguir una societat mentalment sana.

Com aprenem?

Aprenem sense adonar-nos-en. Aprenem per instint, aprenem sempre, del nostre entorn mateix. La funció de l’aprenentatge és interpretar el que ens està passant ara, guardar-ho a la memòria i poder-nos anticipar a qualsevol canvi de futur. Per això és important el com aprenem perquè segons com aprenguem, la nostra resposta davant de les incerteses, serà diferent: a través de la por o a través de la curiositat. Si aconseguim que els alumnes aprenguin a través de la curiositat tindrem professionals que veuran l’incert com una oportunitat més que com una amenaça.

Què ha de canviar a l’escola i en l’educació?

Han de canviar coses però no es tracta de fer una revolució. L’important és fer, una evolució. La pedagogia moderna, que té les seves arrels als finals del s.XIX i principis del segle XX, ja proposa canvis que la neurociència moderna avala de manera científica. Per exemple, que les emocions juguen un paper crucial en l’aprenentatge. Durant molt de temps, s’havia dit que anar a l’escola és un fet racional, però que sense una càrrega emocional, la racionalitat no serveix absolutament de res.

No hi ha aprenentatge sense emoció?

Sí que pot haver-hi aprenentatge sense emoció: simplement, per repetició o mitjançant les regles mnemotècniques. El que permet l’emoció és guanyar eficiència. La manera de fer-ho? Hi ha dues emocions bàsiques: La primera és l’alegria que transmet confiança; aprenem de qui confiem. Però no és una emoció especialment intensa. Per això l’emoció més important és la sorpresa, davant d’un canvi de ritme, d’una situació inesperada, a través de l’humor, per despertar curiositat als alumnes… La sorpresa activa el Tàlam que és el centre de l’atenció. Forma part dels circuits de motivació que són importants per mantenir l’aprenentatge en el temps i, a més a més, el cervell recompensa la motivació amb sensacions de benestar i plaer. Amb la qual cosa, tanques un cercle per aconseguir persones motivades, contentes. A partir d’aquí l’aprenentatge és imparable.

“Qualsevol treball que tingui components socials, activa molt més el cervell que un component que sigui purament individual”.

Les metodologies actives que avui dia omplen les aules, són bones?

La metodologia activa -que siguin els mateixos alumnes els que preparin part dels coneixements que han d’aprendre, que ho discuteixin, que busquin informació, que ho comparteixin- és vital. Ara, un moment donat de classe magistral, per exemple, té també un efecte importantíssim sobre els alumnes. No hem de deixar de fer coses “antigues” per incorporar només coses noves.

L’Escola Pia treballem amb una metodologia activa pròpia, el SUMMEM. La neurociència constata que aquesta manera d’aprendre activa la sinapsi neuronal?

Sí. Per diversos motius: el primer és que qualsevol treball que tingui components socials, activa molt més el cervell que un component que sigui purament individual. Com més neurones activa, més sinapsis (més connexions) acaba fent. Només això ja és útil però a més a més també permet incorporar molts més valors en l’educació. Nosaltres aprenem per nosaltres mateixos però tot allò que aprenem, acaba repercutint en la societat. Els grups de treball a qualsevol lloc de treball no són individuals, són col·lectius. Per tant, aquest tipus de treball, el que està fent és educar d’acord amb la vida real.

Cap on va el futur de l’educació?

Cap a una educació que faci persones en comptes de professionals. Les professions canvien, però les persones amb recursos, podran canviar i adaptar-se. Hi ha d’haver una part professionalitzada, clar que si, però no pot ser l’eix central de l’educació.

Què ha quedat de l’escola Pia en tu?

(riu) Vaig entrar a l’Escola Pia amb 6 anys i vaig sortir-hi amb 18. Clar, jo sóc Escola Pia. Hi tinc l’amic més antic que conservo i he estudiat el que he estudiat gràcies a alguns dels professors que he tingut. Encara conservo els amics de l’escola i ens comuniquem diàriament a través del whatsapp.

Com a antic alumne de l’Escola Pia, què recordes dels teus anys per la institució.

Recordo especialment una situació: Jo mai he sigut un alumne brillant, era dels mediocres. Un dia vaig fer un treball i un professor em va dir: És el millor treball que he vist. Després d’això em va estimular a presentar-lo en un concurs que vaig guanyar. Allò em va marcar per sempre. La mirada d’aquell professor va canviar la percepció que tenia sobre mi mateix.  Vaig passar de ser una persona tímida a adonar-me’n que tenia moltes coses dins meu, que jo mateix no sabia.

És important la mirada que posem en els adolescents?

És crucial. La mirada que tenim dels nostres fills (o sobre els nostres alumnes), marca el seu futur. Si tu els mires amb confiança, ells aprenen a confiar en ells mateixos. Marca un percentatge altíssim del qual acabem sent.

Un missatge pels pares?

Confieu amb ells. La biologia ens porta a ser adolescents durant una etapa de la seva vida, i no ho hem d’evitar. Els hem de deixar un marge de llibertat perquè explorin què és l’adolescència. Amb precaució, però amb llibertat.

El passat dimecres 19, els alumnes d’Escola Pia dels Grups GR van celebrar, a Terrassa, la segona trobada del curs. Hi van participar un total de 43 alumnes de les escoles de Sarrià, Balmes, Terrassa i Sabadell.

Els alumnes GR es troben regularment en espais on fan activitats de reflexió i treballen la seva dimensió interior. Alguns d’ells, els que ho volen, també es preparen per fer la Confirmació.

Cada any, se celebren tres trobades. Enguany, la primera i la darrera (que serà el mes d’abril) se celebren a Barcelona. L’objectiu de les tres trobades és compartir, amb alumnes d’altres escoles, noves experiències i fer dinàmiques de coneixença.

En aquesta segona trobada a Terrassa, els joves han tingut l’oportunitat de fer una “ronda de testimonis”. Cinc places de la ciutat, cadascuna amb cinc testimonis ben diversos que els han exposat les seves vivències. L’Àngels Doñate, en Jordi Vilà, l’Anna Agulló, en Francesc Balagueró i en Ferran.

“Conèixer aquestes experiències tan diverses, em va aportar diferents punts de vista. Sovint són realitats molt diferents a les que no estic acostumat. Els testimonis són persones que transmetien grans valors” diu en Guillem Fernández, alumne de 4t d’ESO. I afegeix que per ell “el GR és un grup de persones amb qui parlem de temes que normalment no tractem en altres entorns”.

Els temes que es van tractar durant la jornada van ser la vida en comunitat, experiència a Mexicali, vivència al Nepal, el voluntariat d’acompanyament de malalts a Lourdes i les vivències en el centre d’acollida de St. Josep de la Muntanya, sempre des d’un punt de vista de compromís i de fe.

La Carlota Clariana, alumna de 4t d’ESO de l’Escola Pia de Sarrià, fa una valoració de la trobada: És una oportunitat per a conèixer a persones que busquen els mateixos valors que tu, que viuen experiències semblants a la teva. El GR és un grup de trobada que t’ajuda a viure la fe i el que pot significar per a tu, a plantejar-te interrogants, a escoltar diferents punts de vista.

Els testimonis que ens van presentar són persones que van tenir experiències d’ajuda o relació amb realitats que han transformat la seva manera de viure, fent que ara tinguin un compromís amb diferents grups de persones.

Moltes dites populars es refereixen al petit però valent mes de febrer. No totes són el que en podríem dir optimistes, sinó que justament es fixen en l’aspecte amenaçador de les freqüents fredorades habituals en aquesta època, i en els desastres que podia provocar, en una societat agrària, una gelada a destemps que malmetia una florida massa matinera. També era temut aquest xic mes per les nefastes conseqüències en refredats malignes i de mal curar en la salut dels més fràgils: nens i persones grans…

Podríem pensar que la nostra època, tan allunyada del món de pagès i farcida de fàrmacs de tota mena, ja no té res a aprendre de la saviesa popular, expressada en la paremiologia més diversa. Sortosament, crec no és així. Veiem que la inesgotable experiència dels humans continua abonant cada dia els refranys aparentment més banals. «A pesar del febrer, floreix l’ametller», diu per exemple un dels adagis, gairebé com qui no diu res, o repeteix una simple obvietat. Però jo hi veig una forta alenada de bon ànim i confiança. Aquesta dita gairebé que l’hauria de fer seva qualsevol persona que faci de l’educació el centre dels seus interessos vitals. Això sí, per a quan cal deixar la realitat dels fruits, dels quals els brots verds de febrer són una simple primícia no prou assegurada? Al darrere o al davant? Si haguéssim de fer cas d’altres sentències que semblen tocar més de peus a terra, com aquella que fa «No diguis blat…», creieu de debò que ningú es podria dedicar en cos i ànima a la gloriosa tasca de sembrar i de fer créixer futur per a les persones que pugen?

No, no, decididament, quedem-nos amb aquesta intuïció tan bíblica: no trobarem mai cap signe previ que ens ajudi a confiar. Els signes que la vida ens dóna són posteriors a les nostres accions, que hem hagut de fer i fem basats en la confiança. Quan vegis els brots verds, comprendràs que has fet allò que havies de fer. Quan l’ametller floreixi, malgrat la incertesa del febrer, sabràs que la teva acció ha estat encertada. No podem posar les flors abans de l’acció de sembrar, malgrat que algunes flors no arribaran on havíem previst i somiat.

Vella saviesa, força de l’autèntic treball educatiu. A pesar de tots els pesars, l’arbre donarà el seu fruit si les pors no ens impedeixen de conrear-lo. I, si sovint se’ns feia més difícil de confiar prou, el refranyer ens recorda la dita adequada per a enguany: «Febrer curt, és de vint-i-vuit; però si ho comptes bé, de vint-i-nou és». És cert: a vegades un sol dia resulta difícil de suportar. Però, ben comptat, no n’hi ha per a tant!

Com cada 30 de gener, les entitats educatives d’Escola Pia han celebrat el DENIP, el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau. Aquest any, davant de la situació que viu el nostre planeta – els incendis a Austràlia i l’Amazònia,  les inundacions a Indonèsia, el desgel dels pols i els crítics episodis de sequera a l’hemisferi sud- l’entitat organitzadora, Fundipau ha proposat l’emergència climàtica com a tema principal.

 

 

Els objectius principals són:

  1. Conèixer l’abast del canvi climàtic i els seus efectes sobre la vida al planeta.
  2. Fer-nos conscients de la importància de preservar el planeta, la nostra casa comuna per tal de protegir la vida humana i la de tota la resta d’espècies, i també per garantir la pau i la convivència.
  3. Adonar-nos que el compromís amb el medi ambient és cosa de totes i tots i que la tasca de tenir-ne cura comença amb cadascú de nosaltres.

Enguany, l’Escola Pia de Catalunya, ha volgut mostrar el seu compromís amb la sostenibilitat i el consum responsable, participant d’aquesta jornada d’una manera molt especial.

 

 

 

 

 

 

Banderes tibetanes per la Pau.

En el budisme, les banderes de pregària o oració són trossos de tela rectangular de colors hissades en indrets d’alta muntanya del Tibet. Les banderes estan impreses amb pregàries i imatges que es presenten en grups de cinc colors: blau, blanc, vermell, verd i groc, que simbolitzen el cel, l’aire, el foc, l’aigua i la terra. Tradicionalment, les banderes de pregàries s’utilitzen per promoure la pau, la compassió, la força i la saviesa. Les banderes de les pregàries arrossegades pel vent, difondran la bona voluntat i la compassió en tot l’espai omnipresent.

Des dels més grans als més petits de les escoles, han relacionat el tema de l’emergència climàtica amb la Pau i han utilitzat les pregàries tibetanes per visibilitzar aquest aprenentatge.

I fins i tot des de l’Escola de Mèxic, l’Instituto José Calasanz, també han celebrat el DENIP amb banderes tibetanes. Desitjos a punta i punta del món.

 

L’Alex era un nen mogut: així es recorda ell… i el recorden a casa seva i a l’Escola Pia de Sant Antoni. Però quan arribava l’hora de Plàstica el món quedava suspès: es concentrava i tot adquiria sentit. A 4t d’ESO, va decidir que seria dibuixant professional perquè no podia imaginar-se treballant 8 hores al dia, cinc dies a la setmana, de res més que això. La seva família i l’escola sempre li van donar suport: va acabar el batxillerat i va començar a la universitat un grau d’Art per a videojocs però ho va deixar: ell només vol dibuixar i dibuixar. Ara estudia a la coneguda escola JOSO i una editorial ja li ha comprat els drets i produït dos jocs de taula. Un desig fort i hores i hores de feina són, per a ell, les claus per ser dibuixant. No és qüestió de do ni de talent: tothom pot ser dibuixant si ho vol i ho treballa.

Des de petit…

«dibuixo. Me’n recordo d’un dibuix d’un ratolí que vaig fer a P5. El tinc gravat. La mestra em va dir que m’havia quedat molt bé. A Primària, dibuixava dracs, escama per escama… La meva mare m’ho recorda.  Ara sé que no cal dibuixar-les totes! Nois, noies, si voleu ser dibuixants, amb quatre escames ja s’entén que el drac n’està ben ple! A les classes, dibuixava als llibres i als marges dels apunts. A ESO no era un alumne model: quan em cansava, feia gargots. Recordo que una professora de Sant Antoni, la Neus Ferran, que m’ensenyava matemàtiques, un dia em va agafar uns rodolins amb dibuixos que jo havia fet. Em va dir: No te’ls torno, me’ls guardo i quan siguis famós els vendré. No sé si els devia llençar però encara hi penso: millor que no els llenci perquè de famós potser no ho seré però si que els podrà vendre…  que al final seré dibuixant professional, ha, ha, ha.»

«A 4t d’ESO vaig decidir que volia ser dibuixant professional. Perquè m’agradava, ho veia poc convencional, una professió que m’atreia… Finalment, dibuixar és el que m’agrada fer. Què podria fer durant 8 hores al dia, set dies? Dibuixar, vaig pensar.»

«A l’escola no pots fer 8 hores de dibuix perquè s’han d’aprendre moltes altres coses. Jo, a Plàstica, trobava el meu espai. Ara m’aplico encara que no m’agradi una matèria, estic més centrat. Llavors, no. M’interessava esforçar-me, fer-ho bé i gaudia a les classes d’art. Això em va ajudar però també, gràcies a les tutories, vaig trobar el meu espai. No te preu que parlis amb un professor, li expliquis el que et passa, i et doni suport… Amb l’orientadora  vam mirar què podia fer. Ella va considerar que podia dedicar-m’hi. La meva família mai m’hi ha posat res en contra… i ara veig com és, d’important, tot això. A classe tinc molts companys que vénen de fer les carreres que els seus pares i mares volien, i ara estudien dibuix. Una companya va estudiar biomedicina i vol aprendre a fer il·lustracions científiques. Altres vénen del Dret…»

Estudis d’il·lustració

«Vaig entrar  a la universitat, a Art per a videojocs, però en aquest grau el dibuix no es treballava suficientment tenint en compte l’exigència que trobem al món laboral. A la JOSO es fa només dibuix i tècniques. És la primera vegada que noto que m’ensenyen la professió de dibuixant, els trucs, les tècniques, el material… Ara em sento com en un pati d’escola quan et diuen que pots jugar al que vulguis. Em passo vuit hores dibuixant, set dies a la setmana! A classe, a casa… Estudio composició i perspectiva, tècniques i materials i anatomia (proporcions).»

El futur professional

«Avui en dia, el món dels artistes en general, ha canviat moltíssim. El típic artista d’exposició és un model obsolet perquè o tens un amic amb una sala o algú a la Generalitat que et vulgui promocionar… o és molt difícil viure d’exposicions, mostres. Hi ha gent molt bona que ho fa però avui en dia el món de l’art s’ha industrialitzat: és més pràctic que artístic. Tenim molta sortida: despunta el tema del videojoc o temes audiovisuals o d’entreteniment. La nostra funció es crear imatges, conceptes…  creem propostes . També podem accedir a feines no tan tecnològiques: il·lustrador de llibres, de cartells, dibuixant de còmic… Ara, les xarxes socials també juguen un paper important. Hi ha gent que té un compte d’instagram, té followers i té encàrrecs. Aquest instagramer fa il·lustracions per als seguidors: també té quotes de socis, que li paguen una mensualitat… Amb el que estic estudiant estic descobrint moltes coses. Hi ha una empresa de videojocs que és la meva inspiració Blizard. https://www.blizzard.com/en-us/, És el meu estil, és el que m’agrada dibuixar. Els seus jocs m’han marcat des de petit. És el punt màxim on voldria arribar de la meva carrera. La resta? Mentre pugui viure dibuixant…»

«Sóc jove però porto sis o set anys volen ser dibuixant.  Tens alts i baixos, treballes més o menys però no ho deixes… diuen que calen 10.000 hores per ser bo en una cosa. Som-hi!. És dur, és lent…»

Primeres passes: dos jocs de taula produïts

«Ten nights és un projecte final d’universitat. Un amic meu tenia uns companys de classe que havien de fer real aquest projecte: el van presentar a un concurs i no els agradava l’art que tenien. Els va agradar el meu estil i em van proposar presentar-me amb ells. A partir d’aquí els vaig fer les il·lustracions dels personatges que són 12 i el vam presentar a la Fira DAU https://www.barcelona.cat/daubarcelona/es i va agradar molt. Vam fer un speed dating, anaven passant editors i anaven jugant. Jo de novato total! Els últims ens van agafar: els va agradar molt i van comprar els drets d’explotació. A partir d’allà vam crear la versió comercial (per exemple, vaig haver de canviar alguns personatges per fer paritat, sis homes i sis dones, vaig fer el taulell i la portada). Tenim dotze persones i un assassí, tancats en una casa per una nevada. Vaig dibuixar-los tot pertorbadors i inquiets… tots havien de semblar dolents. Tenim una àvia amb gats, un noi que sempre va amb un coixí amb un personatge femení d’anime.

https://atomo-games.com/

Es pot comprar per Amazon i en una botiga. Per la campanya d’estiu ja es trobarà de més a més. Atomo games ha comprat el següent joc. La idea és meva i l’art serà meu amb un company, per no fer-lo sol.»

La passió pel dibuix

«Vivim una relació d’amor-odi. El dibuix és dur. No és fàcil. Tu quan dibuixes, de vegades, tens una veueta que constantment et va dient que no has fet bé. Has de carregar amb això. Ho deixo una estona? Ho faig més endavant? És una pica baralla, sobretot en un estil figuratiu.  Dibuixes un joc i busques un resultat. Intentes treure el millor de tu. De vegades costa una mica tornar a posar-te a dibuixar. Tens la sensació que no ho fas tan bé com voldries. Una frustració.

Quan surt, aleshores, quan veus un dibuix que comença a funcionar, és una sensació molt forta. Comences la proposta, no l’acabes de veure i al final… t’agrada! I tens una sensació de satisfacció. Quan dibuixes, molt concentrat en el que fas, el temps vola. Per a mi, és zen.»

Un do? Una habilitat? Una tècnica?

«Tothom pot ser dibuixant. Jo no crec en el talent. Crec que cal ser tossut. Hi ha gent que té la inquietud de posar-se a dibuixar. Jo era dolentíssim. Me’n recordo de fer un dibuix: una orella més petita que el nas. T’ha de néixer voler dibuixar com altres llegir o cantar. Hi ha altres coses però el dibuixant estàndard és el que vol ser-ho i treballa. Potser alguns neixen amb alguna cosa que ajuda… com una memòria fotogràfica.  És Leo Messi. Però hi ha molts dibuixants que no són Leo. Cal ser molt tossut. Com més tossut ets, millor dibuixant… Cal invertir hores com en qualsevol ofici més artesà. En el dibuix s’estudia, hi ha conceptes i tècnica. Un cop les aprens, les apliques i la teva qualitat augmenta. En el figuratiu que és el que jo manego.»

Referents

«Un professor ens va dir que quan érem petits llegíem molts còmics. A la portada, apareixia: dibuixat per, il·lustrat per… Avui, amb les xarxes, és un consum tan ràpid… En un dia veiem dues-centes il·lustracions i no et quedes amb el nom de l’artista. Dius: És aquest, ah ja sé! Abans eren molts noms. Ara l’identifiquem pel seu estil. El meu estil és fantasia medieval, punt mig entre dibuixos i realisme… a Instagram seguim gent de tot el mon.»

Una oportunitat per parar, reflexionar, regalar-se una estona… L’àmbit de Pastoral d’Escola Pia de Catalunya organitza, durant el mes de gener la formació vivencial de la dimensió interior. I què és la dimensió interior? La Carme Guardia, que forma part de la comissió organitzadora ho explica així: “La Dimensió Interior Emocional i Social (DIES) per a mi, és prendre consciència de nosaltres mateixos, de les nostres emocions; tenir una actitud empàtica social, tenir present l’altre, veure com em ressona a dins allò que rebo del món, per aconseguir un equilibri entre la vessant corporal i el transcendent”.

Demanem a dues assistentes a la formació perquè ens expliquin què és per elles la Formació:

Ens arriba un correu de l’Equip de Gestió de l’Escola Pia de Catalunya, oferint-nos la possibilitat de fer una formació d’aprofundiment sobre les dimensions interior, emocional i social, tres dissabtes del mes de gener. El tema és molt interessant i ens apuntem.
Arriba gener, et recorden que el curs aviat comença i l’horari és de 9:00h a 14:00h. El primer que ens ve al pensament és: Qui m’ha manat apuntar-me!, m’haig de llevar d’hora, vinc de Terrassa, és dissabte, arribaré tard a casa…
Dia 11 de gener, 9:00h del matí, tots al 80, veiem cares conegudes, ens saludem, i coneixem a la formadora, la Laia Mestres. Ens impacta amb la primera paraula “transcendència”, som éssers transcendents per naturalesa. A partir d’aquí comencem a buscar i trobar fórmules per arribar al benestar. Hem treballat tot un seguit d’emocions, de recursos de creixement personal, de consciencia, d’acceptació, per reforçar i arribar a una gran conclusió:

“La vida és meva i jo sóc de la vida”.

 Fanny i Montse.

 

Al llarg de tota la història de la humanitat, els savis ho han anat explicant de diverses maneres: dones i homes naixem amb superpoders. Pensem en Jesús, en Buda o en Einstein, tots coincideixen en què el sentit de la vida cal buscar-lo dins nostre. Doncs bé, el curs de Transcendència i benestar, emmarcat en aprofundiment de DIES i organitzat per l’Escola Pia de Catalunya, ha estat una formació que endreça, pauta i dona eines per tal que cadascú de nosaltres, interessades i interessats a transcendir, puguem millorar la nostra qualitat de vida fent ús dels nostres “superpoders”. La Laia Mestres, una formadora excepcional, ens ha parlat de gestionar emocions (sabeu que n’hi ha tipificades un total de 550?), de treballar el sentit de la vida, de reforçar els vincles personals, del concepte d’entrega, i de moltíssimes qüestions més que són eines que cal treballar dia a dia amb l’objectiu d’honorar la capacitat de millora de la nostra pròpia existència i, per extensió, del nostre entorn.

Mònica Torres Navarro

La formació s’ha dividit en dos blocs:

Transcendir més enllà de les circumstàncies. Aquest primer bloc, ha permès treballar la capacitat de resiliència a través de la gestió de les emocions pròpies i les emocions, anomenades elevades – compassió, esperança, gratitud…-. També, fer la reflexió al voltant del sentit de la vida.

Transcendir més enllà de nosaltres mateixos i mateixes. En aquest segon bloc els assistents han fet un treball sobre les relacions interpersonals i del compromís entre la persona i l’entorn.

En Juli Amado va entrar a treballar a l’Escola Pia de Vilanova per treballar com a cuiner l’any 2017. Segurament, aquest estiu, viatgi al Senegal com a voluntari de la Fundació Educació Solidària. El seu primer contacte amb aquesta experiència ha sigut durant el mes de gener a les xerrades informatives pels voluntaris d’aquest any.

Com va començar l’aventura?

L’any passat una companya em va explicar que a l’estiu vinent aniria a Mèxic amb els programes educatius de la FES. Sabent això, em vaig interessar pel que feia la FES i ja em vaig posar a l’aguait. Sobretot, estava interessat en el projecte que es fa al Senegal.

I aquest gener has anat a les reunions informatives per als voluntaris de la FES.

Sí, i hi vaig sortir amb unes sensacions molt bones. Encara hem de passar el procés de selecció, una entrevista… però vaig sortir molt motivat i il·lusionat per poder viatjar al Senegal aquest estiu.

Idees clau que en vas treure de la xerrada per a voluntaris?

L’Albert Francolí (coordinador de voluntariat) ens va explicar una part logística sobre els viatges, per exemple, com faríem el viatge, que marxem tots junts, on dormiríem, quines són les dinàmiques que tindrem un cop allà… però també ens va explicar què vol dir per ell ser voluntari i va fer molt d’èmfasi en el fet que prenguéssim això com una experiència personal. Un regal per nosaltres.

També em va semblar molt interessant les jornades de convivència prèvies al viatge. Un diumenge sencer i després tot un cap de setmana a Tiana, per conèixer-nos i arribar més preparats al Senegal.

La veritat és que vaig sortir de la xerrada introductòria amb molt bones sensacions.

I quin esperes que sigui aquest regal?

De moment només el fet de conèixer coses noves, sortir de la rutina, viure un estiu diferent, desvetllar la intriga que li tinc a l’Àfrica… Espero que sigui una molt bona experiència!

Una experiència que per a tu suposarà…

Conèixer noves cultures, tradicions, la convivència… tot això ja és molt enriquidor, així que no tinc cap dubte que serà una experiència excepcional!

El Voluntariat és la veu crítica i compromesa de la ciutadania, contra les desigualtats.

Des de l’any 1950, l’ONU va instituir el Dia Internacional de totes les Religions. Podríem aprofitar-ho per reflexionar seriosament si les nostres institucions n’han fet algun cas o si, al contrari, creiem que sobre aquest tema el millor és fer un discret silenci.

La nostra societat –en bona part degut a situacions històriques que encara paguem– en el millor dels casos ha esborrat les Religions de la llista de coses serioses de la vida. La ignorància sobre el fet religiós, en el nostre alumnat, és majoritàriament absoluta, i no fa més que reflectir la mentalitat de les famílies, per a les quals aquest tema no és tan sols irrellevant, sinó inexistent.

Tan sols se salven, de forma molt minoritària, alguns rituals religiosos, possiblement perquè tenen un caire sociològic difícil de substituir: primera (i darrera) comunió. Un percentatge molt alt del nostre alumnat (de les famílies, en realitat) ha oblidat la Religió que era la nostra, i veu amb perplexitat el fet religiós rere l’aparent situació de supermercat pel que fa al tema.

L’Escola Pia va ser pionera a defensar la necessitat de treballar la cultura religiosa, per mirar de pal·liar l’efecte desert a què ens trobem abocats. Les autoritats de l’Església no ho van entendre mai i, encara ara, miren amb recel el nostre intent.

En algunes escoles –nostres o no– un cert esforç voluntarista ha acabat ocupant el lloc que hauria de tenir el coneixement seriós dels camins religiosos, i la seva significació de cara a edificar persones sòlides i solidàries, i una societat que no sembli tan boja com la nostra. Sembla clar que el coaching o les tècniques d’interiorització, amb totes les seves virtuts, no són ben bé el mateix que una proposta vital religiosa que, per definició hauria d’abastar la totalitat de la persona i obrir-la a allò que la transcendeix. Sense conèixer quina és, en el fons, l’oferta vital de les Religions del món, limitant-nos a conèixer-ne tan sols els aspectes visibles (temples, rituals, festes, etc.), difícilment resultarem de gaire ajuda educativa.

L’objectiu principal de la Diada proposada per les Nacions Unides va clarament adreçat a afavorir una visió tolerant de la diversitat religiosa, i ens n’alegrem molt perquè encara ens queda força lluny de la realitat del nostre món. Ara, creiem de debò que la tolerància és el màxim objectiu a plantejar-nos de cara a les Religions en l’àmbit escolar?

L’Escola Pia Santa Anna de Mataró acull una trobada del projecte europeu Claim Your Future, enmarcada en el programa ERASMUS +.

Claim Your Future és un projecte europeu, a tres anys, liderat per Servei Solidari que combina l’emprenedoria social vinculada a les necessitats del territori amb la mentoria per fomentar el lideratge estudiantil, tant pel que fa a estudiants de formació professional i com universitaris, que fan de mentors.
El projecte vincula els centres d’FP, universitats de ciències aplicades i ONG de 5 països, col·locant als estudiants al capdavant de la innovació.
L’objectiu és contribuir a l’apoderament dels joves a Europa per tal que es converteixin en agents de canvi que participin activament dins la seva regió i en el context Europeu, segons les necessitats.


Els països partners de la iniciativa són: Holanda, Lituània, Gran Bretanya, Alamània i Espanya.
En aquest context, durant el mes de gener, l’Escola Pia Santa Anna de Mataró va acollir a 31 joves internacionals en el marc de la Learning Week. En aquest espai, es van dinamitzar diferents tallers relacionats amb reptes socials. El projecte, però, ha pres solidesa, gràcies a la implicació d’altres centres educatius, organismes locals i l’ajuntament de la capital del Maresme. Entre d’altres cal destacar amb el Servei d’Estratègia, l’Ateneu Cooperatiu, Facto Assessors, el Tecnocampus, l’Escola GEM i l’Escola Thos i Codina.
Una de les parades, per tal d’afavorir aquesta interrelació cultural, va ser el dinar a l’Escola Pia Calassanç servit pels joves del PFI d’hostaleria.

 

 

Des de l’any 1950, el 24 de gener, és el dia Internacional de Totes les Religions. L’Organització de les Nacions Unides va proposar aquesta data amb l’objectiu de generar consciència entre els individus i nacions sense que tingui importància la seva opció religiosa i procurar desfer qualsevol mena de conflicte derivat de les nostres creences.

A les escoles tenim una realitat cultural religiosa i cultural molt plural i hem volgut preguntar, com conviuen persones de diferents opcions i creences en el si d’una escola i un entorn de valors cristians.

L’Escola Pia vol oferir un projecte obert, de futur, realista, alliberador i transformador. Però aquestes no són les paraules amb què ho explicarien els nens i nenes de les nostres escoles. Per això els hem demanat que siguin ells qui ens expliqui, què fan, com aprenen, què els agrada i què no.

Amb tots vosaltres, “Amb les vostres paraules”.

Escola Pia Granollers


Escola Pia de Tàrrega 

Escola Pia de Moià

Escola Pia de Mataró

Esola Pia de Sabadell

Escola Pia de Calella

Escola Pia de Caldes

Escola Pia de Sitges

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En Carles Bonet va entrar fa aproximadament 20 anys a l’equip de gestió d’Escola Pia de Catalunya com a programador per desenvolupar un programa de gestió. Posteriorment va començar a fer algunes hores de docència al Calassanç d’ocupacions professionals. Aquí va descobrir que la docència li interessava i li agradava. Mentre seguia les seves tasques al “80” va començar a fer hores a Mataró al Cicle Formatiu de Grau Superior de Programació.

Un canvi, que va portar molts canvis?

Paral·lelament m’invento una cosa que es diu: Cicle Formatiu de Programació de Videojocs. Vaig descobrir que els “nanos” aprenien molt bé la programació a través de programar videojocs. Un dia sento que algú diu: busquem noves idees per Graus Superiors. Jo en sentir això, vaig voler proposar la meva idea. Aquesta idea neix aquí amb en Joan vila, secretari general del moment. Entre els dos comencem a dissenyar de forma paral·lela el pla d’estudis juntament amb el departament d’ensenyament de la generalitat i apareix el que coneixem com a DamVidoD, que és el Cicle de Desenvolupament d’aplicacions multi plataforma, videojocs i oci professional.

Una bona idea en el moment oportú?

La veritat és que va tenir una acollida molt bona. S’ofereix a l’Escola Pia de Granollers i s’hi llença de cap i Balmes s’hi llença al cap d’uns mesos. Resulta que en aquell moment som el primer CFGS que ofereix aquests estudis. En l’àmbit universitari, curiosament, també comencen a aparèixer en aquella època estudis del mateix tema.

I va tot com la seda…

Si… però sorgeix un problema col·lateral. Resulta que tots els alumnes, amb aquests estudis, han de fer quatre mesos de pràctiques en empreses. I tot i que Catalunya és el que es coneix com un Hub de videojocs, la majoria són empreses petitones que no es poden permetre agafar “nanos” en pràctiques. I les grans empreses que hi ha a Catalunya es limiten a agafar a gent amb molta experiència per produir molt. I no inverteixen temps en formació. En aquest moment, se’ns planteja un problema que és que hem de col·locar uns 60 joves en pràctiques i no sabem on.

I torna a sorgir una nova idea.

Exacte. Creem una empresa – escola en la qual fem videojocs perquè els nois i noies puguin fer les seves pràctiques. L’Àlex Ríos i jo, creem VIoD Games Studio ara farà quatre anys i Escola Pia de Catalunya ens fa tot el suport.

Creeu una empresa de videojocs una mica peculiar, oi?

La filosofia de l’empresa és fer “Serious Games” que són videojocs sense un propòsit lúdic. L’objectiu és que la persona que hi jugui aprengui o millori una certa disciplina  desenvolupant la seva tasca. Per exemple el primer software que vam fer va ser un programa pels bombers de la generalitat que els ajudava a practicar com apagar incendis però evidentment, sense la despesa econòmica ni el risc físic que això implica.

Hem fet projectes destinats a persones amb disfuncions psíquiques perquè aprenguessin a determinar el seu estat d’ànim, programes per alumnes d’infantil perquè aprenguin a distingir l’esquerra i la dreta, un projecte per malalts del ronyó que pretén millorar els seus hàbits…

Amb la monitorització del moviment dels ulls podia jugar: podia disparar, moure’s…

I StarGaze.

Vam conèixer la història d’un noi que pateix una malaltia degenerativa, que bàsicament va atrofiant la musculatura fins que gairebé ara no es pot moure. Ell sempre havia sigut un jove que havia fet moltes coses, i sempre li havien agradat molt els videojocs. El seu pare estava obsessionat a intentar aconseguir que el seu fill tornés a jugar.

Vam començar a fer un videojoc perquè comences a jugar-hi. El joc partia d’una experiència guiada on el noi es posava en una nau, en una experiència en primera persona. Amb la monitorització del moviment dels ulls podia jugar: podia disparar, moure’s… Aquest joc va guanyar un premi en el Serious Games Camp de Terrassa fa dos anys. A través d’aquest premi vam pensar que era interessant donar més viabilitat al joc i vam voler intentar fer el primer videojoc inclusiu del món: un joc al qual pogués jugar tothom.

Aquest és el punt en què us trobeu ara?

Si, però… Un dels grans hàndicaps del format d’empresa que tenim és que cada 4 mesos els estudiants marxen. Desenvolupar projectes així no crec que cap empresa pogués fer-ho perquè evidentment la productivitat és difícil. El que volem és professionalitzar l’estudi i poder fidelitzar els joves en pràctiques, “quedar-nos-els”. Intentem fer una transició d’escola-empresa en un “spin-off”, és a dir, fer una empresa associada a EPC de manera que pugui produir projectes de manera professional.

La veritat és que actualment, el meu paper a l’empresa és el de capitanejar el vaixell d’alguna manera. Jo gestiono els clients i superviso que tot vagi com ha d’anar però el meu màxim orgull és que aquest projecte ja camina gairebé sol. Ells personalment lideren l’empresa. Estem a un pas de desconnectar-me del tema. És un punt molt interessant perquè ells esdevenen autònoms.

Per ells suposa un repte professional. La finalitat de VIoD Games volta entorn la producció de videojocs però cadascú es pot desenvolupar individualment en allò que se’ls dóna millor.

Què suposa això pels alumnes que s’estan desenvolupant a tall professional

VIoD Games al principi es veia com l’empresa a la qual anaven tots aquells que no podien anar a una empresa real del mercat, però amb el temps, hem vist que s’ha girat la truita. Viod suposa una oportunitat per desenvolupar-se com un professional de ple, amb les responsabilitats que comporta tirar endavant un negoci i des de tots els punts de vista, no específicament des del punt de vista del videojoc sinó des del camp administratiu, de comunicació… Un alumne que a una empresa gran no podria gairebé intervenir en els processos de decisió, a VIoD, toquen de tot i participen molt més.

Per ells suposa un repte professional. La finalitat de VIoD Games volta entorn la producció de videojocs però cadascú es pot desenvolupar individualment en allò que se’ls dóna millor. Des de les xarxes socials, a la gestió d’equips, altres que troben el seu lloc en el tema artístic, n’hi ha que són bons creant històries…

Com és el pas a nivell personal de passar a estar a la institució fins a estar a un pas que l’empresa escola camini sola, que suposa per tu??

Els informàtics tenim un problema: et passes quinze anys treballant en una aplicació que en un moment presentes, però després queden en un “pen drive” dins d’un calaix. En canvi quan veig que cada any hi ha nens que surten amb la titulació del cicle, em fa content pensar que hi ha gent que ho està aprofitant i que segueix amb aquest projecte que es va engegar amb tant de “carinyo”.

Per tant per a mi és molt gratificant. El Cicle Formatiu de Grau Superior que vam crear en el seu moment i aquesta empresa són els meus “nens petits” professionalment parlant.

Alumnes d’Escola Pia de Sarrià aprenent història a través de la Realitat Virtual.

El proper divendres 13 de desembre, podreu gaudir d’un concert solidari que destinarà tots els seus beneficis als projectes de Senegal i Mèxic de la Fundació Educació Solidària. Serà a “Taquilla Inversa”, és a dir, que cadascú aportarà en finalitzar el concert, la quantitat que consideri adient, tenint en compte la finalitat de la recaptació.

Sota la direcció de Miquel Àngel Arias i Soler, el Cor de Barcelona oferirà un concert de Nadales que tindrà lloc a l’Escola Pia Nostra Senyora a partir de les 18.30 h.

Els assistents gaudiran de peces tan tradicionals com són: La pastora Caterina, Campana sobre campana, El noi de la mare o L’Àngel i els pastors.

 

Colònies Jordi Turull ha celebrat recentment la darrera Assemblea General Ordinària. Un trobada anual on es reuneixen tots els voluntaris, l’equip tècnic i directiu i el consiliari de l’entitat per tal de fer un bon tancament del curs anterior i engegar amb nous propòsits un nou curs.

Aquest any, la trobada es va celebrar a l’Escola Pia Balmes de Barcelona i va comptar amb la presència d’en David Magrí, Cap de Lleure i Voluntariat d’Escola Pia qui va fer una reflexió sobre la important tasca de monitors que desenvolupen cada estiu aquests joves voluntaris.

També durant la Jornada es van dedicar unes paraules a en Bernat, que s’acomiadava com a tècnic i es va presentar de manera oficial a l’Anna, que aquest curs ha entomat el relleu dins de l’equip tècnic de Colònies Jordi Turull.

L’Assemblea va posar sobre la taula diversos temes amb previsió d’ésser millorats durant aquest curs que han iniciat, com per exemple, la participació durant el curs dels voluntaris a les diferents activitats que es proposen, la importància i el treball precís a l’hora de preparar i realitzar excursions amb els infants i els joves, o la situació i debat corresponent sobre les tandes de “Sensi” i A17.

Més de 65 assistents, van poder fer un debat sobre aquests temes que entomen com a reptes per l’estiu 2020.

Per finalitzar la trobada, els assistents van marxar a casa amb un detall per cadascú: una bossa recordatori amb un dels lemes de les colònies: “La il·lusió de somiar ben despertes”.

“LES PARADOXES DE LA INNOVACIÓ EDUCATIVA”, ENTREVISTA A ANNA JOLONCH

Anna Jolonch i Anglada és Doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat de París VIII, i professora a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Actualment col·labora amb l’Escola Pia de Catalunya oferint una formació continua en Lideratge Educatiu destinada als directius de les diferents escoles.

Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?

Les paradoxes de la innovació educativa” és un treball acadèmic escrit en col·laboració amb diferents autors pensat per a mestres i docents: per a gent que està liderant processos d’innovació educativa al seu centre.

Al llibre trobem capítols que tenen una mirada posada en el sistema educatiu però hi ha capítols que aterren aquestes idees a l’aula i pretenen explicar la complexitat que suposa la innovació educativa. Idees que demanen de manera imperativa que l’escola canviï. Vivim en la cultura del canvi i la innovació que ha vingut per quedar-se.

Per què parlem de paradoxes?

Hi ha tota una sèrie de contradiccions que de vegades es converteixen en paradoxes. I ens semblava que havíem d’anar a fons per fer-les emergir. Per exemple, entre equitat, innovació educativa i qualitat dels centres. A més a més, en un aspecte filosòfic també trobem el Pensament Paradoxal que és un tipus de pensament que no pretén resoldre la contradicció sinó aprofundir-la, i per tant, anar més a fons del que és en si la Innovació Educativa.

Al llibre apareixen capítols on parlem de la importància de la xarxa, del territori, de crear comunitats d’aprenentatge en el centre, de la formació del professorat, l’observació, la qualitat… i hi ha també tota una aproximació d’innovació que ve a dir que el que és important és adaptar-nos a la societat que tenim per fer l’escola del s. XXI, amb uns docents del  s. XXI que responguin als alumnes d’avui. Per això cal canviar coses. Però el més important és la millora del procés d’aprenentatge: no es tracta de canviar per canviar, sinó canviar per millorar.

Què és la innovació educativa?

Primer investigar. Després innovar. Per què seguim utilitzant males praxis com, per exemple, la repetició de curs, si sabem que això afecta l’autoestima de l’alumne, l’infant queda menysvalorat, a més a més del cost social i econòmic que suposa? Tampoc ens val, però, amb anar anunciant que fer repetir un alumne no és cap solució. Hem de procurar que hi hagi alternatives. Si investiguem i indaguem, creem unes cultures de recerca que no tenim en el món de l’educació. Les institucions han d’invertir en la formació dels docents, hem de treballar conjuntament universitats i escoles. Si investiguem per què tenim el fracàs que tenim (assignatura pendent en aquest país), per què tenim els indicadors d’abandonament que hi ha, què diuen els altres països, què fem als nostres centres que ens estigui funcionant… trobarem indicadors que ens diuen que hem de canviar coses. El canvi és un imperatiu. Per tant, cal primer investigar què és el que funciona, el que no funciona, què diu la recerca i després canviar. Canviar moltes coses: això és la innovació educativa.

S’ha de fer tenint en compte l’entorn, la comunitat educativa… La innovació és en petit comitè, a l’aula?

Antoni Tort ho explica al llibre amb un capítol dedicat a la xarxa i l’entorn, que ve a dir això: La innovació neix a l’aula però a través de les xarxes es fa sostenible. Hi ha una expressió que m’agrada molt que és “en educació cal trencar els murs de l’aula” i ho estem fent. Però és que és més, s’han de trencar els murs de l’escola. Ja no és un professor i una aula, ja no és un projecte educatiu només de l’escola. Hem de treballar amb altres centres, hem de treballar en clau de territori. Però també en xarxa de líders docents, crear espais de col·laboració perquè si una escola ho està fent bé hem d’aprendre’n i hem de compartir-ho. És aquesta cultura col·laborativa que ens fa falta.

Hem de trencar els murs de l’aula, els murs de l’escola… però estem preparats per aquest trencament?

Ho hem d’estar. És una necessitat i segurament és, també, responsabilitat de l’administració i de les polítiques educatives. Cal invertir molt més en el desenvolupament professional dels docents, tant en la formació inicial com en la formació continua… És una assignatura pendent. També és veritat que s’aprèn fent: innovar demana entomar riscos. Seguir fent les coses com les fèiem no té gaire sentit.

Un dels punts clau del llibre és el concepte de “lideratge per l’aprenentatge”.

El lideratge per l’aprenentatge pot ser a nivell macro (de sistema, en les polítiques educatives) però pot ser al centre o a l’aula. La idea és que hem de liderar l’aprenentatge entre tots i ha de ser un aprenentatge compartit. És important el paper del docent com a líder però el focus de tot plegat i el centre és l’alumne i l’aprenentatge. El lideratge per l’aprenentatge fa que tota l’escola com a organització i el sistema educatiu sigui un sistema que aprèn: on tots aprenem. Per això parlem del concepte de l’escola com a Comunitat d’Aprenentatge on aprenen els alumnes, que és el més important i és la missió que tenim però on també aprenguin (i això és imprescindible) els líders; els docents. Per tant el paper del líder d’escola i dels equips educatius és establir els mecanismes, les estratègies necessàries perquè hi hagi un desenvolupament professional del seu equip docent. El lideratge és un dels factors fonamentals per la millora de l’aprenentatge dels alumnes.

L’escola com a Comunitat Professional d’Aprenentatge, sona com un concepte molt romàntic. En canvi, hi ha una percepció general en la societat que el professor, passa per una crisi de credibilitat. Com es pot constituir una comunitat professional d’aprenentatge ferma, amb una crisi d’autoritat sobre la taula?

Vivim en un món en què “el saber” i el coneixement ja no el té el mestre. El saber és fora de l’aula: els alumnes aprenen, cada vegada més, en altres espais. Per això parlem d’Entorns d’Aprenentatge. Les noves tecnologies han dut una revolució educativa en aquest aspecte: han transformat del tot el procés d’aprenentatge. Ara és important que els mestres siguin uns apassionats de la seva tasca i del coneixement i que desvetllin en l’alumne aquest desig pel saber. La professió del docent, ara, té uns altres reptes. A banda d’aquesta transició, és cert que hi ha països o cultures en què els docents tenen més prestigi: tornem a la formació. Els més preparats són els que han d’ensenyar i desvetllar aquest desig d’aprenentatge.

Hi ha d’haver moltes ganes d’aprendre els uns dels altres i de col·laborar. Cal trencar el docent/aula i entendre el centre com un equip que treballa conjuntament i que es planteja reptes sobre com millorar i com avançar en la nostra tasca. La confiança és un element fonamental per aprendre els uns dels altres. Si treballem conjuntament i ens fem feedback entre nosaltres, amb l’observació a l’aula, podrem, entre iguals, crear comunitat d’aprenentatge.

En què es concreta?

Hem de treballar amb aquesta clau d’oferir recursos, formació als docents, observació dels companys per tal d’aprendre… Igual que els alumnes han d’aprendre, hem d’oferir l’oportunitat als docents que també ho facin: Cultura Col·laborativa, que a més a més aporta satisfacció laboral, ens enriquim i els alumnes aprenen millor. Altres entorns professionals que ja fa temps que treballen així ja ens ho diuen. Però a l’escola encara no tenim aquesta cultura.

Per introduir tot això a l’Escola Pia de Catalunya heu estat presentant el Catalyst. Per a què ha de servir?

Amb això, Escola Pia de Catalunya ha sigut capdavantera. No només per la traducció. També en la utilització d’aquesta eina que es va crear a Gran Bretanya i Anglaterra, i que fins ara només s’ha introduït a un parell de països nòrdics.

El Catalyst és una recerca que es va fer des de la Universitat de Londres amb una xarxa d’escoles amb contextos molt vulnerables. L’objectiu era treballar conjuntament per excel·lir i que tothom pogués accedir a aquesta excel·lència.

Al món educatiu anglosaxó tenen introduïda una figura que aquí encara no tenim que són els líders intermedis. S’ha estudiat que tenen una influència enorme en els centres educatius i que són catalitzadors del canvi. Canvi en un sentit positiu. Qui són els líders intermedis? Són aquells que segueixen tenint molta pràctica docent i a l’aula però també tenen alguna responsabilitat respecte als altres docents i per tant influencien molt. La recerca revela que aquesta figura és molt important en un centre educatiu i per tant, fan una funció cabdal per treballar amb la idea de lideratge compartit i lideratge distribuït: no tot està en la figura del director o de l’equip directiu.

Una vegada feta la recerca, se’n van extreure 4 grans resultats que es vol compartir i que sigui útil per les escoles, per les xarxes de centres… no només amb la idea de disseminar i que arribi a tothom, sinó que tingui impacte i que sigui un instrument de millora i que puguin aprendre, a partir del Catalyst, a desenvolupar el lideratge i nous lideratges en els seus centres.

Els seus àmbits de recerca han estat l’educació, les desigualtats socials i les polítiques socials i educatives, amb un especial interès per introduir la reflexió i la recerca en la pràctica i en la formació dels professionals. Els darrers anys el seu treball s’ha centrat en el lideratge pedagògic, les comunitats professionals d’aprenentatge i el desenvolupament professional dels docents. Ha treballat en l’àmbit internacional, destacant la publicació i participació en l’informe Leadership for 21st Century Learning (2013) del programa Innovate Learning Environnements (ILE)  de l’OCDE i l’actual col·laboració amb l’Institut d’Educació de Londres (IOC-UCL), concretament amb el Centre de Lideratge per l’aprenentatge. 

El projecte del Futbol Solidari d’enguany busca fer una bona aportació a la construcció d’un centre de secundària a l’Escola Pia de Sokone .

 Les XXIV Jornades tindran lloc els propers 21 i 22 de Desembre a l’Escola Pia Santa Anna de Mataró.

 Des del Futbol Solidari, un projecte constant, resistent i humil, Mataró s’agermana amb Sokone durant un cap de setmana. Apunteu-vos a l’agenda els propers 21 i 22 de desembre. Aquest any se celebren les XXIV Jornades de Futbol Solidari, amb les quals es pretén fer una aportació econòmica a la construcció d’un centre de secundària a l’Escola Pia de Sokone.

 Sokone es troba a la regió del Niombato del Senegal. Es tracta d’una regió molt i molt rural, on la majoria de gent es dedica a l’agricultura i a la ramaderia i on els poblats no compten amb grans infraestructures. A Sokone l’Escola Pia hi té una escola d’educació infantil, una d’educació primària i una residència per aquells infants que viuen lluny. Ara volen donar resposta a l’escolarització obligatòria i postobligatòria de la zona, construint un centre de secundària i batxillerat per tal que joves de 12-19 anys no hagin de desplaçar-se fins a Kaolack o realitzin els estudis en altres centres no homologats.

Sota el lema “Junts marcarem el gol que canviarà el món”, ja fa més de vint anys que les Jornades de Futbol Solidari ofereixen dos dies plens de partits i lligues de futbol per a totes les edats. Per tal de participar-hi, cada jugador fa una aportació voluntària d’un mínim de 5 €. A més a més, el bar i altres activitats omplen un programa farcit d’activitats durant tot el cap de setmana que s’obre a la participació de tothom. Tots els beneficis obtinguts van destinats a l’acompliment del projecte.

Les Jornades són organitzades pel Grup d’Esplai l’Erol de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, fruit de la seva col·laboració amb l’Associació d’Amics de l’Escola Pia del Senegal i la Fundació Educació Solidària. Els projectes realitzats fins el dia d’avui han inclòs la reforma de la Granja Escola de M’lomp, la rehabilitació d’una casa d’acollida de Sokone, la renovació del mobiliari del Centre d’Estudiants de Toubakouta i beques d’escolarització entre d’altres.

Durant el cap de setmana de l’any passat es van recollir un total de 8.056,24 € amb què es van aconseguir l’equivalent a 67 beques escolars destinades a famílies amb pocs recursos econòmics per tal de garantir l’escolarització de les seves filles i fills amb el programa “Beques escolars”.

Aquest any, amb l’objectiu de fer una aportació a la construcció de l’edifici de secundària i batxillerat a Sokone, durant el cap de setmana es comptarà amb diferents tallers, jocs per totes les edats, partits de futbol solidaris, espectacles musicals i teatrals i un dinar de germanor, entre moltes altres activitats que s’aniran coneixent de mica en mica a través de les xarxes socials.

Inscriu-te aquí!

Junts marcarem el gol que canviarà el món.