PAPERS DE L’ESCOLA PIA

Butlletí digital en què mostrem l’acció de totes les àrees de la institució: acció social, participació i presència, lleure i voluntariat, educació, recursos i vida religiosa.

BUTLLETINS PUBLICATS

Fa 5 anys que la Mercè ensenya llengua de signes a l’Escola Pia de Salt. Alumnes, famílies i professors, han descobert que aquest projecte els aporta un munt de beneficis. Més dels que podrien haver imaginat.

Com et vas involucrar amb la llengua de signes?

L’any 1999 estava a la universitat estudiant Filosofia. Vaig escollir com a crèdit de lliure elecció la llengua de signes, i em va agradar tantíssim que vaig deixar la carrera per anar-me’n a Barcelona a estudiar això. Ara porto des del 2005 sent intèrpret de llengua de signes, i he interpretat des de conferències, meetings polítics o les notícies de la televisió d’Olot, fins als pregons de Girona, la cabalgada dels Reis Mags (que ara ja he aconseguit que vagi disfressat de patge!) o últimament les cançons del grup del Pot Petit.

Com vau portar aquest projecte a l’Escola.

La idea comença ara fa uns cinc anys, quan els de cinquè feien P5. De fet, no va començar com un projecte. Jo vaig venir un dia puntual a l’escola a explicar uns contes amb llengua de signes, però no ens pensàvem que hi hagués una rebuda tan positiva. Els nens estaven encuriosits i amb moltes ganes de saber més signes, volien saber més, així que vaig tornar un altre dia a explicar un altre conte i els hi va agradar molt. L’equip directiu va pensar que potser seria bona idea incorporar-ho dins de l’escola per als nens de primer a cinquè, no com una assignatura curricular més, sinó com una activitat d’una especialista que ve a fer un taller.

Vam començar amb un format d’una hora a la setmana, però vam trobar que una hora potser era massa per a l’atenció requerida durant la dinàmica. Ara hem trobat un format molt senzill de mitja hora. Els nens s’empapen i es queden amb ganes de més i el tutor es queda a l’aula aprenent llengua de signes amb els alumnes, que sovint en saben més que el mestre! Així és com va començar, amb una idea d’explicar contes que va anar prenent forma.

Què aporta als infants oients, aprendre la llengua de signes?

Jo no m’esperava que hi haguessin tants beneficis, a més de pròpiament aprendre la llengua de signes. Els nens tímids s’han obert molt perquè l’expressió facial i corporal és com fer teatre, per tant els hi ha donat desemboltura i els ha fet perdre la vergonya.

També ha ajudat a nens amb problemes de comunicació. Un exemple és l’alumne amb síndrome de Down a qui a vegades li costava molt comunicar-se. Tenia els seus propis codis, com senyalar-se les ulleres per dir el color vermell, i alguns nens que no anaven a la seva aula no el comprenien. En canvi, ara quan diu “vermell” amb llengua de signes tothom l’entén. O el cas d’un nen amb dislèxia. Ara té un altre canal d’expressió que no ès el de la comunicació escrita, en el que és molt hàbil. També passa amb nens que els hi costa tenir bons resultats en altres matèries, però tenen molta expressivitat i habilitat per la llengua de signes. Tot això ajuda a nivell de confiança i autoestima.

És l’alumne qui ajuda a la persona adulta. El mestre es mostra més humà: no és aquell ideal del mestre “omnipotent” que ho sap tot.

Quin paper tenen els mestres durant aquestes sessions?

Amb això ha passat una cosa excepcional. Ara que el mestre també és a la classe interactuant, es troba al mateix nivell de l’alumne perquè també està aprenent i amb això es crea un vincle molt bonic amb l’alumne. És l’alumne qui ajuda a la persona adulta. El mestre es mostra més humà: no és aquell ideal del mestre “omnipotent” que ho sap tot. Els nens són còmplices i t’ajuden, i aquesta relació genera més pinya, més vinculació amb la comunitat educativa de l’escola.

A més, és molt bonic perquè els infants ja fa dos anys que saben llengua de signes i l’adult parteix de zero. Com a adults, a vegades sembla que en sapiguem molt, però ens costa aprendre, en canvi ells són unes esponges. Poder ajudar el seu tutor també els dóna molta autoestima i és gratificant.

També és un exemple clar d’inclusió, que els nens i nenes puguin tenir aquest recurs per interactuar amb persones sordes que si no podrien sentir-se aïllades.

Sí, i mai sabem si nosaltres ens podem quedar sords, tenir un fill sord, o treballar en una feina en la que haguem d’ajudar a una persona sorda (bombers, policies, metges) i no ho puguem fer. Per tant, trobo que també és una eina que se’ls dóna per a relacionar-se el dia de demà amb una persona que ho necessita i tu li podràs donar un cop de mà perquè saps parlar la llengua de signes. Sense anar més enllà, ser mestre mateix n’és un exemple.

Es treballa molt, a més de la dimensió interior i emocional, la dimensió social. Aquí no hi ha gaire gent capaç de parlar llengua de signes, mentre que, per exemple a Estats Units, hi ha molta gent que parla llengua de signes, és una assignatura que es pot aprendre a l’escola. Per a ells, la comunitat sorda no representa només una discapacitat, sinó una identitat, com la identitat que et pot proporcionar parlar una llengua. De fet, a Catalunya, la llengua de signes catalana i castellana també estan reconegudes com a llengües oficials, tot i que passin desapercebudes.

A més, no només fem llengua de signes, també els hi expliquem com és la comunitat sorda, com dirigir-se a un sord i plantegem preguntes sobre la vida d’un sord: Com es desperta un sord al matí, si no sent el despertador? O si té un bebè, com pot saber quan plora? Intentant trobar les respostes a aquestes preguntes els fem pensar i posar-se a la pell d’un altre.

Quan els veus comunicar-se i tu com a adult no pots, et sents un ignorant i desconnectat amb la realitat, que és el que passa normalment als sords.

A l’escola de Salt no hi ha cap cas de sordesa, els infants aprenen llengua de signes sense poder-la posar en pràctica?

Quan aprens aquest recurs, la ment detecta més ràpid els casos de sordesa. De sords n’hi ha, òbviament, a tot arreu. Els dilluns, després del cap de setmana, sovint ens expliquen que anant amb els seus pares, s’han trobat algú sord i hi han parlat. Tant els pares com la persona que parla llengua de signes queden al·lucinats, i aquestes experiències també ens animen a nosaltres a continuar. Quan els veus comunicar-se i tu com a adult no pots, et sents un ignorant i desconnectat amb la realitat, que és el que passa normalment als sords, i això ens enriqueix també als adults que aprenem d’aquests nens.

L’any passat va venir la presidenta de l’associació gironina de sords i el grup de cinquè li va fer tota l’entrevista amb llengua de signes. Va ser un moment realment emotiu quan ella es va emocionar: Ens va explicar que era la primera vegada que els nens li feien preguntes en llengua de signes, i que al contestar l’entenien.

Aquesta Setmana Santa la Casa de Pineta estarà tancada.

Aquests dies s’esperava tenir a la casa en primer lloc alumnes dels Cursos de Monitors/es de l’Escola Adhara.

En segon lloc, monitors/es voluntaris/es de l’estiu fent un Camp de Treball per preparar les diferents tandes del juliol.

En tercer lloc, joves que volen formar part de l’equip de monitors/es voluntaris/es de l’estiu per fer el curs de premonitors (Sensi).

Finalment havien de venir famílies a gaudir uns dies de l’entorn.

Tot això, junt amb moltes altres activitats que teníem entre mans, s’han hagut cancel·lat o es cancel·laran properament, però esperem que quan tot torni a la normalitat, des de Lleure Jordi Turull us puguem oferir propostes molt boniques!

A Lleure Jordi Turull, des de casa, no parem!

L’escola Pia de Salt és un molt bon exemple per parlar d’inclusió. Quan parlem d’inclusió, de vegades pensem només amb l’origen de les persones que formen un grup, però hi ha moltes realitats més que ens fan diversos i que ens enriqueixen com a persones, com a grup i com a societat.

Podríem remenar en alguns tractats d’Antropologia per trobar raons a favor del número quaranta. Segurament hi descobriríem que ha representat, durant segles (i encara ara en alguns països més pobres), l’esperança mitjana de vida de la humanitat, o sigui el nombre mitjà d’anys viscuts. D’aquí la màgia d’aquesta xifra, que trobem moltes vegades en la cultura bíblica. Se li pot donar un valor simbòlic semblant al d’una vida entera. Tant la tradició cristiana com la musulmana van rebre l’impacte d’intuïcions com aquesta, que es troben en la Bíblia hebrea.

Què, de més natural, que voler distingir, dins del magma aparentment uniforme dels dies, un nombre de dies (o d’anys) marcats per aquella simbologia? La situació així ressaltada és com un abrégé de la vida humana. Així trobem que el Diluvi dura quaranta dies (amb les nits corresponents), Isaac troba la seva Rebeca als quaranta anys, Israel pelegrina pel desert durant quaranta anys, Jesús es posa a prova durant quaranta dies… D’aquí ve també la paraula Quaresma, que té una durada semblant, i que el nostre alumnat probablement ignora.

Si ens fixem ara en la manera com les diverses tradicions distingeixen aquell període especial, lògicament trobarem que busquen algun element relativament senzill de practicar i fàcil d’entendre. Potser el més a l’abast de tothom es refereix a l’aliment que necessitem per viure. Com que la vida és en tot ambigua i no acabem de veure clar què ens alimenta i fa viure de debò o què ens fa mal, un mètode pot consistir a controlar l’aliment. Per exemple, la tradició cristiana defugia durant la Quaresma de menjar menges cares o exquisides, com la carn, en aquells temps, o dejunar alguns dies (coses que, a més, possibilitaven ser solidari amb qui no tenia menjar). La tradició musulmana ha preferit no actuar sobre l’aliment, sinó sobre els hàbits de prendre’n. Durant el Ramadà, no mengen ni beuen res mentre hi ha llum de dia, però ho fan quan arriba la fosca. El fonament antropològic és semblant, encara que es fixi en una pràctica diversa: es tracta de saber qui mana, en mi. Sí, és un entrenament, abans anomenat ascesi. No té la finalitat en ell mateix, és clar, sinó que ens prepara o predisposa perquè jo estigui pel damunt de la meva gana, tenint present que la gana és una bona representació del desig, una de les forces que ens ajuden a viure… quaranta anys.

Entre els cristians aquests costums s’han anat perdent, i no hi hauria res a lamentar si haguessin estat substituïts per altres més adequats als nostres temps. Els nostres alumnes, en edat de creixença, no es poden permetre cap broma amb l’aliment. El problema és quan es perden sense que res no els substitueixi, i ens quedem amb un gran buit.

Podríem imaginar altres expressions del desig que puguem aprendre a controlar? Us imagineu tota aquesta estratègia aplicada a millorar el nostre rendiment personal o el del nostre alumnat a base de silenci, control del whatsapp o d’altres mitjans? En una paraula, us imagineu els beneficis d’una Quaresma silenciosa i plena d’escolta? I si ho provàvem? De què puc dejunar perquè la meva comunicació sigui més rica i propera?

Avui hem sigut 14 a taula. He preguntat i es veu que normalment són entre 7 i 15 i que sempre hi ha molta gent. Avui la Basília ens ha fet uns macarrons amb verduretes boníssims, que és el menú dels dijous. També els ha deixat fetes dues truites de patates que soparan al vespre quan cadascú arribi de les seves classes o activitats.

La Basilia fa 9 anys que cada dijous va a cuinar pels joves que viuen al pis d’acollida que hi ha al Raval. Un projecte que s’articula a través de la Fundació Benallar d’Escola Pia de Catalunya.

“Solamente falté aquellos meses cuando me operaron”. A banda d’això no ha tornat a faltar. “Me gusta venir, porque conozco a los chicos, que ya lo has visto, son súper educados y muy majos. Ellos ponen la mesa, ellos limpian los platos… cuando llegan a este piso enseguida se adaptan a las normes y la verdad es que són muy agradecidos”.

Al pis és un constant d’entrar i sortir. Quan hem arribat només hi havia la Basilia -que ja estava cuinant- l’Anna, la responsable del pis i una voluntària. Però de seguda han arribat els primers joves que tornaven de les classes: català, castellà, de l’hort… quan arriben a Barcelona, molts d’ells no dominen l’idioma i aquesta és una de les prioritats, però de seguida s’intenta que facin formacions pràctiques per poder-se introduir com més aviat millor al món laboral.

Quan un jove en la seva situació arriba a Espanya, té tres anys per obtindre el permís per treballar. Si té sort, i ve a parar a un d’aquests pisos d’acollida, ja té coberta una de les necessitats bàsiques (l’habitatge) per començar a construir aquest capítol de la seva vida. Cal, per tant, aprofitar aquest temps fins què l’Administració els aprovi el permís de residència i treball, per formar-se el màxim possible i que quan tinguin el permís, puguin ser autònoms.

Quan ja hi som gairebé tots arriba l’Ekué. Ell fa un any que no viu al pis però “la verdad es que si que los hecho un poco de menos. Aquí viví casi tres años y Carmen y las demás voluntarias son como mi família. Vienen voluntariamente a hacernos la comida y se quedan a dormir con nosotros, nos solucionan cosas, trámites y se preocupan por nosotros”.

La Carmen també és voluntària. Dilluns i dimarts va al pis a dinar i s’hi està una estona a la tarda. Els dijous hi va a dinar i ja s’hi queda fins divendres al migdia. “Senzillament estic amb ells, els hi pregunto com els ha anat el dia, què necessiten…”.

Després de dinar, fem la sobretaula: Te marroquí i algunes pastetes, però sobretot una llarga xerrada sobre la vida a Barcelona.

Anar a dinar al pis de Benallar és una experiència que trenca murs mentals. Un exercici necessari per connectar amb algunes realitats que queden una mica lluny.

El dia 11 de març se celebrarà l’Àgora, la trobada d’alumnes de batxillerat de l’Escola Pia de Catalunya. En aquesta trobada, els alumnes, reflexionen sobre un tema filosòfic, enguany el títol de la trobada és: La felicitat, fi o mitjà.

De vegades sembla que la filosofia és una assignatura menys important i hem volgut saber què en pensen diferents persones de la institució.

“Vaig entrar a l’Escola Pia amb 6 anys i vaig sortir-hi amb 18. Clar, jo sóc Escola Pia. Hi tinc l’amic més antic que conservo i he estudiat el que he estudiat gràcies a alguns dels professors que he tingut”.

David Bueno, és doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha desenvolupat a Barcelona i Oxford i s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la seva relació amb el comportament humà i educatiu. Ha publicat nombrosos llibres per apropar la ciència a la ciutadania. És antic alumne d’Escola Pia de Nostra Senyora i de Balmes.

En el marc del 125è aniversari d’Escola Pia Sarrià, David Bueno va anar per oferir una ponència a famílies, educadors i adolescents titulada: Com funciona el cervell d’un adolescent? Vam aprofitar per fer-li una entrevista.

De què ens parlaràs a la ponència?

La idea és fer entendre, des del punt de vista de la neurociència, perquè els adolescents són com són. Els adolescents tenen unes característiques molt particulars i molt útils pel seu moment vital: És una etapa vital crucial. És important entendre perquè són com són perquè podem aprofitar aquest “són com són” per aconseguir adolescents que entrin a l’etapa adulta amb molta més seguretat i confiança. I sent molt més proactius sobre les seves pròpies vides.

Què aporta la neurociència a l’educació?

La comprensió del que succeeix durant els processos educatius: entendre quines zones del cervell s’activen, com es connecten entre elles i, el que per mi és el més important, veure com l’educació repercuteix en la construcció del cervell. A través d’aquesta informació podem entendre què hem de fer i que no hem de fer per aconseguir una societat mentalment sana.

Com aprenem?

Aprenem sense adonar-nos-en. Aprenem per instint, aprenem sempre, del nostre entorn mateix. La funció de l’aprenentatge és interpretar el que ens està passant ara, guardar-ho a la memòria i poder-nos anticipar a qualsevol canvi de futur. Per això és important el com aprenem perquè segons com aprenguem, la nostra resposta davant de les incerteses, serà diferent: a través de la por o a través de la curiositat. Si aconseguim que els alumnes aprenguin a través de la curiositat tindrem professionals que veuran l’incert com una oportunitat més que com una amenaça.

Què ha de canviar a l’escola i en l’educació?

Han de canviar coses però no es tracta de fer una revolució. L’important és fer, una evolució. La pedagogia moderna, que té les seves arrels als finals del s.XIX i principis del segle XX, ja proposa canvis que la neurociència moderna avala de manera científica. Per exemple, que les emocions juguen un paper crucial en l’aprenentatge. Durant molt de temps, s’havia dit que anar a l’escola és un fet racional, però que sense una càrrega emocional, la racionalitat no serveix absolutament de res.

No hi ha aprenentatge sense emoció?

Sí que pot haver-hi aprenentatge sense emoció: simplement, per repetició o mitjançant les regles mnemotècniques. El que permet l’emoció és guanyar eficiència. La manera de fer-ho? Hi ha dues emocions bàsiques: La primera és l’alegria que transmet confiança; aprenem de qui confiem. Però no és una emoció especialment intensa. Per això l’emoció més important és la sorpresa, davant d’un canvi de ritme, d’una situació inesperada, a través de l’humor, per despertar curiositat als alumnes… La sorpresa activa el Tàlam que és el centre de l’atenció. Forma part dels circuits de motivació que són importants per mantenir l’aprenentatge en el temps i, a més a més, el cervell recompensa la motivació amb sensacions de benestar i plaer. Amb la qual cosa, tanques un cercle per aconseguir persones motivades, contentes. A partir d’aquí l’aprenentatge és imparable.

“Qualsevol treball que tingui components socials, activa molt més el cervell que un component que sigui purament individual”.

Les metodologies actives que avui dia omplen les aules, són bones?

La metodologia activa -que siguin els mateixos alumnes els que preparin part dels coneixements que han d’aprendre, que ho discuteixin, que busquin informació, que ho comparteixin- és vital. Ara, un moment donat de classe magistral, per exemple, té també un efecte importantíssim sobre els alumnes. No hem de deixar de fer coses “antigues” per incorporar només coses noves.

L’Escola Pia treballem amb una metodologia activa pròpia, el SUMMEM. La neurociència constata que aquesta manera d’aprendre activa la sinapsi neuronal?

Sí. Per diversos motius: el primer és que qualsevol treball que tingui components socials, activa molt més el cervell que un component que sigui purament individual. Com més neurones activa, més sinapsis (més connexions) acaba fent. Només això ja és útil però a més a més també permet incorporar molts més valors en l’educació. Nosaltres aprenem per nosaltres mateixos però tot allò que aprenem, acaba repercutint en la societat. Els grups de treball a qualsevol lloc de treball no són individuals, són col·lectius. Per tant, aquest tipus de treball, el que està fent és educar d’acord amb la vida real.

Cap on va el futur de l’educació?

Cap a una educació que faci persones en comptes de professionals. Les professions canvien, però les persones amb recursos, podran canviar i adaptar-se. Hi ha d’haver una part professionalitzada, clar que si, però no pot ser l’eix central de l’educació.

Què ha quedat de l’escola Pia en tu?

(riu) Vaig entrar a l’Escola Pia amb 6 anys i vaig sortir-hi amb 18. Clar, jo sóc Escola Pia. Hi tinc l’amic més antic que conservo i he estudiat el que he estudiat gràcies a alguns dels professors que he tingut. Encara conservo els amics de l’escola i ens comuniquem diàriament a través del whatsapp.

Com a antic alumne de l’Escola Pia, què recordes dels teus anys per la institució.

Recordo especialment una situació: Jo mai he sigut un alumne brillant, era dels mediocres. Un dia vaig fer un treball i un professor em va dir: És el millor treball que he vist. Després d’això em va estimular a presentar-lo en un concurs que vaig guanyar. Allò em va marcar per sempre. La mirada d’aquell professor va canviar la percepció que tenia sobre mi mateix. Vaig passar de ser una persona tímida a adonar-me’n que tenia moltes coses dins meu, que jo mateix no sabia.

És important la mirada que posem en els adolescents?

És crucial. La mirada que tenim dels nostres fills (o sobre els nostres alumnes), marca el seu futur. Si tu els mires amb confiança, ells aprenen a confiar en ells mateixos. Marca un percentatge altíssim del qual acabem sent.

Un missatge pels pares?

Confieu amb ells. La biologia ens porta a ser adolescents durant una etapa de la seva vida, i no ho hem d’evitar. Els hem de deixar un marge de llibertat perquè explorin què és l’adolescència. Amb precaució, però amb llibertat.

El passat dimecres 19, els alumnes d’Escola Pia dels Grups GR van celebrar, a Terrassa, la segona trobada del curs. Hi van participar un total de 43 alumnes de les escoles de Sarrià, Balmes, Terrassa i Sabadell.

Els alumnes GR es troben regularment en espais on fan activitats de reflexió i treballen la seva dimensió interior. Alguns d’ells, els que ho volen, també es preparen per fer la Confirmació.

Cada any, se celebren tres trobades. Enguany, la primera i la darrera (que serà el mes d’abril) se celebren a Barcelona. L’objectiu de les tres trobades és compartir, amb alumnes d’altres escoles, noves experiències i fer dinàmiques de coneixença.

En aquesta segona trobada a Terrassa, els joves han tingut l’oportunitat de fer una “ronda de testimonis”. Cinc places de la ciutat, cadascuna amb cinc testimonis ben diversos que els han exposat les seves vivències. L’Àngels Doñate, en Jordi Vilà, l’Anna Agulló, en Francesc Balagueró i en Ferran.

“Conèixer aquestes experiències tan diverses, em va aportar diferents punts de vista. Sovint són realitats molt diferents a les que no estic acostumat. Els testimonis són persones que transmetien grans valors” diu en Guillem Fernández, alumne de 4t d’ESO. I afegeix que per ell “el GR és un grup de persones amb qui parlem de temes que normalment no tractem en altres entorns”.

Els temes que es van tractar durant la jornada van ser la vida en comunitat, experiència a Mexicali, vivència al Nepal, el voluntariat d’acompanyament de malalts a Lourdes i les vivències en el centre d’acollida de St. Josep de la Muntanya, sempre des d’un punt de vista de compromís i de fe.

La Carlota Clariana, alumna de 4t d’ESO de l’Escola Pia de Sarrià, fa una valoració de la trobada: És una oportunitat per a conèixer a persones que busquen els mateixos valors que tu, que viuen experiències semblants a la teva. El GR és un grup de trobada que t’ajuda a viure la fe i el que pot significar per a tu, a plantejar-te interrogants, a escoltar diferents punts de vista.

Els testimonis que ens van presentar són persones que van tenir experiències d’ajuda o relació amb realitats que han transformat la seva manera de viure, fent que ara tinguin un compromís amb diferents grups de persones.

Moltes dites populars es refereixen al petit però valent mes de febrer. No totes són el que en podríem dir optimistes, sinó que justament es fixen en l’aspecte amenaçador de les freqüents fredorades habituals en aquesta època, i en els desastres que podia provocar, en una societat agrària, una gelada a destemps que malmetia una florida massa matinera. També era temut aquest xic mes per les nefastes conseqüències en refredats malignes i de mal curar en la salut dels més fràgils: nens i persones grans…

Podríem pensar que la nostra època, tan allunyada del món de pagès i farcida de fàrmacs de tota mena, ja no té res a aprendre de la saviesa popular, expressada en la paremiologia més diversa. Sortosament, crec no és així. Veiem que la inesgotable experiència dels humans continua abonant cada dia els refranys aparentment més banals. «A pesar del febrer, floreix l’ametller», diu per exemple un dels adagis, gairebé com qui no diu res, o repeteix una simple obvietat. Però jo hi veig una forta alenada de bon ànim i confiança. Aquesta dita gairebé que l’hauria de fer seva qualsevol persona que faci de l’educació el centre dels seus interessos vitals. Això sí, per a quan cal deixar la realitat dels fruits, dels quals els brots verds de febrer són una simple primícia no prou assegurada? Al darrere o al davant? Si haguéssim de fer cas d’altres sentències que semblen tocar més de peus a terra, com aquella que fa «No diguis blat…», creieu de debò que ningú es podria dedicar en cos i ànima a la gloriosa tasca de sembrar i de fer créixer futur per a les persones que pugen?

No, no, decididament, quedem-nos amb aquesta intuïció tan bíblica: no trobarem mai cap signe previ que ens ajudi a confiar. Els signes que la vida ens dóna són posteriors a les nostres accions, que hem hagut de fer i fem basats en la confiança. Quan vegis els brots verds, comprendràs que has fet allò que havies de fer. Quan l’ametller floreixi, malgrat la incertesa del febrer, sabràs que la teva acció ha estat encertada. No podem posar les flors abans de l’acció de sembrar, malgrat que algunes flors no arribaran on havíem previst i somiat.

Vella saviesa, força de l’autèntic treball educatiu. A pesar de tots els pesars, l’arbre donarà el seu fruit si les pors no ens impedeixen de conrear-lo. I, si sovint se’ns feia més difícil de confiar prou, el refranyer ens recorda la dita adequada per a enguany: «Febrer curt, és de vint-i-vuit; però si ho comptes bé, de vint-i-nou és». És cert: a vegades un sol dia resulta difícil de suportar. Però, ben comptat, no n’hi ha per a tant!

Com cada 30 de gener, les entitats educatives d’Escola Pia han celebrat el DENIP, el Dia Escolar de la Noviolència i la Pau. Aquest any, davant de la situació que viu el nostre planeta – els incendis a Austràlia i l’Amazònia, les inundacions a Indonèsia, el desgel dels pols i els crítics episodis de sequera a l’hemisferi sud- l’entitat organitzadora, Fundipau ha proposat l’emergència climàtica com a tema principal.

Els objectius principals són:

Conèixer l’abast del canvi climàtic i els seus efectes sobre la vida al planeta.
Fer-nos conscients de la importància de preservar el planeta, la nostra casa comuna per tal de protegir la vida humana i la de tota la resta d’espècies, i també per garantir la pau i la convivència.
Adonar-nos que el compromís amb el medi ambient és cosa de totes i tots i que la tasca de tenir-ne cura comença amb cadascú de nosaltres.

Enguany, l’Escola Pia de Catalunya, ha volgut mostrar el seu compromís amb la sostenibilitat i el consum responsable, participant d’aquesta jornada d’una manera molt especial.

Banderes tibetanes per la Pau.

En el budisme, les banderes de pregària o oració són trossos de tela rectangular de colors hissades en indrets d’alta muntanya del Tibet. Les banderes estan impreses amb pregàries i imatges que es presenten en grups de cinc colors: blau, blanc, vermell, verd i groc, que simbolitzen el cel, l’aire, el foc, l’aigua i la terra. Tradicionalment, les banderes de pregàries s’utilitzen per promoure la pau, la compassió, la força i la saviesa. Les banderes de les pregàries arrossegades pel vent, difondran la bona voluntat i la compassió en tot l’espai omnipresent.

Des dels més grans als més petits de les escoles, han relacionat el tema de l’emergència climàtica amb la Pau i han utilitzat les pregàries tibetanes per visibilitzar aquest aprenentatge.

I fins i tot des de l’Escola de Mèxic, l’Instituto José Calasanz, també han celebrat el DENIP amb banderes tibetanes. Desitjos a punta i punta del món.

L’Alex era un nen mogut: així es recorda ell… i el recorden a casa seva i a l’Escola Pia de Sant Antoni. Però quan arribava l’hora de Plàstica el món quedava suspès: es concentrava i tot adquiria sentit. A 4t d’ESO, va decidir que seria dibuixant professional perquè no podia imaginar-se treballant 8 hores al dia, cinc dies a la setmana, de res més que això. La seva família i l’escola sempre li van donar suport: va acabar el batxillerat i va començar a la universitat un grau d’Art per a videojocs però ho va deixar: ell només vol dibuixar i dibuixar. Ara estudia a la coneguda escola JOSO i una editorial ja li ha comprat els drets i produït dos jocs de taula. Un desig fort i hores i hores de feina són, per a ell, les claus per ser dibuixant. No és qüestió de do ni de talent: tothom pot ser dibuixant si ho vol i ho treballa.

Des de petit…

«dibuixo. Me’n recordo d’un dibuix d’un ratolí que vaig fer a P5. El tinc gravat. La mestra em va dir que m’havia quedat molt bé. A Primària, dibuixava dracs, escama per escama… La meva mare m’ho recorda. Ara sé que no cal dibuixar-les totes! Nois, noies, si voleu ser dibuixants, amb quatre escames ja s’entén que el drac n’està ben ple! A les classes, dibuixava als llibres i als marges dels apunts. A ESO no era un alumne model: quan em cansava, feia gargots. Recordo que una professora de Sant Antoni, la Neus Ferran, que m’ensenyava matemàtiques, un dia em va agafar uns rodolins amb dibuixos que jo havia fet. Em va dir: No te’ls torno, me’ls guardo i quan siguis famós els vendré. No sé si els devia llençar però encara hi penso: millor que no els llenci perquè de famós potser no ho seré però si que els podrà vendre… que al final seré dibuixant professional, ha, ha, ha.»

«A 4t d’ESO vaig decidir que volia ser dibuixant professional. Perquè m’agradava, ho veia poc convencional, una professió que m’atreia… Finalment, dibuixar és el que m’agrada fer. Què podria fer durant 8 hores al dia, set dies? Dibuixar, vaig pensar.»

«A l’escola no pots fer 8 hores de dibuix perquè s’han d’aprendre moltes altres coses. Jo, a Plàstica, trobava el meu espai. Ara m’aplico encara que no m’agradi una matèria, estic més centrat. Llavors, no. M’interessava esforçar-me, fer-ho bé i gaudia a les classes d’art. Això em va ajudar però també, gràcies a les tutories, vaig trobar el meu espai. No te preu que parlis amb un professor, li expliquis el que et passa, i et doni suport… Amb l’orientadora vam mirar què podia fer. Ella va considerar que podia dedicar-m’hi. La meva família mai m’hi ha posat res en contra… i ara veig com és, d’important, tot això. A classe tinc molts companys que vénen de fer les carreres que els seus pares i mares volien, i ara estudien dibuix. Una companya va estudiar biomedicina i vol aprendre a fer il·lustracions científiques. Altres vénen del Dret…»

Estudis d’il·lustració

«Vaig entrar a la universitat, a Art per a videojocs, però en aquest grau el dibuix no es treballava suficientment tenint en compte l’exigència que trobem al món laboral. A la JOSO es fa només dibuix i tècniques. És la primera vegada que noto que m’ensenyen la professió de dibuixant, els trucs, les tècniques, el material… Ara em sento com en un pati d’escola quan et diuen que pots jugar al que vulguis. Em passo vuit hores dibuixant, set dies a la setmana! A classe, a casa… Estudio composició i perspectiva, tècniques i materials i anatomia (proporcions).»

El futur professional

«Avui en dia, el món dels artistes en general, ha canviat moltíssim. El típic artista d’exposició és un model obsolet perquè o tens un amic amb una sala o algú a la Generalitat que et vulgui promocionar… o és molt difícil viure d’exposicions, mostres. Hi ha gent molt bona que ho fa però avui en dia el món de l’art s’ha industrialitzat: és més pràctic que artístic. Tenim molta sortida: despunta el tema del videojoc o temes audiovisuals o d’entreteniment. La nostra funció es crear imatges, conceptes… creem propostes . També podem accedir a feines no tan tecnològiques: il·lustrador de llibres, de cartells, dibuixant de còmic… Ara, les xarxes socials també juguen un paper important. Hi ha gent que té un compte d’instagram, té followers i té encàrrecs. Aquest instagramer fa il·lustracions per als seguidors: també té quotes de socis, que li paguen una mensualitat… Amb el que estic estudiant estic descobrint moltes coses. Hi ha una empresa de videojocs que és la meva inspiració Blizard. https://www.blizzard.com/en-us/, És el meu estil, és el que m’agrada dibuixar. Els seus jocs m’han marcat des de petit. És el punt màxim on voldria arribar de la meva carrera. La resta? Mentre pugui viure dibuixant…»

«Sóc jove però porto sis o set anys volen ser dibuixant. Tens alts i baixos, treballes més o menys però no ho deixes… diuen que calen 10.000 hores per ser bo en una cosa. Som-hi!. És dur, és lent…»

Primeres passes: dos jocs de taula produïts

«Ten nights és un projecte final d’universitat. Un amic meu tenia uns companys de classe que havien de fer real aquest projecte: el van presentar a un concurs i no els agradava l’art que tenien. Els va agradar el meu estil i em van proposar presentar-me amb ells. A partir d’aquí els vaig fer les il·lustracions dels personatges que són 12 i el vam presentar a la Fira DAU https://www.barcelona.cat/daubarcelona/es i va agradar molt. Vam fer un speed dating, anaven passant editors i anaven jugant. Jo de novato total! Els últims ens van agafar: els va agradar molt i van comprar els drets d’explotació. A partir d’allà vam crear la versió comercial (per exemple, vaig haver de canviar alguns personatges per fer paritat, sis homes i sis dones, vaig fer el taulell i la portada). Tenim dotze persones i un assassí, tancats en una casa per una nevada. Vaig dibuixar-los tot pertorbadors i inquiets… tots havien de semblar dolents. Tenim una àvia amb gats, un noi que sempre va amb un coixí amb un personatge femení d’anime.

https://atomo-games.com/

Es pot comprar per Amazon i en una botiga. Per la campanya d’estiu ja es trobarà de més a més. Atomo games ha comprat el següent joc. La idea és meva i l’art serà meu amb un company, per no fer-lo sol.»

La passió pel dibuix

«Vivim una relació d’amor-odi. El dibuix és dur. No és fàcil. Tu quan dibuixes, de vegades, tens una veueta que constantment et va dient que no has fet bé. Has de carregar amb això. Ho deixo una estona? Ho faig més endavant? És una pica baralla, sobretot en un estil figuratiu. Dibuixes un joc i busques un resultat. Intentes treure el millor de tu. De vegades costa una mica tornar a posar-te a dibuixar. Tens la sensació que no ho fas tan bé com voldries. Una frustració.

Quan surt, aleshores, quan veus un dibuix que comença a funcionar, és una sensació molt forta. Comences la proposta, no l’acabes de veure i al final… t’agrada! I tens una sensació de satisfacció. Quan dibuixes, molt concentrat en el que fas, el temps vola. Per a mi, és zen.»

Un do? Una habilitat? Una tècnica?

«Tothom pot ser dibuixant. Jo no crec en el talent. Crec que cal ser tossut. Hi ha gent que té la inquietud de posar-se a dibuixar. Jo era dolentíssim. Me’n recordo de fer un dibuix: una orella més petita que el nas. T’ha de néixer voler dibuixar com altres llegir o cantar. Hi ha altres coses però el dibuixant estàndard és el que vol ser-ho i treballa. Potser alguns neixen amb alguna cosa que ajuda… com una memòria fotogràfica. És Leo Messi. Però hi ha molts dibuixants que no són Leo. Cal ser molt tossut. Com més tossut ets, millor dibuixant… Cal invertir hores com en qualsevol ofici més artesà. En el dibuix s’estudia, hi ha conceptes i tècnica. Un cop les aprens, les apliques i la teva qualitat augmenta. En el figuratiu que és el que jo manego.»

Referents

«Un professor ens va dir que quan érem petits llegíem molts còmics. A la portada, apareixia: dibuixat per, il·lustrat per… Avui, amb les xarxes, és un consum tan ràpid… En un dia veiem dues-centes il·lustracions i no et quedes amb el nom de l’artista. Dius: És aquest, ah ja sé! Abans eren molts noms. Ara l’identifiquem pel seu estil. El meu estil és fantasia medieval, punt mig entre dibuixos i realisme… a Instagram seguim gent de tot el mon.»

Una oportunitat per parar, reflexionar, regalar-se una estona… L’àmbit de Pastoral d’Escola Pia de Catalunya organitza, durant el mes de gener la formació vivencial de la dimensió interior. I què és la dimensió interior? La Carme Guardia, que forma part de la comissió organitzadora ho explica així: “La Dimensió Interior Emocional i Social (DIES) per a mi, és prendre consciència de nosaltres mateixos, de les nostres emocions; tenir una actitud empàtica social, tenir present l’altre, veure com em ressona a dins allò que rebo del món, per aconseguir un equilibri entre la vessant corporal i el transcendent”.

Demanem a dues assistentes a la formació perquè ens expliquin què és per elles la Formació:

Ens arriba un correu de l’Equip de Gestió de l’Escola Pia de Catalunya, oferint-nos la possibilitat de fer una formació d’aprofundiment sobre les dimensions interior, emocional i social, tres dissabtes del mes de gener. El tema és molt interessant i ens apuntem.
Arriba gener, et recorden que el curs aviat comença i l’horari és de 9:00h a 14:00h. El primer que ens ve al pensament és: Qui m’ha manat apuntar-me!, m’haig de llevar d’hora, vinc de Terrassa, és dissabte, arribaré tard a casa…
Dia 11 de gener, 9:00h del matí, tots al 80, veiem cares conegudes, ens saludem, i coneixem a la formadora, la Laia Mestres. Ens impacta amb la primera paraula “transcendència”, som éssers transcendents per naturalesa. A partir d’aquí comencem a buscar i trobar fórmules per arribar al benestar. Hem treballat tot un seguit d’emocions, de recursos de creixement personal, de consciencia, d’acceptació, per reforçar i arribar a una gran conclusió:

“La vida és meva i jo sóc de la vida”.

Fanny i Montse.

Al llarg de tota la història de la humanitat, els savis ho han anat explicant de diverses maneres: dones i homes naixem amb superpoders. Pensem en Jesús, en Buda o en Einstein, tots coincideixen en què el sentit de la vida cal buscar-lo dins nostre. Doncs bé, el curs de Transcendència i benestar, emmarcat en aprofundiment de DIES i organitzat per l’Escola Pia de Catalunya, ha estat una formació que endreça, pauta i dona eines per tal que cadascú de nosaltres, interessades i interessats a transcendir, puguem millorar la nostra qualitat de vida fent ús dels nostres “superpoders”. La Laia Mestres, una formadora excepcional, ens ha parlat de gestionar emocions (sabeu que n’hi ha tipificades un total de 550?), de treballar el sentit de la vida, de reforçar els vincles personals, del concepte d’entrega, i de moltíssimes qüestions més que són eines que cal treballar dia a dia amb l’objectiu d’honorar la capacitat de millora de la nostra pròpia existència i, per extensió, del nostre entorn.

Mònica Torres Navarro

La formació s’ha dividit en dos blocs:

Transcendir més enllà de les circumstàncies. Aquest primer bloc, ha permès treballar la capacitat de resiliència a través de la gestió de les emocions pròpies i les emocions, anomenades elevades – compassió, esperança, gratitud…-. També, fer la reflexió al voltant del sentit de la vida.

Transcendir més enllà de nosaltres mateixos i mateixes. En aquest segon bloc els assistents han fet un treball sobre les relacions interpersonals i del compromís entre la persona i l’entorn.

En Juli Amado va entrar a treballar a l’Escola Pia de Vilanova per treballar com a cuiner l’any 2017. Segurament, aquest estiu, viatgi al Senegal com a voluntari de la Fundació Educació Solidària. El seu primer contacte amb aquesta experiència ha sigut durant el mes de gener a les xerrades informatives pels voluntaris d’aquest any.

Com va començar l’aventura?

L’any passat una companya em va explicar que a l’estiu vinent aniria a Mèxic amb els programes educatius de la FES. Sabent això, em vaig interessar pel que feia la FES i ja em vaig posar a l’aguait. Sobretot, estava interessat en el projecte que es fa al Senegal.

I aquest gener has anat a les reunions informatives per als voluntaris de la FES.

Sí, i hi vaig sortir amb unes sensacions molt bones. Encara hem de passar el procés de selecció, una entrevista… però vaig sortir molt motivat i il·lusionat per poder viatjar al Senegal aquest estiu.

Idees clau que en vas treure de la xerrada per a voluntaris?

L’Albert Francolí (coordinador de voluntariat) ens va explicar una part logística sobre els viatges, per exemple, com faríem el viatge, que marxem tots junts, on dormiríem, quines són les dinàmiques que tindrem un cop allà… però també ens va explicar què vol dir per ell ser voluntari i va fer molt d’èmfasi en el fet que prenguéssim això com una experiència personal. Un regal per nosaltres.

També em va semblar molt interessant les jornades de convivència prèvies al viatge. Un diumenge sencer i després tot un cap de setmana a Tiana, per conèixer-nos i arribar més preparats al Senegal.

La veritat és que vaig sortir de la xerrada introductòria amb molt bones sensacions.

I quin esperes que sigui aquest regal?

De moment només el fet de conèixer coses noves, sortir de la rutina, viure un estiu diferent, desvetllar la intriga que li tinc a l’Àfrica… Espero que sigui una molt bona experiència!

Una experiència que per a tu suposarà…

Conèixer noves cultures, tradicions, la convivència… tot això ja és molt enriquidor, així que no tinc cap dubte que serà una experiència excepcional!

El Voluntariat és la veu crítica i compromesa de la ciutadania, contra les desigualtats.

Des de l’any 1950, l’ONU va instituir el Dia Internacional de totes les Religions. Podríem aprofitar-ho per reflexionar seriosament si les nostres institucions n’han fet algun cas o si, al contrari, creiem que sobre aquest tema el millor és fer un discret silenci.

La nostra societat –en bona part degut a situacions històriques que encara paguem– en el millor dels casos ha esborrat les Religions de la llista de coses serioses de la vida. La ignorància sobre el fet religiós, en el nostre alumnat, és majoritàriament absoluta, i no fa més que reflectir la mentalitat de les famílies, per a les quals aquest tema no és tan sols irrellevant, sinó inexistent.

Tan sols se salven, de forma molt minoritària, alguns rituals religiosos, possiblement perquè tenen un caire sociològic difícil de substituir: primera (i darrera) comunió. Un percentatge molt alt del nostre alumnat (de les famílies, en realitat) ha oblidat la Religió que era la nostra, i veu amb perplexitat el fet religiós rere l’aparent situació de supermercat pel que fa al tema.

L’Escola Pia va ser pionera a defensar la necessitat de treballar la cultura religiosa, per mirar de pal·liar l’efecte desert a què ens trobem abocats. Les autoritats de l’Església no ho van entendre mai i, encara ara, miren amb recel el nostre intent.

En algunes escoles –nostres o no– un cert esforç voluntarista ha acabat ocupant el lloc que hauria de tenir el coneixement seriós dels camins religiosos, i la seva significació de cara a edificar persones sòlides i solidàries, i una societat que no sembli tan boja com la nostra. Sembla clar que el coaching o les tècniques d’interiorització, amb totes les seves virtuts, no són ben bé el mateix que una proposta vital religiosa que, per definició hauria d’abastar la totalitat de la persona i obrir-la a allò que la transcendeix. Sense conèixer quina és, en el fons, l’oferta vital de les Religions del món, limitant-nos a conèixer-ne tan sols els aspectes visibles (temples, rituals, festes, etc.), difícilment resultarem de gaire ajuda educativa.

L’objectiu principal de la Diada proposada per les Nacions Unides va clarament adreçat a afavorir una visió tolerant de la diversitat religiosa, i ens n’alegrem molt perquè encara ens queda força lluny de la realitat del nostre món. Ara, creiem de debò que la tolerància és el màxim objectiu a plantejar-nos de cara a les Religions en l’àmbit escolar?

Des de l’any 1950, el 24 de gener, és el dia Internacional de Totes les Religions. L’Organització de les Nacions Unides va proposar aquesta data amb l’objectiu de generar consciència entre els individus i nacions sense que tingui importància la seva opció religiosa i procurar desfer qualsevol mena de conflicte derivat de les nostres creences.

A les escoles tenim una realitat cultural religiosa i cultural molt plural i hem volgut preguntar, com conviuen persones de diferents opcions i creences en el si d’una escola i un entorn de valors cristians.

L’Escola Pia vol oferir un projecte obert, de futur, realista, alliberador i transformador. Però aquestes no són les paraules amb què ho explicarien els nens i nenes de les nostres escoles. Per això els hem demanat que siguin ells qui ens expliqui, què fan, com aprenen, què els agrada i què no.

Amb tots vosaltres, “Amb les vostres paraules”.

Escola Pia Granollers

Escola Pia de Tàrrega

Escola Pia de Moià

Escola Pia de Mataró

Esola Pia de Sabadell

Escola Pia de Calella

Escola Pia de Caldes

Escola Pia de Sitges

En Carles Bonet va entrar fa aproximadament 20 anys a l’equip de gestió d’Escola Pia de Catalunya com a programador per desenvolupar un programa de gestió. Posteriorment va començar a fer algunes hores de docència al Calassanç d’ocupacions professionals. Aquí va descobrir que la docència li interessava i li agradava. Mentre seguia les seves tasques al “80” va començar a fer hores a Mataró al Cicle Formatiu de Grau Superior de Programació.

Un canvi, que va portar molts canvis?

Paral·lelament m’invento una cosa que es diu: Cicle Formatiu de Programació de Videojocs. Vaig descobrir que els “nanos” aprenien molt bé la programació a través de programar videojocs. Un dia sento que algú diu: busquem noves idees per Graus Superiors. Jo en sentir això, vaig voler proposar la meva idea. Aquesta idea neix aquí amb en Joan vila, secretari general del moment. Entre els dos comencem a dissenyar de forma paral·lela el pla d’estudis juntament amb el departament d’ensenyament de la generalitat i apareix el que coneixem com a DamVidoD, que és el Cicle de Desenvolupament d’aplicacions multi plataforma, videojocs i oci professional.

Una bona idea en el moment oportú?

La veritat és que va tenir una acollida molt bona. S’ofereix a l’Escola Pia de Granollers i s’hi llença de cap i Balmes s’hi llença al cap d’uns mesos. Resulta que en aquell moment som el primer CFGS que ofereix aquests estudis. En l’àmbit universitari, curiosament, també comencen a aparèixer en aquella època estudis del mateix tema.

I va tot com la seda…

Si… però sorgeix un problema col·lateral. Resulta que tots els alumnes, amb aquests estudis, han de fer quatre mesos de pràctiques en empreses. I tot i que Catalunya és el que es coneix com un Hub de videojocs, la majoria són empreses petitones que no es poden permetre agafar “nanos” en pràctiques. I les grans empreses que hi ha a Catalunya es limiten a agafar a gent amb molta experiència per produir molt. I no inverteixen temps en formació. En aquest moment, se’ns planteja un problema que és que hem de col·locar uns 60 joves en pràctiques i no sabem on.

I torna a sorgir una nova idea.

Exacte. Creem una empresa – escola en la qual fem videojocs perquè els nois i noies puguin fer les seves pràctiques. L’Àlex Ríos i jo, creem VIoD Games Studio ara farà quatre anys i Escola Pia de Catalunya ens fa tot el suport.

Creeu una empresa de videojocs una mica peculiar, oi?

La filosofia de l’empresa és fer “Serious Games” que són videojocs sense un propòsit lúdic. L’objectiu és que la persona que hi jugui aprengui o millori una certa disciplina desenvolupant la seva tasca. Per exemple el primer software que vam fer va ser un programa pels bombers de la generalitat que els ajudava a practicar com apagar incendis però evidentment, sense la despesa econòmica ni el risc físic que això implica.

Hem fet projectes destinats a persones amb disfuncions psíquiques perquè aprenguessin a determinar el seu estat d’ànim, programes per alumnes d’infantil perquè aprenguin a distingir l’esquerra i la dreta, un projecte per malalts del ronyó que pretén millorar els seus hàbits…

Amb la monitorització del moviment dels ulls podia jugar: podia disparar, moure’s…

I StarGaze.

Vam conèixer la història d’un noi que pateix una malaltia degenerativa, que bàsicament va atrofiant la musculatura fins que gairebé ara no es pot moure. Ell sempre havia sigut un jove que havia fet moltes coses, i sempre li havien agradat molt els videojocs. El seu pare estava obsessionat a intentar aconseguir que el seu fill tornés a jugar.

Vam començar a fer un videojoc perquè comences a jugar-hi. El joc partia d’una experiència guiada on el noi es posava en una nau, en una experiència en primera persona. Amb la monitorització del moviment dels ulls podia jugar: podia disparar, moure’s… Aquest joc va guanyar un premi en el Serious Games Camp de Terrassa fa dos anys. A través d’aquest premi vam pensar que era interessant donar més viabilitat al joc i vam voler intentar fer el primer videojoc inclusiu del món: un joc al qual pogués jugar tothom.

Aquest és el punt en què us trobeu ara?

Si, però… Un dels grans hàndicaps del format d’empresa que tenim és que cada 4 mesos els estudiants marxen. Desenvolupar projectes així no crec que cap empresa pogués fer-ho perquè evidentment la productivitat és difícil. El que volem és professionalitzar l’estudi i poder fidelitzar els joves en pràctiques, “quedar-nos-els”. Intentem fer una transició d’escola-empresa en un “spin-off”, és a dir, fer una empresa associada a EPC de manera que pugui produir projectes de manera professional.

La veritat és que actualment, el meu paper a l’empresa és el de capitanejar el vaixell d’alguna manera. Jo gestiono els clients i superviso que tot vagi com ha d’anar però el meu màxim orgull és que aquest projecte ja camina gairebé sol. Ells personalment lideren l’empresa. Estem a un pas de desconnectar-me del tema. És un punt molt interessant perquè ells esdevenen autònoms.

Per ells suposa un repte professional. La finalitat de VIoD Games volta entorn la producció de videojocs però cadascú es pot desenvolupar individualment en allò que se’ls dóna millor.

Què suposa això pels alumnes que s’estan desenvolupant a tall professional

VIoD Games al principi es veia com l’empresa a la qual anaven tots aquells que no podien anar a una empresa real del mercat, però amb el temps, hem vist que s’ha girat la truita. Viod suposa una oportunitat per desenvolupar-se com un professional de ple, amb les responsabilitats que comporta tirar endavant un negoci i des de tots els punts de vista, no específicament des del punt de vista del videojoc sinó des del camp administratiu, de comunicació… Un alumne que a una empresa gran no podria gairebé intervenir en els processos de decisió, a VIoD, toquen de tot i participen molt més.

Per ells suposa un repte professional. La finalitat de VIoD Games volta entorn la producció de videojocs però cadascú es pot desenvolupar individualment en allò que se’ls dóna millor. Des de les xarxes socials, a la gestió d’equips, altres que troben el seu lloc en el tema artístic, n’hi ha que són bons creant històries…

Com és el pas a nivell personal de passar a estar a la institució fins a estar a un pas que l’empresa escola camini sola, que suposa per tu??

Els informàtics tenim un problema: et passes quinze anys treballant en una aplicació que en un moment presentes, però després queden en un “pen drive” dins d’un calaix. En canvi quan veig que cada any hi ha nens que surten amb la titulació del cicle, em fa content pensar que hi ha gent que ho està aprofitant i que segueix amb aquest projecte que es va engegar amb tant de “carinyo”.

Per tant per a mi és molt gratificant. El Cicle Formatiu de Grau Superior que vam crear en el seu moment i aquesta empresa són els meus “nens petits” professionalment parlant.

Alumnes d’Escola Pia de Sarrià aprenent història a través de la Realitat Virtual.

Colònies Jordi Turull ha celebrat recentment la darrera Assemblea General Ordinària. Un trobada anual on es reuneixen tots els voluntaris, l’equip tècnic i directiu i el consiliari de l’entitat per tal de fer un bon tancament del curs anterior i engegar amb nous propòsits un nou curs.

Aquest any, la trobada es va celebrar a l’Escola Pia Balmes de Barcelona i va comptar amb la presència d’en David Magrí, Cap de Lleure i Voluntariat d’Escola Pia qui va fer una reflexió sobre la important tasca de monitors que desenvolupen cada estiu aquests joves voluntaris.

També durant la Jornada es van dedicar unes paraules a en Bernat, que s’acomiadava com a tècnic i es va presentar de manera oficial a l’Anna, que aquest curs ha entomat el relleu dins de l’equip tècnic de Colònies Jordi Turull.

L’Assemblea va posar sobre la taula diversos temes amb previsió d’ésser millorats durant aquest curs que han iniciat, com per exemple, la participació durant el curs dels voluntaris a les diferents activitats que es proposen, la importància i el treball precís a l’hora de preparar i realitzar excursions amb els infants i els joves, o la situació i debat corresponent sobre les tandes de “Sensi” i A17.

Més de 65 assistents, van poder fer un debat sobre aquests temes que entomen com a reptes per l’estiu 2020.

Per finalitzar la trobada, els assistents van marxar a casa amb un detall per cadascú: una bossa recordatori amb un dels lemes de les colònies: “La il·lusió de somiar ben despertes”.

“LES PARADOXES DE LA INNOVACIÓ EDUCATIVA”, ENTREVISTA A ANNA JOLONCH

Anna Jolonch i Anglada és Doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat de París VIII, i professora a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Actualment col·labora amb l’Escola Pia de Catalunya oferint una formació continua en Lideratge Educatiu destinada als directius de les diferents escoles.

Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?

“Les paradoxes de la innovació educativa” és un treball acadèmic escrit en col·laboració amb diferents autors pensat per a mestres i docents: per a gent que està liderant processos d’innovació educativa al seu centre.

Al llibre trobem capítols que tenen una mirada posada en el sistema educatiu però hi ha capítols que aterren aquestes idees a l’aula i pretenen explicar la complexitat que suposa la innovació educativa. Idees que demanen de manera imperativa que l’escola canviï. Vivim en la cultura del canvi i la innovació que ha vingut per quedar-se.

Per què parlem de paradoxes?

Hi ha tota una sèrie de contradiccions que de vegades es converteixen en paradoxes. I ens semblava que havíem d’anar a fons per fer-les emergir. Per exemple, entre equitat, innovació educativa i qualitat dels centres. A més a més, en un aspecte filosòfic també trobem el Pensament Paradoxal que és un tipus de pensament que no pretén resoldre la contradicció sinó aprofundir-la, i per tant, anar més a fons del que és en si la Innovació Educativa.

Al llibre apareixen capítols on parlem de la importància de la xarxa, del territori, de crear comunitats d’aprenentatge en el centre, de la formació del professorat, l’observació, la qualitat… i hi ha també tota una aproximació d’innovació que ve a dir que el que és important és adaptar-nos a la societat que tenim per fer l’escola del s. XXI, amb uns docents del s. XXI que responguin als alumnes d’avui. Per això cal canviar coses. Però el més important és la millora del procés d’aprenentatge: no es tracta de canviar per canviar, sinó canviar per millorar.

Què és la innovació educativa?

Primer investigar. Després innovar. Per què seguim utilitzant males praxis com, per exemple, la repetició de curs, si sabem que això afecta l’autoestima de l’alumne, l’infant queda menysvalorat, a més a més del cost social i econòmic que suposa? Tampoc ens val, però, amb anar anunciant que fer repetir un alumne no és cap solució. Hem de procurar que hi hagi alternatives. Si investiguem i indaguem, creem unes cultures de recerca que no tenim en el món de l’educació. Les institucions han d’invertir en la formació dels docents, hem de treballar conjuntament universitats i escoles. Si investiguem per què tenim el fracàs que tenim (assignatura pendent en aquest país), per què tenim els indicadors d’abandonament que hi ha, què diuen els altres països, què fem als nostres centres que ens estigui funcionant… trobarem indicadors que ens diuen que hem de canviar coses. El canvi és un imperatiu. Per tant, cal primer investigar què és el que funciona, el que no funciona, què diu la recerca i després canviar. Canviar moltes coses: això és la innovació educativa.

S’ha de fer tenint en compte l’entorn, la comunitat educativa… La innovació és en petit comitè, a l’aula?

Antoni Tort ho explica al llibre amb un capítol dedicat a la xarxa i l’entorn, que ve a dir això: La innovació neix a l’aula però a través de les xarxes es fa sostenible. Hi ha una expressió que m’agrada molt que és “en educació cal trencar els murs de l’aula” i ho estem fent. Però és que és més, s’han de trencar els murs de l’escola. Ja no és un professor i una aula, ja no és un projecte educatiu només de l’escola. Hem de treballar amb altres centres, hem de treballar en clau de territori. Però també en xarxa de líders docents, crear espais de col·laboració perquè si una escola ho està fent bé hem d’aprendre’n i hem de compartir-ho. És aquesta cultura col·laborativa que ens fa falta.

Hem de trencar els murs de l’aula, els murs de l’escola… però estem preparats per aquest trencament?

Ho hem d’estar. És una necessitat i segurament és, també, responsabilitat de l’administració i de les polítiques educatives. Cal invertir molt més en el desenvolupament professional dels docents, tant en la formació inicial com en la formació continua… És una assignatura pendent. També és veritat que s’aprèn fent: innovar demana entomar riscos. Seguir fent les coses com les fèiem no té gaire sentit.

Un dels punts clau del llibre és el concepte de “lideratge per l’aprenentatge”.

El lideratge per l’aprenentatge pot ser a nivell macro (de sistema, en les polítiques educatives) però pot ser al centre o a l’aula. La idea és que hem de liderar l’aprenentatge entre tots i ha de ser un aprenentatge compartit. És important el paper del docent com a líder però el focus de tot plegat i el centre és l’alumne i l’aprenentatge. El lideratge per l’aprenentatge fa que tota l’escola com a organització i el sistema educatiu sigui un sistema que aprèn: on tots aprenem. Per això parlem del concepte de l’escola com a Comunitat d’Aprenentatge on aprenen els alumnes, que és el més important i és la missió que tenim però on també aprenguin (i això és imprescindible) els líders; els docents. Per tant el paper del líder d’escola i dels equips educatius és establir els mecanismes, les estratègies necessàries perquè hi hagi un desenvolupament professional del seu equip docent. El lideratge és un dels factors fonamentals per la millora de l’aprenentatge dels alumnes.

L’escola com a Comunitat Professional d’Aprenentatge, sona com un concepte molt romàntic. En canvi, hi ha una percepció general en la societat que el professor, passa per una crisi de credibilitat. Com es pot constituir una comunitat professional d’aprenentatge ferma, amb una crisi d’autoritat sobre la taula?

Vivim en un món en què “el saber” i el coneixement ja no el té el mestre. El saber és fora de l’aula: els alumnes aprenen, cada vegada més, en altres espais. Per això parlem d’Entorns d’Aprenentatge. Les noves tecnologies han dut una revolució educativa en aquest aspecte: han transformat del tot el procés d’aprenentatge. Ara és important que els mestres siguin uns apassionats de la seva tasca i del coneixement i que desvetllin en l’alumne aquest desig pel saber. La professió del docent, ara, té uns altres reptes. A banda d’aquesta transició, és cert que hi ha països o cultures en què els docents tenen més prestigi: tornem a la formació. Els més preparats són els que han d’ensenyar i desvetllar aquest desig d’aprenentatge.

Hi ha d’haver moltes ganes d’aprendre els uns dels altres i de col·laborar. Cal trencar el docent/aula i entendre el centre com un equip que treballa conjuntament i que es planteja reptes sobre com millorar i com avançar en la nostra tasca. La confiança és un element fonamental per aprendre els uns dels altres. Si treballem conjuntament i ens fem feedback entre nosaltres, amb l’observació a l’aula, podrem, entre iguals, crear comunitat d’aprenentatge.

En què es concreta?

Hem de treballar amb aquesta clau d’oferir recursos, formació als docents, observació dels companys per tal d’aprendre… Igual que els alumnes han d’aprendre, hem d’oferir l’oportunitat als docents que també ho facin: Cultura Col·laborativa, que a més a més aporta satisfacció laboral, ens enriquim i els alumnes aprenen millor. Altres entorns professionals que ja fa temps que treballen així ja ens ho diuen. Però a l’escola encara no tenim aquesta cultura.

Per introduir tot això a l’Escola Pia de Catalunya heu estat presentant el Catalyst. Per a què ha de servir?

Amb això, Escola Pia de Catalunya ha sigut capdavantera. No només per la traducció. També en la utilització d’aquesta eina que es va crear a Gran Bretanya i Anglaterra, i que fins ara només s’ha introduït a un parell de països nòrdics.

El Catalyst és una recerca que es va fer des de la Universitat de Londres amb una xarxa d’escoles amb contextos molt vulnerables. L’objectiu era treballar conjuntament per excel·lir i que tothom pogués accedir a aquesta excel·lència.

Al món educatiu anglosaxó tenen introduïda una figura que aquí encara no tenim que són els líders intermedis. S’ha estudiat que tenen una influència enorme en els centres educatius i que són catalitzadors del canvi. Canvi en un sentit positiu. Qui són els líders intermedis? Són aquells que segueixen tenint molta pràctica docent i a l’aula però també tenen alguna responsabilitat respecte als altres docents i per tant influencien molt. La recerca revela que aquesta figura és molt important en un centre educatiu i per tant, fan una funció cabdal per treballar amb la idea de lideratge compartit i lideratge distribuït: no tot està en la figura del director o de l’equip directiu.

Una vegada feta la recerca, se’n van extreure 4 grans resultats que es vol compartir i que sigui útil per les escoles, per les xarxes de centres… no només amb la idea de disseminar i que arribi a tothom, sinó que tingui impacte i que sigui un instrument de millora i que puguin aprendre, a partir del Catalyst, a desenvolupar el lideratge i nous lideratges en els seus centres.

Els seus àmbits de recerca han estat l’educació, les desigualtats socials i les polítiques socials i educatives, amb un especial interès per introduir la reflexió i la recerca en la pràctica i en la formació dels professionals. Els darrers anys el seu treball s’ha centrat en el lideratge pedagògic, les comunitats professionals d’aprenentatge i el desenvolupament professional dels docents. Ha treballat en l’àmbit internacional, destacant la publicació i participació en l’informe Leadership for 21st Century Learning (2013) del programa Innovate Learning Environnements (ILE) de l’OCDE i l’actual col·laboració amb l’Institut d’Educació de Londres (IOC-UCL), concretament amb el Centre de Lideratge per l’aprenentatge.

El projecte del Futbol Solidari d’enguany busca fer una bona aportació a la construcció d’un centre de secundària a l’Escola Pia de Sokone .

Les XXIV Jornades tindran lloc els propers 21 i 22 de Desembre a l’Escola Pia Santa Anna de Mataró.

Des del Futbol Solidari, un projecte constant, resistent i humil, Mataró s’agermana amb Sokone durant un cap de setmana. Apunteu-vos a l’agenda els propers 21 i 22 de desembre. Aquest any se celebren les XXIV Jornades de Futbol Solidari, amb les quals es pretén fer una aportació econòmica a la construcció d’un centre de secundària a l’Escola Pia de Sokone.

Sokone es troba a la regió del Niombato del Senegal. Es tracta d’una regió molt i molt rural, on la majoria de gent es dedica a l’agricultura i a la ramaderia i on els poblats no compten amb grans infraestructures. A Sokone l’Escola Pia hi té una escola d’educació infantil, una d’educació primària i una residència per aquells infants que viuen lluny. Ara volen donar resposta a l’escolarització obligatòria i postobligatòria de la zona, construint un centre de secundària i batxillerat per tal que joves de 12-19 anys no hagin de desplaçar-se fins a Kaolack o realitzin els estudis en altres centres no homologats.

Sota el lema “Junts marcarem el gol que canviarà el món”, ja fa més de vint anys que les Jornades de Futbol Solidari ofereixen dos dies plens de partits i lligues de futbol per a totes les edats. Per tal de participar-hi, cada jugador fa una aportació voluntària d’un mínim de 5 €. A més a més, el bar i altres activitats omplen un programa farcit d’activitats durant tot el cap de setmana que s’obre a la participació de tothom. Tots els beneficis obtinguts van destinats a l’acompliment del projecte.

Les Jornades són organitzades pel Grup d’Esplai l’Erol de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, fruit de la seva col·laboració amb l’Associació d’Amics de l’Escola Pia del Senegal i la Fundació Educació Solidària. Els projectes realitzats fins el dia d’avui han inclòs la reforma de la Granja Escola de M’lomp, la rehabilitació d’una casa d’acollida de Sokone, la renovació del mobiliari del Centre d’Estudiants de Toubakouta i beques d’escolarització entre d’altres.

Durant el cap de setmana de l’any passat es van recollir un total de 8.056,24 € amb què es van aconseguir l’equivalent a 67 beques escolars destinades a famílies amb pocs recursos econòmics per tal de garantir l’escolarització de les seves filles i fills amb el programa “Beques escolars”.

Aquest any, amb l’objectiu de fer una aportació a la construcció de l’edifici de secundària i batxillerat a Sokone, durant el cap de setmana es comptarà amb diferents tallers, jocs per totes les edats, partits de futbol solidaris, espectacles musicals i teatrals i un dinar de germanor, entre moltes altres activitats que s’aniran coneixent de mica en mica a través de les xarxes socials.

Inscriu-te aquí!

Junts marcarem el gol que canviarà el món.