Anem arribant a final de curs. Quan llegireu això que escric quedaran ben pocs dies de classe. Les perspectives de la salut, a dir dels entesos, han millorat sensiblement gràcies al grup de gent vacunada, cada vegada més nombrós. Malgrat totes les crítiques i dubtes que s’han suscitat al voltant de temes com les vacunes, la seva diversitat, l’efectivitat i també les contraindicacions o efectes col·laterals sempre possibles, els límits raonables del negoci de la indústria farmacèutica, la correcció o no del tema de les patents, l’oblit sistemàtic dels països més pobres, i un llarg etcètera, vista des de la perspectiva dels nostres països, la vacunació rebrà segurament una nota alta quan s’avaluï aquest curs tan estrany que hem viscut.

Hi ha, però, una malaltia per a la qual no hi ha vacuna, i és de les malalties més letals i preocupants del nostre món. Es tracta de l’odi destructor que no se sap ben bé qui atia de tant en tant, i que pren com una foguera. Tots guardem memòria de molts episodis, passats i d’ara, on persones que podrien perfectament passar per germanes s’enfronten aferrissadament, com en aquests moments passa entre l’Estat d’Israel i els palestins de la franja de Gaza –uns i altres semites, o sigui germans–, un espectacle intolerable… que tots els governs toleren.

Si tinguéssim espai i en sabéssim prou, podríem mirar d’esbrinar les arrels d’aquesta malaltia que mata indiscriminadament. Les tradicions sobre les quals s’ha bastit la cultura europea, en els seus relats fundacionals, relaten com se’n produeixen els brots, com s’encenen i es propaguen. La Iliada, per exemple, les tragèdies gregues i molts altres textos clàssics de diferents èpoques il·lustren a bastament els fenòmens de demonització de persones, grups o races… que sobren i han de ser eliminades. No podem, però, ni sabríem fer un escrit convincent sobre el tema.

Tan sols faria una pregunta –potser impertinent–: quina presència i pes tenen, aquests conflictes, en les nostres escoles? Tenint present la importància i el pes que hi ha tingut la pandèmia, ni que sigui per les mesures de protecció que s’han hagut de seguir i pel bombardeig de notícies referents al tema, podríem esperar que la pandèmia dels conflictes armats i sagnants fos més present en totes les aules. Se’n parla? Estan assabentats, els alumnes, dels conflictes actuals? Es fa algun debat per mirar d’aclarir-ne els motius? Es parla del comerç d’armament? Es denuncia la hipocresia dels qui demanen que callin les armes, quan són ells qui les han venudes? Sabem prou que aquest era un dels temes estrella del gran Arcadi Oliveres, per al qual no tenia pèls a la llengua. Nosaltres, que estem tan cofois d’haver-lo pogut comptar no sols com a antic alumne sinó com a persona molt propera a la nostra institució, podríem prendre’n exemple i treballar decididament per trobar la vacuna d’aquest mal destructor. Segurament també recordem que Calassanç va viure de forma molt intensa l’anomenada Guerra dels Trenta Anys –que va acabar-se l’any que ell morí– i en parla sovint en les seves cartes, amb preocupació i recomanant que s’eduqui els alumnes en l’esperit de pau i de convivència. Per a quan, la vacuna contra l’odi, l’exclusió, la mentida i la guerra fratricida?

Encara que la major part de la nostra societat catalana ja no sigui rural, sinó urbanita –de ciutat petita o gran– no hi ha dubte que en encara som de pagès. Els qui tenim la sort de viure en ciutat petita i que en pocs minuts de caminar ja som enmig del camp, ho tenim més viu. El dia de Sant Jordi vaig sortir a fer un vol pels camps i vaig poder comprovar la veritat que diu «Per Sant Jordi, espiga l’ordi». Sí, els camps d’ordi estaven ben espigats, mentre que en els de blat no es veia ni una espiga…. 

Vagi per davant la confessió planera que no entenc ni un borrall d’aixafaterrossos ni de meteorologia; però sí que estic convençut de la saviesa dels proverbis populars… sempre que no els apliquem al peu de la lletra, sinó que la seva lliçó l’apliquem a la realitat de la nostra vida. Així és com diuen els entesos que ha de ser l’aprenentatge: no un farcir el cap d’idees, sinó un desvetllar capacitats i funcions perquè allò que aprenem amb el cap resulti útil per viure d’una manera més humana i ben profitosa.

Així també els abundosos proverbis sobre el mes d’abril, a pagès, no diuen (crec) exactament el temps que farà, sinó allò que podem aprendre a partir del temps que sol fer. Aquesta és, si no m’erro, la filosofia que ha inspirat sempre els famosos calendaris del pagès. Potser per això els proverbis tot i ser més aviat optimistes –si més no bastants–, no deixen de tenir-ne sempre algun altre que el contradigui o li posi els punts sobre les is. Per exemple, aquell que fa: «A l’abril tota l’aigua cap dins d’un barril». En efecte, durant uns dies, hem tingut nuvolades, ullades de sol i gotellades que han fet veritat aquest proverbi que retalla aquell «cada gota val per mil» per reduir-lo a una dimensió més realista i modesta.

Com ho diria? Tots aquests proverbis –alguns fins i tot ja passats de moda– continuen vehiculant una saviesa de pagès, fruit de moltes inclemències, decepcions per collites malmeses però irreductibles en la seva resiliència (els va la vida!).

Com a educador, m’agraden aquells proverbis perquè la nostra feina és molt de pagès, com tothom sap de sobres i no cal repetir. Amb tot, és bo de recordar de tant en tant que un bon remei contra els desànims i desmobilitzacions és un bon toc d’aquella saviesa irònica si no burleta del refranyer. Cal sembrar, evidentment, però després cal que plogui, i que surti el sol, i que faci vent, i que… Com en diríem? Relativitzar? Cada aportació és vital, però no pot ser eficaç si és tota sola o no és en el moment oportú.

Ai, abril, quan «cada gota val per mil»… si s’ajunta amb altres mil gotes, si cauen en el moment oportú, si no es passen de la ratlla i capitomben els sembrats, si surt el sol quan toca… Ui, quants condicionals! És que l’educació, com la pagesia, és un treball artesanal, i això exigeix molta atenció i molta finesa d’esperit.

El retorn anual de les festes de Pasqua ens plantegen repetidament una mena de dilema cornut, no gens fàcil de gestionar. Els camps verdegen, les primeres flors han deixat lloc a les fulles, i la primavera ja ha arribat als nostres verals. L’evangeli de Joan posa en llavis de Jesús unes paraules de gran saviesa: «Si un gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda tot sol.» 

Una idea, doncs, que d’una banda lliga bé amb l’experiència agrícola i amb el que podem veure en aquesta temporada si tenim la sort de poder sortir al camp. Un espectacle repetitiu: cada any, a les neus i els freds, segueix la bonança i la germinació dels grans de blat que van ser enterrats, han mort i prometen collita abundosa. Els arbres han reviscut de la seva letargia, van florir i ara fan camí cap als fruits. Per molt estrany que pugui semblar, el cicle ens hi té tant acostumats que l’esperem amb absoluta seguretat.

D’altra banda, però, la visió cristiana de Pasqua no hauria de ser gens repetitiva, perquè parla d’un «pas» enllà, d’un camí sense retorn, imprevisible. La metàfora de Pasqua exigeix una comprensió oberta a la novetat i a la sorpresa desconeguda.

Ara ha fet un any que va començar la pandèmia –i ben car que l’hem pagat, aquest any–, i ja és el moment d’aprofitar la celebració de Pasqua per trencar el cercle d’allò que sembla inevitable i obrir el nostre esperit a la novetat. Una novetat, és clar, que cadascú hem de precisar en la nostra circumstància concreta, i que resultarà saludable precisament perquè trencarà el cercle on estem reclosos i que desgasta l’ànim i la confiança de molta gent. La repetició de situacions quan parlem de les «onades» –la primera, ara ha fet un any; la segona, passat l’estiu; la tercera, passat Nadal… i tothom es pregunta si passades les vacances de primavera n’hi haurà una quarta– ens encadena sense que ens n’adonem prou a una dinàmica repetitiva, la menys indicada per a viure a ple pulmó. Com ens cal recuperar urgentment el que en podríem anomenar «perspectiva pasqual»! No podem continuar vivint encadenats al cicle repetitiu, i hem de descobrir elements de novetat per incorporar-los a la nostra experiència vital. Morir per produir fruit no repeteix cap cicle: el fruit és del tot nou i diferent de la llavor. Així és la proposta de la fe cristiana gràcies a la metàfora de la resurrecció. Que tinguem tots molt bona Pasqua!

La pregunta habitual: Where are you from? dóna per descomptat que un és d’on ha nascut, al contrari del que assegura el proverbi «Un no és d’on neix, sinó d’on peix», que vol ser la versió catalana de l’expressió castellana «El buey no es de donde nace sino de donde pace». Hi hauria molt a dir sobre el particular, i demanaria algú amb més coneixements, per fer-ho tal com caldria. La impressió, en resum, és que, a l’hora de qualificar una persona oscil·lem entre el seu origen natural i el seu origen cultural o adquirit. Ens solem fixar d’entrada en el primer, com quan, guiats per l’aspecte de la cara, preguntem a una persona de trets asiàtics si és xinesa o japonesa, sobreentenent «de naixement». Però el nostre món és ple de nois i noies amb trets asiàtics, que parlen català amb desimboltura i propietat i se senten catalans, o amb la pell negra com el carbó i que parlen la divertida variant garrotxina del nostre idioma.

Aquesta disquisició –que pot semblar perfectament inútil– es podria traslladar al tema que va ocupar la 1ª Jornada Escola Pia (33ª Jornada Pedagògica) recentment celebrada: «Què és, el vincle? Pot existir en una societat que ha de funcionar telemàticament? Com enfortir-lo?»

Certament, fins ara aviat farà un any, tots havíem après el vincle gràcies a la proximitat física, a la pell de la mare o a les abraçades dels qui estimem. Forçats per la por i per la normativa, ara som lluny d’aquest aprenentatge físic i proper del vincle, i l’hem hagut de substituir per altres formes més sofisticades. Per a l’Anna Forés, la pressió del que no podem fer no ens hauria de fer oblidar noves possibilitats de crear i enfortir el vincle amb l’altre, si no volem sucumbir al perill evident d’entotsolar-nos i de patir pobresa relacional.  Ja no serà, segurament, un vincle tan natural, però no podem renunciar-hi, i les nostres institucions hi ajuden amb imaginació i sentit del deure.

D’una manera o altra, sempre ens quedarà el desig «Voldria que fossis aquí» –com va cantar la Judit Neddermann, antiga alumna de l’Escola Pia Mataró– per reivindicar formes diverses d’enfortir el vincle interpersonal, sense acontentar-nos amb el que tenim, com no ens acontentem amb el naixement biològic per definir el nostre origen i per descriure la nostra realitat molt més rica i complexa: Sí, som d’on hem nascut, però també (i, potser, més) d’on peixem. Sí, tenim vincles telemàtics, però també (i, segurament, més)… i aquí poseu-hi tota la vostra capacitat d’inventiva per capgirar aquell «Voldria…» en una forma més asseverativa i decidida. És a les nostres mans. Val més que no ens lamentem: inventem!

Frases de llarg recorregut

Cada curs, quan s’acosta l’acabament del mes de gener, els responsables de l’animació de les nostres institucions i del creixement en totes les dimensions del personal que s’hi mou, tenen la mirada posada en la Jornada del DENIP. La figura de l’ànima gran, Gandhi, sobrevola i inspira la creativitat perquè el treball en favor de la pau no decaigui davant les greus dificultats de totes les èpoques.

En aquesta avinentesa entre nosaltres és corrent de fer servir una frase de Calassanç: «La pau és el millor del món», que de fet és la citació que ell va treure de la primera tradició cristiana, per exemple d’Ignasi (bisbe d’Antioquia des de l’any 69 i assassinat potser el 108), que escrivia: «No hi ha res més preciós que la pau», i represa pràcticament al peu de la lletra per Ireneu (bisbe de Lió el 177 i mort en data desconeguda a finals del segle II o inicis del III): «La pau és el millor del món». De quin dels dos devia treure-la Calassanç? No ens consta, tot i que la segona resulta més literal, però s’eixampla el cor en veure que el nostre inventor era una persona amb bona base.

Avui dia, el concepte de pau el veiem també associat al de salut, com si haguéssim avançat des d’una visió massa externa (com una pau només «per fora») cap a una visió més arrelada en la plenitud de la mateixa persona. Les dues paraules –pau, salut– crec que miren de reflectir una vivència global (holística, en diuen també) de la persona, fruit d’una certa plenitud. Perquè la salut sigui bona, res no ha fer mal ni fallar; perquè la pau ho sigui, igualment ha de contemplar tots els aspectes, personals i col·lectius, els humans i el medi, la persona i el seu entorn. El treball per la pau, doncs, es presenta ardu i llarg. Cal ser-ne ben conscients per evitar el desànim que podria produir-nos una imatge gairebé mecànica i il·lusa, com si la pau s’aconseguís polsant un botó o fos «fruit d’un dia». Tots sabem com n’és, de difícil i complicat, «estar bé» amb tothom. És evident, però, que no hi estarem, de bé, si nosaltres no estem bé.

Si el lector ha hagut de passar per alguna experiència de manca de salut, com li ha passat recentment a qui això escriu, s’adonarà fàcilment que la salut, com la pau, és un tot que no es pot trossejar. És molt difícil la salut emocional sense la salut física, i la salut del cos no val res si no comporta un benestar amb si mateix, fruit de l’acceptació de la Realitat (l’escric en majúscula, per precaució). Els filòsofs estoics ho tenien molt clar i aconsellaven constantment d’acollir de manera positiva tot el que venia («bo» i «dolent»), així garantien la salut del cos (mentre n’hi havia), la salut de la persona com a tal encara que arribi a faltar la del cos, la salut de la ciutat, la salut del món. Tan sols persones sanes, en el sentit més ple de la paraula, resultaran efectives en l’impuls humà cap a la pau entre els humans i amb el medi que ens envolta. Aquestes persones aptes per pacificar són les mateixes que poden «tenir cura» de la salut d’elles mateixes i de la dels altres. Això ho descobreixes quan has hagut de passar «pel taller» i de posar-te en mans d’aquelles persones. És una experiència rica i que humanitza, en el fons desitjable, un veritable «regal» que cal agrair.

Mindfulness? 

No voldria pas cansar els lectors de Papers, però se’m torna a oferir la possibilitat de fer-hi l’editorial, i em suggereixen que parli de mindfulness, la paraula de moda per dir una cosa més vella que l’anar a peu. Els textos sagrats de totes les religions en van plens: la persona humana es realitza o arriba a la seva plenitud de creixement gràcies en bona part a una actitud bàsica, que se sol anomenar vigilància, estar desperts, fer atenció… En el cas dels evangelis, la mateixa paraula es fa servir per anomenar una realitat misteriosa, la resurrecció, entesa com el desvetllament a una vida diferent de la que vivim normalment, però que hi té molts punts de contacte. Podríem dir que el més expressiu dels quals és aquell «estar desperts», l’actitud més contrària a l’ensopiment que molta gent arrosseguem com efecte de la inèrcia de la vida o de la situació de tancament que vivim per la covid.

Em demanen d’escriure aquestes línies el dia tercer després de la mort d’en Salvador Riera, a Mexicali. Si jo estigués prou atent, probablement aquest «tercer dia» se m’ompliria de ressonàncies pasquals. M’agradaria que no em passessin per alt.

Com sabem bé tots els qui l’hem tractat, en Salvador era un espècimen rar d’atenció. Les seves llargues llistes en paperets a la butxaca de la camisa, amb el bolígraf sempre a punt de prendre nota del que havia de fer. Li fèiem broma i ell se’n reia també amb aquell posat de murri pacífic i continuava impertèrrit fent llistes per mantenir viva l’atenció. La major part d’aquelles llistes eren noms de persones (antics alumnes, amics i amigues) a qui havia de trucar, escriure o visitar. Hi tenia la mà trencada, en això. Era la seva forma preferida de presència. En els seus llargs anys d’estada en diferents països americans, escrivia; però, quan venia de vacances, el ritual era com es diu ara presencial. Mai més ben dit: ni la seva sordesa creixent li impedia de ser present, escoltant amb aquell gest del cap tan característic, acostant-lo per sentir-hi millor. Així manifestava unides dues actituds ben seves: l’atenció i la proximitat.

Tot agraint al Salvador el seu ric testimoniatge de vida, acabo recordant alguns textos que em semblen venir-hi a tomb: «Els savis perceben allò que s’apropa», títol d’un poema de Kavafis. «Si busqueu, trobareu; si sou negligents, ho perdreu tot. Qui busca allò que és dins seu, ho descobrirà i ho assolirà. L’èxit d’aquesta recerca és segur, una llei invariable garanteix l’adquisició d’allò que es busca. Si, al contrari, busquem allò que és fora de nosaltres, tots els esforços resultaran infructuosos.», frase atribuïda a Confuci i que ressona evangeli. «Vius entre l’aire / de nit vas de la terra / a les estrelles. / Quan seràs mort, encara / faràs créixer una flama.» escriu Màrius Torres a un arbre. I, per fi: «L’atenció és la forma més rara i més pura de generositat.», escrigué Simone Weil.

Mindfulness? Sí, decididament, no calia que els llibres d’autoajuda ens ho vinguessin a ensenyar: atents i desperts, com el Salvador, germà estimat. 

Per Tots Sants, capes i mocadors grans

És prou conegut l’origen de la festa de Tots Sants. Al damunt d’antigues tradicions per recordar els avantpassats, possiblement a partir de rituals funeraris de les cultures romana i cèltica, l’Església va fer-ne una reinterpretació ajuntant aquelles tradicions a un edifici singular: el Panteó de Roma. Bonifaci IV, monjo benedictí, va ser escollit papa a finals de l’estiu de l’any 608. Podem dir que va ser el salvador d’aquell temple romà dedicat per l’emperador Agrippa als déus més importants de la Urbs. En comptes de demolir-lo, seguint el costum, en va demanar i obtenir la concessió per al culte cristià a l’emperador bizantí Flavi Focas. La primavera següent el Panteó era dedicat a Maria i a tots els màrtirs. Al segle IX, es va ampliar la festa a tots els sants, fixant la data el primer dia de novembre. Un segle després s’afegí a la festivitat el record de tots els difunts, el dia següent, el 2 de novembre. Durant el papat de Bonifaci IV, Mellitus, el primer bisbe de Londres, va anar a Roma per fer-hi consultes en un moment de reformes inicials de l’Església anglesa gràcies a l’impuls dels benedictins. Per al lector curiós, aquesta època és la que retrata –endarrerint els fets uns tres segles i canviant alguns noms– Ken Follet en la seva recent novel·la Les tenebres i l’alba (Rosa dels Vents, setembre 2020). 

Així sembla que funcioni la cultura: de manera acumulativa. Naturalment, les darreres mans de pintura són les més visibles, però no les úniques. Curiosament, algunes persones es mostren contràries al costum importat del Halloween, oblidant que és (de moment) la darrera mà de pintura al damunt d’una antiga tradició, la All Hallows Eve, la vigília de Tots Sants, que a mitjans del segle XVI va contraure’s en aquella paraula. Davant d’aquestes i altres ironies dels processos acumulatius, fa certa gràcia sentir que algú acusi la substitució de conspiració anticristiana…

L’actual deriva cap a la por del Halloween oblida del tot que els morts no fan por, fan respecte i els recordem amb afecte perquè d’ells venim.

Si ens fixem en les dites populars sobre Tots Sants, la major part es refereixen a la tardor, als primers freds, als cultius escaients i a menjars calòrics. La persistència d’aquestes dites se’n riu del canvi climàtic i fa sortir les castanyeres quan toca, malgrat que molta gent encara vagi en màniga curta. Hi ha, doncs, una doble tensió, molt productiva des del punt de vista cultural: a la vegada mantenir i innovar, un mecanisme que ens hauria de fer pensar molt als qui dediquem esforços personals i col·lectius a l’educació, als fets culturals. La cultura és una cadena feta de moltes baules, cadascuna afegida a les anteriors; però no hi ha cadena si les baules es dispersen. 

El desconeixement de les baules anteriors porta a comprensions poc encertades dels fets culturals. Per exemple, l’actual deriva cap a la por del Halloween (una por sovint ridícula) promoguda per la indústria de fer diners com sigui, oblida del tot que els morts no fan por, fan respecte i els recordem amb afecte perquè d’ells venim. Són sants protectors, no fantasmes amenaçadors. En aquest sentit són més savis molts pobles hispanoamericans que els recorden en la seva fiesta de los muertitos, com podeu llegir i admirar en Sota el volcà, de Malcolm Lowry (El Cercle de Viena, octubre 2016).

Enguany, tant si neva com si fa calor, tant si les autoritats de la salut prohibeixen la venda de castanyes al carrer com si els panellets estan pels núvols (que ho estaran), res no ens hauria d’impedir d’afegir una baula més a la ja llarga cadena heretada: els avantpassats són les nostres arrels, són els sants que ens aguanten perquè són portadors i transmissors d’un esperit molt sant. Recordar-los i venerar-los és un deute nostre si no volem oblidar que som humans.

Editorial del Pare Andreu Trilla

És prou conegut que, entre les figures que exemplifiquen alguns models culturals on recolza el que anomenem la cultura europea, n’hi ha dues de ben contraposades: Abraham i Ulisses. Val la pena recordar-ho, en aquest inici de curs tan atípic.

Ulisses, al llarg de tot el relat de l’Odissea, fa un camí en cert sentit circular: ha sortit de la seva Ítaca natal, i acaba tornant-hi. Cert que, com diu el poeta, no hi torna amb les mans buides, sinó que fruit de l’atzarós viatge, hi arriba empobrit per fora però enriquit per dintre amb un arreplec d’experiències que l’han convertit en «un altre». Tant és així que no és reconegut per ningú, si exceptuem el gos i l’antiga dida quan li palpa la ferida de la cama. Fins Penèlope s’ha d’assegurar astutament que es tracta de debò del seu marit, en una escena commovedora. Torna, doncs, tot i no ser ben bé «el mateix»; però el seu camí humà sembla que consisteixi a tornar al punt de partida.

Abraham, el patriarca del llibre del Gènesi, en canvi, surt de casa seva per no tornar-hi mai més. Aquesta és una diferència que es pot considerar fonamental des del punt de vista antropològic. Està clar que, a mesura que fa camí, l’experiència acumulada el converteix també en «un altre»; però fa la impressió que es desplaça sempre endavant, i el seu punt final no és tornar a Ur, d’on se n’havia anat anys enrere, sinó acabar a la cova de Macpelà, en territori estranger, la cova que era el sepulcre de la seva dona Sara, i que des d’ara serà el sepulcre de tots dos. Podem considerar, potser, en aquest model, una mena de fidelitat diferent de la grega? 

Per a Ulisses, la pàtria a la qual s’ha de mantenir fidel és abans que res el lloc de naixença, per bé que lligat, és clar, a la dona, al fill, als criats, a la dida, al gos. Així es comprèn que li calia tornar com fos al lloc. Per a Abraham en canvi sembla que la pàtria entesa com a lloc perd pistonada i és desbancada per la fidelitat a les persones, per bé que lligades, és clar també, a un lloc determinat. Hi veig com una inversió en el terme de destinació del camí humà, un canvi, una opció molt significatius.

Quin dels dos models acabarem afavorint quan parlem de «tornar»? Això acabarà decidint sobre el sentit real del que volem dir quan es parla de «nova normalitat». M’atreviria a dir que el model encarnat per Abraham, ultra ser «més obert» pel fet de referir-se a persones i no a llocs i per la seva manca de «marxa enrere», és molt més adient al nostre propòsit educatiu. Tornar, tornar a l’escola, tornar a «la normalitat», sí… però perquè la persona ocupi el primer lloc de destinació i no els simples costums, els hàbits de la tribu, la vida «d’abans». Ens hi juguem molt. Tornar «diferents», segur, però a més, tornar a les persones. Bona «tornada»!

Si feu un cop d’ull al diccionari de sinònims, hi trobareu trenta-cinc variants possibles per a una acció tan senzilla a primera vista. I és que no saps ben bé quina d’elles fer servir a l’hora de tancar certes coses. Per tancar una porta o una finestra, per exemple, no hi ha problema; però per tancar un curs que ens ha presentat situacions tan inèdites i un final força desolador (platges i bars plens i escoles… buides!), ja no saps gaire com posar-t’hi.

Amb tot, com que no es tracta ben bé de «tancar» l’aprenentatge, ni la capacitat de pensar o de salvaguardar la nostra llibertat, sinó, simplement, d’un tràmit de calendari, potser no cal posar-se tan tràgics i fer-nos fonedissos com si no hagués passat res… El problema, però, és que sí que ha passat! I això caldria «no tancar-ho» de cap de les maneres.

Ens podria venir al cap una curiosa frase de l’evangeli (Lc 10): «quan hàgiu fet el que us estic dient, digueu: ‘som uns criats inútils, el que havíem de fer ho hem fet’.» D’entrada sembla una contradicció evident: si hem fet el que havíem de fer, per què som inútils? Si captem, però la ironia de tot el fragment, llegint-lo sencer, ens adonarem que la frase és per posar en relleu l’absoluta manca de comprensió dels deixebles respecte del que Jesús els està dient. I com, doncs, podran portar-ho a terme si ni ho entenen?

¿No és una mica aquesta, la percepció que podem tenir en aquest «final de curs», que ben bé no sabem de què és final i de què no? Malgrat tot, hem treballat de valent, qui podria dir que no! Encara ens fan mal els ulls i el cap de tantes hores davant la pantalla, i de fer el que mai no havíem fet, ni hauríem somiat de fer. El que havíem de fer ho hem fet… Ens mereixem unes vacances! Però qui ens treu de sobre la impressió de desconcert? Som uns servents inútils? No acabem de comprendre del tot el que ha passat ni el seu abast. I ens movem en la incertesa de cara al curs vinent…

I si ens poséssim en sintonia amb la fina ironia de Jesús, davant d’uns deixebles desconcertats perquè no comprenien el que els estava dient? Podria ser una bona base per a fer unes vacances reparadores. Riure’ns de nosaltres mateixos, de la nostra desorientació, del guirigall de notícies, ordres i contraordres, i deixar que l’humor ens airegi i ens pacifiqui? Per què no?

Alguns educadors assenyats (homes i dones, que consti) han dit als pares dels alumnes que no han acabat de reeixir del tot en alguna matèria, una frase equivalent a: «el que no hagin après en aquest curs ho aprendran el curs que ve, que la vida és llarga». Desdramatitzar, posar les coses a lloc, fer servir la perspectiva adequada, prendre distàncies… Pot ser una bona manera de «tancar» aquest curs que recordarem tota la vida? Potser sí que és això, el que necessitem. Després de l’efervescència de tres mesos de bombardeig de malalts i de morts, de caos i de no saber on som, una mica de calma ens anirà bé a tots. I si algú creu que tot és tan seriós que no ens podem permetre la més mínima relaxació, qui sap si no li aniria bé la més que irònica cura de cavall que Jesús va fer servir davant dels seus deixebles esporuguits (Mt 10): «no tingueu por dels qui maten només el cos» i ja no poden fer res més! Va, «tanquem» el curs? Traguem-li ferro. Riguem-nos pacíficament de nosaltres mateixos i de les nostres pors. La nostra salut mental ho agrairà, i els nostres alumnes en sortiran beneficiats, el curs que ve, sigui com sigui… Bon estiu i bones vacances (de debò).

En aquest any plujós, és una glòria veure els camps, suposant que tinguis la sort de viure fora de les grans ciutats. Els camps, verds i ubèrrims, ja rossegen i auguren una molt bona collita de cereals. Una vegada més, la dita popular s’ha carregat de raó. Alguns diuen que l’aturada forçada de motors de tota mena (vehicles i fàbriques) durant un cap de setmana que ha durat més de dos mesos, hi ha contribuït i molt. De tant en tant els mitjans ens mostren el retorn del medi a una situació de molts anys enrere. La pregunta és: necessitem la visita d’algun virus per assentar el cap i viure com caldria?

A més del medi natural que ens envolta, hi ha altres aspectes on la dita també funciona. En el camp de la política, no fa tants anys que Aznar va fer servir el seu «¡Váyase, señor Gonzàlez!», amb un cert èxit, com també Pasqual Maragall la seva famosa gota malaia. Sí, finalment, la insistència, amb raó o sense, dóna càrrecs de govern a personatges obscurs que arriben a dalt de tot insistint, afalagant o denigrant… Trist procediment, més vell que l’anar a peu, que Gœbbels va teoritzar i portar a la pràctica dissortadament.

Farà, la pandèmia, un efecte semblant? Bona pregunta!, sigui dit amb modèstia… El nostre conegut Ramon Maria Nogués es mostra més aviat pessimista (o realista?) sobre la capacitat humana de replantejar-se conductes personals i comunitàries, de més maduresa i responsabilitat vers les generacions venidores. Sembla talment com si els humans fóssim una espècie de memòria molt curta. Aquí és on podríem buscar una altra aplicació a la dita que encapçala aquest escrit. La repetició, sempre que no sigui purament mecànica, ha demostrat a bastament les seves virtuts en els aprenentatges, i tot bon educador té clar que amb una sola vegada de dir les coses no n’hi ha prou. Normalment, pares, mares i educadors, fem servir el sabut «Ja t’ho he dit tres vegades» (de ressons bíblics) per indicar que la repetició ja hauria d’haver donat fruit.

Més enllà dels aprenentatges de continguts i habilitats, la repetició sovintejada, com el raig diari de la pluja magenca, segur que és una actitud sàvia i productiva. Acabarem aquest curs, sense gaire pena ni glòria, és a dir com podrem, malgrat tants esforços. Potser algú pensarà que s’hauran malbaratat. No seria una bona conclusió, sembla. Més aviat caldria plantejar-nos amb tot el vigor possible no defallir. Ara mateix, ningú sap amb seguretat com serà el proper curs. El que és segur és que l’actitud responsable del «cada dia un raig», en les condicions que siguin,  ha de presidir la nostra vida personal i col·lectiva, el treball en les nostres institucions… i, per què no?, el nou tarannà de la nostra fe, ara que hem comprovat que podem viure gairebé tres mesos sense celebracions col·lectives, amb llocs de culte tancats… Però la nostra fe no pot viure sense el compromís diari d’aportar als altres «el nostre raig de cada dia». «En això es coneixerà…», diuen que deia Aquell que anima la nostra vida i la nostra fe. El darrer diumenge de maig se celebra la Pentecosta, els 50 dies de Pasqua. S’acaba la Pasqua florida i arriba l’hora dels fruits, la Pasqua granada. Bons fruits, ben assaonats pel «cada dia un raig»!

Podríem remenar en alguns tractats d’Antropologia per trobar raons a favor del número quaranta. Segurament hi descobriríem que ha representat, durant segles (i encara ara en alguns països més pobres), l’esperança mitjana de vida de la humanitat, o sigui el nombre mitjà d’anys viscuts. D’aquí la màgia d’aquesta xifra, que trobem moltes vegades en la cultura bíblica. Se li pot donar un valor simbòlic semblant al d’una vida entera. Tant la tradició cristiana com la musulmana van rebre l’impacte d’intuïcions com aquesta, que es troben en la Bíblia hebrea.

Què, de més natural, que voler distingir, dins del magma aparentment uniforme dels dies, un nombre de dies (o d’anys) marcats per aquella simbologia? La situació així ressaltada és com un abrégé de la vida humana. Així trobem que el Diluvi dura quaranta dies (amb les nits corresponents), Isaac troba la seva Rebeca als quaranta anys, Israel pelegrina pel desert durant quaranta anys, Jesús es posa a prova durant quaranta dies… D’aquí ve també la paraula Quaresma, que té una durada semblant, i que el nostre alumnat probablement ignora.

Si ens fixem ara en la manera com les diverses tradicions distingeixen aquell període especial, lògicament trobarem que busquen algun element relativament senzill de practicar i fàcil d’entendre. Potser el més a l’abast de tothom es refereix a l’aliment que necessitem per viure. Com que la vida és en tot ambigua i no acabem de veure clar què ens alimenta i fa viure de debò o què ens fa mal, un mètode pot consistir a controlar l’aliment. Per exemple, la tradició cristiana defugia durant la Quaresma de menjar menges cares o exquisides, com la carn, en aquells temps, o dejunar alguns dies (coses que, a més, possibilitaven ser solidari amb qui no tenia menjar). La tradició musulmana ha preferit no actuar sobre l’aliment, sinó sobre els hàbits de prendre’n. Durant el Ramadà, no mengen ni beuen res mentre hi ha llum de dia, però ho fan quan arriba la fosca. El fonament antropològic és semblant, encara que es fixi en una pràctica diversa: es tracta de saber qui mana, en mi. Sí, és un entrenament, abans anomenat ascesi. No té la finalitat en ell mateix, és clar, sinó que ens prepara o predisposa perquè jo estigui pel damunt de la meva gana, tenint present que la gana és una bona representació del desig, una de les forces que ens ajuden a viure… quaranta anys.

Entre els cristians aquests costums s’han anat perdent, i no hi hauria res a lamentar si haguessin estat substituïts per altres més adequats als nostres temps. Els nostres alumnes, en edat de creixença, no es poden permetre cap broma amb l’aliment. El problema és quan es perden sense que res no els substitueixi, i ens quedem amb un gran buit.

Podríem imaginar altres expressions del desig que puguem aprendre a controlar? Us imagineu tota aquesta estratègia aplicada a millorar el nostre rendiment personal o el del nostre alumnat  a base de silenci, control del whatsapp o d’altres mitjans? En una paraula, us imagineu els beneficis d’una Quaresma silenciosa i plena d’escolta? I si ho provàvem? De què puc dejunar perquè la meva comunicació sigui més rica i propera?

Moltes dites populars es refereixen al petit però valent mes de febrer. No totes són el que en podríem dir optimistes, sinó que justament es fixen en l’aspecte amenaçador de les freqüents fredorades habituals en aquesta època, i en els desastres que podia provocar, en una societat agrària, una gelada a destemps que malmetia una florida massa matinera. També era temut aquest xic mes per les nefastes conseqüències en refredats malignes i de mal curar en la salut dels més fràgils: nens i persones grans…

Podríem pensar que la nostra època, tan allunyada del món de pagès i farcida de fàrmacs de tota mena, ja no té res a aprendre de la saviesa popular, expressada en la paremiologia més diversa. Sortosament, crec no és així. Veiem que la inesgotable experiència dels humans continua abonant cada dia els refranys aparentment més banals. «A pesar del febrer, floreix l’ametller», diu per exemple un dels adagis, gairebé com qui no diu res, o repeteix una simple obvietat. Però jo hi veig una forta alenada de bon ànim i confiança. Aquesta dita gairebé que l’hauria de fer seva qualsevol persona que faci de l’educació el centre dels seus interessos vitals. Això sí, per a quan cal deixar la realitat dels fruits, dels quals els brots verds de febrer són una simple primícia no prou assegurada? Al darrere o al davant? Si haguéssim de fer cas d’altres sentències que semblen tocar més de peus a terra, com aquella que fa «No diguis blat…», creieu de debò que ningú es podria dedicar en cos i ànima a la gloriosa tasca de sembrar i de fer créixer futur per a les persones que pugen?

No, no, decididament, quedem-nos amb aquesta intuïció tan bíblica: no trobarem mai cap signe previ que ens ajudi a confiar. Els signes que la vida ens dóna són posteriors a les nostres accions, que hem hagut de fer i fem basats en la confiança. Quan vegis els brots verds, comprendràs que has fet allò que havies de fer. Quan l’ametller floreixi, malgrat la incertesa del febrer, sabràs que la teva acció ha estat encertada. No podem posar les flors abans de l’acció de sembrar, malgrat que algunes flors no arribaran on havíem previst i somiat.

Vella saviesa, força de l’autèntic treball educatiu. A pesar de tots els pesars, l’arbre donarà el seu fruit si les pors no ens impedeixen de conrear-lo. I, si sovint se’ns feia més difícil de confiar prou, el refranyer ens recorda la dita adequada per a enguany: «Febrer curt, és de vint-i-vuit; però si ho comptes bé, de vint-i-nou és». És cert: a vegades un sol dia resulta difícil de suportar. Però, ben comptat, no n’hi ha per a tant!

Des de l’any 1950, l’ONU va instituir el Dia Internacional de totes les Religions. Podríem aprofitar-ho per reflexionar seriosament si les nostres institucions n’han fet algun cas o si, al contrari, creiem que sobre aquest tema el millor és fer un discret silenci.

La nostra societat –en bona part degut a situacions històriques que encara paguem– en el millor dels casos ha esborrat les Religions de la llista de coses serioses de la vida. La ignorància sobre el fet religiós, en el nostre alumnat, és majoritàriament absoluta, i no fa més que reflectir la mentalitat de les famílies, per a les quals aquest tema no és tan sols irrellevant, sinó inexistent.

Tan sols se salven, de forma molt minoritària, alguns rituals religiosos, possiblement perquè tenen un caire sociològic difícil de substituir: primera (i darrera) comunió. Un percentatge molt alt del nostre alumnat (de les famílies, en realitat) ha oblidat la Religió que era la nostra, i veu amb perplexitat el fet religiós rere l’aparent situació de supermercat pel que fa al tema.

L’Escola Pia va ser pionera a defensar la necessitat de treballar la cultura religiosa, per mirar de pal·liar l’efecte desert a què ens trobem abocats. Les autoritats de l’Església no ho van entendre mai i, encara ara, miren amb recel el nostre intent.

En algunes escoles –nostres o no– un cert esforç voluntarista ha acabat ocupant el lloc que hauria de tenir el coneixement seriós dels camins religiosos, i la seva significació de cara a edificar persones sòlides i solidàries, i una societat que no sembli tan boja com la nostra. Sembla clar que el coaching o les tècniques d’interiorització, amb totes les seves virtuts, no són ben bé el mateix que una proposta vital religiosa que, per definició hauria d’abastar la totalitat de la persona i obrir-la a allò que la transcendeix. Sense conèixer quina és, en el fons, l’oferta vital de les Religions del món, limitant-nos a conèixer-ne tan sols els aspectes visibles (temples, rituals, festes, etc.), difícilment resultarem de gaire ajuda educativa.

L’objectiu principal de la Diada proposada per les Nacions Unides va clarament adreçat a afavorir una visió tolerant de la diversitat religiosa, i ens n’alegrem molt perquè encara ens queda força lluny de la realitat del nostre món. Ara, creiem de debò que la tolerància és el màxim objectiu a plantejar-nos de cara a les Religions en l’àmbit escolar?