Portem ja uns dies de tardor, i la naturalesa –que diuen que és tan sàvia– ens mostra, sense dir res, un principi tan elemental per viure bé (vita beata, en deien els clàssics llatins). Veiem, en efecte, com els arbres deixen anar la seva càrrega de fullam, que fa ballarugues a l’impuls del vent. El terra n’és ple, i són com un advertiment per a qui vulgui escoltar-lo.

Darrerament –diuen– hem superat un altre pic de la pandèmia i, coincidint amb les primeres setmanes de curs, les mesures s’han relaxat, es deixen anar… Fins i tot alguna autoritat del ram de la salut ha proclamat que era arribada l’hora de tornar a abraçar les persones estimades, com si per fer-ho tots haguéssim d’esperar els permisos oportuns.

A les escoles, però, la impressió és que això de deixar-se anar encara no sigui ben vist, i el rigor de les prohibicions i cauteles es manté vigent. Distàncies, no tocar, no compartir, morrió… Portem gairebé dos anys sotmesos a aquesta fèrria disciplina, i creieu que bastaran unes simples paraules per afluixar el constrenyiment que tenim interioritzat?

No entra, dins les programacions educatives, la previsió que deixar-se anar és més vital que parlar correctament anglès o manipular com cal els nombres? Mentrestant, el món escolar es lamenta de tants casos d’adolescents desmanegats a conseqüència de la famosa pandèmia. Els serveis de psiquiatria no donen l’abast. Són efectes secundaris, com els pot tenir qualsevol medicament, és cert; però, hem tingut prou en compte aquestes resultats no desitjats? I, encara més, preveiem com hi farem front i destensarem les pors i reticències davant de l’altre? No som, és clar, especialistes en tot, però les preguntes hi són, i plantegen qüestions concretes a les quals hem de trobar entre tots alguna sortida raonable.

Tant parlar d’educació emocional, i resulta que tot s’ha confabulat perquè les emocions més vitals hagin quedat reprimides. I no és que defensem cap teoria de la conspiració: la pandèmia ha estat i és encara ben real. Fins ens diuen que ens haurem d’acostumar a conviure-hi, com si fos una mena de grip. Bé, però això no treu que haurem de preveure com ens deixem anar, com superem l’estretor de la cotilla imposada (per al nostre bé, evidentment). Ens hi va la salut mental, sense la qual l’altra salut no sabem si té gaire interès. Caldrà pensar-hi, oi?