Josep Maria Monferrer, educador, escolapi, escriptor, activista, president de l’Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina i Creu de Sant Jordi 2020, és un nen de poble (Benasal, Castelló) tot i que es defineix com a ‘minero’, ja que porta 45 anys sent veí del barri de la Mina. Va arribar-hi com a primer director de l’escola pública Tirso de Molina i s’hi va quedar treballant fins que es va jubilar, defensant la pedagogia de l’oprimit i Freire. Va créixer lliure perseguint gats i gossos en un país on es perseguia gent per afusellar-la a la plaça de davant de casa seva com si res. Ell recorda els afusellats com recorda els penjats que no suportaven més viure en dictadura. Amb 10 anys va acabar tancat intern a l’Escola Pia de Sarrià, on suspenia a tort i dret fins que el Pare Pelegrí, a qui encara recorda amb espurnes als ulls, el va alliberar amb un gest i dues paraules. Amb 15 anys va decidir que volia ser com ell i es va fer escolapi. Va estudiar pedagogia, filosofia, teologia… fins i tot va preparar-se com a ‘partera’ somiant en una vida a l’Àfrica que mai va fer-se real. Les barraques del Camp de la Bota i les lluites obreres de Can Serra, que porta tatuades a la pell de la memòria, es van creuar i el van fer acabar en aquesta ‘habitació dels mals endreços’ on Barcelona i Sant Adrià del Besós amaguen tot el que no volen veure. I és aquí, als marges i entre els marginals que, per fi, creu que ha après les coses més importants, com què és la vida, la lluita per la dignitat i la importància de tenir passat per tenir futur. «Si és que la meva vida és un caos… Amb 78 anys crec que la primera infància ja l’he passat», assegura tot rient.

Noi de poble
Vaig néixer a Benasal. Jo era un bitxo raro, tota la vida ho he sigut. Era un nano que perseguia gossos i gats, tota la vida pel carrer. Em vaig acostumar a veure gent afusellada, maquis, davant de casa meva o gent que es penjava desesperada… Fins als 10 anys vaig viure al poble.

Vaig fer la primera comunió al poble. Tots emocionats, la mare havia preparat la festa, venien tots els familiars de fora, jo era el protagonista! La nit anterior, d’emoció, mentre em rentava les dents, em vaig empassar un glop d’aigua. Llavors, per combregar, havies d’estar més de 12 hores sense menjar ni beure. «Ups, sacrilegi! Què faig? Vaig a combregar? L’hi dic a la mare?» vaig pensar. Quina nit! La meva primera comunió va ser dramàtica: vaig decidir fer-la. Vaig dir-me: l’endemà em confessaré. Però el mossèn era amic del pare així que van passar els dies, vaig anar acumulant pecats i condemnes i…

Naixement d’una vocació
Vaig anar intern a l’Escola Pia de Sarrià, per fer primer de batxillerat. T’imagines tancar un nano com un ocell de bosc? Em portava fatal. Volia que em fessin fora, que me n’expulsessin. Fins que un dia el Pare Pelegrí em crida al seu despatx i tot canvia. Jo fumava ros. Allà tenien els criats, els donava uns duros i em portaven tabac. Jo tenia habitació individual i el Pelegrí va sentir l’olor del tabac des del passadís. Entra i m’enxampa. «Passa cap al meu despatx» em diu. «A tu què et passa? Per què et portes tan malament que t’han d’expulsar de totes les classes? Tu no ets tonto…» em pregunta. I jo que res i res. Al final, em poso a plorar i li dic: «És que jo estic condemnat!» Li parlo del sacrilegi però sense gaire detalls. Mira si era bo com a pedagog: s’aixeca i em diu: «Tinc un permís especial del Papa de Roma que no cal que m’expliquis res. Et posaré la mà sobre el cap i et donaré l’absolució». I m’ho vaig creure. Em vaig sentir alliberat. Vaig començar a portar-me bé, a estudiar i li deia «vull ser escolapi». I ell deia: «No, no, no para. Estudia primer». I al final me’n vaig fer a l’acabar el batxillerat, amb 15 o 16 anys.
Volia ser escolapi, volia ser com el Pare Pelegrí, perquè vaig trobar que un escolapi com a educador em va alliberar d’una cosa que jo creia que no tenia solució. Només amb dues paraules i un gest: «explica’m què et passa». Això és un educador. Estava condemnat. Pensava que no serviria per a res. Era una angoixa molt bèstia. Aquell patiment em va servir per entendre el patiment d’altres. El qui no ha patit no entén el que és el patiment de la resta.

Els inicis com a educador
Eren uns anys de revolució socialista, molt de moviment obrer. El Miquel Martí i jo, que érem professors a instituts d’allà, si ens volíem quedar a les reunions d’obrers no podíem tornar a dormir a la comunitat. Llavors vam llogar un pis. Un dia ens crida el Provincial i ens pregunta: «On dormiu?» Li vam dir que havíem creat una comunitat escolàpia nova al barri de Can Serra de l’Hospitalet.

Entro en contacte amb La Mina pel Camp de la Bota, pel Francesc Botey. Estava a una entitat escolàpia, el PAM, les inicials de les comunitats de Pekín, Arenas i Montjuïc, als 60, barris de barraques. Vaig entrar en el món del barraquisme. Van detenir en Francesc Botey, que el van detenir per defensar els gitanos i perquè va portar la pedagogia de Freire aquí, i això no agradava. És un model que em va seduir.

Educar, Freire, la pedagogia dels oprimits
Educar no és ensenyar. La paraula ve de fer sortir de dintre el millor que tenim. És aconseguir que l’altre tregui el que porta dintre.

Agafa una persona socialment oprimida. Deixa-la xerrar, que expliqui per què està com està. Potser tot comença amb crits i dolors, si ho expressa, tu l’acompanyes, mira altres opcions, possibilitats, tira per aquí… tots patim opressions però hi ha un món… acompanyar algú des del seu dolor, que el vomitin, i endavant! Veus un nano que pateix i tu dius: jo sóc l’autoritat, ets un desgraciat. No maltractis mai una víctima. Ni la filosofia ni la teologia ni els pares escolapis em van ensenyar això… M’ho van ensenyar els marginats!

És bonic descobrir que alguna cosa has sembrat en els teus alumnes i ells en tu. Com eren les classes? Nanos que gairebé no havien estat escolaritzats… Com fer-los treballar les perpendiculars, les paral·leles? «Esto no sirve para nada, profe» em deien. Vaig crear un taller de fusteria amb els grans. Els vaig preguntar: «Qui vol fer una gàbia per passejar ocells?» De matemàtiques no en volien, però passejar el seu ocell… tots! «Demà busquem fustes per aquí i per allà». Vaig portar un martell i quatre claus. Havien de marcar les paral·leles, la mida, el centímetre de la base, l’alçada… Intentant fer-se una gàbia van aprendre molta geometria i mates. Hi posaven el cor!

Un dels meus alumnes , en Jaume Plensa, em recorda quan em veu… que jo els explicava filosofia. No explicava el que deia Aristòtil o Plató. Què els importava a ells saber el pensament d’un altre? Per què no treballem el nostre pensament? Jo els llegia un diari i els posava a discutir, a pensar en grup. Jo creia que el mestre ha de treure el bo i el dolent que el jove tingui dins… El Plensa se’n recorda d’aquelles classes en què havíem de debatre i debatre. Era un bon nano però s’ho guardava tot dins. Tots discutien, opinaven i ell callava i dibuixava. Jo li pispava els papers. Li deia: «Home, pensa i parla» I llençava els dibuixos. Ara qualsevol pintura seva val… Podria ser milionari! Un artista està pensant quan dibuixa… ho vaig descobrir tard. Era la seva manera de pensar i d’assimilar. Era un dels meus mestres. L’educació oficial que vaig aprendre no me la crec.

 

Una vida lligada a la Mina: veí, mestre, arxiver
Quan tanquen les barraques del Camp de la Bota i creen el barri de La Mina arribo aquí a viure. Només vaig estar tres cursos en una Escola Pia treballant, a Olot, i després vaig tenir plaça a l’Hospitalet i a Barcelona. Quan es crea l’Escola Tirso de Molina aquí, demano plaça: vaig ser el primer director. Era l’any 75. Fèiem pedagogia de l’oprimit. Mort Franco, quan els inspectors van venir a controlar, van dir-me que aquesta no era la manera d’ensenyar. Vaig presentar la dimissió i em vaig quedar com a professor de suport. És a dir, fent el que em donava la gana. A més de ser educador, estava a l’associació de veïns, a la plataforma d’entitats… estava ficat a la vida del barri. Quan em jubilo, em dedico a intentar redescobrir per a mi i per als altres, la història del Camp de la Bota i què hi havia a La Mina abans del barri de la Mina.

No hi havia documents sobre les cases de camp, la mina rural. Molts pagesos del Poble Nou, en enderrocar la muralla de Barcelona i la ciutat créixer, vénen cap a la zona de La Mina –era la mina d’aigua. Dedicava els caps de setmana a visitar néts i fills d’aquells pagesos, recollint fotos i històries…

 

La història pren forma: l’Arxiu del Camp de la Bota i La Mina
La idea comença a gestar-se amb dos o tres amics d’aquí: aquest grupet va recollir amb mi aquest material. Era el final dels 90. El 2000 o 2001 constituïm l’arxiu.

Hem fotografiat tots els blocs de La Mina. Vaig començar amb els alumnes i ho fèiem perquè ells coneguessin on vivien. Després va servir per analitzar com no existia La Mina com a únic barri, com el que la gent creia.

 

Les ‘Mines’ dins de La Mina
El barri és la suma de tres, ara ja quatre. El primer? La Mina vella: són cases baixetes, de cinc nivells on entren 10 famílies per escala. Això esponja i no genera agressivitat entre els veïns perquè facilita la convivència. En canvi, la Mina nova, on vivim els escolapis i la majoria de gent… Per la mateixa porta d’un d’aquests grans blocs, pel mateix ascensor, passem 80 famílies i moltes són nombroses! Cada dia hi havia bufetades. La pròpia estructura urbanística genera violència. Si poses dues rates en una gàbia gran no es molesten. Si en poses 12, en poca estona en tindràs dues de mortes! Els humans som animals. Els blocs dels carrers Saturn, Venus… són barraquisme vertical. La gent venia de viure en barraques sense aigua ni llum però en espais extensos. Els fiquen a la nova Mina, els atapeeixen en poques hectàrees: el barri es converteix en focus de degradació i de corrupció.

Entre la Mina vella i la nova, tenim la Mina industrial, amb indústries molt contaminants que han enderrocat per esponjar-la, però on hi ha molta uralita i dioxines tapades… La part baixa del barri la formen edificis amb piscina i 150 metros quadrats: és la Mina pija. Al davant hi han construït edificis de la UPC.

 

La meva Mina
Si jo l’hagués de definir, avui, la definiria com l’habitació dels mals endreços d’unes ciutats que no saben on col·locar la gent que els sobra. El Raval, també estava molt tocat i tancat, i estaven a prop de la Rambla. Aquesta ciutat que viu del turisme… Com mouen aquesta gent que molesta? Obren universitats, hotels… i aquella gent l’han de treure. Hi ha una pressió policial molt forta. Al mercat de les drogues de la Mina, el més gran de l’Estat, el 80% de la gent anava abans a Barcelona i ara vénen aquí. Per què? No hi ha gairebé control policial al nostre barri. Tens un pis molt maco, Barcelona, però té una habitació que tanques amb clau amb tot el que hi tens tancat. Barcelona i Sant Adrià estan millorant molt. Aquest barri el va crear Porcioles, l’alcalde de la ciutat comtal, i ara el controla un consorci: la Diputació, la Generalitat i els dos Ajuntaments. Són entitats que no s’entenen. En la pràctica, hi ha algunes millores al barri però són millores que els afavoreixen també a ells.

 

Urbanismes que marginen
Això ho vaig descobrint a partir del moment en què col·laboro amb arquitectes o estudiants d’arquitectura i em fan mirar així. Ara col·laboro amb una doctoranda valenciana, la seva tesi la basa en l’arxiu: compara la barreja d’espais i cultures –barreja de gitanos i paios, alguns ho entenen i altres viuen un enfrontament racial– això ha creat un barri vulnerable. Una italiana, la Daniela Idrobo va fer la seva tesi a partir de comparar La Mina amb un barri degradat d’Holanda, on es vivia acumulació de gent pobra i mig nòmada, que va acabar com un rosari de l’aurora. El van refer.

L’urbanisme genera vulnerabilitat. Alguns pensen que demanant diners i gastant-ne solucionaran la situació, però no: el barri és marginador i degradador. La quantitat de gent aturada sense ingressos que hi viu… Aquesta gent tiren pel dret, que si roben o si venen drogues i m’ensenyen que s’arrisquen a presó per moltes raons. Alguns em diuen: «Mira, Jose Maria, si no hago esto, mis hijos no comen. Ya me gustaría que me dieran un trabajo…» Ells no ho diuen en públic, eh? Viuen la seva contradicció de la injustícia que pateixen per dins.

 

La lluita per la memòria
El Museu Blau, una preciositat, l’has visitat? Quina casualitat que pel Fòrum de les Cultures el posessin en l’espai on estava el Castell de les Quatre Torres. Esborren la memòria. I la UPC està en l’espai del Parapeto de les Barraques, on van ser afusellades 1706 persones. Esborrem la memòria. La tapem. Aquesta és una lluita, la nostra lluita.

Qui perd la memòria perd la identitat, com la cançó del Raimon. Si perds la memòria no saps d’on véns i cap a on vas. Vius en l’immediat, el carpe diem, la nostra societat d’avui. No pots projectar un futur.

 

El pòsit que deixa ser educador
M’he aclarit molt sobre què és comèdia i què és valor. M’ha fet cristià. No em parlis de teologia, no em vinguis amb déus transcendents que tot depèn d’ell. Per a mi és molt ambigu. Però sí que he après a parlar més que de transcendència, a parlar de justícia, la meva lluita per la marginació es l’Evangeli. Jesús no va entrar mai al temple a resar ni va menjar amb els sacerdots. Sí amb els pobres tot el dia. Si vull ser cristià i escolapi, penso en les barraques del Trastévere. La història ha anat com ha anat, però sóc escolapi, no he trencat. Hi ha una altra dimensió. El Botey va ser un dels meus mestres. Si em poso malalt o… hauré de buscar un altre camí diferent de la Mina, però ara estic aquí. Hi ha gent fent feina, fent Escola Pia, des dels marges com aquest.

A Mexicali o a l’Àfrica també. M’havien dit que allà es morien moltes dones en el part… i vaig preparar-me per anar-hi. Tinc el títol d’ATS, tres anys, amb especialitat de partera. No vaig exercir mai. Vaig anar a fer practiques una jornada, en un hospital, atenent unes dones… havia de complir unes hores. Però llavors es va crear el barri de la Mina i mira! M’hi vaig quedar. La meva vida és un caos. Ara ja no aniria a l’Àfrica. Ja està. Aquí mentre aguanti. Fen faré 78. La primera infància ja l’he passada.

 

La Creu de Sant Jordi, un reconeixement
«A nadie le amarga un dulce», que diuen els castellans. Que se’m reconegui una feina que he fet, ho agraeixo i, orgullós, ho reconec. Però de vegades penso que no és del tot just: no sóc el salvador de res, sóc una persona que m’he dedicat a treballar amb gent marginal, gent que m’ha enriquit molt. El premi que he rebut és aquest: aprendre a llegir la vida en positiu dintre d’una societat marginal. Això m’ho ha ensenyat la gent marginal que no ha tingut oportunitats perquè la societat no és gaire justa. M’ho ha ensenyat la gent que roba, que és… he aprés a descobrir tot aquest món des de l’educació. És meravellós veure com la meva mentalitat religiosa tradicional, com a teòleg i escolapi, l’acaba desmuntant un alumne ja grandet a qui li feia catequesi. Diu al seu acompanyant: «Es que desde un colchón flex se habla muy bien de Dios». I això em fa pensar… Des d’on parles, quan parles de déu? On poses els peus? Tot té tants matisos, tants detalls. Ara rebo aquest premi i agraeixo tot el que he aprés i no agraeixo tot el que he patit que déu n’hi do! Però és que sense ficar-t’hi i acceptar les contradiccions i patiment personal no pots descobrir la riquesa d’aquest món marginal que menyspreem. Sens dubte aquest és un reconeixement a mi, a la Mina, i a tanta gent!

 

Un somni
Que la nostra societat sigui més justa amb els marginats per aquesta societat. La vull més horitzontal, transversal, menys piramidal.

 

Les paraules que han definit una vida
La lluita per la igualtat de drets. El cartell que tinc a la porta de l’arxiu és una declaració: és de la primera manifestació que vaig anar a la Mina. Un veí va baixar al carrer amb un llençol estripat i pintat: «Luchamos por nuestra dignidad». Que interessant! La gent baixa al carrer perquè el seu barri no està bé. Quin misteri, la dignitat humana. Un pot ser delinqüent, però té dignitat. Això es viu a la Mina. Tu saps la seva historia? Saps el que li ha fet, la nostra societat? Faci el que faci, té dignitat i dret a viure dignament, però la societat no l’hi reconeix.

Hem de mirar dignament les persones. És el que intento fer.