L’Albert Pujol, escolapi català, feia quinze anys que era professor de l’Escola Pia Sant Antoni on, com diu ell, ha tingut la gran sort de compartir la passió de ser i créixer com a mestre i com a persona. 

Enguany, el curs l’ha començat ben lluny d’aquí, concretament a les escuelitas de Mexicali. 

A la dreta de la imatge, Albert Pujol, en la seva arribada a l’Escola Pia de Mexicali. A l’esquerra, Albert Moliner, novici escolapi.

Albert, a què ha vingut aquest canvi?

Fa uns 30 anys ja vaig venir a Mèxic, amb el SETEM a col·laborar amb entitats d’aquí. Vaig participar en projectes del SENEC i en hogares. Així va ser com vaig conèixer la realitat mexicana i persones que feien tot el possible per fer realitat el projecte de Calassanç amb els infants més vulnerables de la societat. En aquella època però, no va ser possible fer una estada llarga i tot va quedar com un somni.

El curs passat, em va sorgir l’oportunitat de fer realitat aquell somni i malgrat que les meves condicions d’edat han canviat molt, vaig dir que sí. I aquí estic. Escrivint des de la meva habitació de Mexicali.

Què suposa fer aquest gran canvi

En principi res important. Suposo que per la il·lusió de fer realitat aquell somni i de treballar amb les persones que em vaig trobar l’estiu passat a Mexicali, tinc aquesta sensació. Després, tocant de peus a terra, veig que sí que són molts canvis: deixar companys i companyes, la família, fer la feina en una altra realitat i… una llarga llista. Aquest canvi també significa deixar moltes seguretats i passar a tenir moltes inseguretats.

A Sant Antoni he compartit molts anys i experiències amb molts companys i companyes. Amb alguns d’ells i d’elles ja havíem fet un llarg recorregut a l’escola del Carrer Ample. Aquestes són les coses que més costen de deixar.

Reptes: 

Ja n’he començat a trobar i suposo que n’aniran sorgint més. Una manera una mica diferent de fer les coses -ni millor ni pitjor- però sí diferent, que em porta una mica de neguit. 

La llengua, la forma de comunicar-se, de relacionar-se. 

Per a mi, un repte molt important és trobar-me i viure en una societat que pateix una gran inseguretat: política, jurídica, econòmica… i el que més em costa és que aquestes inseguretats i conseqüències les viuen els nens i les nenes en les seves pròpies llars, i res o quasi res pots fer per solucionar-ho.