La Paula Catafal, és estudiant d’arquitectura i antiga alumna de l’Escola Pia Sarrià. Des de petita que ha anat a les colònies de Lleure Jordi Turull. Aquest any, després de 13 com a nena, ha sigut el seu primer a anar de colònies, com a monitora.

Al principi vaig començar a les colònies perquè els amics de l’escola també hi anaven. Però a poc a poc vaig anar agafant gust a trobar-me amb aquella gent que només veia d’any en any. Al cap dels anys vaig anar sentint que aprenia moltes coses, però la veritat, és que no sabia ni com. Els últims anys, amb més confiança amb els que eren els meus monitors i monitores, vaig començar a entendre-ho i em va semblar un projecte molt bonic. Encara que sempre havia dit que seria monitora, va ser llavors quan vaig dir: jo també vull fer això d’aquí a uns anys.

Aquest ha sigut el meu primer any com a “moni” i… uff… ha sigut el que m’esperava i a la vegada el que no m’esperava. Hem hagut de resoldre imprevistos que, amb l’equip, hem anat resolent pel camí. Al final hem convertit aquests imprevistos en oportunitats i descobrir això… ha sigut molt “guai”.

El sentiment de fer colònies segueix, però com a monitora. Aquest any he fet equip amb gent que ja coneixia, de la meva quinta, però també he seguit coneixent gent que havia vist en reunions o assemblees, però amb els qui no havíem compartit tant.

Intento aportar. Tots els nens que hem fet colònies hem tingut un monitor o monitora amb el qual tenim una connexió especial o amb qui hem viscut moments de creixement personal molt importants, i en certa manera espero poder aportar els nens i nenes d’ara el que un dia els monitors em van aportar a mi.

El millor de ser monitora és veure com al final tot és molt recíproc. La veritat és que estem moltes hores fent molta feina durant el curs i sobretot quan s’acosta l’estiu, intentant que tots els infants se sentin bé, i és clar, els nens i nenes no saben quantes hores hi has dedicat, però sí que valoren que estiguem per ells. Estudio una carrera que em requereix molta dedicació, però la gent que t’envolta -els monitors durant l’any i els nens durant aquests quinze dies- val la pena. Tota la feina que fem val la pena. Ser monitora de lleure és una experiència que s’ha de viure.

Nosaltres com a monitors aprenem molt. Aquest any he après que res surt com esperaves, però que no necessàriament ha de ser una cosa dolenta. De vegades, fins i tot, és una oportunitat. I fer pinya amb l’equip és molt més important del que em pensava. Al final són aprenentatges molt necessaris per a la vida. Treballar en equip, a la feina, a la universitat… es necessita aquesta cohesió. Són aprenentatges que més enllà de les activitats de lleure a l’estiu, serveixen per a la vida.