“No podem estar tots els adults alarmats observant estadístiques disparades que reflecteixen la salut mental dels adolescents i continuar amb el currículum com si res” Anna Rigat.

L’Anna Rigat és especialista en salut mental a les escoles. Llicenciada en Psicologia i en Pedagogia i màster en Avenços en la Clínica Psicoanalítica de la Infància i l’Adolescència per la UB.
Va iniciar la seva trajectòria professional al CDIAP de la comarca de la Garrotxa i des de fa uns quants anys treballa com a psicòloga de lEscola Pia d’Olot i l’Escola Pia de Salt. També és professora col·laboradora en el Màster de Psicopedagogia de la UOC.

Entre un 10 i un 20% dels adolescents pateix algun problema de salut mental o de comportament, segons l’OMS.

Uns joves que no han estat una prioritat en la gestió de l’emergència sanitària per haver registrat les taxes més baixes de mortalitat i risc de Covid-19. Però en canvi, les dades objectives manifesten que són dels col·lectius més vulnerables a l’hora de rebre l’impacte emocional de la pandèmia.

Podem parlar de la Covid-19 i del malestar emocional, però també cal parlar de sexualitat, de les noves tecnologies, del cos i la imatge, de les addiccions, de les relacions amb respecte, del futur laboral, dels interessos i inquietuds. Cal donar espai perquè ells ens puguin transmetre el contingut a treballar i no només al revés.

La taxa de risc de suïcidi en els joves fins a 18 anys ha incrementat un 27% respecte a l’any anterior, segons el sistema de detecció de la Generalitat de Catalunya, passant de 473 casos a 601; també és més notòria l’ansietat, la tristesa i els trastorns de la conducta alimentària.

Hi ha una clara mancança i fragilitat del sistema per donar resposta a les necessitats laborals i emocionals dels joves. Major inestabilitat laboral, acceleració de la precarietat i la taxa d’atur, pocs recursos assistencials davant el creixent malestar, etc. La patologització del malestar es vol erradicar ràpidament repartint responsabilitats i diagnòstics individuals acompanyats de receptes mèdiques i etiquetes.

Sembla que tot hagi de ser classificat i rebre un nom científic o tècnic. Quan els pares o el mateix jove veuen els seus problemes amb una etiqueta mèdica les coses es descontextualitzen. Ningú se’n fa responsable i tota solució passa pels experts i sovint, per la medicació.

Llegeix-ne més.