Ara que tanquem un curs intens, en Toni Burgaya, director general de l’Escola Pia de Catalunya fa una valoració personal sobre quins aprenentatges hem fet i quins reptes ens enduem de cara al curs vinent.

Com ens imaginàvem el curs abans de començar?

L’altre dia ho dèiem a l’Alifara. Hauríem signat un curs com aquest abans de començar. El balanç és positiu perquè hem mantingut les nostres institucions funcionant; ho hem de valorar molt. Vam haver de coordinar situacions molt noves: entrades, sortides, termòmetres, gel, mascaretes… Unes dinàmiques molt complicades, un esforç afegit. Jo tinc tendència a ser optimista (riu), jo penso que ens n’hem sortit molt bé.

Vam tancar el 12 de març del 2020. Jo diria que l’any passat va ser un estiu que vam treballar molt, no vam poder descansar prou i, és clar, fa un any i quatre mesos que hem estat treballant.

Quins han sigut els reptes més específics d’aquest curs?

El repte principal era que funcionessin les coses. Que tot anés bé. El que passa és que aquests reptes han dut efectes col·laterals, en aquest cas, coses positives. Coses que en altres circumstàncies no haguéssim pogut treballar.

Hem treballat enormement la frustració, la capacitat d’adaptar-nos, de valorar les coses… Col·lateralment avui tenim més eines per enfrontar-nos a les dificultats que fa un any i quatre mesos. D’alguna manera, amb aquesta situació en sortim enfortides. Evidentment parlo en l’àmbit general, entenent les casuístiques i complicacions personals.

Podem dir que hem aconseguit viure un curs “normal”?

Normal no seria la paraula. També és veritat que quan utilitzem aquestes paraules: felicitat, èxit, normalitat… hauríem de definir què volem dir exactament amb aquestes paraules. Però el que podem dir és que hem pogut mantenir totes les institucions obertes malgrat que hem funcionat amb una situació que no és la que funcionem normalment. Potser això ha fet que ens fos més important l’acompanyament a les persones que no la matèria, l’aprenentatge, el contingut… i això ens porta al que és l’essència de la nostra feina. L’essència de l’Escola Pia és acompanyar les persones, especialment les més vulnerables, perquè creixin com a persones, perquè puguin millorar la societat… penso que això la pandèmia ho ha posat al centre. Ens ha vingut a dir: recordeu que el més important és això, acompanyar les persones. No tant que sàpiguen més una cosa o unes altres o alguns continguts concrets. L’essència de l’Escola Pia ha passat a ser un tema central.

Parlant d’acompanyament, com ha sigut acompanyar a totes les institucions de l’Escola Pia? 

Ha sigut clau a les parròquies, localment, en el barri i l’entorn, poder estar al cas de les persones… però ha sigut clau als pisos, per exemple, de les fundacions perquè aquestes persones més vulnerables puguin tenir el seu espai el seu habitatge, amb els riscos, amb les condicions que tot això significa.

El moment en què em fas l’entrevista, és molt important pel lleure on avui a diferents punts de Catalunya s’està fent, també, molt d’acompanyament. I un moment també, en què precisament valorem que el lleure del curs passat va ser més senzill que el d’aquest curs, però es fa evident que va ser importantíssim i molt necessari per l’educació dels infants. S’han acompanyat a moltes persones i estem contents de poder donar l’oportunitat a què les persones amb menys recursos també puguin viure aquesta etapa educativa tan important.

Tanquem un curs, però imagino que aquest curs ens ha deixat alguns reptes per l’any vinent…

Estem aprenent… de fet hem après moltes coses, com el que ja t’he comentat sobre la incertesa, l’adaptabilitat… el que passa és que quan diem que hem après, sempre pensem amb els altres. Què passarà amb la societat? Si farem el mateix d’abans o no? Veure què passarà quan tot passi… A mi m’agrada posar aquesta pregunta en l’àmbit personal. Potser la reflexió més interessant seria que cada persona pensés sobre què és el que ha après de veritat, què és el que vol canviar i que ho faci. Si totes les persones fessin aquest exercici, canviaria tot molt. Si esperem que tot passi més enllà de nosaltres, no canviarà res. Això passa amb totes les coses a la vida.

A nivell més institucional, s’ha posat molt en valor la importància de la xarxa, compartir, el fet de treballar en equip i una de les coses més importants: la confiança en els equips. Hem estat tot el curs fent una reunió setmanal amb totes les direccions de fundacions, lleure, escoles… el que hem valorat molt d’aquestes reunions és que les respostes venien col·laborativament, posant tota l’experiència i podent compartir-la.

Evidentment tenim tres coses en l’àmbit estratègic que hem de tirar endavant, ja ho coneixeu: els objectius del capítol, les polítiques de l’assemblea i el document de transformació. Però a més a més d’això hi ha un objectiu molt important que és: com a Escola Pia, cap a on volem anar? Què volem ser com a institució? L’entorn canvia i les nostres institucions tenen un pes diferent en la societat. El que hem de decidir, és quin posicionament volem tenir com a institució perquè d’un cantó no perdem pes específic i per altre cantó donem resposta a la missió que tenim. Penso que serà un tema important a tirar endavant.

Després de gairebé dos cursos sense descansar com estan els ànims?

(Riu). A veure, jo els ànims crec que estan bé, però t’haig de dir que aquest final de curs ha sigut una mica més dur que els altres. Jo que estic acostumat al “tu a tu” i al parlar amb les persones de normal, se’m fa prou fàcil, però enguany se m’ha fet una mica més difícil. S’ha notat que estàvem una mica més cansats. Hi havia una sensació ambivalent, perquè per un costat estem molt contents de tot el que hem fet aquest curs, però no podem amagar, perquè és una qüestió física i emocional, que ara ja portem un cansament extra, és clar. De fet, igual que tothom i encara més les persones més vulnerables, eh! Que dins de tot, som privilegiats. Jo estic molt content, però seria enganyar-vos no dir que tenim tots ganes de descansar.

D’altra banda també l’altre dia a l’Alifara es va respirar cert orgull.

Home sí. Penso que hi ha molt d’orgull de la feina feta i orgull d’institució. A l’Alifara aquesta vegada vam convidar a persones externes a la institució. Persones que col·laboren amb nosaltres normalment, però, que habitualment no hi són en el nostre dia a dia. I és clar, el que van percebre aquestes persones externament és precisament això: la vocació de fer allò que ens agrada, aquestes ganes de fer les coses. Orgullosos n’estem molt i jo penso que en podem estar. A l’Escola Pia estem fent molt bona feina, i tant que sí!

Per acabar, també l’altre dia a l’Alifara animaves a descansar molt a tots els equips.

Sí. Una cosa que ens ha passat molt durant aquest temps és que la pandèmia ens ha fet sintonitzar molt amb les relacions amb les persones, les cures, o una altra manera d’acompanyament. Us deia el dimecres que Calassanç deia que ens havíem de cuidar. Deia: cuideu-vos perquè si no esteu bé no podreu fer la vostra feina, no podreu acompanyar bé les persones. Penso que això és molt savi. Que descansem, que ens cuidem perquè el setembre puguem fer molt bé la nostra feina. Per entomar un curs que no sabem, com serà.

Com descansaràs tu Toni?

Encara no ho sé perquè familiarment no ho hem decidit, però jo descanso molt amb la música, descanso molt cuinant, caminant… i això es pot fer a molts llocs! No necessito grans coses per descansar i passar-ho bé! És possible que vagi a la platja, però ja et dic, no necessito grans coses. Entre la música i la xocolata, gairebé que ja ho tinc tot!