“Sorpreses et dóna la vida, la vida et dóna sorpreses” diu una cançó molt coneguda. I potser és el fil musical que acompanya l’aventura de 4 amics que, amb la seva òpera prima i en un projecte de guerrilla i honest, ahir a la nit van guanyar el Premi del Públic a la XIII Edició dels Premis Gaudí -venien de guanyar dos premis al Festival de Màlaga-. Les dues nits d’ahir va néixer com a treball final de carrera i l’Ignasi Àvila, el director de fotografia, va estudiar Batxillerat Artístic a l’Escola Pia Nostra Senyora, d’on guarda un molt bon record, ja que segons ell va ser una de les seves millors decisions acadèmiques. L’Ignasi, polièdric, amb cada paraula, sembla reclamar el dret a l’assaig-error i la seva llibertat, que el porta a transitar del cinema al grafisme i al món dels menjadors escolars amb orgull per viure i experimentar… això sí, entre amics i companys.

Com es viu aquesta voràgine de nominacions, festivals, premis… amb una primera obra, nascuda d’un treball final de carrera?

S’acostava el cinquè any i volíem fer un projecte de pel·lícula perquè havíem estat “currant” junts durant la carrera i ens molava. Quan comences a pensar el projecte, a idear-lo, evidentment t’imagines i tens expectatives de portar-ho lluny, fer-lo créixer… Però toques de peus a terra, conscient que molts d’aquests projectes no es poden acabar del tot. És molt difícil que quedi una cosa amb cara i ulls i, a més, passen moltes coses pel camí… Hem estat tres anys tirant endavant la pel·lícula. Fa just un any la teníem acabada i la vam enviar a molts festivals. Ens van agafar al Festival de Màlaga per estrenar-la i, amb la pandèmia, es va posposar fins al passat estiu. Aquí ja estàvem al·lucinats. Més festivals es van interessar per projectar-la… La bomba final: ens van nominar a millor pel·lícula als Premis Gaudí i estàvem una mica que no ens ho creiem. Tens les expectatives, internes, a veure si ho podem cuidar, fer-ho bé, que arribi a la gent… Però no entrava dins dels nostres esquemes arribar on hem arribat. (en el moment de l’entrevista, encara no s’havia celebrat la gala que els ha fet guanyadors).

Quin ha estat el teu paper en aquest projecte tan col·lectiu?

Aquesta és l’òpera prima dels quatre (el Pau, el Gerard, l’Eudald i jo). La peli, l’hem escrit entre els quatre, però no sabíem molt com repartir-nos els papers, vam fer els rols intuïtivament en el sentit que cadascú tenia unes inquietuds… Érem un equip de 15 persones màxim, molt petit, i fèiem entre tots i totes, una mica de tot. Vam arrencar des de baix així que al càsting no… vam agafar tres amics nostres, l’Arnau, l’Oriol i la Judit, que vam provar de veure com encaixaven, va funcionar i des de llavors vam anar creant els personatges molt d’acord amb la relació que s’anava creant entre ells. Per cert, la Judit també és antiga alumna de l’Escola Pia.

Vas estudiar a l’Escola Pia de Diputació. Com vas arribar i quina relació vas tenir?

Vaig estudiar Batxillerat Artístic i guardo un record molt “guai”, de les millors decisions que he pres en l’àmbit acadèmic. Vaig estar molt a gust i en una edat molt complexa per algunes coses, es barregen moltes inquietuds. Recordo que vaig estar superbé. Jo no tenia clar a què em volia dedicar. Venia d’una altra escola i “se’m donaven” molt bé les ciències. Els professors em deien “queda’t i tira per les ciències”. Però un dia el director de l’escola em va agafar per banda i em va dir: “escolta Ignasi, tu necessites fer una altra cosa i explotar una part més creativa que tens. Marxa d’aquí i busca un lloc on t’ho puguin donar bé”. I per això vaig arribar a l’Escola Pia de Diputació. Tenia algunes referències. He seguit la relació perquè vaig estar donant classes de reforç a alumnes de l’escola durant tota la carrera i tornava. Tenia la sensació que el temps no havia passat, vivia la mateixa atmosfera als batxillerats artístics. Es va fer una pinya increïble aquells dos anys en el meu grup i amb la resta de grups…

Fotografia de Cèlia Giraldo Lozano.

Fotografia de Cèlia Giraldo Lozano.

Ens comparteixes algun record concret? 

Recordo les classes de Cultura Audiovisual amb el Yago. Era on posava més energia també fora de l’escola. Intentàvem millorar, aprendre, descobrir, provar… Quan vaig sortir de l’Escola Pia, tenia molt integrat que havia de treballar l’ull i els conceptes i idees.

Llavors ja sabies que et volies dedicar al cinema?

No tenia clar dedicar-me al cinema o la fotografia. M’agradava, però també m’agradava el disseny, la il·lustració, la pintura… No tenia clar cap a on hauria de tirar. De fet, el tema del cine és una cosa per conseqüència, les fitxes del dòmino han caigut cap aquí. Vaig entrar a la Pompeu Fabra per fer Comunicació, m’he fet molt amic de tres companys, i entre tots hem anat veient què ens agrada fer i hem decidit treballar en aquella línia. Si no hagués estat així, potser hauria acabat fent un altre tipus de projecte, a una altra universitat… Que jo hagi acabat fent aquesta peli, ha sigut fruit de l’amistat, d’estar a gust i voler fer coses junts, amb aquests amics.

Quines són les habilitats i aptituds d’un director de fotografia per a tu?

No et sabria respondre el tema de les aptituds. Si no més aviat et parlaria del fet que cal un cap fred, gust, intuïció, arriscar molt… Durant el rodatge, ens passava que cap dels 4 tenia formació tècnica en realització o producció cinematogràfica. A la UPF no te la donen. Estàvem una mica ‘espantats’: “volem fer aquest projecte, volem fer una peli… això és molt gran, ens veiem una mica indefensos, ens veiem poc segurs”. Així que quan vam configurar l’equip ens vam acompanyar de companyes que s’havien format a institucions com l’EMAV i ESCAC, que ens donaven xarxa i confiances.

Per què et decideixes doncs per la direcció de fotografia?

Vaig pensar: “em ve de gust, m’agrada treballar amb la càmera, som-hi!” Era una aventura i un salt al buit. Mira, he anat surfejant, ens hem anat trobant. A nivell il·luminació i fotografia no té grans filigranes tècniques aquesta peli. Vam decidir ser honestos i abraçar la situació en què ens trobàvem: ens vam dir “que sigui el més afí, el que voldríem veure amb els nostres ulls, que hi hagi veritat” La càmera, que la porto a l’esquena, acompanya als personatges. Ja vam dissenyar que així seria en pensar la peli, per ser a prop dels personatges i de les seves emocions.

Fotografia de Cèlia Giraldo Lozano

I ara, cap a on tires?

Estem escrivint alguns altres projectes amb la resta de l’equip, a foc lent, a veure si trobem finançament, si podem donar-li més cos i forma al nou projecte, fet amb més calma i reforç. ‘Les dues nits d’ahir’ ha sigut molta guerrilla, amb Verkami d’amistats i famílies, amb els nostres diners… M’agradaria seguir per la fotografia però no sé. Alhora també, per altres coses de la vida, em dedico molt al disseny gràfic. Vaig combinant projectes de grafisme i també treballo a un menjador escolar. Ho dic amb molt orgull perquè la pedagogia i l’educació no formal a les escoles i fora és molt important. He donat classes de reforç, he treballat a caus i esplais, i em veig igual els anys vinents! Combinant projectes de cine i educació no formal.

Abans d’acabar… què ens recomanes?

Carla Simon – directora d’Estiu 1993, que vam tenir la sort de conèixer-la i treballar amb ella, per la seva sensibilitat i pel que fa-.

Alice Rohrwacher – directora de Lazzaro Felice, perquè ha dirigit obres que m’inspiren molt, són una passada i tenen un clima molt interessant. L’Alice té una manera molt bonica d’explicar les històries, de filosofar sobre la vida, amb un punt màgic que m’enganxa molt.  Arrisca i prova, fa assaig error, la millor manera d’explicar històries i provar-te a tu mateix.

Spike Jonze –m’agrada molt sobretot per l’adaptació d’un conte de Sendak, “Allà on viuen els monstres”, preciós, senzillet, escrit colze a colze entre els dos artistes. És per a totes les edats, a cada moment de la vida, li trobo un punt referencial diferent.

I una peli que vaig anar justament amb l’Escola Pia Spring Breakers, ens va portar el Yago Alcover fora d’horari escolar, una peli molt boja. La recordo brutal. Tinc el pòster. Em “flipa” per la fotografia i com explica les coses a nivell temporal i la superposició d’escenes i personatges…