(Artícle d’opinió publicat al Diari de l’Educació).

A Catalunya es parla força de la importància de l’educació, si bé sovint els debats són més ideològics que pedagògics. Està passant amb el debat sobre la segregació escolar. Tal com s’ha plantejat i desenvolupat, ha acabat sent un debat sobre escola pública i escola concertada, o més aviat de l’una contra l’altra. I això és reduccionista i preocupant.

Mare, docent i aprenenta, i directora de l’Escola Pia de Vilanova. Consellera d’Ensenyament del 2016 al 2017.

Una de les institucions que més seriosament i rigorosa ha treballat aquest tema ha estat el Síndic de Greuges. Manllevo algunes de les conclusions de l’informe La segregació escolar a Catalunya (I): “Un altre dels tòpics, també desmentit en l’informe de l’any 2008 era que la segregació escolar quedava reduïda bàsicament a la dualització de la doble xarxa escolar al nostre país.” I parlant sobre segregació escolar afegeix que: “Les desigualtats entre escoles públiques eren més grans que entre aquestes i les escoles privades, i el mateix succeeix entre escoles privades”. “Anàlisis més actualitzades evidencien que només el 20,5% de la segregació escolar a Catalunya s’explica per diferències entre els sectors públic i privat, mentre que el 79,5% restant, per les diferències dins dels sectors de titularitat”. És a dir, que  aquelles persones que defensen acabar amb l’escola concertada que tinguin en compte que encara que la tanquessin tota, els quedaria el 80% del problema de segregació escolar per resoldre.

Una aposta eficaç per l’escola inclusiva i la lluita contra la segregació escolar requereix més recursos. A l’escola pública i a la concertada.  En el Pacte contra la segregació escolar, el Síndic de Greuges especifica que l’infrafinançament és un dels principals factors de segregació: “El dèficit de finançament del sistema educatiu, a més de ser inadequat per a les garanties de qualitat que han de prestar els centres sufragats amb fons públics, no contribueix a combatre i accentua la segregació escolar”. Mentrestant, el Departament d’Educació ha posat a informació pública un nou Decret d’admissió i programació i un de concertació sense un compromís econòmic definit. Un compromís que, entenent la situació de les finances públiques, ha de ser progressiu, com progressives les mesures. Però en aquests pressupostos s’hi hauria d’avançar. Hi ha molts centres concertats compromesos amb l’escola inclusiva i amb l’escolarització d’alumnat amb necessitats de suport educatiu. Però el Departament hi dedica menys recursos que quan escolaritza l’alumne en un centre públic (menys recursos vinculats a la condició de centre d’alta complexitat, aules d’acollida, SIEI, TEI…) i això afecta l’alumne.

Que calen mesures de lluita contra la segregació escolar és cert, però que han de ser consensuades i asimètriques, també. Les propostes que l’Administració catalana ha posat sobre la taula requereixen un consens més ampli, com el del Pacte per a la segregació escolar. I també d’un compromís econòmic clar. No tots els centres tenen les mateixes realitats. Ho explica el mateix informe del Síndic: “No cal dir, doncs, que quan es parla de dualització escolar, cal tenir present que també hi ha escoles concertades notablement implicades en l’escolarització de l’alumnat immigrat, igual que hi ha escoles públiques escassament implicades”. Per tant, cal tractar diferent el que és diferent. I, malgrat que la intenció pot ser aquesta, els dos decrets poden acabar tenint un impacte ben negatiu en centres amb més complexitat social. Per què? Doncs perquè no estan en les mateixes circumstàncies. Sobretot, pel que fa al finançament.

Permeteu-me posar un exemple de l’àmbit sanitari. Si la seva filla es posa greument malalta i ha de seguir un tractament, vagi a l’hospital que vagi aquest tractament serà gratuït. El que no passarà serà que en sortir d’un hospital concertat li diguin:  “Miri, l’Administració només ens paga la meitat del tractament, l’altra part la pagarà vostè”. S’imaginen? Doncs això és el que passa amb l’escola concertada.

La publicació recent d’aquests decrets ha generat malestar i preocupació en les escoles concertades, ja que modifiquen dos pilars en la relació entre l’administració educativa i la iniciativa social: el de la concertació i el de l’admissió als centres.

Els nous decrets estableixen la possibilitat de tancament de línies abans de la preinscripció, fet que no té els mateixos efectes econòmics i laborals en una escola concertada que en una de pública. Aquesta programació per avançat, tant a l’escola pública com a la concertada, minva la possibilitat a les famílies de triar el projecte educatiu que més confiança els generi. En un altre article, genera l’obligació als centres concertats de tenir més d’un seixanta per cent d’alumnat del municipi o zona. Això no té en compte que hi ha escoles en zones amb població molt envellida, en zones de baixa densitat poblacional o zones més rurals. A més de ser un criteri que no s’aplica per a l’escola pública, pot acabar essent més segregador, tenint en compte la segregació residencial que hi ha al país. Alhora, disposa que s’han d’habilitar més ajuts per l’accés a serveis escolars com el menjador, el transport i les activitats extraescolars. D’acord, però el finançament no pot sortir dels centres concertats, ni dels públics, sinó de les administracions competents.

Quan es regula, no es pot partir de la premissa que, com que hi ha centres concertats i  públics poc implicats en el servei d’interès públic, calen noves regulacions, controls, requeriments i actuacions  per a tots. Cal més confiança en els centres, menys burocràcia i més controls per aquells que no compleixin. Perquè si no, aquests requeriments acaben afectant a tots per igual, estiguin implicats o no i perjudicant els centres amb menys recursos. Com indiquen informes internacionals, “la governança efectiva es basa més en el diàleg, la confiança, la col·laboració i el consens que en el control o la supervisió, característiques aquestes últimes del model burocràtic organitzat jeràrquicament”. Segurament des de la confiança i la col·laboració amb els centres públics i concertats les propostes seran més exitoses.

Finalment, un aspecte que caracteritza el nostre país i que hauria de ser un bé a preservar: la iniciativa social. Les administracions soles no poden donar respostes a reptes complexos. Perquè un país avanci cap a la justícia i el progrés, cal implicació de totes les administracions i confiança en la iniciativa social. Confiar-hi, a més d’aportar riquesa de visions, projectes i mirades, contribueix a la pluralitat i compromís socials. Per això és necessari cuidar, potenciar i no ofegar el model de concertació social present a Catalunya en àmbits tan importants com el sanitari, el social i l’educatiu.