Les paraules amaguen història, petita si volem, però història.

Si en seguim el rastre que amaguen des del present fins al passat, a través de l’etimologia i la petjada que han deixat els canvis, descobrim maneres d’entendre el món, guanyadors i perdedors de batalles incruentes, falsos senyals i camins erronis…

Agafar una paraula i, com si fóssim entomòlegs de lletres, dissecionar-la pot semblar mania de ‘frikis’ -que començà a utilitzar-se als Estats Units al segle XIX per parlar de dones barbudes i d’homes-elefant als circs-. 

No us preocupeu: ja ho fem nosaltres. Des de l’Àrea de Participació, Presència i Fer Comunitat estem força insistents amb els Alumni. Així que l’agafarem i començarem a fer camí…

Per què creem una Xarxa Alumni i no una Xarxa d’ex alumnes? Bona pregunta! Nosaltres també ens l’hem feta i aquí van alguns dels pensaments, desfilats, que hem anat generant.

La primera resposta i fàcil de veure -o de sentir, millor dit- és imaginar per què hem descartat ex alumnes: ‘ecs’ és una onomatopeia per manifestar fàstic. Això va fent que, aquesta paraula quedi cap cop més, en entorns informals. 

I en entorns formals? Els primers que van començar a preocupar-se pels joves que acabaven estudis i no només pels que tenien encara a les aules, van ser els americans i els britànics. Als països anglofons, universitats i escoles de negoci van crear associacions, programes, beques, premis, trobades… d’alumni, buscant generar sentiment d’orgull i de pertinença, creant xarxa i facilitant networking, buscant la comunitat i crear lideratge social o econòmic. 

Al darrere, hi hem anat europeus i asiàtics. Del món educatiu superior, aquest interès ha arribat als instituts i escoles. Avui, la majoria d’institucions aposten per tenir associacions, organitzar actes, vendre merchandaising -quantes paraules en anglès!- per arribar a aquells i aquelles que han passat per les seves aules, porten la seva petjada i segell… i per mantenir el vincle i enfortir-lo.

I els anglòfons van apostar, des del principi, pel terme alumni. Com ho han fet les grans institucions europees. 

Us preguntareu -no dissimuleu, tots som una mica curiosos dels significats i origens- d’on ve aquesta paraula que no sembla anglesa? Del llatí, com venen moltes de les nostres paraules amb permís de grecs i àrabs. Però primera sorpresa: tu no ets alumni, ets alumnus! Alumni és el plural (alumnes) i alumnus és el singular (alumne). Diuen els experts que l’etimologia vé del verb alo, alere, altum: alimentar o fer créixer. Així que, al principi, en llatí, alumnus significava criatura que calia alimentar i, més tard, deixeble, criatura que calia alimentar intel·lectualment. Ciceró va ser un dels primers en donar-li aquest ús, senyal que anem per bon camí: si ens acompanyen grans filòsofs i erudits… tot i que esperem tenir un millor final que ell. 

De totes maneres, què seria la vida sense rumors? Doncs un fals rumor etimològic -els filòlegs també hi juguen, es veu- diu que alumnus es forma pel prefix a -en grec: sense- i lumno del llatí -llum-. Però ha sigut més que descartat per acadèmies i estudiosos.

Així que una institució com l’Escola Pia, moderna però alhora amb arrels en la tradició, que busca sumar el millor d’una i altra, aposta per donar força, presència i veu als seus alumni, enfortir els lligams entre ells i el vincle amb la institució, per continuar en la tasca transformadora de la nostra societat. 

(Tot i que, si ens ho permeteu, la veritable pregunta que a nosaltres ens mossega és com una paraula pot esdevenir la seva contrària amb el pas dels anys i les civilitzacions? Els romans deien alumni als qui aprenien i anaven a classe i nosaltres, als qui han deixat de fer-ho, als qui ho van ser. Interessant, no?)