Les persones aprenem d’altres persones. Més enllà dels llibres, els estudis, les pràctiques… aprenem sobretot convivint i, especialment, quan convivim amb gent nova, diferent, interessant.  

Cada dia, en Toni Vila s’aixeca quan els seus antics companys i companyes de l’Escola Pia de Caldes estan a punt d’acabar la seva jornada laboral. Fa una dècada que viu a nou hores i més de 9.000 quilòmetres, a Mexicali (Baixa Califòrnia), on va arribar per fer un voluntariat de llarga durada amb la Fundació Educació Solidària, després de demanar una excedència de la seva feina de periodista a la ràdio d’Andorra. Ara, és director d’Educación Solidaria a les Califòrnies, l’associació escolàpia que mira de generar espais oberts, integradors i participatius a colònies d’alta vulnerabilitat, treballant amb infants, joves i dones de les mateixes comunitats. 

Quin any vas entrar a Escola Pia Caldes? 

Vaig entrar tan aviat com es podia i tant temps com es va poder. La meva mare era mestra des que havia acabat Magisteri i ho va ser fins que es va jubilar. Així que, com ella i sent jo el petit de tres germans, era llei de vida que a P3 entrés a l’Escola. Va ser el curs 85-86. A diferència dels meus germans, a mi em va tocar ser de les primeres generacions calderines que van poder estudiar l’ESO i el Batxillerat a la mateixa Escola; així que, entre que la mare era mestra i no sortíem fins ben tard -quasi acabades les extraescolars- i que en vaig sortir per anar a la Universitat, es pot dir que m’hi vaig passar una vida.

Quin és el teu primer record?

Sent en preescolar i la meva poca memòria… els primers records que en tinc són els jocs amb galleda al pati que m’encantaven, omplir-nos de sorra-fina les butxaques de la bata i arrancar-nos el cinturó per lligar-nos-el al cap per ser ninges… però el primer record llarg, és el primer dia que ens va visitar el Tió de Nadal. Ens recordo a tots, mirant sorpresos i entusiasmats el tronc, cantant amb el ditet estirat com si estiguéssim picant amb la il·lusió que ens havia visitat algú estimat… trenta-cinc anys després, em trobo alguns companys de classe pel carrer i els recordo amb aquella carona plena d’il·lusió… el temps passa, però la llum dels ulls la mantenen. La il·lusió queda i això m’alegra.

A Mèxic hi he trobat un sentit de vida, que siguis on siguis del món, és el que tots intentem trobar.

Que reconeixes en tu de la petjada dels anys d’escola?

Jo vaig viure uns anys d’autèntica transformació a l’escola. De ser una escola de preescolar i primària amb tocs clàssics, molts pares (amb en P. Baltà, el P. Canet, l’entranyable P. Joan…) i un edifici vell i tosc; vam passar a fusionar-nos amb les Vedrunes i estudiar en un edifici encara més vell i ple d’escales però amb un professorat molt jove i sense escolapis, només el Pare Piña, encarregat d’obrir camí en un edifici nou, triplicar línies i iniciar els Batxillerats i tots els canvis de normativa educativa i metodologies… Així que m’he quedat amb una miqueta d’aquesta història, de la importància de les persones i els espais petits. Del pes bonic de la tradició i el carisma en les coses petites. I alhora amb la dualitat de la innovació, el canvi, avançar i fer coses noves. En aquell temps, les escoles havien de canviar i créixer, però sense perdre el seu segell. Aquest pont crear recordant l’important, el segueixo mantenint a Mèxic.

Com definiries la teva escola amb 5 o 8 adjectius.

Familiar, innovadora, viva, de poble i de qualitat; de qualitat humana. Per ser-ne ma mare mestra, vaig tenir la sort de poder conèixer els mestres en altres facetes més enllà de l’aula, i a molts rectors amb més intimitat; i fins avui, molts amics meus encara treballen a l’escola, així que en puc donar fe… però sobretot, ens ho van demostrar quan a 6è de primària vam patir un accident de cotxe que em va impossibilitar tornar a classes. Gràcies a mestres com la Carme Gibert, la Montse Pascual o el mateix director, el Pare Piña, que venien fins a casa a fer-me classes i deures, no vaig perdre l’any ni el grup de classe. Aquell any només tenia ganes de tornar a l’escola, perquè encara me’n feien sentir part, des de les mestres als companys de menjador. Fins i tot van deixar un dibuix d’un plat de croquetes on jo seia (tot i que sabien que les odiava… he, he, he).

Comparteix-nos un dels teus primers records de Mèxic. Com vas arribar i per què. Què et va atreure…

El primer record és a l’oficina d’una pedrera, just baixant de l’aeroport amb les maletes a sobre, 45 graus i envoltat de pols de marbre amb una telenovel·la de fons. Vaig esperar per hores a què em vingués a recollir la persona que m’acollia a casa seva la primera nit.

El segon, la mateixa tarda a l’ombra del pati de casa seva. Em trobava en una rotllana en la qual no va deixar d’entrar i sortir gent per saludar, per compartir una estona i xerrar de la vida amb tota la calma i confiança del món.  Mèxic és així, dual, fins al punt de la paradoxa. Tan bon punt estàs en un extrem com en l’altre. Tant et trobes enmig d’un lloc inhòspit i desolat, com et trobes enmig d’un munt de gent extraordinària que se’t fa amiga de seguida. Aquest va i ve de Mèxic em va atraure, la facilitat de transitar, per bé i per mal, de la tristesa a l’alegria, de l’enuig a la solidaritat, de la soledat a la comunitat. La vida no para mai, ni saps com acabarà el dia.

Què hi vas trobar, què hi trobes, que la teva vida està allà.

A Mèxic hi he trobat un sentit de vida, que siguis on siguis del món, és el que tots intentem trobar. Sentir que el que fas és útil i per a bé, que aportes als altres més enllà de tu mateix i que això et mou a ser diferent del que eres ahir, a intentar-ho de mil i una maneres…, a créixer. Em vaig quedar a Mèxic perquè el ritme que marca la vida t’obliga a créixer de pressa i constantment, et confronta fins al moll de l’os cada dia; i els projectes són la plataforma perfecta perquè un aprofiti al màxim aquest sentit, el servei i el creixement constant; i veure créixer els que t’envolten és preciós.

A Mèxic l’alegria i la tristesa es viuen en el mateix dia; la vida i la mort es barregen, la sort i el malastruc es visiten un rere l’altre…

Llavors Mèxic enamora perquè és trepidant viure-hi, és una aventura diària; la gent t’abraça i t’acull en les seves vides de seguida, et fan part d’ella i això et porta a viure moltes vides, a sentir-te’n part. La cultura t’integra a tot, en les alegries i en les penes, es viu a flor de pell, intensament i et sents interpel·lat per tantes emocions, per tantes persones, per tantes situacions. Però com tot amor, té una part en què et toca patir… o enfadar-te, de repetir patrons una i una altra vegada, d’impotència… però així és la vida i Mèxic no t’enganya.

L’alegria i la tristesa es viuen en el mateix dia; la vida i la mort es barregen, la sort i el malastruc es visiten un rere l’altre… no hi ha cara o creu, és un continu… i la cultura ho té molt clar i l’exemple més vistós és el Día de Muertos on, literalment, els cementiris s’omplen de vida.

Què sumaries d’aquest món i de l’altra? Què rescataries de cadascun?

De Mèxic sumaria la importància de gaudir el present, la calidesa de l’acollida, la gran cultura de fer en comunitat, compartir i vetllar del veí, l’amic i el desconegut i la resiliència, l’aprenentatge natural que sempre es va endavant. De Catalunya, la constància en el compromís, la solidesa de les relacions d’amistat, de família; el fet de qüestionar-nos el perquè de tot plegat i el teixit cultural, que no perdem mai associar-nos i organitzar-se.

Les persones aprenem d’altres persones. Més enllà dels llibres, els estudis, les pràctiques… aprenem sobretot convivint i, especialment, quan convivim amb gent nova, diferent, interessant.

Quina és la teva, la vostra feina, a Educació Solidaria?

Volem que les persones recuperin l’entusiasme per construir la seva vida i no només que s’hagin de conformar amb el que hi ha; massa vegades ens han dit que no es pot, sovint la família, la parella, o des de l’escola, a vegades ens ho impedeix l’economia, pot ser la dificultat d’accedir a un servei o la impossibilitat de sortir d’una situació… però ens han minvat tant l’autoestima, que un acaba perdent els somnis i l’entusiasme per aprendre o dedicar temps al que et fa bé. I el que es perd no és precisament els grans somnis, sinó aquells petits espais i metes que fan que el dia a dia valgui la pena, que et motiven a ser tu i no només ser la mare, l’oficinista, l’estudiant, la dona de…

Nosaltres el que fem és obrir espais de trobada per trobar-te. Són espais físics i socials, participatius i emocionals, on cadascú té un paper, sempre afectiu i sempre útil, on un se sent estimat, on pot equivocar-se i seguir fent, on pot créixer i aprendre…, on pots ser una mica més com havies volgut ser, i de mica en mica vas trobant un espai afable que et dona ales a buscar-ne d’altres que ja hi havies oblidat.

Què creieu que us aporta/que aporta als projectes i als beneficiaris/treballar en xarxa amb la FES i amb el voluntariat català?

Les persones aprenem d’altres persones. Més enllà dels llibres, els estudis, les pràctiques… aprenem sobretot convivint i, especialment, quan convivim amb gent nova, diferent, interessant. Mèxic i Catalunya comparteixen moltes coses, el que fa molt senzill que puguem treballar junts; però en d’altres tenim perspectives tan diverses que d’aquest encontre n’aprenem tots. Als nostres voluntaris i nens els hi fa un gran bé saber que hi ha una altra manera de fer, de viure, i convivint amb un voluntari català es fan moltes preguntes noves i troben noves respostes.

Per l’altre costat, el català en té molt d’aprendre dels mexicans, que tenen una maduresa de vida i una vivacitat que només s’aconsegueix amb experiència, i aquí es viu molt i aquesta vida ens confronta tant, que ens obliga a desconstruir-nos i refer-nos de nou. Tan important és tenir una xarxa sòlida -una família, uns amics- i un pla de vida, com que de tant en tant un cop d’aire fresc et faci volar tots els papers.