La Liliana Arroyo va arribar a l’Escola Pia Nostra Senyora amb 16 anys i recorda sentir-se tractada com una adulta. Allò la va marcar tant que, ara que ja és doctora en Sociologia i investigadora universitària, no oblida tractar així als adolescents a qui es dirigeix al seu llibre “Tu no ets la teva selfi. 9 secrets digitals que tothom viu i ningú explica”, un assaig que obre debats entre joves i adults al voltant de les xarxes socials. La Liliana és experta en transformació digital i impacte social, escriu a diaris com L’Ara i El Periódico, entre d’altres, i ha participat a RAC1 i TV3 perquè, per a ella, “el coneixement té valor quan circula, no quan s’acumula”. 

  • Vas fer el Batxillerat social a l’Escola Pia Nostra Senyora. Ara que fa poc que ha començat el curs, recordes el teu primer dia d’escola?

Doncs sí, sí que el recordo. Jo venia d’una escola petita de barri i recordo que em va impressionar molt l’edifici del carrer de la Diputació: havia de pujar cinc plantes fins arribar a la meva classe! 

Recordo el moment amb molta emoció. Era el primer gran canvi de la meva vida. Havia estat tretze anys a la mateixa escola i passava de conèixer cada racó i persona de l’escola a compartir espai amb gent que venia de fora de la ciutat, gent d’estils molt diversos, inclús amb accents diferents… Recordo pensar: “uau, això és el món real”. 

Després m’ha anat interessant molt la religió com a fet cultural. Venia d’una escola on eren molt dogmàtics. En canvi, a l’Escola Pia recordo que ja tractaven la religió com un fet cultural, parlàvem de totes les religions. Penso que això va contribuir a que jo sentís que ja era adulta, perquè em tractaven com a tal. La descoberta de la heterogeneïtat del món, les veus diverses… em va despertar la curiositat cap a molts àmbits. 

  • Si haguessis de descriure l’Escola Pia que vas viure amb poques paraules, quines escolliries?

Una escola humana i respectuosa… Una escola que acompanya. El professorat van ser bons mentors. 

  • Vas tenir clar des de jove a què et voldries dedicar? Creus que l’escola va jugar un paper rellevant en la descoberta de la vocació?

A l’escola vaig descobrir que hi havia una carrera que es diu Sociologia, i tot i que no acabava de tenir clares les sortides… em va apassionar i la vaig triar. Sobretot guardo el record de sentir-me molt acompanyada en el procés de prendre la decisió. 

  • En la teva biografia destaques la teva passió per compartir i generar coneixements a través de debats, tallers… i que participes en espais no acadèmics per fer-ho. Ens ho expliques?

El valor del coneixement està en el fet de compartir-lo. Sempre he viscut la recerca com una contribució: si generes coneixement i no el comparteixes, no té gaire sentit perquè no traspua, només et fa créixer a tu. El coneixement té valor quan circula, no quan s’acumula. 

Penso que aquí hi interfereix també el sentit de la responsabilitat i la dimensió del bé comú que té cadascú. Jo vaig poder gaudir d’una beca pública per fer la Tesi i em sento amb el deure de compartir el coneixement que genero. Vull retornar-ho d’alguna manera. 

  • Abans parlàvem de l’escola que vas viure tu. Hem llegit que també has investigat i treballat temes d’innovació educativa, l’impacte social de la tecnologia… Si les xarxes i la tecnologia ja eren presents quasi les 24 hores del dia, ara, a més, amb el teletreball, les escoles a distància… com ho veus? 

Amb la pandèmia han passat dues coses: d’una banda, s’ha accelerat la digitalització perquè en un moment de distanciament social l’hem vist com l’única via possible per seguir relacionant-nos, educant, existint… Alhora, però, la major part de la població no ho ha pogut fer. Aquest intent de digitalització absoluta i immediata ha posat en evidència desigualtats, i també resiliència i capacitat de generar respostes ciutadanes, com les xarxes de suport veïnals. Penso que ara tenim una visió diferent de la relació entre allò digital i allò presencial. Amb el confinament, hem entès que allò digital és també real. 

A nivell familiar ha sigut tot un repte, perquè hem hagut de plantejar-nos com convivim amb les pantalles. A nivell educatiu, també. La tecnologia és un instrument i ens ajuda a reflexionar sobre quines són les preguntes fonamentals que ens volem fer: com ho podem fer per què els infants puguin aprofitar totes les eines que tenen a l’abast per ser qui volen ser?

Jo defenso la figura de l’orientador digital. Hi ha molts prejudicis en l’ús que fan els joves de les pantalles, però els adults no ens preocupem ni preguntem què hi ha allà que no troben en l’univers presencial. 

Al llibre parlo de l’experiència digital dels joves però no només des del que observo. He volgut fugir del punt de vista de l’adult i ser més humil: he preguntat als protagonistes. El llibre és el resultat d’un seguit de converses amb un grup ben heterogeni de dotze joves d’entre 18 i 28 anys. Agrupat en nou càpsules, el llibre vol explicar com funcionen les eines digitals partint de nou conceptes que giren al voltant de les xarxes socials i Internet com el postureig, les selfies, l’enveja, l’anonimat, la responsabilitat… Són temes que ens ajuden a pensar què són les xarxes socials, què vol dir que hi hagi empreses darrera de Facebook o Twitter, com pot ser que sense adonar-me’n passi una hora a Instagram?, entre d’altres. És un exercici sociològic perquè he intentat profunditzar en qüestions que sovint prenem com a superficials per entendre com ens comportem els individus. Utilitzo un to adult per donar-li la importància que el jovent li dona. He buscat fer allò que tant em va agradar quan vaig arribar a l’Escola Pia: tractar-los com a adults. A l’epíleg el lector hi trobarà una llista de consells dels propis joves entrevistats, que van contestar a la pregunta: amb el recorregut digital que tens, què li diries al teu jo dels 15 anys quan s’obre un perfil a les xarxes socials? 

  • Quantes preguntes i què interessant deu ser per a tothom qui comparteix la tasca educadora. El confinament ha sigut una classe express per a moltes famílies i educadores. 

El llibre va sortir just la setmana del confinament i patia perquè quedés obsolet. Ara, però, em trobo que hi ha moltes mares i pares que estan més predisposats a conèixer allò en el que els seus fills passen tantes hores. El llibre va acompanyat d’una guia didàctica i un test sobre personalitat digital, que amb els nou capítols té l’objectiu de plantejar preguntes per tal d’obrir debats. No demonitza les pantalles, sinó que el podem utilitzar per preguntar-nos com ens hi relacionem, per prendre consciència, etc. I sobretot per dialogar amb els nostres joves. El llibre forma part d’una col·lecció d’assaig per a joves i ara també s’està convertint en un punt de trobada entre jovent i famílies. 

Fes el test complert per saber si ets natiu o nativa digital?

Quin impacte té el món digital al nostre dia a dia?
Aquest assaig serveix tant per a joves com per a adults per prendre consciència d’on som, en un moment en què el postureig és tant present. La proposta del llibre és viure un internet conscient.
Estructurat en nou capítols que tracten diferents aspectes del nostre comportament a les xarxes socials: el «postureig», l’ego o l’afany de col·leccionar amics, entre d’altres, Arroyo ens ofereix des de la seva pròpia experiència i la d’un grup de 12 joves, el Club dels Còmplices, un viatge per un món virtual en que molts de nosaltres vivim, sense ser-ne conscients”.
Rosi Dos Santos, mediatecària de l’Escola Pia Nostra Senyora