L’Alex era un nen mogut: així es recorda ell… i el recorden a casa seva i a l’Escola Pia de Sant Antoni. Però quan arribava l’hora de Plàstica el món quedava suspès: es concentrava i tot adquiria sentit. A 4t d’ESO, va decidir que seria dibuixant professional perquè no podia imaginar-se treballant 8 hores al dia, cinc dies a la setmana, de res més que això. La seva família i l’escola sempre li van donar suport: va acabar el batxillerat i va començar a la universitat un grau d’Art per a videojocs però ho va deixar: ell només vol dibuixar i dibuixar. Ara estudia a la coneguda escola JOSO i una editorial ja li ha comprat els drets i produït dos jocs de taula. Un desig fort i hores i hores de feina són, per a ell, les claus per ser dibuixant. No és qüestió de do ni de talent: tothom pot ser dibuixant si ho vol i ho treballa.

Des de petit…
«dibuixo. Me’n recordo d’un dibuix d’un ratolí que vaig fer a P5. El tinc gravat. La mestra em va dir que m’havia quedat molt bé. A Primària, dibuixava dracs, escama per escama… La meva mare m’ho recorda. Ara sé que no cal dibuixar-les totes! Nois, noies, si voleu ser dibuixants, amb quatre escames ja s’entén que el drac n’està ben ple! A les classes, dibuixava als llibres i als marges dels apunts. A ESO no era un alumne model: quan em cansava, feia gargots. Recordo que una professora de Sant Antoni, la Neus Ferran, que m’ensenyava matemàtiques, un dia em va agafar uns rodolins amb dibuixos que jo havia fet. Em va dir: No te’ls torno, me’ls guardo i quan siguis famós els vendré. No sé si els devia llençar però encara hi penso: millor que no els llenci perquè de famós potser no ho seré però si que els podrà vendre… que al final seré dibuixant professional, ha, ha, ha.»

«A 4t d’ESO vaig decidir que volia ser dibuixant professional. Perquè m’agradava, ho veia poc convencional, una professió que m’atreia… Finalment, dibuixar és el que m’agrada fer. Què podria fer durant 8 hores al dia, set dies? Dibuixar, vaig pensar.»

«A l’escola no pots fer 8 hores de dibuix perquè s’han d’aprendre moltes altres coses. Jo, a Plàstica, trobava el meu espai. Ara m’aplico encara que no m’agradi una matèria, estic més centrat. Llavors, no. M’interessava esforçar-me, fer-ho bé i gaudia a les classes d’art. Això em va ajudar però també, gràcies a les tutories, vaig trobar el meu espai. No te preu que parlis amb un professor, li expliquis el que et passa, i et doni suport… Amb l’orientadora vam mirar què podia fer. Ella va considerar que podia dedicar-m’hi. La meva família mai m’hi ha posat res en contra… i ara veig com és, d’important, tot això. A classe tinc molts companys que vénen de fer les carreres que els seus pares i mares volien, i ara estudien dibuix. Una companya va estudiar biomedicina i vol aprendre a fer il·lustracions científiques. Altres vénen del Dret…»

Estudis d’il·lustració
«Vaig entrar a la universitat, a Art per a videojocs, però en aquest grau el dibuix no es treballava suficientment tenint en compte l’exigència que trobem al món laboral. A la JOSO es fa només dibuix i tècniques. És la primera vegada que noto que m’ensenyen la professió de dibuixant, els trucs, les tècniques, el material… Ara em sento com en un pati d’escola quan et diuen que pots jugar al que vulguis. Em passo vuit hores dibuixant, set dies a la setmana! A classe, a casa… Estudio composició i perspectiva, tècniques i materials i anatomia (proporcions).»

El futur professional
«Avui en dia, el món dels artistes en general, ha canviat moltíssim. El típic artista d’exposició és un model obsolet perquè o tens un amic amb una sala o algú a la Generalitat que et vulgui promocionar… o és molt difícil viure d’exposicions, mostres. Hi ha gent molt bona que ho fa però avui en dia el món de l’art s’ha industrialitzat: és més pràctic que artístic. Tenim molta sortida: despunta el tema del videojoc o temes audiovisuals o d’entreteniment. La nostra funció es crear imatges, conceptes… creem propostes . També podem accedir a feines no tan tecnològiques: il·lustrador de llibres, de cartells, dibuixant de còmic… Ara, les xarxes socials també juguen un paper important. Hi ha gent que té un compte d’instagram, té followers i té encàrrecs. Aquest instagramer fa il·lustracions per als seguidors: també té quotes de socis, que li paguen una mensualitat… Amb el que estic estudiant estic descobrint moltes coses. Hi ha una empresa de videojocs que és la meva inspiració Blizard. https://www.blizzard.com/en-us/, És el meu estil, és el que m’agrada dibuixar. Els seus jocs m’han marcat des de petit. És el punt màxim on voldria arribar de la meva carrera. La resta? Mentre pugui viure dibuixant…»

«Sóc jove però porto sis o set anys volen ser dibuixant. Tens alts i baixos, treballes més o menys però no ho deixes… diuen que calen 10.000 hores per ser bo en una cosa. Som-hi!. És dur, és lent…»

Primeres passes: dos jocs de taula produïts
«Ten nights és un projecte final d’universitat. Un amic meu tenia uns companys de classe que havien de fer real aquest projecte: el van presentar a un concurs i no els agradava l’art que tenien. Els va agradar el meu estil i em van proposar presentar-me amb ells. A partir d’aquí els vaig fer les il·lustracions dels personatges que són 12 i el vam presentar a la Fira DAU i va agradar molt. Vam fer un speed dating, anaven passant editors i anaven jugant. Jo de novato total! Els últims ens van agafar: els va agradar molt i van comprar els drets d’explotació. A partir d’allà vam crear la versió comercial (per exemple, vaig haver de canviar alguns personatges per fer paritat, sis homes i sis dones, vaig fer el taulell i la portada). Tenim dotze persones i un assassí, tancats en una casa per una nevada. Vaig dibuixar-los tot pertorbadors i inquiets… tots havien de semblar dolents. Tenim una àvia amb gats, un noi que sempre va amb un coixí amb un personatge femení d’anime.

Es pot comprar per Amazon i en una botiga. Per la campanya d’estiu ja es trobarà de més a més. Atomo games ha comprat el següent joc. La idea és meva i l’art serà meu amb un company, per no fer-lo sol.»

La passió pel dibuix
«Vivim una relació d’amor-odi. El dibuix és dur. No és fàcil. Tu quan dibuixes, de vegades, tens una veueta que constantment et va dient que no has fet bé. Has de carregar amb això. Ho deixo una estona? Ho faig més endavant? És una pica baralla, sobretot en un estil figuratiu. Dibuixes un joc i busques un resultat. Intentes treure el millor de tu. De vegades costa una mica tornar a posar-te a dibuixar. Tens la sensació que no ho fas tan bé com voldries. Una frustració. Quan surt, aleshores, quan veus un dibuix que comença a funcionar, és una sensació molt forta. Comences la proposta, no l’acabes de veure i al final… t’agrada! I tens una sensació de satisfacció. Quan dibuixes, molt concentrat en el que fas, el temps vola. Per a mi, és zen.»

Un do? Una habilitat? Una tècnica?
«Tothom pot ser dibuixant. Jo no crec en el talent. Crec que cal ser tossut. Hi ha gent que té la inquietud de posar-se a dibuixar. Jo era dolentíssim. Me’n recordo de fer un dibuix: una orella més petita que el nas. T’ha de néixer voler dibuixar com altres llegir o cantar. Hi ha altres coses però el dibuixant estàndard és el que vol ser-ho i treballa. Potser alguns neixen amb alguna cosa que ajuda… com una memòria fotogràfica. És Leo Messi. Però hi ha molts dibuixants que no són Leo. Cal ser molt tossut. Com més tossut ets, millor dibuixant… Cal invertir hores com en qualsevol ofici més artesà. En el dibuix s’estudia, hi ha conceptes i tècnica. Un cop les aprens, les apliques i la teva qualitat augmenta. En el figuratiu que és el que jo manego.»

Referents
«Un professor ens va dir que quan érem petits llegíem molts còmics. A la portada, apareixia: dibuixat per, il·lustrat per… Avui, amb les xarxes, és un consum tan ràpid… En un dia veiem dues-centes il·lustracions i no et quedes amb el nom de l’artista. Dius: És aquest, ah ja sé! Abans eren molts noms. Ara l’identifiquem pel seu estil. El meu estil és fantasia medieval, punt mig entre dibuixos i realisme… a Instagram seguim gent de tot el mon.»