SANT JOSEP CALASSANÇ: EN ELS 250 ANYS DE LA CANONITZACIÓ, article del P. Florensa

Pàgina inicial/Pastoral, lleure i voluntariat/SANT JOSEP CALASSANÇ: EN ELS 250 ANYS DE LA CANONITZACIÓ, article del P. Florensa

Durant l’Any Jubilar Calassanci que els escolapis estem a punt de tancar, hem fet moltes referències al quart centenari de l’aprovació de l’obra de l’escola de mossèn Calassanç pel papa Pau V.

Però també hem estat celebrant els 250 anys de la canonització del nostre fundador.
En efecte, el papa Climent XIII publicà el 12 d’octubre de 1766 el breu Admirabilis sane amb el qual declarava sant a Josep Calassanç juntament amb altres beats. L’acte solemne de la canonització tingué lloc a la basílica de Sant Pere del Vaticà el 16 de juliol de 1767.

A Catalunya els escolapis decidiren ajornar les celebracions fins a finals del curs escolar 1767-1768 a fi de poder preparar diversos actes amb els alumnes.

A Moià, Oliana, Balaguer, Puigcerdà, Igualada, Mataró i Solsona —els col·legis que hi havia en aquell moment— tingueren lloc diverses celebracions acadèmiques i religioses amb els alumnes com a protagonistes.

Entre les moltes coses que es varen dir, m’interessà examinar com presentaren en aquell moment la figura del nou sant després d’una llarga espera de més d’un segle.

Repassant els sermons, discursos i composicions poètiques he observat que es compara el nou sant amb diversos personatges de l’Antic Testament. La figura amb que se l’ha comparat repetidament després és amb la de Job i se’l ha arribat a anomenar «Job de la Nova Gràcia o del Nou Testament», perquè suportà amb paciència i silenci la persecució. La primera lectura de la missa pròpia dels escolapis per a la festa del sant és el fragment del llibre de Job (1.1.13-22) que inclou aquestes paraules: «El Senyor m’ho havia donat i ell m’ho ha tornat a prendre. Sigui beneït el nom del Senyor». No sembla que Calassanç en assabentar-se de la reducció de l’Orde a congregació sense vots, pronunciés aquestes paraules com es va afirmant encara entre els seus hagiògrafs. Després d’escoltar el decret de reducció, segons un dels presents, es retirà en silenci a l’habitació a pregar. Tampoc Job és considerat avui per alguns exegetes com exemple de paciència, ja que es revelà contra Déu i li demanà explicacions. Els dos personatges, però, acceptaren els fets i continuaren creient en Déu.

Calassanç també és comparat amb Moisès, que alliberà el poble hebreu de l’esclavitud d’Egipte, perquè salvà l’Escola Pia portant-la de la reducció a la restauració. Una altra figura de l’antic Testament a qui se’l compara, és la de Nehemies que aconseguí el retorn del seu poble de l’exili i establir-lo a Palestina, com Calassanç de la destrucció aconseguir treure la seva obra i fer-la fructificà. Es comparat amb Josep que salvà el seu poble de la fam, l’acollí a Egipte i perdonà els germans que l’havien venut: Calassanç dona menjar espiritual als infants amb l’escola i perdona els seus perseguidors.
Però la figura que tal vegada més s’accentuà aleshores va ser la de Mardoqueu, el qual durant l’exili a Babilònia salvà el seu poble de l’aniquilació i denuncià Aman que estava tramant una conjura contra el rei; Mardoqueu que estava a punt de ser assassinat, aconseguí capgirar la situació i Aman va ser ajusticiat: el drama sacre que s’escriví sobre aquest tema amb motiu de la canonització de Calassanç, el presenta com a salvador «Cuantas tramas se urdieron en contrario / con arte muy Divina las deshizo… Que asegura que será más exaltado / el que fue por su amor más abatido».

Es parla en cada cas de la institució Escola Pia, però salvar aquesta volia dir també defensar els drets dels infants a l’educació. Per això la canonització del fundador representà per als escolapis el reconeixement oficial per part de l’Església del seu carisma: l’escola com a obra d’educació i de santificació. Calassanç salvant l’orde, salvava els infants de la ignorància.

La comparació amb aquestes figures bíbliques destaca els valors de l’obra del nou sant: alliberament, perdó, presenta el Déu que salva els oprimits. L’escolapi italià Ernesto Balducci publicà el 1992 un article en que comparava dos fets que es commemoraven aquell any. Colom embarcava el 1492 rumb a occident en recerca de riqueses i va sotmetre els pobles conquerits; mentre que Calassanç salpava el 1592 del port de Barcelona cap a orient per alliberar els infants. L’obra de Calassanç és d’alliberament, tenint Crist, l’orient, com a guia.

Mentre els escolapis festejaven la canonització del seu fundador, es produïa un drama al seu costat. Carles III el 2 d’abril de 1767 havia signat la Pragmática sanción que decretava la supressió o «estrañamiento» dels religiosos de la Companyia de Jesús dels seus dominis. Sis mesos després el papa Climent XIII declarava sant a Josep Calassanç i reconeixia la seva obra educativa.

Aquests dos fets coincidiren el 1767 i no passaren per alt als escolapis En els anys següents, trobem textos que els relaciones. Els escolapis se sentiren ara més responsables. Fins aquell moment l’educació dels nois queia sobre jesuïtes i escolapis; després de 1767, només queden els escolapis. Se sentiren obligats a intensificar la seva tasca.

El 25 de gener e 1768 el provincial escolapi pare Mateu Mestre publicava una carta circular que comença reproduint-ne una altra del Real Consejo del 23 d’octubre de 1767 que tractava sobretot dels confessors de religioses, tasca que havien portat molt els jesuïtes. No és un tema que afecti els escolapis —advertia el provincial—, perquè no hi havia religiosos que s’hi dediquin a aquest ministeri. Però el pare Mestre aprofità l’avinentesa per exhortar els seus religiosos a no fomentar la creació de grups, de capelletes, que no hi haguessin els partidaris de Pau, de Pere o d’Apoló com ja advertia sant Pau (1 Cor. 1, 12): tots són de Crist. Aquestes paraules en el moment en que Calassanç era declarat sant, inclinaren els escolapis a no exaltar en excés la figura del seu fundador, a sentir-se Església, a defugir les singularitats de la pròpia institució.

Es fa referència també en els escrits esmentats als dos models d’escola que representaven les dues institucions: els jesuïtes dedicats especialment a les classes altes i els escolapis per a tothom amb preferència als més desassistits. La societat i la monarquia espanyola optaven ara pel segon model. Un motiu més de responsabilitat per als escolapis.

En els escrits que hem llegit no hi cap retret a la reducció de l’Escola Pia el 1646 a congregació sense vots i sense poder admetre novicis. No trobem cap insinuació contra els jesuïtes.

El perdó amb que Calassanç acceptà la reducció, continuava viu entre els escolapis: la figura de Josep d’Egipte perdonant els seus germans que l’havien venut, es projectava de nou.

Joan Florensa, escolapi i Arxiver de l’Escola Pia de Catalunya

2017-11-21T19:28:27+00:00