Voluntàries d’acollida a la Fundació Benallar

Pàgina inicial/Papers/Voluntàries d’acollida a la Fundació Benallar

Podries ….podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Joana Raspall

 

El Sam, el Modibo i el Pathe mengen paella cada dimecres. Ells, els seus companys de pis i alguns amics. O qui truqui a la porta. Fins a 20 persones alguna setmana!

Una paella boníssima perquè l’arròs està al seu punt, els encanta el pollastre i algunes de les verdures les han conreat ells mateixos a l’hort… però sobretot pel quart ingredient que la fa única a Barcelona: l’afecte que hi posa la Carmen Sánchez, voluntària de la Fundació Benallar des de fa 10 anys. “El meu àlies és paella —es presenta rient— i sóc cosidora de professió. Quan em vaig jubilar vaig dir-me: i ara què faig? Una amiga monja em va proposar venir aquí a fer de voluntària”. Dit i fet. Aquí és en un pis d’acollida de joves migrants en situació irregular que té en marxa aquesta Fundació que forma part de l’Acció Social de l’Escola Pia, a Barcelona. Un dels 4 habitatges d’aquest tipus on voluntaris, educadors i joves han creat una atípica i màgica família.

“El primer dia vaig cuinar llenties i truita de patates” diu conscient, com a mama i àvia que és, que el menjar és tant necessari per al cos com per a l’ànima. Aquell dia va quedar gravat a la seva memòria sense saber que seria el primer de tants altres. “He fet de tot des de llavors: de parella lingüística, borses per vendre l’artesania, he donat un cop de mà en l’elaboració dels materials de classes de llengua… Pensava que venia a matar el meu temps i he rebut molt més! —ens explica i afegeix que— els nois són com els meus fills. Si una cosa no està bé, els ho dic. Fermesa i afecte” assegura, com va fer créixer els seus que ja volen fora del niu, i reconeix que les companyes voluntàries són un altre puntal, són amigues i s’estimen. “Celebrem la vida, sortim, prenem alguna cosa” diu amb il·lusió i afirma convençuda que el que fa tan especial el que viuen “és invisible. No és el projecte, ni el pis ni l’hort” són l’energia i l’estima amb què tots i tot està cosit.

La Maria Teresa Polvorosa, “no saps la de bromes amb el meu nom!”, va encara més lluny: “Som com una fraternitat. Ens enriquim mútuament entre nosaltres i donem suport als més necessitats. Els defensem, fem que se sentin dignes. Hi ha molt bon ambient entre nosaltres i vivim la universalitat a casa”.  La Maria Teresa és germana del Santo Ángel de la Guarda, i és la ‘passerell del grup’. Porta dos anys a Barcelona, ja que ve de Gijón, on s’havia dedicat a l’ensenyament. En jubilar-se i traslladar-se a la nostra ciutat, una de les seves companyes de comunitat li va parlar del projecte. “Aquests nois, com els que eren la majoria dels meus alumnes a escola els darrers cursos, són estrangers. Però a diferència d’ells, aquests ho tenen més difícil perquè estan aquí sense família, sense suport, sense papers, sense optar a formació reglada… sense ningú”, explica. Va viure 13 anys a l’Àfrica i reconeix que “l’Àfrica engantxa”. Aquests nois l’hi fan propera portant-li en ple Raval els seus accents, colors i aromes. Joves de Mali, Senegal, Camerun, Marroc… conviuen entre aquestes parets fins a tres anys, mentre estudien, busquen feina i regularitzen la seva situació. I ara, es reconeix també engantxada a les hores que passa amb ells.

La Lourdes Moreno, la seva companya, també va viure al mateix continent… 22 anys! “Aquí esperava trobar contacte amb l’Àfrica que tant enyorava i una feina a favor d’aquests joves. Joves amb molta força moral malgrat les situacions que viuen. La nostra societat els fa sentir que no són ningú”, diu amb tristesa amagada a la seva veu. Ella no hi està gens d’acord:  “El seu exemple m’ajuda a enfrontar situacions que jo visc en la meva vida”. Són mestres que ensenyen tant com aprenen. I a la Lourdes li sembla que el temps que passa amb ells és un recull de lliçons de vida.

Per a la Carmen Zapata, una de les més veteranes perquè hi participa des de fa 8 anys, el que fa tan especial aquest projecte és “la trobada amb l’altre, amb el diferent. Aquesta trobada fa que les relacions es facin positives”. Per a ella, religiosa de la Companyia de Maria, formar-ne part “em permet posar en pràctica allò que entenem per sentit de l’Evangeli: acollim el foraster. Cadascú ha de veure com li troba sentit a aquesta experiència”. Ella va formar part de l’equip de diferents companyies i congregacions religioses que, durant un parell d’anys, van somiar i fer possible la Fundació Benallar. Fins i tot, “vam viure aquí” i, tot que això ja no passa, tres nits a la setmana alguna voluntària encara es queda al pis a dormir. “Em van proposar apuntar-m’hi però vaig demanar acabar amb la meva feina a la fundació ESCÓ, com a responsable del grup de formació de dones migrants, prostitutes… En jubilar-me, vaig començar aquí”, comenta.

La Núria Figueres porta 8 anys venint un dia a la setmana o més! a conviure i compartir amb aquests nois gràcies a la Carme Zapata, amb qui va coincidir a la fundació ESCÓ. Va començar com a parella lingüística, ha fet classes de català i de coordinadora de voluntariat. Ara, forma part del comitè de festejos i dóna suport en classes de castellà. I ho ha fet criant els seus quatre fills a casa: “Aquí he trobat amics de l’ànima! Estic molt agraïda a la meva família per la seva comprensió i recolzament. Als de casa els explico tot el que aquests nois aporten. Ajuden a entendre la realitat i amb ells s’està molt bé. Els intento conèixer i entendre per estar al seu costat. Són persones que s’obren i amb ells establim relació de família.” Un imagina el dia a dia d’una mare de família nombrosa i es pregunta com troba el temps per comprometre’s d’aquesta manera. La Núria no ho dubta: “Això em dóna la vida! Quan vinc aquí rebo pau i estima. M’omple. Per descansar, tenim l’eternitat. Aquí estem per gaudir i fer el que puguem per l’altre. Aquests joves, que alguns ja són homes de 30 anys, necessiten comprensió, normalitat” i, com si fes seu el poema de la Joana Raspall amb què començàvem aquest text afirma abans de marxar, “de prop, són com nosaltres. No hi ha més secret”.

2018-07-07T17:29:23+00:00