Nangadef Senegal, Kasumai Senegal

Pàgina inicial/Papers, Social/Nangadef Senegal, Kasumai Senegal

“Les paraules són el tresor de les persones. Ens permeten conèixer, parlar, relacionar-nos, entendre, i expressar el que hem viscut, el que somiem.

Nangadef, en wòlof, i Kasumai, en diolà, volen dir «hola!». Són les primeres paraules que vam aprendre  en el nostre viatge, en la nostra experiència vital al Senegal.

Són dues paraules que ens van obrir els ulls, el cor i els pensaments a una realitat que molts de nosaltres no coneixíem, a una realitat que ens va fascinar i  emocionar.

Érem un grup de disset persones, tubabs (europeus blancs), tubabs principalment docents de l’Escola Pia d’Olot, alguns amb la seva família, amb fills adolescents i post-adolescents, ex-alumnes tots ells de l’escola, dues osonenques relacionades amb Servei Solidari de l’Escola Pia de Catalunya, l’Elisabet, una cooperant que treballa a Kër Kasani i que va saber ser una més del grup,  i la Mireia, tècnica de la Fundació Educació Solidària, que ens va fer de guia, que ens va endinsar en el Senegal i en la brutal realitat de l’Escola Pia del Senegal, i, per extensió, en les Écoles Pies de l’Afrique de l’Ouest.

Vam viure el Senegal, durant deu intensos i màgics dies de la Setmana Santa de 2018, coneixent la tasca dels escolapis i de les comunitats, a M’bour, Sokone, Dakar, Thiaroye, Oussouye, M’lomp, convivint,  parlant, escoltant, observant, preguntant, compartint…, sempre amb l’educació com a eix, com a centre, com a eina vital per transformar el món.

Les paraules però ens queden curtes, són petits testimonis, són insuficients, per poder explicar la nostra vivència, la nostra experiència, el nostre record, els nostres projectes de futur.

 Ho intentarem fer a partir de verbs. Som-hi.

Agrair primer de tot  a totes les persones que ens van acollir i ens van acompanyar. En Carles Gil, en Ferran Sans, en Miquel Betbesé, en Christian Ehemba, en Sibilé, en Bill, en Kala, en Thiampou (Xampú), l’Albertine, i tots els membres de les comunitats escolàpies que ens van rebre, que ens van allotjar, que van compartir el dinar amb nosaltres, que ens van explicar els projectes educatius que porten a terme. El seu acompanyament, la seva voluntat de servei i de fer-nos sentir com a casa nostra, la seva manera d’explicar-nos el Senegal, de viure els projectes que estan portant a terme, van ser la part principal perquè el nostre viatge fos molt més que un viatge. Gràcies!

Donar les gràcies  especialment a la Mireia Gil, la seva manera de fer i de ser, la seva organització, la seva manera de portar-nos d’una banda a l’altra del Senegal, la seva forma de fer-nos viure l’Escola Pia del Senegal. Agrair a tot el grup, l’Eli inclosa, com ens vam entendre, com vam conviure, com vam riure, com vam viure aquells dies que seran sempre nostres. Gràcies, amigues i amics.

Conèixer la immensa tasca de l’Escola Pia al Senegal en el camp de l’educació en la seva globalitat. Vam conèixer escoles de primària i secundària, internats, granges-escola, un centre d’ocupació de la dona, comunitats escolàpies de joves novicis, activitats de lleure, parròquies. Vam conèixer principalment les persones que fan possible que molts nens i nenes puguin formar-se com a persones, que molts adolescents es puguin preparar per al futur, que molts nois i noies es quedin treballant, conreant la terra a les seves comunitats, en comptes d’emigrar, que moltes dones puguin portar a terme projectes propis, que moltes parròquies siguin el centre de socialització de moltes persones, que molts nois vegin en el fet de ser escolapis un espai de servei i d’amor als altres.

Entendre que la realitat de Catalunya i la del Senegal, i de les seves escoles, és diferent, però que podem aprendre, que podem treballar plegats, que podem construir llaços d’amistat,  col·laboració i solidaritat, entre les dues.

Somiar que l’educació és la millor manera de transformar el món, de fer-lo millor, de dotar-lo de valors, de fer créixer les persones, de construir horitzons.

Descobrir que la gent del Senegal és hospitalària, és oberta, és riallera, és parladora i t’expliquen la seva història, una part de la seva vida. I si enmig hi ha una taula, amb arròs i peix o carn, una Gazelle[1], i uns quants cacauets, millor encara.

Educar és el que fan a l’escola de primària i secundària de Thiaroye, a l’escola comunitària de base i al Centre de Promoció de la Dona de Sam-Sam, a l’escola de primària de Sainte Thérèse de Sokone, a la Granja Escola de Karang, al Collège Joseph Faye d’Oussouye, al Collège Kadjinol de M’Lomp, alguns dels centres de l’Escola Pia del Senegal que vam poder visitar, on els docents ens van obrir les seves aules, on ens van rebre ballant al so d’un djembé els alumnes, on ens van explicar la metodologia que utilitzen, on vam poder enraonar amb els alumnes dels seus projectes de vida. Educar en majúscules i transformar la societat.

Emocionar, remoure el nostre cor, repensar el  nostre cap, reforçar les nostres mans cap a nous projectes entre la nostra escola, l’Escola Pia d’Olot i l’Escola Pia del Senegal. Aquest va ser un dels fruits del nostre viatge, de la nostra experiència.

I finalment, tot i que podríem anotar molts més verbs: VIURE, viure una experiència compartida que ens ha transformat i que ens ha fet creure més encara,  en la tasca a què ens va convidar ja fa uns quants segles, Josep Calassanç, la tasca d’educar per transformar el món.

Ba beneen o bot nakel, Senegal, que en wòlof significa: fins ben aviat, Senegal.

 

Esther, Miquel Àngel, Laia , Lluc, Jordi, Jorgina, Cesc, Carmina, Àngela, Lavínia, Rafel, Silvia, Ferran, Júlia, Xesca, Elisabet i Mireia.

[1] Cervesa típica del Senegal.

2018-07-06T15:43:20+00:00