“En un racó amagat del Parc del Fòrum, en un carreró entre dos murs de ciment, hi ha una placa que diu Parc del Camp de la Bota. És l'única senyal que ens recorda els més de 150 anys d'una història apassionant (...) el barri ha estat esborrat però queda en la memòria de molta gent”. Pescadors, militars, pagesos, dictadors, immigrants, marginats, treballadors industrials van teixir el complex dia a dia d'aquest espai, ple de lluites personals i col·lectives. Aquest llibre és un recull de relats, vivències i imatges fet des de l'Arxiu i Centre de Documentació del Camp de la Bota i la Mina, “perquè no volem que el temps ho faci desaparèixer”.

Durant la Guerra de la Independència, els soldats francesos que ocupaven la ciutat de Barcelona anaven a la platja del delta del Besòs, la més deshabitada, a fer pràctiques de tir. Hi havia un petit turó -butte en francès- que va donar nom a la zona que anomenaven Camp de Tir de la Bota. Era una zona d'aiguamolls que, el 28 d'octubre de 1848, amb motiu del primer viatge de tren entre Barcelona i Mataró va ser dividida per les vies, creant artificialment dues zones: entre la via i el mar, el Camp de la Bota, i entre la via i l'interior, La Mina.

Des de llavors, el Camp de la Bota ha estat lligat a molts moments de la nostra història: es va edificar el Castell de les Quatre Torres per la repressió de Barcelona, es va utilitzar com a camp de pràctiques pels soldats joves que s'enviava a Cuba i Filipines... i amb la pèrdua d'aquestes darreres colònies, va acollir a tots els filipins que havien estat al servei dels colonitzadors, i el barri de pescadors i gent pobre va canviar de nom, convertint-se en Barri Pequín. Amb l'exposició del 29 i la construcció del metro, van arribar valencians, aragonesos o andalusos que buscaven feina i que com no podien pagar-se una vivenda, van començar a construir barraques. El Camp de la Bota va anar creixent i, després de la Guerra Civil, va acollir tots aquells que fugien de la repressió franquista o la fam, així com alguns grups de problemàtica dissocial. Entre el 39 i el 52, el 'Parapeto', un mur construït per unes proves militars, va ser el lloc escollit pels guanyadors de la guerra per afusellar civils.

Els anys 60, es calculava que hi havia 671 barraques en el barri, amb 719 famílies i 4.523 habitants.

'El Camp de la Bota, un espai i una història' recull la història d'aquells anys però també la dels moviments de lluita social, intentant trencar tòpics: “aquest llibre és un espai ple de víctimes i botxins, herois anònims i de persones no tan anònimes que van haver de superar moltes barreres personals i socials per acostar-se al Camp de la Bota, que van quedar seduïdes per tota aquella gent que ningú no valorava”. Així documenta l'arribada dels escolapis i la creació d'una escola al castell militar abandonat -escola que va desaparèixer amb la creació de l'escola pública Manuel de Falla-, la lluita dels mestres i inspectors d'ensenyament d'aquella zona, la posada en marxa del dispensari, una cooperativa i una àrea de promoció gitana o un club de futbol...

L'any 69 comença la sortida dels habitants del barri, l'enderrocament de les seves barraques i el traspàs d'alumnes a altres escoles. Un procés que havia de ser ràpid es va enquistar i va durar més de 15 anys: 100 famílies van quedar atrapades, sense poder abandonar un barri que es va degradar per culpa de la droga i la marginalitat, acompanyades d'uns mestres que van lluitar f. Fins que l'any 92, davant les Olimpíades, el Camp de la Bota va tenir un desastrós final.

L'autor
Josep Maria Monferrer, escolapi, és el president de l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i La Mina. Viu al barri de la Mina, on va arribar els anys 60 i va treballar com educador.